Tot el que tinc

Un relat de: Alex Roa
Tot el que tinc
S’ensorra en pocs segons,
Com el castell de sorra
D’un nen prop de l’aigua.

Tot el que posseeixo
És pols,
Com el buit de dins,
Com el món de fora.
Com jo.

Pot enfonsar-se un dia,
Sense motiu,
Naufragar en l’illa
De l’atzar;
Ferir, fer-me morir.
Tot el que tinc
Un dia pot partir,
Desaparèixer,
Fer de l’or un polsim fi.

Però tot el que sóc,
El vers escrit,
Somniat, pensat,
Perdura;
Roman en la latència
Del cos trencadís,
Del passadís fosc
De la meva armadura
Sense llança.

Tot el que sóc
Segueix viu.
Per més mort que tingui
El cos brutal;
Per més que la matèria
Em faci mal.
Jo, el vers, l’ànima,
El nom,
Segueixo aquí.

Talment com la runa
De l’edifici antic.
Talment com la cendra
D’un tronc que ja no és viu.

No obstant,
No sé dir si és bé
O és maldestre el cert destí.

Tan de bo
No ho esbrini encara avui.

Comentaris

  • Ens recorda el que son[Ofensiu]
    Danielap | 20-02-2015 | Valoració: 10

    Un relat que ens recorda que per moltes riqueses que acumulen a la nostra vida, o per molts estudis que realitzen a la nostra vida, a l'hora de la veritat venim de la pols i tornen a la pols, sort que com a mínim per als creients l'anima perdura, i també perdurem a la memòria de les persones que realment ens estimem i ens volem

  • Enigmàtics[Ofensiu]
    iong txon | 02-08-2014

    cinc versos finals. No sé si els interpreto com cal... En tot cas, m'ha agradat.
    Ets molt profífic. Envejable, suposo.
    Salut i lletres

    iong

  • com una estrella fugaç...[Ofensiu]
    universbrillant | 02-08-2014

    tot se'ns escapa, en un obrir i tancar d'ulls. La matèria mor, però la vida perdura. El que hem de retenir són els petits instants dins nostre, aquests mai moriran.

    Un plaer llegir-te!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: