El que tu vulguis nena

Un relat de: Beni

La parella enamorada i embafosa ho té tot menys la cuina. Fa dos anys que preparen l'enllaç, il.lusionats i delerosos. Han visitat dotze botigues de mobles de sis pobles diferents de quatre comarques i han comprat quinze revistes, de mobles, però no hi ha cap cuina que s'adapti ni al seu pressupost, ni als gustos de tots dos, ni a les opinions dels quatre sogres, ni a l'espai de què disposen per encastar-hi els armaris, la nevera, el rentaplats, el forn, l'encimera i la campana extractora, fonamental per evitar que la gent dedueixi què han dinat. Primer, ella va tenir el rampell de posar-hi una illeta de marbre al mig, amb dos tamborets, per dinar els dies d'entre setmana. Els diumenges, o bé anirien a casa dels pares d'ell o bé a casa dels pares d'ella. I els dissabtes, feliços i en sabatilles de quadrets, embrutarien el menjador mirant sempre de protegir, amb un doble fons d'estovalles, la taula de cirerer de disseny ultramodern. Tossuda, s'hi va entestar ella en l'illa quan va veure una fotografia d'una de les revistes, la més transgressora del mercat -Mobles de collons-, on la combinació de cuina amb illa era un espectacle visual, segons ella indescriptible. Quan l'empleat de la tenda d'illes, altament especialitzada, els va fer un pressupost es van espantar. Ell, pobret, va tenir un conat de desmai. Tot i amb això, la noia, il.lusionada per la proximitat del casament i que només tenia al cap l'illa i entrar a l'església de bracet del seu pare amb música d'orgue, va fer números. Va arribar a la conclusió a la qual sempre recala qui anhela comprar un objecte que es desmarxa del pressupost, però que té l'ocasió de distreure la consciència i la butxaca amb un crèdit xuclador: treient una mica d'aquí i una mica d'allí hi podrien arribar. Ell, de seguida li va dir que sí perquè, de fet, durant tot el temps comprès entre el primer clau concedit a través d'un compromís verbal d'amor etern i l'inici i imminent final de la fase fem un cop de cap mai no ha portat la contrària en res, transigent com un nen de dos anys que aconsegueix el caramel de maduixa que s'ha guanyat plorant un quart d'hora. Si hagués estat el primer home, el creador no hauria donar l'abast plantant pomeres. Cada dia del món ha fet de robot amb només una frase al micro-xip de les frases: el que tu vulguis nena.
Contrastant mides, però, van veure que l'illa només hi cabria sense tamborets i que pràcticament no podrien entrar ni sortir. Se'n van desdir. Ell feia broma, quan ella no el sentia -és clar- afirmant sarcàsticament que la seva futura dóna, si es trobés en la tessitura d'haver d'escollir tan sols un objecte per endur-se a una illa optaria per una cuina. La gràcia fent acudits i explicant-los tampoc no era la qualitat més destacable del jove amb escassa personalitat i moltes ganes de cardar.
Sense illa per barallar-se amb el món, la campana per absorvir el fum va encetar un nou capítol d'aquiescència masculina, intromissió del sogres i desassossec de la noia. La volien d'alumini, digital i ben maca, la campana, encara que van topar novament amb dues limitacions cabdals, les coordenades pressupost i espai, i van haver de signar un armistici amb els seus ideals inicials i instal.lar-ne una de ben senzilla. De les que té la majoria de gent de classe mitjana com ara ells, però de les que ella mai no havia vist en cap fotografia de revistes de disseny ultramodern. La noia va agafar un disgust. La resta de mobles de la casa, tard o d'hora, havien encaixat en les pretensions estilístiques dels contraents, nerviosos per l'imminent enllaç, i dels pares del contraents, neguitosos perquè els seus fills, d'una vegada per totes i superada ja la trentena, fotessin el camp de casa.
Concretades ja la no-presència de l'illa a la cuina i la campana senzilleta, la tria dels últims obstacles amb la tranquil.litat es van convertir en un joc de nens sense dificultat i ella en va quedar més o menys satisfeta, encara que no es podia treure del cap l'ansiada cuina ultramoderna. La compra dels darrers electrodomèstics i mobles, tanmateix, posava el punt i final a dos anys de peregrinacions de caps de setmana. Ara ja ho tenien tot enllestit per assumir el repte d'una nova vida en una nova casa, sense illa. Només faltava un petit detall: el tast. Els contraents i els pares dels contraents estaven convidats a degustar les tres versions de menús que oferia el restaurant on se celebraria el sopar i la festa posterior, amenitzatda per tres músics i una cantant que, a ben segur, captivaria els amics del nuvi, dos dels quals no havien tocat mai pèl de franc, expressió barruera que utilitzava un dels sogres.
Al nuvi, òbviament, li van agradar tots els plats, la beguda i el servei i va donar la rao a tot Déu que va obrir la boca. L'amanida de llagostins amb salsa crevins i calonges emprenyant pels voltants va tenir més èxit que el llamàntol a la planxa, massa car, i que el carpaccio de bacallà, exquisit, però excessivament innovador per escollir-lo com a primer plat per a 220 persones, entre les quals almenys un centenar no n'haurien sentit parlar mai anteriorment. Era un risc massa elevat que no calia assumir, van dir els sogres pensant en les hipotètiques crítiques dels familiars més empipadors. El sorbet per separar el peix i la carn no va provocar cap discussió. Tothom va coincidir que de llimona i amb un salicall de cava adquiria un toc gustós. De segon, el filet amb crema de llet i l'espatlla de corder van encetar un debat aferrissat. D'entrada, la controvèrsia va transcórrer per uns paràmetres normals. Ell, el nuvi, només repetia que tant era, que l'important era que s'estimaven. A la taula, no obstant, cada vegada hi havia més mala llet i el pare d'ella, defensor acèrrim de l'espatlla, convergent i blaugrana convençut des que el seu progenitor el va fer soci als sis anys, va deixar-li anar al pare d'ell, periquito de cap a peus, simpatitzant socialista i amant de la cuina francesa, que era un desgraciat. Que sempre es cagaven les calces contra el Madrid, hi va afegir. El pare d'ell li va replicar que era un malparit, sense cap sensibilitat per la cuina moderna i el planter. Que una espatlla era un plat arcaic, com tu, i que la crema de llet donaria un toc de modernitat al convit. El pare d'ella, ofès i encès, el va engegar, gesticulant amenaçadorament aferrant amb la mà dreta l'espatlla com si tingués la intenció d'estimbar-li al seu consogre en qualsevol moment. El gabinet per tallar el filet, amb unes dents de serra ben esmolades, va volar en direcció al cap de l'home-espatlla impulsat per l'home-filet. L'home-espatlla, hábil, va apartar-se amb destresa i el va recollir de terra. Les dues sogres, bescanviant la seva posició inicial respecte del segon plat -la seva primera elecció havia estat l'anec confitat-, es van començar a atonyinar a cops de bolso, en un acte solidari i violent. El cambrer que manava més dels cambrers s'hi va acostar, astorat, per intentar sufocar la situació. També va rebre, una ganivetada precisa i involuntària de part de l'home-espatlla que li va reventar la fel i el va deixar estabornit, estirat damunt la taula aixafant el corder i el filet i amb la cara confitada per l'ànec. La sang del cambrer es va barrejar amb la del filet, poc fet. Acusat d'intent d'homicidi involuntari durant tast, el pare d'ella va ser detingut per la policia. La resta van ser interrogats com a possibles còmplices i incitadors, però els van deixar en llibertat, sota fiança. El nuvi no va gosar contradir la núvia, convençuda que els únics culpables havien estat els pares d'ell. Es van casar en secret sense la família i es van fer vegetarians, a proposta d'ella.

Comentaris

  • Com la vida mateixa...[Ofensiu]
    Lola | 25-04-2018

    M'ha fet riure. Relat ben trobat. Una escena tota divertida propia dels millors vodevils!

  • Molt bo![Ofensiu]
    olgalvi | 12-04-2017 | Valoració: 9

    És com una peli subrealista! Molt bo!

  • La tendresa de l'amor[Ofensiu]
    Biel Martí | 30-01-2005 | Valoració: 9

    La tendresa de l'amor és una curtina de fum per amagar les veritats de l'home, com va dir Rosseau: l'home és una llop per a l'home. Ostres que profund em poso els diumenges. El relat és divertit i ben trobat, potser el canvi de ritme m'ha sobtat, però m'ha agradat força. Per cert, el que serveix d'arma no és un gabinet, sinó un ganivet.

    Biel.

    PD: felictats per haver estat seleccionat pel llibre.

  • Fantàstic![Ofensiu]
    Shu Hua | 26-11-2004 | Valoració: 10

    El Vicenç parla molt bé de tu i amb raó. Quin tip de riure! M'ha encantat el final. Tot el relat té una ironia tan ben posada que no s'hi podria canviar res. És cert que sembla autobiogràfica. El que m'estrnya és que no hagis publicat més. No escsriuràs tu també amb un pseudònim i ara resultarà que has publicat la tira de relats amb un altr nom?
    Una abraçada
    Glòria.

  • esta bé![Ofensiu]
    mistika | 14-11-2004 | Valoració: 8

    hola Beni,
    he llegit el teu relat i tal i com diu el Vicenç recorda al Quim Monzó, per cert el teu relat me'l va recomanar ell.
    T'animo a scriure +. (I seguir llegint clar.)

  • Aquesta història[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 10-10-2004

    sembla biogràfica. Està tractada com si l'autor conegués perfectament la situació. M'ho he passat B

  • Ídem[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 02-08-2004 | Valoració: 10

    M'ha encantat. És un relat trepidant, boníssim, que m'ha fet partir de riure. És una explotació dels tòpics amb humor i encertadíssima ironia que, efectivament, em recorda Quim Monzó.
    Continua escrivint, que es poden explotar molts temes quotidians farcits de tòpics amb salsa picant!

  • Molt bó[Ofensiu]
    copernic | 09-06-2004 | Valoració: 9

    Molt ben estructurat, té un humor negre molt àcid. Està plè de tòpics sobre els preparatius del casament i qui s'hi hagi trobat s'hi sentirà identificat.

Valoració mitja: 8.57

l´Autor

Beni

6 Relats

22 Comentaris

20373 Lectures

Valoració de l'autor: 9.08

Biografia:
Volia ser futbolista i no ho vaig aconseguir i el mateix em va succeir amb el bàsquet. M'agrada mirar la tele, els contes de Quim Monzó i els macarrons (gratinats). De petit vaig tenir un scalextrix en forma de vuit.
Em dic Joan Martí, sóc director adjunt d'El 9 Esportiu de Catalunya, el primer diari esportiu en català de la història, i el 2003 vaig guanyar el Ciutat de Tarragona de relats curts amb l'obra Quin Remei!, que apareix en el llibre de Cossetània Quin Remei! i altres contes. El 2002 vaig ser finalista de l'Emili Teixidor amb el relat Sorpresa de Reis. M'ha agradat molt el llibre relatsencatala.com.