A través de les paraules

Un relat de: Alex Roa
M’aguaites les paraules,
Una a una,
Així un món sense sentit
Que es perd entre ritmes
I no els pots sentir.
Els llegeixes,
I t’empesques alguna entonació,
Que ve de mi, i tot i així l’inventes,
I la reinventes,
I la transformes en sospirs...
Qui sap si només llegeixes
Paraula i paraula, sense comprensió.
Com un got d’aigua freda als llavis,
Escrius buidor en l’aire
Que esdevé fum.
I no perceps la llum
Que crido des de les paraules.
O entomes la meva mirada amb saviesa
I ressones cada síl•laba com un lament,
Recordant les paraules mai llegides
Com si la teva memòria
Les recordés.
I fas la màgia.
I potser, en fas més:
Obres les costures tancades
I t’hi endinses sense retrocés,
I em furgues l’ànima
I esquerdes i transformes
I divideixes els versos en cèl•lules,
I em coneixes i no em veus,
I em fas, d’alguna forma, teu.
Però potser és la fantasia impossible,
I només fas les notes greus
Dels llavis en el resseguir
Paraules escrites amb la veu.
I potser només me les fregues,
O potser només fas soroll
I no hi entens res.
Potser les mossegues.
Oh, si les mosseguessis!
Si jo te les veiés mossegar!
Podria escriure’t l’estrofa del mossegar:
L’eròtic de les dents mastegant lletres,
L’escuma del conscient sotjant sentit,
L’esma de la ment i el cor cercant ritmes
Invisibles i esponjosos
Com un pressentiment.
M’aguaites les paraules,
Una a una,
Lletra a lletra
I fent l’amor amb un desconegut;
Com faig l’amor jo amb mil i una veus
Que no sentiré mai,
I que potser només sonaran dins,
Lluny de l’aire.
Potser tu no les pronunciaràs...
Oh, si no les pronunciessis!
Si jo te les sentís callar!
Podria escriure l’estrofa del silenci:
Molt més contingut i íntim,
Com el frec d’una cuixa
O el sospir a cau d’orella,
O el batec sentit al pit.
El silenci majestuós i cridaner
D’unes paraules que no comparteixes,
Malgrat no són teves;
Potser és així que m’has llegit.
Ara mateix, potser dins els teus llavis,
Vibro amb el sentit d’un silenci infinit
Que implosiona per esclatar
I el calles malgrat tot.
Em retens dins teu, sota els llavis ferms.
Em crides sols dins la ment,
I em fas tremolar,
I tremoles,
I ens enamorem
Sols un segon.
Perquè saps que només sóc paraules,
Un ressò llunyà de la veu d’algú
Que no és present enlloc.
Però m’has respirat,
Només si no ets qui no comprèn,
Tan sols si ets qui ha trencat la costura,
Tan sols llavors m’has respirat.
I jo t’he respirat,
Encara materialitzat en lletres,
En dits que premen suau un sentit,
En mans que es mouen,
En uns ulls resseguint la frase,
Així com tu,
Mentre el desfàs jo el faig,
I el cercle es tanca respirant-nos mútuament.
Encara quan llevem els ulls dels versos
En som conscients, una mica menys que abans.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: