No sempre trobem el que volem, però...

Era l'hora del pati i com cada dia en Cisquet enfilava el camí cap al parc del carrer de sobre de l'escola, juntament amb els seus companys i la mestra. La quitxalla corria entre l'espai verd fins que tornava a ser hora de dibuixar, de fer les primeres sumes o de llegir les primers vocals i les relacions socials dels vailets es deixaven per a l'endemà. Els nens jugaven per tots els racons del terreny conegut, lliures de les preocupacions a les que s'haurien d'acostumar en el futur.

Però en Cisquet no feia com la resta, s'apartava. No era perquè els seus companys el rebutgessin, ja que sempre el convidaven a jugar amb ells i estaven intrigats per aquesta actitud tan esquerpa i diferent a la del nano dins les parets de l'aula. En Cisquet no tenia cap mena de fòbia ni problema en les seves primeres relacions humanes. No era res d'això. Ell només volia veure la Lluna. S'asseia en un indret un xic allunyat i esperava pacientment. Ja feia uns dies que havia iniciat la primera rutina de la seva vida. Es quedava quiet vigilant atentament el cel, per no perdre's cap detall de l'esperat adveniment del satèl·lit. Però sempre hi havia el maleït Sol, que l'enlluenava sense pietat encegant-lo per uns moments. Molts dies també l'acompanyaven els núvols, que ja li feien més gràcia, per la diversitat de formes i per la seva mobilitat inquietant, incomprensible per a un nen de quatre anys. Com tots els infants buscava formes conegudes en els moviments de les masses blanques, ara un arbre, ara una cara, ara una mà... De tant en tant també observava algun avió i somiava en poder viatjar algun dia en un d'aquells aparells per poder estar més a prop de la Lluna. N'havia sentit tant a parlar de la Lluna! Volia notar la seva majestuositat, l'elegància de la pàl·lida il·luminació que desprenia, el canvi de vestit de l'astre que definien els dies del mes. Volia saber si era tan bonica com per eclipsar les seves eternes companyes de sortida, les estrelles. Però la senyora del cel que tant anhelaven els ulls d'en Cisquet mai acudia a la ja inalterable cita del nen amb l'immens sostre blau. Aquell element tan estimat i alhora tan desconegut per al nostre protagonista semblava condemnat a ser un etern misteri, malgrat la gran insistència del petit ésser humà.

La mare estava una mica inquieta per l'actitud del seu fill. El punt culminant de la seva preocupació va arribar un dia en què el nen es resistia a tornar a casa després de l'escola. I és que li havia semblat sentir que la Lluna només sortia a les nits, quan tothom està dormint. La mare ja no entenia res i al final en Cisquet es decidí a explicar-li la veritat:

- Vull veure la Lluna. No sé com és però estic segur que m'agradarà més que aquesta bola groga que em fa mal als ulls. És veritat que la Lluna només surt de nit? La vull veure, la vull veure!

La mare estava sorpresa i cofoia de la curiositat del seu petit i li digué:

- Molt bé. Aquest vespre després de sopar sortirem un moment a veure la Lluna. Però quan siguis més gran entendràs que el que més desitgem no sempre és com ens imaginem. I aprendràs a estimar-te el Sol, que ens il·lumina i ens escalfa cada dia i si marxés hauríem de viure en una foscor sense fi. I també t'agradaran els núvols, els avions, les tempestes, els ocells i les estrelles perquè tot forma part d'una mateixa realitat, que és immensa i inacabable. No sempre trobem el que volem però tots els camins ens ajuden a créixer.

En Cisquet no ho entengué del tot, però aquella nit va dormir feliç com mai i va somiar en l'astre que havia acabat de conèixer.