El bolero de Carmiña

Un relat de: Miquel D. Cirera

La Carmen era filla d'un emigrant de Corcubión. L'home havia anat, com tants d'altres compatriotes, a cercar fortuna "allende los mares", i a fe de Déu que no l'havia pas trobat. La mateixa misèria que havia deixat enrera, l'encalçava com un gos fidel, molt fidel. Ella era una jove guapíssima, d'aquelles que n'entren poques en una dotzena.
Però tot el que tenia de bella ho tenia de mala pècora. Ja de petita havia mostrat la grandària dels seus instints, quan va calar foc a la miserable barraca on vivien. En el moment de la malifeta l'àvia i la mare eren dins inventant alguna cosa per fer bullir l'olla. Les pobres dones van quedar ben socarrimades. L'àvia no se'n va sortir. La mare en va quedar greument afectada i va quedar impossibilitada per sempre més. El pare va voler treure ferro a l'assumpte, ja que era la nineta dels seus ulls, però ella no ho volia. Repetia un cop i un altre sense parar pertot arreu, "Foderos, foderos, foderos muito".
Un bon dia, algú va afegir música a la lletra i va fer-n'hi algun petit canvi. Amb el temps va esdevenir la cançó més cantada del suburbi, "A fodernos, a fodernos, a fodernos muito", entonaven a cor què vols, tots els que l'habitaven. Fins i tot un candidat populista a la presidència va proposar-la per a himne nacional. La música va parar de cop, quan un cicló tropical va arrasar el barri sencer.
Però l'ocell ja havia volat abans. Va fer servir les llargues cames que tenia per enlluernar i arruïnar a un fabricant català d'embotits. Per cada botifarra que l'home venia, ella se n'hi menjava dues. En qüestió de mesos, l'industrial va acabar demanant caritat a la sortida de missa, a la catedral.
Un capvespre, desesperat, va fer l' última botifarra de la seva vida a tots i a tot, lligant-se una corbata de corda d'espart al voltant del coll.
Però la cursa de Carmen cap a l'infinit havia començat i ja res ni ningú no la deturaria. Com que ja no quedaven més fabricants els pocs que hi havia van fugir espaordits en veure el que li havia succeït al botifarrer va enfilar un altra viarany. Em faré cantant, va dir-se a si mateixa.
Tal dit, tal fet. En quatre dies en va tenir prou per aprendre el dos per quatre dels boleros autòctons. Després van venir el son, la guaracha, el danzón i tota la pesca. I renoi si els cantava de bé. Però la competència era molt dura, ja que el 95% de les joves del país volien ser-ho també, de cantants. Però això no desencoratjava l'aspirant a estrella, que no parava d'assajar. Només alçar-se de bon matí ja engegava amb Veinte años, un bolero suau, dolç. La primera estrofa, "Qué te importe que te amé, si tu no me quieres ya?,....", la taral.lejava tot baixant les escales que donaven al pati interior de la casa de veïns, a on s'havia traslladat, al barri de Bella Vista -la casa és va ensorrar al cap d'uns anys, quan ella ja no hi vivia.
Després sortia al carrer i continuava desgranant la melodia mentre caminava; i mirava de fit a fit tothom qui l'escoltava. La frase final, aquella que diu "Es un pedazo del alma, que se arranca sin piedaaaad", acostumava a entonar-la a duo amb un moreno que venia samarretes en una parada ambulant, dues quadres més avall. La gent l'aplaudia durant llargues estones i la convidaven a suculents esmorzars, a base de croissants acabats de sortir del forn, melmelades de fruites tropicals i batuts de coco.
Després comprava la premsa matutina per veure si a la secció de "clasificados" hi havia alguna demanda, ni que fos de cupletista en un local de mala mort, però ni això. Sempre demanaven el mateix: peons, estibadors, cigarreres,...(a vegades demanaven coses ben estranyes, com ara un venedor de fum per fer d'assessor del ministre de Benestar, Prospeccions i Planificacions; o un artista de la fam, per a les sessions de tarda del circ municipal).
Per descansar la vista de tanta lletra menuda i continuar posant a prova la veu, se n'anava a fer un tomb pel passeig del Malecón, vora la mar, on sempre hi havia alguns desvagats disposats a escoltar el seu art. Com que acostumava a ser abans de l'hora de dinar, li agradava cantar cançons mogudes per fer ballar la gent i així fer-los agafar gana. Una de les seves preferides era María Caracoles, un mozambique ple de sabor i amb barreja de ritme pilón; i que li servia per improvisar noves lletres cada vegada. Era una tonada que havia fet popular un famós autor originari de la part oriental del país. Va ser la primera dona que es va atrevir a cantar-la en públic, ja que es considerava una peça típicament masculina.
La Carmen era una dona avançada al seu temps. Anys a venir, quan ja era famosa, va tenir la gosadia de canviar-li el nom i anomenar-la Mariano Caracoles. Era divertit escoltar-la quan en posat autoritari deia allò de "Yo te he dicho Mariano Caracoles, que no me bailes más mozambique".
Un jorn ennuvolat i ventós ùcosa poc habitual a la ciutatù va passar prop del Malecón, mentre ella cantava, un dels mites vivents de la música nacional, conegut per la seva impecable afinació. Tots els grups se'l rifaven i tenir-lo de veu líder era un passaport per a l'èxit. En sentir cantar la candidata a la fama, va manar al xofer parar el lluent "Buick Special". Va atansar-se-li, i li va preguntar.
-Cómo tú te llamas?
En veure davant seu a la mítica figura va callar de cop. Però amb un notable aplom li va contestar.
-Pregúnteselo usted a mis admiradores.
La gent que havia fet rotllana al seu voltant, va pronunciar el seu nom, com una sola veu.
-Pues a partir de ahora mismito te llamarás Carmiña -va sentenciar el diví- venderá más.
En pujar al luxós cotxe va fer adéu als incondicionals, amb el mocador de seda groc que havia agafat del coll de l'artista. Un adéu que tothom va sentir com a definitiu. Just arrancar el cotxe, un braç de mar, mes fort que els habituals, va xuclar tota la claca cap el fons de l'oceà.
Pocs dies després, debutava al Gran Casino, al costat del mestre. A partir d'aquella vetllada, la seva fama va anar pujant com l'escuma. Per contra, a poc a poc, l'estrella del diví s'anava eclipsant. Prou s'esforçava en refilar com els rossinyols joves, però ja no era ni jove ni rossinyol. Una nit, durant l'actuació en un local de les Costas de Levante, l'home, el qual s'havia convertit en una ombra de si mateix, va caure fulminat, després de fer un gall horrorós. El duet havia durat poc. Hi va haver safareig per a tots el gustos: emmetzinament, esgotament sexual, bruixeria,...
La ja considerada com la nova deessa de la cançó, continuava amb el seu ascens imparable. Li plovien les gales, com als nous rics els plouen els amics. Fins i tot era convidada a les festes que el governador de la província -de qui va ser aviat la seva amistançada- feia a palau.
S'havia convertit en tot un símbol, i en el mirall de les noves generacions.
Una nit de cap d'any, va ser sol·licitada per actuar en la gala que el president de la nació oferia. Hi havia el bo i millor de cada casa: diplomàtics, milionaris, contrabandistes, especuladors, banquers, gangsters americans,...
Quan estaven a punt de sonar les dotze campanades, que donarien pas al nou any i a l'actuació de la diva amb el seu grup, hi va haver una apagada general de llum a la ciutat. Es varen sentir trets i crits revolucionaris. En tornar la llum, molts dels presents havien passat a millor vida. Entre els cadàvers hi havia tots els "soneros" que l'acompanyaven. Però ella se'n va sortir i va poder escapar amb el president i el governador. Després de recollir les famílies, varen dirigir-se al camp d'aviació on els esperava l'avioneta particular de la, fins aleshores, màxima autoritat nacional.
Quan encara no portaven ni cinc minuts de vol, els motors de l'aparell van fer figa i es van estavellar al mig del mar. Dels tretze ocupants només en va sortir en vida ella, que damunt d'un tros d'ala de l'avioneta va poder arribar, mig estabornida, a les costes occidentals del país.
Diuen les cròniques, que la resta dels seus dies els va passar vagant pels carrers del barri vell de la capital, tot cantant, trasbalsada, "Foderos, foderos, foderos muito", i que la gent només veure-la s'arrancava a córrer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Miquel D. Cirera

3 Relats

2 Comentaris

6470 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc català de comarques i pateixo per ser-ne també tinc dolor de llengua tot i que la vaig aprendre a escriure de gran "gràcies" al dictador m'agrada esriure i llegir de tot ensenyo a joves el que a mi gairebé ningú em va ensenyar i també comparteixo l'ansiejada llibertat nacional amb un grapat d'amics cada setmana que puc a més de contribuir a dignificar una professió que aviat haurà de tranformar-se com gairebé totes i sempre que puc faig viatges com més lluny millor i navego per mar i per internet gran espai de llibertat jugar a fúbol m'encanta com quan era jove i bon exjugador blaugrana sóc culer més per obligació que per devoció.......apa adéu i Visca la Terra!