Fer-ho o no fer-ho

Un relat de: Alex Roa
No fer-ho és pecat, imperdonable,
I fer-ho no té cap mèrit.
És obligatori escriure, quan he d’escriure,
Perquè és necessari escriure
Quan així ha de ser.

No escriure
És una impossibilitat absoluta,
Perquè escriure és
Simplement inevitable.
Tindrà sentit o no tindrà sentit,
El veuràs o no el veuràs,
Però hi ha de ser.

Hi ha de ser, i li he de posar jo.
No fer-ho seria un sacrilegi.
I no fer-ho seria fer-ho
Sense exposar-ho.
No escriure seria escriure
Sota la mateixa pell,
Fer hemorràgies interiors de paraules
Que només jo puc sentir,
L’horror del poeta, un autèntic malson.

No fer-ho representa la renúncia
A una pròpia naturalesa inherent.
Representa la mort sense morir-se,
El morir del ser
I l’esdevenir del tenir sol,
Sense paraules.

I fer-ho només representa existència,
Naturalesa.
Fer-ho és respirar, simplement,
Per seguir viu.
Regalar a l’aire el que reculli, i si no recull res
Almenys ho ha pogut recollir.

Fer-ho és un hàbit, un repte,
Un obstacle, una empenta, una obligació,
Una responsabilitat,
Un respir de menta o una glopada amargant.

Un agitament de calma,
Èxtasi efervescent,
Un orgasme.
Fer l’amor a les paraules
I la guerra al món,
A la ment, a la raó,
A les raons,
Als arguments.

Comentaris

  • És bonic.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 09-05-2015 | Valoració: 9

    Una poesia bonica que et fa capbussat en la musicalitat de les paraules.

    Certament, escriure és per al lletraferit com una necessitat vital, com un impuls inherent, com una esperança forta per al lletraferit. El perquè, no ho sé.

    No escriure, com tu dius, seria un pecat dels més lletjos.

    Cal seguir endavant amb l'aventura literària.

    Salut, Alex Roa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: