L'escala de cargol

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

El client l'havia mirat amb un lleuger toc despectiu quan en Sebastià havia encès una cigarreta. En veure la reacció de qui havia de solucionar-li la vida, almenys pel què feia als propers cinc o sis anys, la va apagar immediatament.
-Perdó -es va excusar. Tot passant-se una mà nerviosa pels cabells (per un dia no els duia plens d'escuma fixadora i no acabava d'acostumar-se al seus moviments ondulants, com d'ésser viu) va esgrimir un dels seus somriures de batalla, el més complaent en aquest cas, un somriure que l'impregnava la cara de submissió i fidelitat canines-: sóc un esclau de la nicotina...
El seu objectiu comercial va mantenir la mirada altiva uns quants segons més. Estava clar que no li agradava que ningú fumés durant les seves partides de caça, com si l'únic fum que estigués permès en elles fos el que sortia, grisós i pudent a pólvora, dels canons de les escopetes de cartutxos.
Els altres caçadors el fitaren, imitant el gest del seu líder. A una banda, tres advocats, que justificaven la seva presència en aquella farsa prèvia a una graellada mitjançant la posterior revisió del contracte que havia de signar el seu amo. A l'altra banda, el vice-president de la companyia propietat del caçador antitabac, i un secretari que anava vestit com l'Elmer dels dibuixos de la Warner, i que, per ser francs, era ben bé idèntic a l'homenet que pretenia atrapar en Bugs Bunny.
-Els animals detecten les olors -va fer el client d'en Sebastià, reflexiu, donant-li l'esquena i arrencant a caminar-, així que, prou empestem l'aire amb la nostra flaire d'homes suats per què, a sobre, anem donant pistes...
-És clar, senyor Pons -va tornar a somriure en Sebastià, traspassant els trets canins a la seva veu-, no es repetirà, li asseguro.
El grup de cinc homes va seguir al senyor Pons amb diligència, amb actitud gairebé devota. En Sebastià els observà uns instants abans d'imitar-los. Els gossos oferien una estampa molt més digna que les persones, acostant-se a l'amo per mossegar-li la mà de forma juganera, ensumant l'aire en la recerca de les primeres peces. Aquesta dignitat es basava en l'obediència sincera vers en Pons, contràriament a la dels seus subordinats i a la del propi Sebastià, que creia, en el seu fur intern, que no li devia obediència a ningú ni a res que no es pogués ingressar en una entitat bancària.
El sol s'escolava entre uns núvols alts i prims, com estrips de cotó fluix, i petava de ple contra els arbres que circumdaven aquell clar del bosc on havien decidit l'ordre del dia. Enrere quedava la casa on s'havien canviat, on en Sebastià havia deixat la seva bossa amb l'ordinador portàtil i qualsevol altre objecte que el vinculés amb la civilització, (canviant-los tots per aquell abillament de salvatge, amb l'arma pesada i fosca com a colofó, un clar detall malastruc) i on, si ningú prenia mal, es portaria a terme la signatura del contracte del milió d'euros. No entenia per què a en Pons se li havia ficat al cap signar aquell precís cap de setmana si sabia que s'obria la temporada de caça, però ja ho tenia, això, l'home, que a més de gaudir matant bèsties, era un desorganitzat dels pebrots.
Tot pensant en aquestes coses, en Sebastià s'adonà que havia perdut la pista als altres sis homes. S'aturà un moment per observar el seu entorn i descobrí que havia estat caminant una bona estona sense posar atenció del camí. Va parar l'orella, però no sentia les seves veus, ni la fressa dels gossos rondinant-se els uns als altres, ni la seva lladradissa. Es sorprengué de la frondositat sobtada d'aquell indret. En entrar-hi, no li havia semblat, ni de lluny, un bosc tupit, però era evident que s'havia equivocat.
-Ai, collons! -exclamà- Senyor Pons! Ei!
Com que no va rebre cap resposta, en Sebastià es desconcertà. Tampoc feia tant que els havia perdut de vista, ni tan sols els havia d'haver perdut de vista, en realitat. Va deixar l'escopeta al terra i es va passar un altre cop la mà pels cabells, girant sobre sí mateix tres-cents seixanta graus per mirar el seu voltant. De cop i volta no reconeixia ni el camí per on havia arribat allà. De fet, no hi havia tal camí.
-Hòstia, tu -va fer.
Al bosc regnava un silenci estrany. No era normal que no es sentís ni el cant d'un trist ocell, però així era. En Sebastià començà a esgarrifar-se.
-Però què diantre passa? -va cridar, tot d'una. Esperava una reacció, una voladissa de pardals, o un lladruc de gos, fins i tot un crit irat d'en Pons, però res d'això succeí.
"Haig de sortir d'aquí", va pensar. Acte seguit, va començar a caminar per on creia que havia vingut, desfent el camí i deixant enrere, oblidada, la caríssima escopeta que en Pons li havia cedit per aquella partida de caça.
Ben aviat va arribar a la conclusió que s'havia perdut. Incomprensiblement, però s'havia perdut. No portava ni tres quarts d'hora al bosc i ja no sabia ni on era el Nord. De tant en tant s'aturava a escoltar, i el silenci anava minant el seu autocontrol. Un silenci horrible, hermètic, com si estigués caminant a través de la imatge congelada d'un paratge forestal. La única cosa que no havia canviat en tota l'estona era la calor supèrbia que atapeïa l'atmosfera de principis de juliol.
-Cago en la puta! -va remugar.
Es va treure l'armilla de camuflatge que formava part de la indumentària ridícula que en Pons els havia proporcionat a tots. La va llençar a terra i va mirar cap amunt, esperant trobar una enorme lupa projectant un criminal raig de sol sobre el seu cap. Però només va veure branques d'arbres i per entremig, a través dels núvols, la lluentor ferotge del sol.
Continuà caminant durant un temps indeterminat. Feia estona que havia descobert que s'havia descuidat el rellotge a la casa d'en Pons. Podia portar, perfectament, una hora perdut. Ja no s'aturava amb l'esperança d'escoltar els altres caçadors, ni els gossos, ni els ocells. Només caminava amb la convicció tossuda que sortiria d'aquell bosc, sense ajuda, com sempre ho havia fet tot, amb sacrifici i força de voluntat.
Però, de cop i volta, s'aturà. Havia arribat a un altre clar, però aquell no s'assemblava de res al punt de partida.
-Això què és, una broma? -va fer, deixant anar una riallada tenyida d'incomprensió.
S'obria, davant dels seus ulls, una plaça perfectament rodona, coberta d'unes fulles seques incongruents per l'època de l'any, i solcada per petits bancs de boira igualment incongruents. Els arbres que circumdaven, es podria dir que amb disciplina, aquell clar del bosc, estaven coberts de molsa, i als seus peus i escampats pels troncs, es podien veure tot de bolets d'un tamany anormalment gran. Però el que més cridava l'atenció d'aquella visió era l'escala de cargol que s'erigia al bell centre del clar. Una escala metàl·lica que llençava llampades amb el sol i que ascendia, ferma, fins a on es perdia la vista.
En Sebastià va fer un parell de passes endavant i va notar que, de cop i volta, la pell se li eriçava pel canvi de temperatura. Al clar hi feia fred.
En posar els peus sobre les fulles seques, l'home de negocis sentí que alguna cosa se li removia per dins. Era incapaç d'apartar la vista de l'escala de cargol, que presidia la plaça com un arbre metàl·lic ple de mística inversemblança. Un xiuxiueig a la seva esquena, entre la fronda, el sobtà. Va fer mitja volta i va veure que el camí que acabava d'abandonar havia desaparegut. Tornà a observar aquell clar estrany amb desconcert, per comprovar que no hi havia cap sortida, cap manera d'abandonar-lo que no impliqués una lluita ferotge amb el propi bosc.
-Què significa tot això? -va remugar mentre s'apropava a l'escala de cargol.
Trepitjava les fulles seques, notant-les flonges sota els peus, com si conformessin un emmoquetat de profunditat desconeguda. Tenia la impresió d'estar caminant sobre capes i capes d'un fullam mort, sota el qual, no hi havia terra ferma.
Va arribar al peu de l'escala, percebent una estranya vibració de l'aire al seu voltant. Si, anteriorment, havia pensat que caminava per un ambient hermètic, en aquell punt la sensació de buit era total, devastadora. Va alçar la vista i va sentir un mareig. De cop i volta va tenir la certesa que es desmaiaria. El seu cos va començar a tirar-se enrere, però, instintivament, s'aferrà amb la mà dreta a la barana de l'escala. La sacsejada fou de caire intern, però brutal. Allò que s'havia regirat a les seves entranyes ho va tornar a fer amb vehemència. Sense ser amo dels seus actes, va recolzar el peu esquerre al primer esglaó, i, abans que tornés a dominar el seu cos, ja n'havia pujat cinc.
Es va aturar en sec, sacsejant el cap com si es despertés d'un malson particularment horrible. Què hi feia, allà? Què l'havia impulsat a pujar a aquella escala impossible? Per uns moments va pensar que tot allò es tractava, precissament, d'un malson particularment horrible, que s'havia esvanit davant dels altres sis homes que l'havien portat fins allà, sota el sol inclement i la reprovadora mirada d'en Pons, i que tota la resta: que començaven a caminar, que ell es perdia, que arribava fins aquella plaça estranya i pujava els primers esglaons de l'escala de cargol, no era res més que una al·lucinació. Havia de ser-ho.
Però no ho era. Notava el fred a tot arreu. A la mà que agafava la barana, a l'esquena, a les plantes dels peus, malgrat el gruix de les botes. Ho notava tot com mai abans havia notat res, com si els seus sentits haguessin estat esmolats al màxim per a l'ocasió.
I aleshores va tenir un altre pensament. Un pensament que, contràriament a allò que sempre havia cregut, no li va causar cap mena d'esgarrifança:
-M'he mort? M'he mort i ara haig de pujar al cel?
Va tornar a aixecar el cap per mirar enllà, a les alçades. Semblava un llarg camí. Però, l'havia de fer? Realment era mort? A ell no li semblava pas. Respirava, sentia. Va recolzar el palmell de la mà esquerra sobre el pit i va notar els batecs del cor. No, no s'havia mort. Així doncs, què significava tot allò?
-Aleshores, això és un senyal. P
otser sí que és una al·lucinació, però aquesta situació deu voler significar alguna cosa. Sí, haig de pujar. Haig d'arribar al final del camí. Com sempre...
Amb convicció, amb l'alè recuperat (tot i que encara no sabia per què el necessitava), en Sebastià va posar un peu al següent esglaó. Tenia la ferma idea que allò que estava succeint, més enllà de la seva comprensió, no era altra cosa que una prova més que havia de superar. I a mida que anava pujant, mica en mica més ràpida, més enèrgicament, associava aquell ascens a la seva pròpia vida. I aquell fet, quan més anava, més sentit prenia. Aquella escala era la seva escala, el seu discórrer, el seu existir. Coneixia casos de gent que, en un moment determinat de les seves vides, passaven per un tràngol que els feia comprendre el sentit de tot plegat, descobrir quin era el motiu, l'objectiu pel qual havien arribat a aquest món.
En el seu cas, gairebé havia arribat a la certesa que li havia passat alguna cosa només iniciar la cacera, i aquella ascensió s'esdevenia en un pla sobrenatural i metafísic, en una dimensió diferent, potser la dimensió del coneixement, potser el pla de la noció absoluta, on anaven totes aquelles persones que, en un moment donat, experimentaven la cognició absoluta: veien La Llum.
I el seu passadís, el seu túnel amb aquesta llum al fons, es convertia, indefectiblement, en una escala que es perdia en les alçades, perquè ell havia nascut per ascendir, per arribar al punt més alt de l'èxit.
Ho sabia des que començà a raonar. De ben petit havia demostrat un esperit competitiu fora de mida. Mai va ser un estudiant excels, però va aconseguir reeixir en tot allò que es va proposar gràcies a l'obstinació i el treball. Aprengué a avançar per tots els mitjans possibles, reduint a qualsevol company d'estudis o de feina a un mer obstacle entre ell i el següent esglaó professional. Així, esglaó rere esglaó, just com feia en aquells moments, havia passat de conduir un ciclomotor en una empresa de missatgeria a dirigir el departament de tràfic de la mateixa companyia, i d'allà, va passar a Internacional, i un cop allà, descobrí que no en tenia prou i abandonà l'empresa emportant-se tota la informació que va creure necessària pel futur. Esglaó rere esglaó, al cap de poc temps, Solucions Logístiques Salvador Ramoneda, S. A., es convertia en una realitat. I esglaó rere esglaó, va aconseguir fer-se un lloc en el mercat, matxucant sense contemplacions altres companyies menys afortunades, àdhuc la missatgeria on ell mateix havia començat el seu periple. La seva vida personal fou engolida totalment per la professional, fins el punt que tot es va convertir, per a ell, en un camí completament lineal, en direcció ascendent.
S'aturà per descansar. Sense gairebé adonar-se'n, havia pujat tant que havia perdut de vista el clar del bosc on naixia aquella escala. Avall, només veia el descens espiral dels esglaons, desapareixent gradualment per entremig d'una estranya boira. Amunt, el mateix panorama però a la inversa. Va fer un parell d'alenades, com si així expulsés qualsevol dubte de seguir pujant, i va continuar escalant.
A cada volta, la lògica creixia. L'ascens, l'èxit. Havia après que els homes casats eren més respectats en segons quins àmbits, ben vistos en determinats cercles, així que, fins i tot el seu casament va ser previst mil.limètrica, científicament. L'escollida va ser la filla d'un empresari, el qual, de resultes d'aquell enllaç va passar tota la seva operativa logística a la companyia d'en Salvador, amb el conseqüent llançament d'aquesta a nivell internacional. Aquest bon empresari, fins el dia de la seva mort, ignorà el tracte que la seva filla i el seu gendre feren a nivell íntim (en Salvador decidí ésser anafrodita, perquè considerava que el sexe era una mostra de feblesa i la seva dona, acostumada a ser mantinguda pel seu pare, consentí aquella excentricitat conjugal a canvi de continuar essent mantinguda econòmicament) i apadrinà el jove emprenedor ben generosament, promocionant-lo entre els seus més íntims amics, també empresaris de gran renom que signaren, automàticament, quantiosos contractes de col·laboració amb en Salvador. Un d'aquests magnats va ser qui va presentar-li en Pons, el president d'una de les més importants empreses fabricants d'armament a nivell mundial. Amb aquella signatura esbojarrada, colofó d'una cacera, Solucions Logístiques Salvador Ramoneda, S. A., esdevindria Multinacional.
Però, de sobte, en Salvador trobava l'escala de cargol que el duria al coneixement. Al cap d'aquella escala, de ben segur, trobaria la resposta al seu ascens imparable. Arribaria a la conclusió que tot aquell esforç, aquell tirar endavant transformat en màquina aplanadora, tenia un sentit.
Havia perdut la noció del temps. Només notava el tacte fred de la barana sota la seva mà i un persistent mareig aferrat a la boca de l'estómac. Les cames li funcionaven per automatisme, per pura obstinació. Però sentia que arribava, que el seu ascens tocava a la seva fi. A la següent giravolta de l'escala, o com a màxim, l'altra, trobaria la resposta. I quan despertés del tràngol, o del desmai del qual havia estat víctima, trobaria les mirades dels seus sis companys de caça i els ho podria dir. Els podria dir que havia vist la llum.
Va passar molt de temps, ignorava exactament quant, però en Salvador continuava ascendint. A tot voltant, no s'hi veia res. No sabia si era dia o nit, si es feia fosc, si encara petava aquell sol inclement de juliol. Tot s'embolcallava d'un tel blanc malaltís, d'una boira que cada cop li semblava més sinistra. La idea d'haver mort va tornar al seu cap, sobtant-lo, afeblint-lo. I si no es dirigia a cap revelació? I si pujava a un purgatori on el jutjarien per tots els actes despietats que havia comès cap els seus rivals? Sabia que havia destrossat vides, que havia arruïnat petits empresaris que no tenien més sustent que les seves petites companyies, que havia enfonsat carreres que despuntaven només pel fet d'evitar que li fessin ombra. I si tot allò li era retret allà on anava? Què seria d'ell? De cop i volta no volia arribar al final de l'ascens, però se sentia tan dèbil, i tenia la noció d'haver pujat tant que l'espantava, encara més, la idea d'aturar-se i fer-se enrere.
I enmig d'aquestes meditacions, en Salvador va entreveure el final de les escales. A la fi, sortiria de dubtes. Es va aturar i va tractar de rebutjar aquells pensaments covards. Eren uns pensaments que no li semblaven propis, i que, sempre que havien intentat aparèixer en qualsevol de les decisions que havia pres al llarg de la seva vida, havien estat expulsats sense contemplacions. No hi havia lloc, ja, pels dubtes. Respirant fondo, en Salvador va pujar els últims esglaons per tal d'assolir l'èxit, el coneixement. La Llum.
En superar el darrer esglaó, una sensació terrible de buit el sacsejà profundament. Havia arribat a un replà metàl·lic, tot ell circumdat per la barana de l'escala. Un replà rodó i completament buit. Allà no l'esperava cap resposta, no hi havia cap font de llum ni de saviesa. No hi havia res. Incrèdul, absort, en Salvador intentà albirar alguna cosa més enllà de la barana, com un vigia buscaria terra des del punt més alt del pal major. Però la paraula "res" mai havia estat més adequada. Al voltant d'aquell replà no hi havia ni tan sols boira, ni núvols, ni llum, ni foscor. Havia pujat una escala de cargol que el duia enlloc.
-No pot ser -va gemegar en Salvador-. I la meva revelació? I el meu sentit? Exigeixo una explicació!
Aquella última frase, enèrgica, l'havia bramat al buit però el crit va sonar ridícul, i s'esvaí pràcticament a l'instant.
-No pot ser -va dir novament, caient agenollat. Mirava els esglaons que l'havien dut fins allà amb els ulls negats de llàgrimes-. No té sentit.
Va estar plorant desconsoladament durant una bona estona, fins que s'adonà que, precissament, era aquella la revelació que havia anat a buscar, que aquell era el coneixement que havia d'adquirir.
Alguna cosa al seu interior s'esfondrà quan, encara amb llàgrimes als ulls, s'aixecà i caminà cap el primer esglaó per iniciar el descens...






Comentaris

  • Doncs sí, moher...[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 05-01-2005


    ... m'he equivocat. El noi es diu Sebastià. No sé què em va passar amb el nom...

    Una errada de principiant, imperdonable.

    Demano disculpes als lectors.

    Gràcies pels teus comentaris, moher.

    PD.: La classe de violí ja ha estat publicada en castellà, en aquell llibre d'autoedició del qual parlo a la meva bio. No crec que sigui "presentable", no sé si m'explico.

    Gràcies novament, moher, per tot.

    Sergi

  • Paranoia[Ofensiu]
    moher | 05-01-2005

    La redacció l'he trobat boníssima, com sempre.

    La part central, al meu parer, és massa extensa...Potser se m'ha fet un pèl llarga perquè parles sobre la vida d'un tipus de personatge força típic, molt utilitzat.

    El que sí que m'ha sorprès ha sigut el relat en global....no m'esperava una paranoia com aquesta. També m'ha agradat el detall del dubte que té el protagonista quan ja s'acosta al cim...arribar fins al final o tornar enrera....
    El tipus de final que has escrit dóna peu a que cadascú l'interpreti com vulgui...crec que has fet bé, perquè sinó, al estar esperant una resposta durant mig relat, tota la història quedaria condicionada pel final que triessis (em sembla que no m'he explicat massa bé, ho sento!).
    Vinga noi, molt bé!!! Cuida't,

    moher

    PD: t'has confós amb Salvador i Sebastià, no??

    Els dos relats que has pensat en publicar són moolt llargs i encara no els he llegit (ho faré algun dia, eh?!)...però n'hi ha una pila de curts que són boníssims! La classe de violí, per exemple, una obra mestra.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: