Excés de feina

Un relat de: Anna Maria Villalonga

La població mundial havia crescut molt en els últims temps i aquest fet havia modificat de manera substancial les característiques de la feina. Abans podia dedicar-s’hi relaxadament, meditar molt bé l’actuació més adient per a cada circumstància i prendre sempre les decisions oportunes. Ara, per contra, sovint es veia obligat a improvisar i, atès el seu caràcter meticulós i responsable, això li produïa una profunda irritació. No podia suportar la sensació de precipitació o la possibilitat d’equivocar-se. De manera que, com a conseqüència, estava de mal humor a totes hores. A més, li feia mal l’esquena. Sobretot en els dos punts clau, a dreta i esquerra de la columna, a l’alçada de les primeres dorsals. Aquest era un signe inequívoc del seu nivell d’estrès.

Tenir tants usuaris representava una exageració. Des que ell feia aquella feina –i es considerava un veterà–, mai no s’havia produït una situació semblant. Abans la xifra màxima eren dos. Havia comentat el problema amb el cap, detingudament, però ell sempre li deia que als seus companys els passava el mateix i que les mesures per solucionar-ho no resultaven fàcils. Per força implicaven un extremisme dràstic que, de moment, no s’havia decidit a posar en pràctica. En resum, com d’habitud, el cap tirava pilotes fora.

Per acabar-ho d’adobar, les distàncies eren molt grans. I això contribuïa a l’esgotament.

L’usuari més antic era el senyor Taylor, un vell rondinaire i bevedor de l’East End de Londres. Tenia quasi noranta anys i vivia sol en una planta baixa bruta i fosca. La seva única família eren un nebot –que comerciava amb objectes de dubtosa procedència en mercats de mala mort– i una cosina llunyana que ni se’n recordava que el vell existia. Ningú no el visitava mai i els seus dies es consumien en caminar amb el seu bastó de casa al pub i en engolir tota la cervesa que li permetien els seus migrats ingressos. La beneficència li passava una quantitat exigua cada mes, un petit sou que a penes cobria el lloguer i la beguda. Ningú no hauria dit que el senyor Taylor seria capaç d’arribar a una edat tan longeva, però a en Gabi li agradava pensar que ell havia contribuït a aconseguir-ho.

Normalment l’acompanyava a la taverna caminant al seu costat, però sense tocar-lo. El senyor Taylor en tenia prou amb notar la seva presència per sentir-se menys sol. Un cop s’assegurava que el deixava ben assegut en una taula, en Gabi marxava ràpidament a les oficines d’assumptes socials. Allà hi havia la Betty, una amable assistent d’ascendència africana constantment colgada entre muntanyes de papers. En Gabi li xiuxiuejava quatre coses a cau d’orella i sempre aconseguia despertar-li l’instint protector envers el vell Taylor. El resultat era que la Betty li havia assignat els serveis d’una jove voluntària que, cada vespre, recollia del pub el pobre borratxo, el conduïa fins a casa i s’ocupava que sopés i que es fiqués al llit. Així, en Gabi se sentia tranquil i podia dedicar-se al segon usuari.

La Maria era una dona de mitjana edat, grassa i gastada. De jove (en Gabi ho recordava molt bé) havia estat alegre i bonica, sempre vestida amb colors llampants, sempre cantussejant mentre endreçava la casa o anava al mercat. En els primers temps, en Gabi havia arribat a pensar que, per una vegada, li havien assignat algú poc conflictiu. Tanmateix, tot va canviar quan la Maria va decidir casar-se. El seu home resultà un energumen intractable que des del començament li va amargar la vida. Van tenir fills sense parar, però ell semblava no adonar-se’n, i la Maria havia de tirar la família endavant tota sola. El marit la maltractava, li robava els diners, freqüentava tots els antres de joc clandestí i totes les cases de putes. Vivien en una petita població a l’est de Bolívia, on els homes encara actuaven com si les dones fossin éssers inferiors de la seva propietat. En Gabi odiava aquell lloc. I tenia poques oportunitats d’ajudar la Maria. Com a mínim, es preocupava que prengués la medicació per a la diabetis, que els fills no faltessin a l’escola i que ella pogués dormir a la nit. Quan posava el cap damunt del coixí, cansada i malalta, en Gabi procurava que tingués dolços somnis. Potser en el món paral•lel de la realitat onírica trobaria el descans que necessitava. En Gabi sabia que aquell era un recurs poc elaborat, però la vida en aquella banda del món resultava en general terriblement dura i no hi havia receptes màgiques per millorar-la de sobte per a una sola persona.

L’Erika era tot una altra cosa. Noruega, de bona família, vivia en una bonica casa de la zona benestant d’Oslo. Malgrat el fred, a en Gabi li agradava el nord d’Europa. Era ordenat, net, estructurat. No com la vida de l’Erika, convertida de cop i volta en un autèntic desastre. La noia només tenia setze anys. Era preciosa, rossa, pigarda, amb uns ulls en forma d’ametlla d’un verd lluminós. Quan la va conèixer, en Gabi va pensar que semblava una princesa de conte de fades i mentalment va agrair aquell cop de sort. Els primers temps foren molt bons i en Gabi tan sols la visitava per l’obligat control i, sobretot, pel seu propi plaer, ja que se sentia molt feliç veient-la créixer. Tornant de Bolívia, tot sovint feia una volta per la gelada ciutat d’Oslo. Encara que fos hivern, el confortava enormement la imatge alegre de la petita Erika.

Per desgràcia, sense un motiu explicable, el conte esdevingué una història de terror. Un dia, en Gabi va notar que la noia estava més prima. Va pensar que no tenia importància, que potser era una cosa temporal. Però la situació empitjorà ràpidament. En Gabi va intentar esbrinar què hi havia dins del cap de l’Erika i es va adonar, amb gran preocupació, que tenia un embolic mental que ni ella mateixa podia entendre. L’Erika passava hores i hores davant del mirall. Es contemplava de perfil, de front, vestida, nua. Després s’hi acostava lentament fins que el rostre li quedava enganxat a la lluenta superfície. Llavors, arrencava a plorar. En Gabi no podia desenganxar-se de l’espaiosa habitació nòrdica. Solia passar-hi les nits, arraulit en un racó, acompanyant l’Erika al lavabo per esbrinar si vomitava.

La noia, que tenia una gata que contemplava fixament en Gabi des de l’altra punta de l’estança (tothom coneix l’extrema capacitat de percepció felina), s’aprimava per moments. Quasi es diria un sospir. Una guspira rossa que s’esvaïa en l’aire. En Gabi estava molt neguitós. Va intentar raonar amb el seu cap, però sabia del cert que resultaria inútil. Tot havia de seguir el seu curs. La resposta del cap (com sempre inflexible) va concretar-se en encolomar-li el quart usuari, tot dient-li que la situació d’emergència en aquell país en conflicte requeria una acció urgent.

El nadó recent nascut es deia Hassan. Va venir al món enmig de les sorolloses bombes que queien damunt d’un hospital en runes del centre de Bagdad. En Gabi s’hi va presentar quan tenia quatre dies. La mare, una jove vídua que perdé el marit en una incursió dels soldats americans, dormia profundament, esgotada. En canvi, el nadó tenia oberts uns ulls rodons i sorpresos, que van desconcertar en Gabi perquè mai no havia vist un bebè tan despert. En Hassan (sabem que les criatures són com els gats pel que fa a la percepció) mirà frontalment en Gabi i li somrigué. Després, amb una estranya naturalitat, va allargar la maneta molsuda intentant engrapar-li una ploma.

En Gabi s’entendrí. No s’ho podia creure. Aquell nen era especial. Precisament per aquest motiu, les circumstàncies resultaven més greus. Se sentí desbordat. En un país en guerra, en Hassan necessitaria una protecció molt acurada. Es tractava d’una situació límit i, en un cas així, quatre usuaris li van semblar una xifra escandalosa, absolutament inacceptable. Què s’havia pensat aquell cap sempre hermètic, impertorbable i aliè a la compassió?

Decidí rebel•lar-se. Va seure en un racó de la sala general de l’hospital i es va recolzar contra la paret. El so de les bombes continuava retrunyint al voltant de l’edifici. Sempre bombardegen a aquesta hora, va sentir que murmurava la veu tremolosa d’una jove infermera. El dolor de l’esquena, de cop i volta, li resultà insuportable. Sabia que no estava permès, però se sentia tan irat que no li va importar gens. Amb un gest brusc, les estirà, les arrencà i les va llençar a l’altra punta de la sala. Algunes plomes es van desprendre i van gravitar voleiant fins que caigueren mansament. Però a ell tant li feia quedar-se mig pelat d’aquelles protuberàncies maleïdes que el torturaven.

Va restar assegut molta estona. Fins i tot aconseguí fer una becaina. Les primeres llums de l’alba van treure el cap, tímidament, a través de les finestres sense vidres i el brogit de la guerra s’allunyà per fi, almenys de moment. En Gabi es va despertar bruscament a causa d’un crit agut que els seus sentits ennuvolats no van reconèixer. Es fregà els ulls i va mirar les plomes al seu voltant. Indignat, s’encongí d’espatlles i arrufà el nas. No pensava canviar d’opinió i no hi aniria per més que el seu cap el cridés a l’ordre.

De sobte, l’estrany crit agut es repetí amb més força. En Gabi es va aixecar i s’acostà al tronat bressol. Quan s’hi abocà amb una certa prevenció, en Hassan li va tornar a somriure. Els seus enormes ulls rodons el van acaronar amb una mirada d’esperança i el van traspassar, muts i nets. En Gabi sospirà profundament, mentre en Hassan movia les manetes i emetia prematurs sons guturals en to de festa. Estava clar que la seva presència li agradava, perquè havia deixat de cridar i més aviat semblava feliç. En Gabi va fer un darrer esforç per no claudicar, decidit a mantenir el tipus davant d’aquell cap prepotent i aspre que mai no cedia. Però no va poder. La feina era la feina. No hi havia solució. Ell sempre s’havia distingit pel seu sentit de la responsabilitat. A més, el nen iraquià el necessitava molt, ara que despertava a la vida.

Amb un altre sospir, va traçar mentalment un nou itinerari. El millor, comptant amb la diferència horària, seria començar a Bolívia. Deixar la Maria somniant coses boniques i arribar ben aviat a Londres. Portar al pub el senyor Taylor i passar el dia amb en Hassan. Vetllaria per ell amb totes les seves forces. Era una criatura especial. Però a la nit, marxaria a Noruega. Havia de dormir amb l’Erika, amb la gata còmplice fent-li companyia damunt d’un coixí, per vigilar que cada nit no vomités el sopar.

Lentament, es va ajupir i va recollir les ales. Fou impossible recuperar les plomes caigudes per terra, ja brutes de pols, però va pensar que, ben mirat, no n’havia perdut tantes.

Comentaris

  • La frustració dels àngels. [Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 30-06-2012

    Molt ben dibuixats els personatges i l'angoixa del protagonista desbordat per la duresa de les circumstàncies dels seus “clients”. La seva impotència (s'encomana al llegir el conte) va més enllà del simple compliment de la tasca encomanada.
    Bon relat fantàstic-social. ^_^

  • Hahahaha[Ofensiu]

    No, no, no t'equivoques gens.
    Hahaha.
    Moltes gràcies pel teu comentari! Ets molt amable!

  • Un bon relat![Ofensiu]
    Armando Vericat | 14-06-2012

    Molt original i tendre. Aquí està més clar la naturalesa del protagonista. Jo quasi, quasi juraria que un fantasma no és (hahaha!). M'equivoco?

    Salutacions i sort al certamen

  • A mi també m'estranya[Ofensiu]

    que ningú no en digui res. Suposo que, com més llarg és el relat, més mandra fa de llegir.
    Gràcies per les teves paraules, Shaudin.

  • Shaudin Melgar-Foraster | 11-06-2012 | Valoració: 10

    I com és que encara ningú més ha comentat aquest relat tan original? A més de la seva originalitat, el trobo impecablement ben escrit i d’una gran tendresa. Aquest relat és literatura.
    Per cert, té una mica de la peŀlícula de Wim Wenders, la idea central, si més no. Conscient o inconscient? A mi em sembla genial.
    Enhorabona Anna Maria!!! Sort als Prenis Ictineu!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga

20 Relats

163 Comentaris

16015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Llicenciada en FIlologia Hispànica i Catalana.
Professora i investigadora (Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura, Universitat de Barcelona).
També escric i faig crítica de cinema.
Tinc una columna setmanal al Diari CatalunyaPress, Secció d'Opinió cultural. El seu títol: "Compulsió crònica": http://www.catalunyapress.cat/
Secció fixa mensual a "La lluna en un cove". Títol: "Fora de cartellera".
Tinc alguns contes publicats a "La lluna en un cove"
Col·laboro com a crítica de cinema a la publicació cultural "D'un roig encès":
També havia publicat crítiques a la desapareguda revista Barcelona Review.
El meu relat "Llocs comuns" va ser nominat pel premi Ictineu 2011 i el meu relat "Qüestió d'olors" va quedar tercer.

Els meus blocs:

http://alombradelcrim.blogspot.com/ (novel·la negra, misteri)

http://elfilariadna.blogspot.com/ (llengua i literatura, ressenyes, articles, opinió, cròniques)

http://elracodelanna.blogspot.com/ (cinema i molt més)