Aquest poema dibuixa, traça les línies d'una escena amb molts colors i fent ús de les sensacions despertades per les paraules. M'encanta, especialment el vers 5è i 6è, que és un autèntic "clímax", mai més ben dit, i coincidint amb l'opinió d'algun altre comentari.

"La roba que t'amaga" també és una expressió molt suggerent. A mi em fa pensar en aquella idea de que tots duem una màscara, i només ens la treiem davant d'alguna persona. És un poema molt eròtic, que parla del cos, però almenys a mi també m'inspira moltes coses més enllà del cos.

Una abraçada!

Només cal un instant per fer art, per fer literatura. Un instant es pot convertir en tota una història, en tot un relat ple de sensacions.

El teu relat és com l'acte d'anar seccionant un instant, que vivim amb intensitat; massa com per detenir-nos a desglossar-ne totes les sensacions i detalls preciosos. Jo penso que l'art, i la literatura especialment, té aquesta funció: desglossar allò que no podem desglossar, com una porta oberta sempre perquè hi entrem quan volguem i poguem reviure mil moments de nou, ara amb més atenció en el que hi sentim. No cal que haguem viscut aquesta escena, però hem viscut totes aquestes sensacions: la sorpresa, la perplexitat, l'eufòria, la tendresa, la inseguretat, la felicitat... Tot és dins d'aquests dos minuts de paraules excel·lentment trenades com un màgic passeig per un instant.

La manera en què ens llances al buit amb la primera frase, i en què ens vas estabilitzant a poc a poc fent cada cop més palpable la realitat relatada, és simplement brutal. Bona prosa, bona literatura. Un gran coneixement del medi literari, a més d'una gran sensibilitat poètica.

Gràcies, de passada, pels teus comentaris!

Una abraçada.

La soledat i el buit són sentiments d'aquells que, precisament per la seva buidor, desesperen. Són difícils d'expressar, i fins i tot costa fer-los explícits perquè produeixen una certa por, com si no fóssin suficientment reals per ser dignes de parlar-ne.

M'ha semblat un text preciós, absolutament transparent, en el que has avocat tot el que sents de manera intensa i sense preàmbuls. Sempre m'agrada trobar sinceritat i immediatesa en la literatura, i aqui les he trobat. A més, amb gran sensibilitat en l'estil.

D'altra banda, moltes gràcies pel teu comentari! M'he sentit halagat. Et diré el mateix, que és un plaer llegir els teus textos. I un luxe, també; costa trobar autors/res tan descarnats a l'hora de parlar de si mateixos. Et seguiré llegint!

He trobat algunes faltes d'ortografia, però em sembla una història molt bonica i molt ben explicada; amb un to quotidià però molt tendre.

Segueix millorant!

No es pot dir gaire res en relació al teu escrit sense utilitzar les mateixes paraules amb què l'has construït. És un text curt, però dens; molt reflexiu i poc arrelat a un sòl narratiu ferm. Això té l'inconvenient que és més ambigu, i més complicat de desxifrar; però també té l'avantatge que pren més llibertat per dir coses que no podria dir a través d'una narració convencional.

M'ha cridat l'atenció el concepte de l'harmonia, que a l'obrir els ulls es trenca, "cau", com una màscara, una aparença que es perd quan es deixa l'estat oníric. M'agrada interpretar-ho com aquella decepció, des de les expectatives, a allò que trobem en la realitat. Tot ho veiem com ho volem veure, però hi ha un component d'imperfecció afegit.

M'ha agradat molt, té molta força!

Alex.

Hipnòtic, i ple de força. Les paraules mosseguen! Si el suport fos de paper, estaria tot trencat, i tindria la forma en negatiu de les barres d'una cel·la, com si algú les hagués trencat i se n'hagués desfet d'un crit.

Potser em cal fer unes quantes lectures més per acabar d'absorvir tot el missatge, o totes les emocions. Però ja n'he absorvit unes quantes. És esfereïdor, i té un no-sé-què, que sembla que les paraules tremolin; estàn totes plenes de sentiment!

També he vist les dues imatges que l'acompanyen, i efectivament han contribuït a tot l'efecte del propi poema. En definitiva, és molt intens.

No ho sé, però el que és segur és que aquest poema m'ha tingut durant un minut. I, perquè això sigui possible, és evident que tu has hagut de "tenir" el llenguatge i, en definitiva, la poètica prou controlats perquè aquest prengui vida pròpia i "tingui" els lectors. Aquesta és la seva màgia, i et felicito. També té el valor obvi de que qualsevol amant de la poesia es pot sentir identificat amb aquest poema. Gràcies per aquest minut!

Primer de tot, gràcies pel teu comentari; sempre t'obre la curiositat saber que ets llegit i que algú s'ha interessat en allò que has posat en paraules. És com recordar que no estem sols en aquest vici.

Ara sí: m'ha agradat molt el teu poema! Recorda allò que oblidem tant sovint, de que la vida té sentit en les petites coses, senzilles i quotidianes. És, o això m'ha arribat com a lector, un molt bon elogi del que és real, de la bellesa en aquest mateix món, sense necessitat de fantasejar amb coses enrevessades.