Sort de pallús

Barcelona, era un lloc on se sentia foraster, afirma Pereira; això li semblava degut a la seva naturalesa senzilla i ingènua;  i, sobretot, li anava gran: només devia a la sort haver pogut arribar fins al present.



Per exemple, afirma Pereira, remuntant-se a l’antigor: el dia 13 de febrer de 1971, que era dissabte i hi havia una actuació del cantant folk dels EUA, Pete Seeger, a l’escola d’enginyers de Barcelona; va pujar-hi amb el 59. Semblava impossible que li autoritzessin el recital, però com ho havien dit, hi va pujar igual. I, com qualsevol persona assenyada podia pensar, i era previsible, el van cancel·lar, amb el consegüent rebombori i moviment de força i manifestants. 



Era impossible de posar un peu a la Diagonal a l’hora en qüestió, els cavalls dels policies nacionals, arribaven en un moment a qualsevol indret, i els guàrdies duien unes llargues porres o fustes fins a terra. Com sortir del cau sense rebre, era un punt difícil de resoldre. Per sort, inversemblantment, refereix Pereira, un company de curs del sector “pijo”, dels que sí que es mereixien ser i estar a la ciutat i a qui coneixia només de vista, va tenir a bé ajudar un babau antifranquista com ell i  convidar-lo a sortir del vesper, amb el seu cotxe (tenia cotxe gran). 



Pereira diu ara, que aquell noi pensava tal vegada rescabalar-lo per ser un dels incauts que s’exposaven (que exposaven la seva integritat i futur)  contra el règim, sense copsar del tot el perill que corrien fent-ho; tot el que s’hi jugaven. De totes maneres li segueix estant agraït.



Repeteix Pereira que considerava que aquella Barcelona no li pertanyia i que tenia sort que amb la seva santa i candorosa innocència i beneiteria havia aconseguit que algun li brindés l’oportunitat de fugir d’aquell vesper de policies corrent trastocats amunt i avall per la Diagonal. 



No sap Pereira si havia estat aquell mateix dia que dos policies van atonyinar amb cops, com els dels malls dels ferrers sobre l’enclusa,  aplicats - successivament- al cos d’un noi, de qui tan gravada en té la imatge, que si passes ara per davant, 50 anys després, el reconeixeria. Així i tot, per a la sorpresa general el noi es va poder alçar i aguantant-se un braç amb l’altra mà va córrer cap a endins de l’edifici. 



Ell mateix, diu Pereira, a l’entrada de l’esmentat edifici va llençar un roc que duia a les mans quan va veure policies que per la seva sorpresa eren dins de l’edifici. I allà es va quedar (el roc) mentre ell dissimuladament passava entre el catedràtic Tries Llargues i els policies amb qui parlava o gairebé discutia. O potser discutia amb els estudiants que els posaven (als catedràtics) en un compromís, no se’n recorda bé Pereira. Fos com fos, una qüestió més de sort de no ser vist des de dins, en el precís moment d’executar aquella acció de retirada de projectils. 



En el mateix sentit, un altre company gairebé desconegut li facilitava apunts en un acte de generositat, de forma  sorprenent i desinteressada, cosa que es pot atribuir a la compassió d’algú més avesat i coneixedor de l’immediat passat a qui de petit ja devien haver inculcat el sentit de la prudència política. Afirma Pereira, que ara reconeix que aquesta solidaritat facilitava que, com a mínim algú, encara que fos esbojarrat, plantes cara al terror. Pobre diable.



La sort d’aquell dia de Pete Seeger es va anar mantenint, indica Pereira.  Però és una filigrana, únicament atribuïble a què, estadísticament, res no es pot descartar, que Pereira ho pogués explicar.



Un altre cas: ja no era a casa quan el van venir a buscar. Ves per on! Havia marxat un mes abans dels 5 assassinats del 75. Durant el transport del tocadiscos en moto pel carrer empedrat de Ribes se li va mig espatllar.



O un més: quan es va prendre el tallat cremant més de pressa de la seva vida en el bar davant de la presó Model en sentir les paraules fora de to del policia emprenyat de treballar aquell diumenge. Qui havia de pensar que serien al bar, ells també, el dia que es portaven queviures als presos.



 Pereira no refereix més episodis  per prudència i, ara que ja es pot considerar prou assenyat, curiosament, Pereira es tem el pitjor i apel·la un altre cop a la seva inefable i inaudita sort de pallús.



Inscrit a un curs d’història, s'adona que segueix sent un babau, i no riu gens amb els acudits pseudoatlantistes del professor quan parla de la Rússia soviètica (bé, sí que riu. Era una llicència poètica). Ha tingut sort, Pereira, de no viure en persona aquell moment; segur! Però li agrada que hagi hagut alguns altres pallussos, o no, que ho hagin fet.