Els Cowboys són la meva debilitat

Un relat de: pivotatomic

Us ha passat mai allò d'adonar-vos de que el que esteu a punt de fer és un terrible error i, malgrat tot, continuar cegament endavant?

Doncs aquesta podria ser la història de la meva vida.

Si us he d'explicar la meva vida, però, serà millor que abans em presenti. El meu nom és Eva, Eva Gi... No, deixem-ho en només Eva. El cognom tampoc no us aportaria cap informació vital i no donant-vos-el, jo em sentiré estúpidament més segura. Eva i prou, doncs. Tinc quasi trenta quatre anys, una nòmina amb prou xifres com per no haver-me de preocupar mai pel preu de les coses, un armari gran com per permetre'm no repetir conjunt ni una sola vegada durant un mes i un cos d'aquells que, quan entro per primera vegada en una classe d'steps, les companyes es pensen que els han canviat la professora.

En resum, que quan perdo una estona omplint un d'aquests absurds qüestionaris tipus Cosmo, sempre aconsegueixo la puntuació més alta possible.

La pregunta, és: si sóc la primera de la classe, per què no m'hi sento darrerament?

Em temo que, per desgràcia, la resposta sigui bastant més complicada del que sembla. Però, simplificant, podríem dir que pot tenir molt a veure amb la meva tendència a equivocar-me, tossudament, cada divendres a la nit des de fa uns deu anys.

Segueixo sense explicar-me, oi? Començo a adonar-me'n que no em serà fàcil, perquè, per ser-vos sincera, ni jo mateixa entenc el que em passa, ni sé què és el que vull de veritat. De totes maneres, ara que potser ja us he despertat la curiositat, el mínim que us dec és acabar amb la història, no? Intentem-ho, doncs.

Suposo que per fer-me entendre mínimament, m'hauré de remuntar al començament de tot. No, no us alarmeu. No us avorriré amb la història de la meva infantesa feliç i la meva turbulenta adolescència. De fet, les primeres dues dècades de la meva vida són pràcticament intranscendents per aquesta història. No, reflexionant me n'adono que tot comença, de veritat, el dia del meu casament, que va tenir lloc fa exactament, catorze anys. Potser no us hauria d'explicar tot això precisament avui, quan, per algun fet inextricable, qui més qui menys està més predisposat a deixar-se influir per la nostàlgia. O qui sap? Potser aquest sigui, precisament, el millor moment per fer-ho. En tot cas, és el que he escollit i tampoc cal donar-hi més voltes.

Em vaig casar, enamoradíssima, us ho ben prometo, una setmana abans de complir els vint. Ell era el meu nòvio de l'institut. Un home, aleshores, capaç de prendre'm l'alè només pel fet d'entrar en una habitació. Sí, sí, us ho podeu creure! Quan ell apareixia a classe, jo notava que em faltava l'aire! Així com us ho dic. Quan ara me'n recordo, me'n faig creus que el Jordi pogués tallar-me la respiració. És clar que llavors jo era una altra persona. Una persona a qui els homes com ell -un xicot a qui l'adjectiu "bo" li esqueia tant davant com darrere del substantiu "tio", però poc més- podien aturar-li el cervell per manca d'oxigen a poc que s'ho proposessin.

Però tampoc no voldria ser injusta amb el meu "ex", així que no us feu una idea equivocada d'ell. La veritat és que el Jordi era un marit magnífic. Un home d'aquells que tot sovint et diuen que t'estimen sense que vingui a compte i que t'abracen tendrament per darrere a l'hora de dormir. Un tipus a qui mai no va molestar que el meu èxit professional fos molt superior al seu i que ni un sol cop em va negar suport quan el vaig necessitar. Junts vàrem passar quatre anys molt bons, abans que jo m'adonés que aquella vida de sexe els divendres a la nit; dissabtes ara sopar a casa d'uns amics, ara uns amics a sopar a casa nostra; i tardes de diumenge on el més emocionant que ens passava depenia de la inspiració dels guionistes de la pel·lícula que veiem al cine i de què havia fet el Barça, no era, ni de bon tros, la que jo volia dur. I tot i que sé del cert que la Iolanda, la seva actual companya, està encantadíssima amb ell i amb els tres fills que li ha fet en el temps que porten casats, jo mai no m'he penedit, ni així, d'haver-li deixat tot per a ella.

La culpa de la meva sobtada epifania existencial la va tenir l'Àlex. El meu primer cowboy.

L'Àlex era un informàtic madrileny que va aterrar a l'empresa dos mesos abans del meu quart aniversari de noces. Era un d'aquells homes que se saben guapos i són conscients del poder que això els atorga, però que l'exerceixen sense resultar pretensiosos ni creguts. Duia la nit als ulls negríssims i tenia un somriure que utilitzava poc però en el que s'hi endevinava la claror de l'alba quan ho feia. Cabell curt i bru, metre vuitanta de fibra i múscul i una veu aspra però serena, que només se sentia quan el seu propietari realment tenia alguna cosa per dir. Una versió fi de segle d'aquells cowboys forts i silenciosos de les pel·lícules, amb els dits plens de durícies i l'alè amb regust a tabac i bourbon, que ja m'havien fet sospirar de petita i dels que, la seva presència me'n va fer adonar, no me n'havia pogut deslliurar mai del tot.

Me'l van presentar un dilluns al matí, i el dimecres abans de l'hora de dinar la meva plàcida existència s'havia enfonsat sota meu com un castell de cartes, deixant-me amb els peus penjant sobre l'abisme. Aquest moviment sísmic existencial va succeir com totes les catàstrofes: per sorpresa. Jo m'estava prenent un cafè a la màquina quan ell va entrar i em va dedicar un dels seus ¿qué tal todo? En aquell moment, vaig sentir com em faltava l'alè; i aquella inesperada manca d'oxigen va fer que tot el que fins aleshores havien estat certeses en la meva vida s'esvaïssin com el fum d'una cigarreta escombrat per les aspes d'un ventilador. Només em va quedar una cosa clara: desitjava aquell cowboy modern més del que havia volgut mai cap altra cosa.

La intensitat d'aquell sentiment em va agafar totalment per sorpresa, però, a banda d'esmicolar quatre anys de feliç vida conjugal i la imatge que jo mateixa tenia de mi, va tenir la virtut de fer-me obrir els ulls. Puc tenir molts defectes, jo, però no pas els de no ser ni honesta ni conseqüent. Aquell mateix diumenge, mentre el Jordi parava taula i jo preparava el sopar, vaig deixar la truita a mig fer i, amb tota la serenitat de la que vaig poder fer acopi, li vaig deixar anar al meu marit que ni jo mateixa entenia com havia passat, però que ja no volia seguir amb ell. Vaig sortir de la cuina seguida per la seva mirada estupefacte, vaig posar quatre coses en una maleta, li vaig assegurar que es podia quedar tot el que teníem a mitges -em sentia tan culpable que em va semblar que tota aquella munió absurda d'objectes m'ajudarien a comprar el seu perdó- i vaig tancar la porta al meu darrere, tot intentant oblidar que acabava de destrossar-li la vida a l'únic home que m'havia estimat fins aleshores.

Deu minuts després d'haver llogat una habitació al Hilton vaig trucar al cowboy al seu hotel. A les que us escandalitzeu per aquesta actitud, us recordo que acabava de cremar tots els ponts a la meva esquena i que no era el moment d'anar amb mitges tintes. I a les que us meravelleu per la meva gosadia, us confessaré que, d'alguna manera jo sabia que l'Àlex tenia tantes ganes d'escalfar els meus llençols com jo de sentir la seva escalfor. Potser era la seva manera de mirar-me a la màquina del cafè, o el to de la seva veu enrogallada quan em desitjava buenos días cada matí. El cas és que ho sabia. De manera que encara no havia passat una hora quan tots dos vam donar per oficialment inaugurada la meva nova vida amb l'experiència sexual més plaent que m'hagués pogut imaginar. A la seva manera, forta i callada, l'Àlex em va obrir en canal aquella primera nit i va saber extreure del meu interior la dona que hi vivia presonera. Aquella que era capaç de viure la seva sexualitat sense embuts ni intermediaris, gaudint-la fins la darrera gota, igual que faria un viatger assedegat amb l'aigua fresca d'un càntir. Em va descobrir racons de mi mateixa que ni jo no sabia que tenia i em va ensenyar el plaer d'aprendre a trobar els seus. Quina diferència amb aquell sexe de cap de setmana, tendre però rutinari, al que feia anys que m'havia acostumat!

Tres setmanes més tard, l'Àlex va acabar la seva feina a l'empresa i es va preparar per tornar a l'altiplà ocre i marró d'on havia vingut. El vaig veure recollir quatre coses de la taula i entaforar-les descuidadament en un maletí de cuir; i vaig tenir la imatge del cowboy que guarda les seves escasses pertinences a l'alforja, abans de pujar al cavall i galopar cap a la posta de sol, sense mirar enrere. Ens vam acomiadar amb molt de sexe, poques paraules i ni una sola llàgrima. Ni ell no em va deixar cap telèfon on trucar-lo, ni jo li ho vaig demanar. Una de les coses que m'agraden dels cowboys és que només tenen un compromís amb les planures i amb el seu cavall, i s'estimen més callar abans de fer falses promeses. Poc abans de l'albada, vaig sentir una carícia als cabells i, segons més tard, tancar-se fluixet la porta de l'habitació. Va sortir de la meva vida així, de la mateixa silenciosa manera amb que havia entrat.

Estranyament, no em vaig sentir ferida. Al contrari, li ho vaig agrair.

Ni per un moment em vaig plantejar tornar a la meva vida anterior després de la marxa del meu primer cowboy. El Jordi i jo ens vàrem divorciar en un temps rècord i malgrat que ell em va deixar ben clar que no necessitava comprar el seu perdó -el tenia, igual que la seva absoluta i eterna perplexitat- vaig ser inflexible en la meva decisió de no voler ni una cadira, ni un CD, res, de les coses que havíem comprat en els nostres quatre anys de matrimoni. Només li vaig demanar unes quantes de les fotografies que ens havíem fet en aquell temps. Ell, legal com un duro de plata, em va donar la meitat dels àlbums i, quan vaig trobar un apartament nou, me'ls va portar a casa junt amb la resta de la meva roba i "coses de dona", com les va descriure amb un somriure forçat. Fins i tot es va oferir a ajudar-me a pintar les parets i a
fer quatre reparacions que necessitava el pis. Bo fins el darrer instant, el Jordi.

Amb l'inesperat regal d'una clarividència que a la majoria se'ls nega durant tota la vida, i lliure del llast que suposa l'haver de mantenir tots aquells bens tangibles i intangibles que t'ha costat anys acumular, vaig decidir viure la meva nova vida essent totalment conseqüent amb la persona que havia descobert dins meu. Ja us he dit que sóc d'aquelles privilegiades que no han de mirar mai les etiquetes d'allò que es compren, així que aviat em vaig tornar a crear al meu voltant la mínima infraestructura necessària (de fet, molta roba, uns quants llibres i una bona col·lecció de música country y jazz). A partir d'aquell instant, vaig decidir dedicar el gruix del meu temps als cowboys.

Des de fa deu anys, doncs, la meva vida és bàsicament aquesta: de dilluns a divendres treballo massa hores en una feina que m'exigeix i m'apassiona a parts iguals (i on, lliure de lligams familiars, he pogut progressar fins més enllà d'allò que hauria gosat ni tan sols somiar, he d'afegir). Els divendres a la nit, però, em poso les meves pintures de guerra i busco a l'armari -bé, de fet és una habitació sencera- els escots més vertiginosos, les faldilles més breus, els vestits que se m'arrapen al cos com si la seva supervivència depengués d'això, els tops que fan que el meus pits semblin encara més espectaculars de com són... I surto a buscar un cowboy.

Quasi mai vaig sola. Amb el temps he conegut unes quantes amigues amb situacions semblants a la meva, i la majoria de les vegades comencem la nit juntes. Xerrem, anem a sopar, al cine i a ballar. El que passa és que elles ja saben el que jo busco i que, quan ho trobo... Bé, solem trucar-nos el dilluns al matí per fer una mica de safareig i explicar-nos quin va ser el final de la nit.

Aviat em vaig adonar que trobar un cowboy, un cowboy de veritat i no un xitxarel·lo que vol fer veure que ho és, no és fàcil. En realitat, és cada vegada més complex i ja estic acostumada a les decepcions. Algunes vegades, les errades no són greus. Són aquells tios macos que no s'adonen que això nostre té una data de caducitat molt breu i que després se senten una mica decebuts. No són cowboys, però també poden aconseguir que una se senti bé amb ells, malgrat que quan se'n van, et deixen un regust una miqueta amarg. També hi ha els capullos, però. Els masclets pagats de sí mateixos que es creuen que perdràs el cap per ells només perquè te'ls has ficat al llit i que senten ferit el seu orgull quan et negues a donar-los el telèfon o els dius que millor que no quan et demanen per quedar-se a dormir. De tant en tant, tinc alguna mala experiència amb un d'aquests, però ja hi estic acostumada i sé com portar la situació. A més, he desenvolupat un sisè sentit per als cowboys. Els oloro entre la multitud i estic lliure de les inhibicions que llastren les meves possibles competidores. De manera que, quan en trobo un, gairebé sempre m'acaba acompanyant a casa. Als cowboys els agraden les dones que saben el que volen i van al gra. Passem la nit plegats i, molt de tant en tant, la cosa s'allarga al dissabte i, excepcionalment, al diumenge. La posta del sol del setè dia marca, indefectiblement, el moment de l'adéu. De fet, la majoria dels cowboys que s'han quedat amb mi fins llavors han marxat sense acomiadar-se. Aprofiten l'oportunitat que els dono quan, per exemple, decideixo impulsivament dutxar-me amb l'arribada del capvespre. Llavors, s'esmunyen en silenci abans no torni amb la pell molla i el cap embolicat dins una tovallola. Alguns, senzillament, se'n van tancant la porta fluixet i sense dir res. D'altres, et deixen una tassa de cafè fumejant damunt la taula de la cuina o una cançó de la Norah Jones o la Faith Hill sonant a l'equip. Quan en trobo un d'aquests, us ho juro, gaudeixo de la seva marxa gairebé tant com de la seva companyia.

En els deu anys que fa que em vaig divorciar, calculo que dec haver conegut d'aquesta manera uns cinc o sis-cents homes. No tots han estat cowboys, òbviament. A vegades m'ha vingut de gust provar altres coses, com el pescador grec a qui vaig deixar que em descobrís les cales més remotes de l'illa de Samos i que la nit que ens vam acomiadar em va demanar, totalment i seriosa, que em casés amb ell. Però sempre he acabat tornant als cowboys. Ningú no és capaç d'igualar el que et fan sentir quan et porten àgilment i segura per la pista de ball o t'arrosseguen al llit, mentre et despullen amb dits experts i aquell mig somriure seu. Déu... el Cel no pot ser massa millor que un cowboy!

Després d'aquesta llarga i descarnada descripció de la meva existència, suposo que moltes us deveu estar preguntant encara quin problema té algú que viu, exactament, la vida que ella mateixa ha triat. És complicat d'explicar, fins i tot per mi mateixa...

Veureu... en els darrers mesos, posem el darrer any, he anat trobant a faltar... no sé, altres coses. Algunes de les meves amigues han conegut homes amb qui han començat relacions estables. D'altres em conviden a les seves cases de classe mitja i m'ensenyen, orgulloses, els seus bebès, ploraners però entendridors. I jo, que vaig néixer amb l'instint maternal irremediablement atrofiat, els agafo com puc en braços i, molt de tant en tant, em pregunto com deu ser sentir que se t'infla el ventre amb la força incontenible de la vida, per parir una d'aquetes criaturetes tan dependents i desvalgudes. Com seria una existència que girés al voltant d'un o dos d'aquests petits éssers que tant poden portar els teus nervis al límit de la seva resistència, com arrencar-te una llàgrima només amb el poder infinit del seu somriure.

I, a vegades també, després d'un d'aquells diumenges en què he gaudit plenament de la meva soledat i he passat catorze hores sense parlar amb ningú ni necessitar-ho, quan veig pondre el sol des de la meva terrassa, sento la vaga enyorança d'una veu masculina que em digui que m'estima, només pel fet que necessita dir-m'ho, i me'n recordo de com de segura i protegida pots arribar a sentir-te quan algú t'abraça per l'esquena en la vasta immensitat del llit.

I, cada vegada més sovint, em pregunto si tot això de la feina i la carrera és de veritat tan important com he cregut fins ara. I sento ganes de penjar-ho tot i de tornar d'una revolada a aquella illa jònica d'aigües transparents, cel blavíssim i cases blanques que es couen al sol; i buscar aquell pescador malalt de romanticisme tronat per dir-li que m'he repensat i que potser sí que podria ensenyar-me alguna cala més llunyana encara que les del darrer cop.

I, al final, sempre acabo brandant el cap i obligant-me a tornar a la realitat. Al fet que totes aquestes coses, que cada dia enyoro més, potser no estan fetes per a mi. A la íntima veritat que, si les tingués, n'acabaria fugint per anar a refugiar-me a l'únic lloc al qual realment pertanyo i on mai no m'hi podré quedar massa temps. Als braços forts i adobats d'un home de mirada neta i posat silenciós, que em bressolarà una estona i després marxarà cavalcant cap a la posta de sol, sense mirar enrere.

I per això, cada divendres a la nit, segueixo convertint-me en la dona amb la que tots els cowboys somien quan recolzen el cap a la sella, sota un cel a vessar d'estrelles. És clar que, mentre ho faig, no puc evitar l'aspre sensació que potser estic cometent un terrible error i que, un dia, quan vulgui arreglar-ho, ja no hi seré a temps. Però, malgrat tot, acabo de vestir-me, i surto i, si tinc sort, trobo un cowboy. I durant unes quantes hores, m'oblido de tot el que no siguin les seves mans dures i calloses i els seus petons efímers, amb regust a bourbon, i a tabac.

Què puc fer-hi?

Els cowboys són la meva debilitat.

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    EnricMadrona | 05-03-2011 | Valoració: 8

    El teu relat m'ha agradat força.

    Primer felicitar-te per l'extensió. Em motiva llegir relats llargs que desenvolupen la història.

    L'ús de la primera persona sempre es frapant. Dona molta força al protagonista, en el cas del teu conte, a la protagonista. Aquesta fórmula et funciona perfectament.

    La metàfora del cowboy és suggestiu i molt expressiva, com la progressió dels fets.

    A la teva biografia dius que t'agraden els comentaris crítics. Jo hauria tallat alguna frase llarga i polit algunes oracions per trobar una manera de dir que deixés lliscar la narració amb agilitat natural. Però no em facis massa cas perquè soc un obsés d'aquesta mena d'estil.

    Com et deia el teu relat m'ha agradat molt.

  • Felicitatsss!!![Ofensiu]
    gypsy | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Gerard Vila Nebot | 01-09-2007 | Valoració: 10

    Salutacions pivotatòmic! Et vull confessar, primer de tot, que no acostumo a llegir prosa a relatsencatalà. No se perquè, el fet de tenir els ulls tanta estona clavats a una pantalla d'ordinador amb la mirada fixa no em motiva. Tot i així, alguna cosa m'ha arrossegat fins al final del teu relat. Potser, no t'enganyaré, ha estat una reacció química provinent de la meva experiència(aquelles coses que esclaten quan algú les toca). la questió és que he necessitat llegir-lo. I l'altre questió és que m'has mantingut, en tot moment, els ulls a la pantalla. Probablement ha estat degut al realisme i la bona descripció psicilògica que li has donat al teu personatge(no se si també impregnat de l'acid d'algun dels teus records). Et vull confessar, seguidament, que m'ha encantat la lectura i que no puc fer altre cosa que felicitar-te. Has tocat la fibra amb la mà de la paraula i això, com be saps, és una cosa que no tothom ot aconseguir(el món és ple de mancs de la paraula).

    Gràcies, per acabar, per la dedicació.(tot i que comprenc que jo no t'he d'agraïr res, aquestes coses es fan per un mateix(o no))


    Segueix endavant! i salut!

  • gypsy | 22-07-2007 | Valoració: 10

    Un relat genial!, m'agraden els cowboys en el sentit modern que li has donat i encara m'agraden més les dones a qui agraden els cowboys, per lliures, fortes i insubmises. Ella tria. El cowboy de torn també, tots dos són honestos i gaudeixen el moment.
    Ella ho té fàcil, només té una personalitat, hi ha dones que en tenen més d'una i han tingut cowboys irresistibles però que també han necessitat ser mares i tenir fills.
    Crec que no és incompatible, tot i que la opció de l'Eva és d'un perfil més dràstic, d'un sol color sense la gamma del gris.
    Com que sóc pràctica, jo, penso en que molts moments es deu sentir sola i una braços que t'embolcallin pel darrere, sovint et fan pujar al cel.
    M'encanta el to narratiu, no sembles, és cert, un home posat a la pell de l'Eva, penses com ella.
    Hi ha dones com ella.
    També hi trobo tendresa en el text, com amb comptagotes, però hi és!.
    M'ha encantat, l'he descobert al veure'l a darrers comentats. Ara pensava, tens algun relat merdós, ja saps dolentet?, ja t'he llegit bastant i sempre aquest nivell bo, sense abaixar el llistó!!!

    petons!

    Happy birthday!!!!!

    gypsy

  • ¡***![Ofensiu]
    Lilith | 22-07-2007 | Valoració: 10

    Segur que sota el pseudònim de pivotatomic no s'amaga una tia? O potser et transformes en dona algunes nits de lluna plena jeje Bromes a part et felicito per la història que t'acabo de llegir. Descrius molt bé l'estranya fascinació que sentim moltes dones pels cowboys. I per ser-te franca pocs homes he trobat capaços d'entendre i no trobar menyspreable (o això m'ha semblat) aquesta atracció possiblement "fatal". Segurament en Freud hi trobaria alguna resposta, algun trauma mal curat potser diria; o la manifestació d'alguna neurosi.
    Tornant al relat, d'entrada dir senzillament que m'ha agradat molt, si un relat aconsegueix emocionar-me ja m'ha guanyat, si a més està ben escrit la meva admiració ja és definitiva. Tot i això passo a comentar-te alguns "peròs" que hi he trobat:

    - "Deu minuts després d'haver llogat una habitació al Hilton vaig trucar al cowboy al seu hotel. A les que us escandalitzeu per aquesta actitud, us recordo que acabava de cremar tots els ponts a la meva esquena i que no era el moment d'anar amb mitges tintes. I a les que us meravelleu per la meva gosadia, us confessaré que, d'alguna manera jo sabia que l'Àlex tenia tantes ganes d'escalfar els meus llençols com jo de sentir la seva escalfor."

    Perquè la prota es dirigeix en femení a qui sigui que es dirigeix? Potser no he acabat d'entendre alguna cosa però em sembla que seria més adequat utilitzar un masculí-neutre.

    - "Tres setmanes més tard, l'Àlex va acabar la seva feina a l'empresa i es va preparar per tornar a l'altiplà ocre i marró d'on havia vingut. El vaig veure recollir quatre coses de la taula i entaforar-les descuidadament en un maletí de cuir; i vaig tenir la imatge del cowboy que guarda les seves escasses pertinences a l'alforja, abans de pujar al cavall i galopar cap a la posta de sol, sense mirar enrere. Ens vam acomiadar amb molt de sexe, poques paraules i ni una sola llàgrima. Ni ell no em va deixar cap telèfon on trucar-lo, ni jo li ho vaig demanar. Una de les coses que m'agraden dels cowboys és que només tenen un compromís amb les planures i amb el seu cavall, i s'estimen més callar abans de fer falses promeses. Poc abans de l'albada, vaig sentir una carícia als cabells i, segons més tard, tancar-se fluixet la porta de l'habitació. Va sortir de la meva vida així, de la mateixa silenciosa manera amb que havia entrat.

    Estranyament, no em vaig sentir ferida. Al contrari, li ho vaig agrair."

    No es tracta de sentir-se o no ferida, el què trobo poc lògic és que si una dona troba a algú capaç de fer-la gaudir així no vulgui repetir, no parlo pas d'establir cap compromís, parlo de repetir amb les intermitències que siguin necessàries. Feia molt temps que ningú la feia estrémer així i, tal com ella mateixa afirma més avall, no es troba cada dia un cowboy tres estrelles.


    - Una altra cosa: no trobo empíricament cert això "De manera que, quan en trobo un, gairebé sempre m'acaba acompanyant a casa. Als cowboys els agraden les dones que saben el que volen i van al gra. Passem la nit plegats i, molt de tant en tant, la cosa s'allarga al dissabte i, excepcionalment, al diumenge. La posta del sol del setè dia marca, indefectiblement, el moment de l'adéu. De fet, la majoria dels cowboys que s'han quedat amb mi fins llavors han marxat sense acomiadar-se. Aprofiten l'oportunitat que els dono quan, per exemple, decideixo impulsivament dutxar-me amb l'arribada del capvespre. Llavors, s'esmunyen en silenci abans no torni amb la pell molla i el cap embolicat dins una tovallola. Alguns, senzillament, se'n van tancant la porta fluixet i sense dir res. D'altres, et deixen una tassa de cafè fumejant damunt la taula de la cuina o una cançó de la Norah Jones o la Faith Hill sonant a l'equip."

    He conegut a alguns cowboys i la gran majoria presenta alguna fisura -per alguna cosa són cowboys tres estrelles-, sota la seva cuirassa acostuma a haver un home romàntic i amb alguna mancança afectiva, vull dir que no és tan fàcil que un cowboy digui definitivament "adéu".



    La teva prosa em recorda una mica alguna narrativa nord-americana: neta, poc recargada, efectiva. El més destacable d'ella em sembla la capacitat de transmetre emocions sense caure en recursos fàcils. Destaco:
    - "Déu... el Cel no pot ser massa millor que un cowboy!"
    jaja deliciosa ironia que podria resumir una mica l'ànima del relat.

    No tenia la intenció d'entrar el valoracions, però... que coi! En aquest cas el cos m'ho demana.


    I FELIÇ ANIVERSARI!!!!
    Petons

  • pivotatomic[Ofensiu]
    Sergi_Casals | 22-07-2006

    si no recordo malament fem anys el mateix dia. És per això que m'enrecordo.

    Fas 40 anys!! ...oi?

    Jo sóc més grandet que tu. Però si hem de convidar a birras paguem a mitges, eh neng?

  • És qüestió de temps.[Ofensiu]
    Sergi_Casals | 30-03-2006 | Valoració: 10

    Si intentes arrencar una poma quan encara és verda, hauràs de fer força per tibar-la, i en la primera mossegada notaràs un gust encara amarg. I tu em pot dir, que has estat esperant el temps suficient i que creus que esperar més no servirà de res. Però com ho saps? Si esperes, la poma caurà sola.
    Es clar, que si quan cau, no hi ets per agafar-la, la poma es podrirà.

    M'agrada el començament. Resumeix tota la meva existència...
    "Us ha passat mai allò d'adonar-vos de que el que esteu a punt de fer és un terrible error i, malgrat tot, continuar cegament endavant?"

    Ara fa uns nou mesos "tot un embaràs" que et vaig llegir aquest relat, i ara, m'ha vingut de gust rellegir-lo.

  • Aquest relat també[Ofensiu]
    Cursiva | 12-10-2005 | Valoració: 10

    m'ha agradat. He detectat un xic biogràfica. Potser ets l'Eva?
    Et seguiré llegint.

  • caram!![Ofensiu]
    Gemma34 | 17-09-2005 | Valoració: 10

    Em venia de gust rellegir aquest relat. I al fer-ho m'he adonat que ha estat molt encertat, el dia que me'l vaig llegir tenia son, estava cansada, després vaig perdre el fil i havia tret una impressió erronea jejejeje...
    Molt bé. sí senyor!

    Gemma34

  • Feia temps que et tenia a la llista dels pendents,[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 25-07-2005 | Valoració: 8

    dons als que escriviu relats més llargs us dedico una lectura diferent. Així que, per fi, m'he decidit i he imprès aquest conte.

    Com que sé que t'agrada que siguem sincers anirem a pams.

    El que no m'agrada es el principi de la historia. Mentre l'Eva dones voltes a la possibilitat d'explicar-se no acabo de veure de que va. El personatge es presenta feble i indecís (cosa que desprès no és), massa proper a les heroïnes en l'estil de la Bridge Jones.

    Per sort, quan comences a explicar que s'ha casat tot millora: l'Eva agafa consistència, la seva historia també, es més creïble, podria passar per una de les protagonistes de Sexo en Nueva York. La recerca dels cowboys, la cacera d'homes els caps de setmana, el personatge grec com. a curiositat, tot tendeix a arrodonir el relat i fer-lo entretingut.

    Tinc la impressió, però, que son més reals els homes del conte que les dones. Es clar que tant sols es una impressió.

    En general, m'agrada força. Seguiré llegint el que fas.

  • no he llegit el relat[Ofensiu]
    Isidre | 21-07-2005

    només és que vull FELICITAR-TE. avui és el teu aniversari, i fas una pila d'anys. si, si... que els teus lectors és pensen que ets un jovenet. no no... ets un home amb una pila d'anys. Ostres, ostres... mira que et fas gran, je, je.

    ei, que no et deprimeixis, que tots ens fem uns vells!!

    Et tibaré de les orelles una pila de vegades avui mateix, rumia, rumia... qui sóc?

  • Collons![Ofensiu]
    Thalassa | 19-07-2005 | Valoració: 9

    Sóc un desastre!!! Mira que el vaig llegir ràpid eh! i va i no t'el comento! censurable per part meva! Bfff...

    Que dir-ne, que em va encantar, ja t'ho vaig dir i... les correccions també les saps... així que felicitats!

    Thalassa

  • Excel.lent[Ofensiu]
    Joan Sanz Bartra | 19-07-2005 | Valoració: 10

    Realment, company, se´t pot perfectament disculpar aquesta al.lèrgia patològica envers la poesia que no amagues a ningú i que, a més, acompanyes amb aquella introducció tan artesana com graciosa amb la qual ens has obsequiat als privilegiats relataires que hem pogut gaudir tant de la teva atenció com dels teus impagables comentaris.

    M´ho he passat d´allò més bé descobrint les trifulques d´aquesta "cosmowoman" que ja comença a albirar la fi de la seva carrera i que seria l´últim personatge en què voldria veure convertida la meva dona si algun dia, com aquell metamorfòsic home-escarabat imaginat per en Kakka, ella es llevaba per dir-me: Nano, a partir d´avui seré una altra dona!

    N´hi ha per posar-se a tremolar, només de pensar que al món n´hi ha una pila d´espècimens d´aquesta mena, completament soltes i sense cap llei federal que impedeixi l´exercici de les seves malèfiques arts, més pròpies d´una mantis religiosa que no pas d´un ésser humà.

    Per sort, la natura és savia (i generosa) i atorga a aquestes criatures una vida més aviat curta, no en va als DIR´s en fabriquen cada any centenars i centenars de noves cosmowoman disposades a suplir les que, cansades de tanta guerra o retirades a la força, no els hi queda més remei que deixar pas a les noves generacions.

    Resumint: un relat excel.lent, amb molta acció, molt coneixement del terreny i el personatge tipus, i molt sentit de l´humor; humor intel.ligent i cosmopolita, és a dir: humor del que val la pena gaudir.

    Felicitats.

  • Gary Cooper[Ofensiu]
    poppins | 18-07-2005 | Valoració: 9

    Pivot, sóc un/a fan incondicional teva i m' ha agradat el personatge perque es un somni ...
    Sempre he pensat que les dones en les que els cowboys somien en les nits estelades al voltant del foc amb un bol de café a les mans i amb el cap recozat a la sella del seu cavall, són desvalgudes noietes rosses o orgulloses senyoretes del Sud que la seva màxima ambició acaba traient aigua d' un pou, fent pa, cuinant panotxes de blat de moro rodejades de marrecs i defensant la propietat amb un fusell...
    jo penso que a mi també m' agraden els cowboys, però no si és la teva Eva a qui ells volen

  • La setmana...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-07-2005

    ...passada vaig "penjar-me" a correcuita per fer algun comentari que devia... A fora, plovia...
    Avui torna a ploure i m'he dit "vaig a fer un tomb per RC... i veure què hi ha de nou..." I quant de nou, hi ha! La Marededéu -qualsevol de les trobades- i els sants Abdón i Senén junts!
    Calia, doncs, començar per allò "nou" dels coneguts... i he "topetat" -que diuen al Maestrat- amb l'Eva i els cowboys... El primer que m'ha sorprès ha estat el lèxic, més acurat i "tècnic" que altres vegades -i no cal tenir en compte els castellanismes, doncs són acceptables en la parla habitual d'un discurs en primera persona-; després, les frases llargues, però intel·ligibles i molt ben puntuades, i finalment, una sintaxi quasi "joseplaniana"... Un text molt treballat.
    Referents als personatges, a Eva l'he trobada una mica freda -malgrat la seua "escalfor" sexual de cap de setmana-, distant... -Qui busca la complicitat del lector és més "el narrador" que "la personatge"; els "vaquers" estan brodats -recorden més "La diligència" que no els "spaguetti-western"-...
    No dic res respecte a l'extensió i altres coses perquè ha parat de ploure... Una tronada d'estiu...
    Ah! Fes atenció a la "y" entre "country" i "jazz"
    i al guionet de "trenta-quatre anys"...
    Felicitats... i ja ens veurem quan passe la calor!

  • A la contra[Ofensiu]
    Pink Panther | 28-06-2005

    Doncs jo no estic massa d'acord amb la resta de comentaris...a mi no és dels relats que més m'ha agradat.
    Está ben escrit i com sempre fas un gran us del vocabulari, amb comparacions i metàfores divertides; però li falta ritme, és massa extens pel que acaba explicant, potser fins i tot una mica redundant. La introducció també em sembla massa llarga i amb algun recurs una mica "manit" ("potser que abans em presenti,...). Espero no haver estat massa destroyer, però tot i que el personatge està molt ben treballat i definit no l'acabo de veure.
    Sorry

  • Hola pivotatomic[Ofensiu]
    Gemma34 | 27-06-2005

    En realitat no t'escric per comentar el teu relat. Es referent al comentari que m'has fet tu a mi. Primer de tot et vull agraïr la teva detallada crítica. M'he quedat sense alé...
    Millorar és el meu propósit i gràcies a aquests comentaris podré anar pulint el que encara està sense tallar.
    L'únic que no sé com fer-m'ho es amb les faltas d'hurtügrafia que faig. El meu programa de Word em filtre un gran nombre de faltes. Però en deixa passar moltes perquè no pot diferenciar "ATRAPAT amb ATRAPA'T" ja que el word les dóna per bones totes dues. O si faig servir malament un temps verbal.... etc. Qua em diuen que tinc faltas d'hurtügrafia m'haurien d'assenyalar on estan. Buff quina feinada pels meus critics he he he
    Gràcies DE TOT CORT per el teu comentari. Quan tingui una estona et llegiré. UUUUUii preparat aniré amb el diccionari a les mans.
    Es broma, eh...?

    Un dolç petó molt molt molt gros.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    NinniN | 26-06-2005

    Pivot,

    Finalment, l'has brodat.

    No ho vaig dubtar ni per un moment: des de la primera versió fins aquesta, només hi ha perfeccionament, però l'essència, és la mateixa: divertida, desenfadada, i relatada amb molt bon criteri, sobretot venint d'una pila d'hormones masculines...!

    Enhorabona, i no dubtis en posar-te de nou en la pell d'un dona, per fer relats amb el mateix bon criteri que ho has fet.

    Una abraçada (sé que fa dies que no em veieu, per aquí, ja us posaré un correu per comentar-vos, no crec que fins al setembre ben bé, pugui fer una reaparició com déu mana).

    NinniN

  • No sé[Ofensiu]
    brumari | 25-06-2005

    si l'Eva és un personatge creïble, perquè, malgrat ser pare de quatre femelles, mai he sabut com pensen realment les dones. Amb tot i això, la protagonista del teu relat té vida pròpia i, en acabar la lectura, tens la sensació d'haver-la conegut alguna nit de copes, encara que ella ni t'ha vist, perquè un -desenganyem-nos- més aviat és l'antítesi d'un cowboy.

    Jo hi veig una dona patològicament enamorada de si mateixa, ambiciosa i trepadora, que amb les seves obsessions de triomf en tot, feina, imatge, posició, sexe..., es guanya dia a dia el pa d'avui i la fam de demà.

    Molt bones les imatges de western dels cowboys, durs i displicents.

    Un bon relat. Disset minuts d'amable lectura.
    Una abraçada

  • Les regles del joc[Ofensiu]
    qwark | 23-06-2005

    Relat molt ben escrit. A mi personalment m'ha fet pensat en l'absurditat de la vida plantejada com una competició o com un joc. La protagonista s'esforça per ser la millor a la feina, per tenir un cos escultural i vet aquí que, en un moment de crisi, intueix que li han canviat les regles del joc, que ara toca lluitar per uns altres objectius. Crec que la vida és una mica això. Ho explicaré a la teva manera. Quan queden 3 segons i vas perdent de dos punts, seria lògic jugar-se un triple però, contra tota lògica, el que toca és fer un home run.

  • Dispara, Flanaghan![Ofensiu]
    Biel Martí | 22-06-2005

    O com deiem a EGB: "Tranculo, follastero, no te precipotes que te coñozco"... l'agilitat mental dels infants... Però anem al teu relat, piv, que val la pena extendre-s'hi una mica. Primer dir-te que m'ha encantat, no sé si és el millor que tens però poc li falta i res enveja a d'altres. T'has currat un personatge, un ambient i has donat vida a una fantasia sexual de dona, que suposo de manera psicoanalítica, que deu ser l'inversa de la fantasia masculina (és a dir, el tio vol ser el cowboy que folla sense compliments i sense promeses). L'única cosa que li he trobat a faltar al relat, ha estat allò que se'n diu climax (no parlo de sexe, ara), la història està marcada per l'evolució vital de la protagonista, que se'n va de casa per un frenesi de western i després d'un temps pensa que està en crisi, però potser cal tenir en compte que és l'explicació d'una experiència personal i no un relat amb argument definit, és a dir, no és una narració activa, podriem dir. No sé si m'explico.
    Resumint, que m'enrotllo més que una persiana (more than a blind, que dirien a Austràlia): un relat molt bo, per tot l'engrenatge de la protagonista, per què la manera de fer-ho és original, amena, divertida i, com no, està molt i molt ben escrit.

    Biel.

  • Alícia Gataxica | 22-06-2005

    Bona descripció de tipòlogies humanes... ironia, però finalitat. Ficar-te en un personatge de dona, cosa gens fàcil, intentar veure l'altre punt de vista.

    Alguns trossos menys àgils, però així i tot crees intriga i ganes de llegir.

    Es que saps? jo prefeireixo els grecs....jejejejej

Valoració mitja: 9.45

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

101965 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")