El cas de la noia atles (i X)

Un relat de: plomadacer

A l'esquerra de la pissarra vaig escriure els noms dels països que la Bibigul havia citat incorrectament. A la dreta hi vaig posar el nom dels països que hagués hagut de respondre.

―Què hi veu?

―Em sento com si estigués en un examen oral de geografia. Em rendeixo. Suspengui'm!

―No tan de pressa. Pensi que encara falta que hi posi el nom dels dos països relacionats amb l'última pregunta que la Bibigul va fallar, la que li vaig formular jo mateix.

―Vaig escriure Espanya a la part esquerra i Portugal a la part dreta.

―Continua sense veure-hi res?

La Roxana va fer que no amb el cap, els ulls oberts com una òliba.

―No es preocupi, l'entenc. Potser jo tampoc hi hauria vist res, però l'hotel Rembrandt em va ajudar a fer-ho.

―Hotel Rembrandt?

―Sí, és a la part sud-est de la ciutat. Vaig pensar en vostè quan el vaig veure.

―Ah, sí? Un hotel li va fer pensar en mi? Interessant...

―Pari, pari, no vagi per aquí. Vull dir que com que a vostè l'atrau tot el que és vintage... Aquest hotel té el rètol en vertical. Té el nom anunciat lletra a lletra en aquesta direcció.

Amb el guix a la mà, vaig mirar de nou la pissarra.

―Igual que si agaféssim les inicials d'aquestes paraules, i en volguéssim llegir alguna cosa.

Vaig fer un cercle vertical sobre les inicials dels noms dels països de l'esquerra de la pissarra: Polònia, Hondures, Haití, Espanya. La Roxana no deia ni piu, va agafar la darrera arbequina i la va començar a escurar molt lentament.

―No li diu res, oi? Però si el cercle el faig al voltant de les inicials dels noms dels altres països, els que la Bibigul sabia perfectament que hauria d'haver dit, però que no ho va fer per un motiu completament intencionat, què tenim?

Vaig dibuixar el cercle sobre les inicials d'Hongria, El Salvador, Libèria i Portugal. El pinyol d'arbequina va sortir disparat de la boca de la Roxi i va rebotar violentament contra la pissarra.

―H-E-L-P ―lletrejà la Roxana― Help! Ajuda en anglès!

―L'idioma que la Bibigul em va dir que utilitzava habitualment.

―Detectiu Setcases, estic impressionadíssima! ―digué la meva secretària, mentre s'arrepenjava a la cadira.

―A partir d'aquí, ja ho sap, em vaig posar com un boig a fer trucades al Kazakhstan, on van poder comprovar que tota la documentació de la Bibigul havia estat falsificada. Segons sembla, és filla d'una vídua jove que viu a un llogaret d'una zona inhòspita del país, que resulta està controlada per un cacic, el marit de Madame Kairat.

―Aquella bruixa!

―Sí, en el passat, quan la Bibigul només tenia cinc anys, havia estat la directora del col·legi on la nena anava. No va fer mai cas dels professors que recomanaven que l'enviessin a un centre especialitzat per a nens superdotats, i de seguida va començar a maquinar, junt amb el seu marit, de quina manera en podien treure profit. Un dia, veient que la nena recitava totes les capitals de rastellera i sense equivocar-se, van tenir la idea que la utilitzarien per a l'espectacle amb què s'han estat lucrant tots aquests anys. Madame Kairat i la nena van desaparèixer del poble sense que ningú en sabés res. El marit de la Kairat es va quedar per controlar que ningú se n'anés mai de la llengua; ho tenia fàcil, tractant-se d'una petita població aïllada de persones semianalfabetes a les quals tenia atemorides mitjançant les autoritats corruptes que mantenia subornades. Mentrestant, la Bibigul va ser obligada a fer servir la seva intel·ligència excepcional i la seva memòria fotogràfica per dedicar-se exclusivament a aprendre's el nom de tots els llocs del món i exhibir la seva habilitat en profitosos espectacles.

―La van convertir en la nena atles – digué la Roxana, en to trist.

Vaig haver de parar. La ràbia i l'aclaparament es van apoderar de mi en pensar per tot el que havia d'haver passat la Bibigul. La Roxana trencà el silenci:

―Però, i la Bibigul, perquè no ho va dir mai a ningú?

―Madame Kairat ho ha confessat tot, es pensa que fent-ho no l'extradiran al seu país. Les seves raons deu tenir per no voler que la hi portin. Segons ha dit, tenien atemorida a la nena, ara ja noia. Amenaçaven que si deia res, la seva mare seria abandonada al bosc amb ferides a tot el cos per tal que fos devorada per les feres de la nit.

―Ho tenien tot ben lligat, aquests fills de puta!

―I que ho digui. Ni tan sols els guardaespatlles se suposava que n'havien de saber res. Bé, un d'ells sí, l'amant de Madame Kairat, que ha estat també detingut. L'altre, l'Elan, ignorava completament el que passava. De fet, té certa amistat amb la Bibigul i sempre el va preocupar que ella no fos feliç, però la noia no va dir mai ni una paraula de la creu que portava. Crec que a partir d'ara seran més que amics. Bon noi, l'Elan, em va ajudar. La Bibigul estarà en bones mans.

―Quina sort que tenen algunes... ―no va poder evitar de pensar en veu alta la Roxi.

―I al Kazakhstan han fet una bona neteja també. Per fi el poble de la Bibigul estarà lliure de tots aquells tirans corruptes i ara ella podrà tornar amb la seva mare i recuperar el temps perdut.

―Doncs miri ―digué la Roxana mentre s'aixecava de la cadira―, jo aprofitaré aquest moment tan proustià per recordar-li que tenim un sopar pendent al Colour_Inn...

―Ja ha vist quina hora és? ― li vaig recordar a la meva despistada secretària.

―Tranquil, que la cuina no tanca fins a les cinc de la matinada! Si ets cool, ho ets amb tot.

Vam convenir amb la Roxana que seria millor compartir uns minuts de claustrofòbia a l'ascensor que assumir el risc de baixar les escales de cinc pisos amb els tacons impossibles que aquella nit portava la meva secre. Un cop al carrer, em va agafar del bracet i em recordà el suplici pel qual hauria de passar com a remuneració pels seus serveis prestats durant la tarda-vespre.

―Demà mateix comprovarem com porta el fons d'armari pel dia del dinar, però em temo que ens haurem de marcar un "Pretty Man", perquè dubto que tingui tan sols una corbata decent.

―Ah, no! Res de corbata! Només me'n vaig posar un cop i vaig dir que mai més!

―Doncs el dia del dinar tots els homes en portaran. I PSI, a la meva família la corbata es considera poc menys que l'equivalent als genitals del que la porta.

―Un moment. PSI? Què vol dir? Partit Socialista Interactiu?

La Morros rigué deixant anar un xiscle de cotorra borratxa de ratafia, que ressonà fins a l'altra punta de l'estret carreró.

―I vostè és el que va pel món desxifrant jeroglífics? PSI vol dir per-a-la-seva-informació.

Mentre seguíem caminant per les humides voreres dels solitaris carrers que ens endinsaven pel nucli antic, il·luminats més per la lluna que pels fanals mig adormits, la Roxana em feu un repàs del menú del Colour_Inn, disponible en una aplicació del seu mòbil.

―Ja és passada mitjanit, o sigui que ja tenen nou menú, el del dia blanc. Hi haurà
xampinyons, cebetes, espàrrecs... Tot carregat de fitoquímics de presència natural com l'al·licina i envoltat de mooolta beixamel! Oi que se li fa la boca aigua?

―Si tot és tan blanc, llavors podré demanar merenga de postres.

―Mm... Dubto molt que estigui a la seva carta. Però sap què? M'aprofitaré de la meva condició de clienta VIP i faré realitat el seu desig. Per cert, no diria mai perquè m'han fet clienta VIP? Diria que és perquè sóc de les més antigues i fidels? Diria que és perquè els meus comentaris a Trip Advisor els han situat al mapa culinari de la ciutat? O diria potser que és per les generoses propines que em permeto deixar malgrat el raquític sou que vostè em paga? La resposta a tot això és no, no, no ―va concloure, tot taral·lejant la tornada del famós tema d' Amy Winehouse.― El motiu pel qual m'han distingit com a clienta VIP és el meu cognom! Segons sembla, els tentacles d'aquell vell pop feixista arriben fins als racons més recòndits d'aquesta ciutat... Però sap què penso fer? El dia del dinar, quan anunciïn el brindis per celebrar les noces d'or...

L'abraçada d'agraïment que m'havia fet la Bibigul Kairat i el regal tan especial que m'havia dedicat, el seu primer atles, on de ben segur cadascuna de les pàgines havia estat remullada amb les seves llàgrimes, m'ajudà a evadir-me de les explicacions del tremebund pla de la Roxana per posar novament en ridícul al seu pare ―i de passada a mi―. Encara n'hi havia per una estona de sentir la seva xerrameca acompanyada de música de tacons enmig de la serenor de la nit, però jo caminava amb un somriure, el que sempre em queda després de que el detectiu Setcases hagi solucionat un nou cas.

FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: