INEXISTENT

Volts del migdia. El sol s’amagava entre els núvols esponjosos de color gris que dibuixaven el cel, feia un dia seré per jugar al futbol, en V estava nerviós,sempre s’hi posava quan havia de participar en un partit i malgrat que ja portava temps jugant no ho podia evitar, ningú no s’adonava però del seu estat.
Mandrosament o potser automàticament seguia les instruccions de l’entrenador que dirigia l’escalfament. Només es concentrava en el joc quan l’àrbitre xiulava l’inici, mentre, moltes coses passaven pel seu cap com a tothora durant el dia, vivia en un pensament continu introvertit que el feia marginar-se de la resta del mon, dels companys de l’equip també, dels de l’escola on traginava el quart de la ESO com si fos una feixuga càrrega aparentment, dels veïns del carrer....i fins i tot de la família, bé si podia comptar en que en tenia de família. Prop seu només un pare aliè a tot el que esdevenia, un pare solitari, esquerp i a voltes malcarat que feia només acte de presència, sense paraules, cap retret tampoc, en tot cas alguna pujada de to per si mateix tot llegint el diari o veient les notícies al televisor. Un pare que va quedar desconnectat del mon quan va perdre, ara feia uns cinc anys, la dona. Perdre només era una manera de dibuixar suament una mort anunciada per una malaltia lletja i més veloç del que havien previngut els doctors.
La C, era el nom de la mare, va trobar-se malament un bon dia i per primera vegada i darrera, va trepitjar un hospital. De fet no el va ni trepitjar doncs hi va fer cap per la porta d’urgències i en llitera després d’una cursa intempestiva dins de l’ambulància per la ciutat. Tres setmanes després tancava els ulls dolçament. Havien estat dies de conversa espiritual i ànims de compromís amb en V i en P, el pare del noi. En V que aleshores rondava els deu anys no va acabar d’entendre on portaven a la mare, on havia viatjat que trigava tant en tornar.
En P, va quedar col·lapsat i va defendre el seu buit dolorós amb un trencament social i una actitud hostil envers el mon. D’això se’n va ressentir en V que en poc temps, ell si, va perdre una mare dolça i un pare atent. D’ençà aquell moment a l’escola, pensava ell, ja el van tractar diferent i no va fer més que sentir-se així, diferent. Va ser com una processó de cares tristes envers ell i que li semblava que no s’havia aturat ni cinc anys després. Així doncs a l’escola hi anava per una inèrcia totalment desinteressada, trista com les cares que ell trobava i sense cap pressió ni control del pare que no es molestava ni ha assistir a les tutories, ni per descomptat a les reunions informatives que promovia la direcció del centre. Ell com a alumne passava tristament desapercebut ara, era el noi sense mare i sense pare de cara als companys. Assistia regularment a les aules però sense esma, de fet amb la seva capacitat innata no es molestava ni en estudiar, parava atenció a les paraules i doctrines del professorat i en tenia prou per anar aprovant. El cas era que en V absorbia d’allò més els coneixements impartits però no en feia us a l’hora dels exàmens, de fet fins i tot usava la seva intel·ligència, que la tenia, per mesurar amb força precisió les notes que obtindria,deixava, aleatòriament, respostes en blanc que coneixia perfectament, tot per no passar mai del sis. I la monotonia de l’escola no el provocava així com si ho feia el mon del futbol.
Era bo, força bo. Tenia un do amb la pilota als peus, tenia un sentiment d’amor pel joc que feia que es transformés en una altra persona, durant noranta minuts en V era un altre. Col·loquial i social dins el camp amb els companys lluitava per aconseguir el triomf col·lectiu i si més no una satisfacció pel joc ben fet. No s’apurava si la derrota era el resultat, a l’equip el respectaven i molt, jugant era bo però com a líder de l’equip era un noi exemplar i l’adoraven els companys que sabien trobar en ell un guia dins del camp, un noi amb força i empenta per encomanar-los a tots. Havien après, els companys, que després del xiulet final, en V tornava al seu cau de privacitat i no el tornarien a trobar fins al següent partit. Ell, en V, durant aquell període de noranta minuts es sentia feliç,com quan tenia a la mare i el pare al seu costat. El futbol era el seu mon, no era una vàlvula d’escapament, era la seva vida, havia triat dedicar el seu jo a aquell esport amb tota la seva il·lusió i se’n sortia més que bé. Jugava el darrer any de cadet en un equip de la ciutat i el club ja tenia propostes d’equips molt importants fins i tot més enllà de les fronteres. Algú ja havia provat d’acostar-se al pare per veure si se’l podien endur però en P no volia saber-ne res de res, ni per bo ni per dolent, era problema del noi els deia. Ell, en V, concentrat en l’equip, el joc i els companys mentre jugava, no estava especialment interessat en sentir ofertes milionàries i promeses de futur. Tenia el cap prou clar per saber que tampoc era el que el faria feliç el fet de jugar en un altre equip o cobrar xifres vergonyoses per fer-ho. Ell solament volia jugar i fer-ho bé, era igual on i mai s’havia plantejat l’egoisme d’obtenir diners per fer-ho. Tampoc s’havia produït el fet de comentar-ho a casa amb el pare, ni se li havia passat pel cap. A casa no hi havia paraules, o molt poques, no hi havia diàleg entre dues persones capficades en dos mons absolutament aliens, en dos espais sense connexió. En V sí havia pensat algun cop que seria bo de tenir algun lligam amb son pare però no el volia destorbar, fins i tot creia que, oblidat el passat quan hi havia la mare, era el que tocava de viure per normalitat. No en tenia comparativa, doncs amb el seu estatus de marginat o la seva convicció de viure en un mon privat, no l’havien convidat mai a casa de cap company, ni d’escola ni de l’equip, pel que no tenia constància del comportament d’altres pares envers els seus fills. Suposava que aquella situació era la habitual i tampoc mouria fitxa per tal de veure-ho d’una altra manera. Tot era una inèrcia. Menys els noranta minuts.
En acabat el partit i després d’una dutxa lenta i calenta, fos estiu o hivern, en V tornava a la seva closca i emprenia el recorregut a peu de tornada cap a casa, una casa buida de tot, una casa freda, on un pare desconegut no l’esperava encara que hi fos. Pel camí repassava l’esdevingut durant el joc, analitzava minuciosament minut a minut i jugada a jugada el partit, el tornava a reviure i només ho feia per millorar-ho el proper dia.
Caminava a un ritme pausat, ni lent ni amb pressa, sempre amb inèrcia, amb la bossa d’esport penjada a l’espatlla i les mans a les butxaques, el cap més aviat cot i un rostre inexpressiu. Si algú el saludava quan arribava pels volts del veïnat, ni el veia ni el sentia. Absort dins d’ell mateix l’entorn era invisible, no existia.
Com tampoc existien aquells tres nois, vestits amb xandalls de mercat i cadenes xapades d’or penjades als colls que se li acostaven al seu davant. Eren com tres clònics d’un part de trigèmins que xerraven entre ells en un argot que si en V hagués sentit, que no ho feia, no hagués entès res de res. Tampoc existien les tres navalles que lluïen a les mans, ni les veus que li adreçaven tot gesticulant. Ni va existir tampoc el fet d’haver-se d’aturar davant un mur humà format per tres nois que obrien la boca sense dir res.
Tampoc va existir mai una mà que li estrebava la bossa i amb l’esforç feia rodolar per terra en V, que seguia rememorant un tros del partit en la seva segona part. Va seguir inexistent l’enrenou que els tres clònics enregistraven al seu entorn, tot cobrint-lo de puntades de peu. Les boques seguien gesticulant sense dir res, inexistents.
Tampoc va existir la navalla que el va punxar reiteradament mentre ell sentia el xiulet final del partit.