Mai encara

Em pintaré dos ulls veritables
Sobre el front buit,
Amb les xinxetes que hi ha
Entre la meva mirada
I l’horitzó amenaçant
Que només oblido quan et miro.

Quan m’aparto del camí que
Bruscament em porta,
Riu de pedres avall i
Violentament m’empeny
Cap a un no-res que és menys
Que el no-res d’ara...
Quan me n’aparto
És quan et miro, dic,
I em menjo els teus dos ulls
Amb les dents que porto posades
Sota els cabells.

I és quan m’adono que no sé
Què vull demanar-me.
Quan em menja el present
I el futur s’escapa als meus pensaments
I aquests fugen
Cap a llocs sense sentit,
Que tenen més raó que el futur.

Punxa’m,
Prenent una de les xinxetes...
Ja no en queden gaires,
I quan s’acabin la sang
Ja m’haurà buidat el cos fins l’ànima
Sense preu i sense por,
Ja per fi sense futur...
Enemic constant que mai
No existeix encara.