Tenallats

...ens hem perdut?
M'encanta lo de l'ombre i picar-te l'ullet.
Anna

... a parlar d'un poema metafòric. I em cauen al damunt les preguntes. Ombres, silencis, mots figuratius, ...metàfora i paràbola de què/de qui?

Que m'he fet un embolic, xicona!

A veure si la bola de vidre/cristall ens deixa "besllumar" un punt exacte de vida i d'esperança.

PS.

1.- I si és una 'rovellonera', tant s'hi val! (ejjehejjemm)
2.- Mai m'he cregut allò de "poeta" i "escriptor", si no vivim -ens guanyem les 'garrofes'- escrivint.

Salut i rebolica, xicona!

en un poema profund i intimista. Reflecteixes el malestar de no trobar-se a gust amb la pròpia carn i no reconèixer el propi cos. No sempre és facil acceptar-se i tu ho expresses molt bé.
Però el punt culminant, l'esperança, dóna ales al nostre viure i ens impedeix que se'ns emporti el vent.
M'ha agradat el teu poema.

És el teu poema un sentiment amb regust de pregunta. Soc jo aquest?

Et felicito per la valentia de preguntar-t'ho i respondre't al mateix temps. Que qui viu amb consciència d'ell mateix pot viure en móns potser ignots pels demés.