Foto de perfil de sempreningú

sempreningú

Barcelona,

18 Relats, 35 Comentaris
13244 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
"Allò que estimem per damunt de tot d'un home és el que pot escriure's. El que no pot escriure's, mereix ser viscut?"



"Estic sol en aquestes
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra"

Escolto la secreta..., Bartomeu-Rosselló Pòrcel



"Per tant, l'amor seria això:
una mentida edificada passa a passa,
un foc foquet alimentat
de papers timbrats, beneït
i defensat per parets altes.
Tot el més, es començaria
amb un vers groguenc
d'antologia clàssica"


La mort del poeta, Guillem d'Efak

Últims relats de sempreningú

Últims comentaris de l'autor

  • sempreningú | 11-01-2011

    "Hi havia tantes coses que ignoràvem però que ja sabíem"

    carregat de sensibilitat, m'agrada molt. Sense dir res s'ho diuen tot. Llegia mentre la imatge anava transcorrent entre les linees.

    Una abraçada

  • sempreningú | 11-01-2011

    Capta l'essència del poema, m'agrada!

  • sempreningú | 21-06-2010 | Valoració: 10

    "i el poeta
    continua trepitjant nous camins,
    cercant el més enllà en cada vers,
    modelant la forma,
    reestructurant el dir
    i materialitzant el fer"

    quanta raó! molt cert el poema, i bell.

  • sempreningú | 21-06-2010

    preciosa imatge!

  • sempreningú | 21-06-2010 | Valoració: 10

    Gran poema, sí senyor! M'agrada molt, de veritat. Jo espero trobar aviat aquesta persona per no sentir tanta por... quina sort, els que la tenen!

    M'encanta el que escrius en la biografia, en especial: "Escric per sobreviure, això és. M'insisteixo que ho he de fer o simplement ho faig, i en cada lletra hi aboco tot el que em fa i em condiciona. Darrerament no escric res. He deixat de ser?", m'hi sento reflexada.

    M'alegra molt haver-te descobert.

    Una abraçada

  • sempreningú | 23-05-2010 | Valoració: 10


    "La gent em parla,
    però les seves veus ressonen lluny,
    els miro les cares, gesticulen
    i em somriuen,"


    en aquí em veig jo més que mai. No tinc paraules, prefereixo dir-ho sincerament, no les tinc, tampoc les tinc per a mi, és molt dolorós, massa, massa, d'una mesura indefinida, inexplicable, no tinc paraules, només sé dir això...

    Gràcies pel teu comentari, de veritat, m'enforteix una mica. sigues forta, i et dic el mateix, la teva neboda segur que et somriu des d'allà dalt, estimant-te més que mai. molta força i una abraçada sincera i càlida.

  • sempreningú | 23-05-2010 | Valoració: 10

    Davant la mort tant recent, només puc deixar anar llàgrimes d'impotència, preguntar-me perquè no obtinc respostes, em pesa massa el buit, sento un gran dolor - que mai podré arribar a expressar - que crec que mai se n'anirà. Em van tallant la pell mica en mica... tot m'escou.

    El poema, magnífic, trist, dolorós, emotiu... no tinc paraules per una cosa que se'm queda tan gran.

  • sempreningú | 20-05-2010

    ...a una imatge que tinc en la memòria i em va fer sentir de la mateixa manera que ho expressen els teus versos. Són tant aquests petits gestos... no ho canvio per res. Gràcies, un cop més

  • sempreningú | 20-05-2010 | Valoració: 10

    IMPRESSIONAT... no tinc paraules! M'està passant exactament el mateix, és algo que se'm queda tan gran, tan insuportable. Se'm menja la vida i jo ja no sé que fer, uns dies que no vull viure però alhora el necessito en ells com el que més... No imagino un futur sense res de tot el que has dit, és absolutament extraordinàri. M'ha encantat el que has publicat, de debó, m'agradaria fer-to arribar d'una manera més propera, és el que necessitava sentir. Almenys ens queda la literatura.

    "Sento estar bojament enamorat de tu i no poder dir-t'ho per tantes i tantes raons…"


    Gràcies per deixar-me llegir-te

  • sempreningú | 13-05-2010


    L'últim vers és totalment expectacular!

    Et responc amb un poema que no parla del mateix però si del temps... Irrepabile Tempus Fugit.

    La teva sensibilitat la sento en cada mot!

    Una abraçada, et segueixo llegint!

  • sempreningú | 13-05-2010 | Valoració: 10


    Impresionant són els teus versos. Espectaculars, quin do que tens! M'agradaria respondre't amb un parell de poemes, si em permets... Allò que ja s'albira. Salutacions, et vaig seguint, gràcies per compatir els teus mots.

    Una abraçada molt forta!

  • sempreningú | 13-05-2010 | Valoració: 10

    Molt impactant, em sento identificada en les teves majúscules d'impotència... És tan dolorós, inexpressable, massa gran. És com tot l'aire.

    He desat el poema de l'Edu abaix, en un comentari... Edu

    Molta força, molts ànims. En la poesia, en la literatura, trobarem una mica de refugi a tant dolor.

  • sempreningú | 13-05-2010

    És tan trist perdre algú estimat. Molt tendre, molt càlid. Jo també he perdut un ésser estimat, el seu poema referent: Edu (el que surt on hi hauria d'haver el poema és la introducció, el poema està insertat en un comentari; hi ha hagut un error tecnic...)

    Molts ànims i una forta abraçada!

  • sempreningú | 13-05-2010 | Valoració: 10

    "Rítmica la seva veu a tots encanta
    palplantats mirem l'horitzó llunyà
    com el que busca en el fons de l'ànima
    aquell amor que potser no trobarà"

    Brutal aquesta imatge! Les teves paraules són rítmiques, tendres... m'agrada molt el teu poema! És imatge! Et convido a llegir un dels meus darrers poemes: http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=974333

    Una abraçada!

  • sempreningú | 13-05-2010


    Hi ha hagut un error i s'ha publicat el que hagúes sigut la introducció del poema com a poema.

    El poema és aquest:



    Saps què? Avui ha nevat. I ha nevat molt.
    Diuen que tant com feia anys no passava;
    i tu, t'has hagut de perdre tal goig.
    És injust que la sàpigues imatge.
    Segur que t'hagués vigoritzat l'ànima
    fer constar les petjades en el blanc,
    ser testimoni d'això que tan poc
    es veu en la mediterrània ciutat.
    A tu res se't permet des d'allà dalt.

    Li llençaries boles de neu. Però
    amb el compte de no fer-li cap mal.
    Teva i bocabadada entre tanta
    meravella, s'hauria tacat d'elles.
    L'inexplicable que era la vivència
    de compartir la puresa inusual.
    I el desig et portaria als seus llavis.
    Parpelles, cabells, galtes, front i nas
    et revelarien tots els racons
    verges i paradisíacs que hi han.
    Els flocs serien l'embolcall d'un cos
    que sempre t'ha fet esclau del seu ball.
    Sabries que el petó sobre aquell fons
    de llum era la vostra autenticitat.

    Però ella no mirava el cel observant
    com queia neu. Ella et donava el cor
    a través d'uns milers de puntets que
    ara només us eren impuntuals

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: