Actualitzant definicions de virus

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Per on començar?
Potser per la que va ser la meva professió: Administratiu del departament de Logística d'una empresa que, hores d'ara, ja deu haver fet fallida (aquestes multinacionals, sobre tot les del sector de l'automoció estan esbocinant el mercat laboral de l'Europa de renda mitja-alta) o deu estar presentant un ERP (Expedient de Regulació de Personal)...
Un dels primers en notar els daltabaixos de l'empresa vaig ser jo. Quan els rumors d'acomiadaments tot just començaven a rodolar com una bola de neu per la fàbrica, jo ja era al despatx de la gerència firmant la meva liquidació per acomiadament objectiu. Era l'últim que havia entrat a treballar a l'empresa, i vaig ser el primer en sortir-ne.
Així que, després de deu anys de feina ininterrompuda en diverses empreses, des dels divuit, em trobava per primer cop al carrer, sense ofici i amb un trist benefici, vint dies per any treballat, això sí, amb un flamant carnet d'atur que em permetria viure, igual de collat que fins el moment, durant els següents dos anys, sempre i quan no trobés feina abans.
Però la veritat és que, després de pensar-m'ho, la idea de prendre'm un any sabàtic tampoc és que em desagradés (qui diu un any diu uns mesos, fins que em cansés de viure els dilluns al sol com el Bardem), fins i tot va començar a venir-me de gust, així que vaig decidir que m'ho prendria amb calma, això de ser un desocupat, i que em mereixia, després d'anys i anys ininterromputs de feina, un descans pel cos, la ment i l'ànima.
I la veritat és que se li agafa de seguida el gust, a això de disposar de temps per a un mateix, organitzar-se els dies al marge del rellotge, ser una mica animal i dormir quan es té son, menjar quan es té gana, passejar, llegir el diari i passar de llarg la secció d'anuncis classificats -oferta/demanda de feina-... I sobre tot, vaig descobrir que un ordinador no és només aquella eina on hi ha instal·lat un programa de gestió global de l'empresa que es penja contínuament, i que no acaba d'estar prou adaptat a les necessitats de la companyia que en el seu dia l'adquirí, pensant que se li acoblava com un anell al dit, però que, mesos després de la compra, descobria que no ho feia ni de lluny, amés de començar a rebre les visites -massa regulars-, de l'equip informàtic venedor de l'aplicació, per tal d'afegir-hi modificacions i millores que acabaven per costar més que el propi programa.
Jo mai m'havia sentit atret per la informàtica, si no era pel seu més estricte sentit utilitari. Definició d'ordinador: aquella andròmina amb un teclat, una pantalla i una torre que porta a dins l'Office, el Solitari i el Buscaminas. Això era tot el que jo volia saber d'informàtica (apart del ja esmentat programa de gestió), i de fet, era tot el que sabia.
Però en una de les meves passejades pel centre, vaig trobar un dia una petita botiga de compra-venda d'objectes de segona mà. No era una d'aquelles franquícies que tothom coneix, sinó un petit comerç centrat bàsicament en objectes d'electrònica i instruments musicals. L'establiment es deia Torna-la a Tocar, Sam, i el seu nom em va agradar tant, que vaig decidir entrar-hi.
El botiguer era un noi jove. Semblava ser un expert en qualsevol disciplina que suposés la manipulació d'un aparell que funcionés a partir d'un endoll, tot i que, pel seu aspecte, es podria haver pensat que, més aviat, era expert en la preparació i consum de qualsevol producte constituït a partir d'una substància psicotròpica.
Nogensmenys, el seu desordre estètic de cabells rapats, cresta i trenes, barba galdosa, samarreta obscena i bruta, xocava frontalment amb la pulcritud, quasi de museu, de les prestatgeries on s'arrengleraven tots els articles a la venda.
El primer cop que vaig entrar a la botiga no em vaig endur res. Solament la sorpresa de l'erudició d'aquell noi, mentre parlava amb la clientela, més nombrosa del que mai hauria imaginat.
Vaig estar tafanejant durant una bona estona, àdhuc vaig haver de dir-li al xicot que no volia res, que només mirava, quan, amablement, se'm va acostar i em va preguntar si em podia ajudar en alguna cosa. Però la meva primera visita al Torna-la a Tocar, Sam, em va deixar un regust agradable, i la imatge d'un ordinador portàtil a un preu prou assequible.
Aquesta imatge no em va voler abandonar. No em deixava ni quan llegia el diari, ni quan veia les sèries de la televisió, o els programes d'esports o del cor. Ni tan sols quan dormia o intentava fer-ho. Tancava els ulls i veia amb claredat dues coses: les línies suaus i atraients de la màquina i l'etiqueta que mostrava, quasi eròticament, el que, en boca d'algun mafiós, era "una oferta que no es pot rebutjar".
No vaig poder aguantar-me. Vaig patir una espècie de síndrome del consumidor agreujada pel mal de l'excés de temps lliure. Abans que me n'adonés, ja em trobava al taulell del Torna-la a Tocar, Sam amb una caixa que contenia l'ordinador portàtil, amb la tarja de crèdit, i un somriure estúpid configurant el conjunt que més li agradava a aquell jove expert de la venda: un client satisfet, un negoci fet.
El noi em va regalar alguns programes informàtics, un parell de jocs d'estratègia, un strip pòquer, un recull de jocs esportius i uns quants cé-dés amb tot de software de tota mena (un software que ja estava instal·lat a l'ordinador, però del qual me'n facilitava còpies per si mai, per culpa d'un virus, havia de reinstal.lar-los). El paquet també comprenia un bon antivirus, i la promesa que, abans de final de setmana, el seu company vindria a casa a ajudar-me a preparar l'equip per a la connexió a Internet.
La promesa es va acomplir, tot dins el preu, i jo em vaig trobar davant de tot un nou món de possibilitats inimaginables, amb cara de satisfacció i amb la certesa que, sempre que necessités qualsevol aparell mínimament tecnològic, m'acostaria al Torna-la a Tocar abans que a qualsevol altre lloc del món.
Al cap de poc temps, puc dir que era un autèntic addicte a l'ordinador, a la navegació per la xarxa, a l'strip pòquer i a tot allò que desfilés per les catorze polzades de la pantalla del meu flamant portàtil.
Es van acabar les passejades pel centre, l'anarquia cronològica del meu viure, el sol dels dilluns (de la resta dels dies de la setmana) i les sèries de la tele i els programes del cor.
Em vaig sotmetre al jou informàtic amb una submissió total. Vaig reduir les hores de son, les dels àpats (moltes vegades els feia enganxat l'ordinador), anava fins i tot al wàter i seia a la tassa amb l'aparell dipositat als meus genolls. Els llibres i les revistes, o diaris, que sempre havia fet servir per aquelles estones, devien sentir-se gelosos del seu rival electrònic.
Vaig descuidar la neteja del meu pis, la meva pròpia higiene. No obria portes ni finestres per ventilar, amb prou feines aixecava les persianes. Tot era despertar-me d'una breu estona de son inquiet (tot just la que el meu sistema nerviós aguantava sense ordinador) per enganxar-me a teclejar, a bellugar el ratolí, a clicar, instal·lar, desintal.lar, descarregar programes, fer descobertes, edonkey, kazaa, música i vídeos, pàgines porno, melodies pel mòbil (quan jo mai les havia suportat!), xorrades, xats, fòrums...
Fins que una matinada, després d'una revisió rutinària del sistema amb l'antivirus, va esclatar la tragèdia.
La pantalla que mostrava l'estat del sistema va detectar un virus. Un virus del qual no tenia informació. Els arxius infectats (que eren molts) no podien reparar-se. No me'n sabia avenir! Acabava d'actualitzar les definicions de virus, i aquell no el coneixia ni el podia curar.
Mai havia sentit un malestar tan gran. Vaig començar a suar com si m'estigués fonent. Tenia taquicàrdies, les temples em palpitaven dolorosament, la vista se m'emboirà, el món se'm va fer tremolós i inconsistent.
Vaig poder veure com el meu estimat portàtil s'apagava amb un horrible missatge d'error, segons abans de perdre el coneixement.
Durant el temps que vaig romandre inconscient, tot de malsons m'assaltaren sense cap mena de pietat. Vaig somiar que una enorme cuca de tres caps sortia de l'ordinador i m'esquarterava en un tres i no res. Cada cop que m'arrencava un membre, del monyó saltaven espurnes d'un blau elèctric, i la configuració de pantalla del món perdia la seva resolució òptima; passava del color real (trenta dos bits) a la insuficient combinació de setze colors; els objectes perdien definició i es transformaven en indefinides formes pixelades. La cuca informàtica assassina va tornar a atacar-me, i un missatge d'error va saltar davant dels meus ulls, avisant-me que acabava de produir-se una excepció greu al meu mòdul de vida, i que jo, com a aplicació, deixaria de funcionar permanentment.
Vaig tornar a la consciència amb un crit desconsolat. Em vaig trobar enmig del saló, arrossegant-me cap el telèfon, com si algú m'hagués dut allà durant el meu estat comatós i m'hagués tornat a la realitat per que fes la trucada que anava a fer.
Els meus dits van marcar el telèfon del tècnic del Torna-la a Tocar, com si actuessin al marge de la meva voluntat (tot i que la meva voluntat era la de fer aquella trucada) i van aferrar-se al telèfon amb força, com si d'aquella manera invoquessin a aquell altre noi d'estètica tan semblant a la del dependent de la botiga.
Va posar-se al telèfon (gràcies, Deu meu) i vaig poder demanar-li que vingués a casa a salvar el meu ordinador de les urpes dels virus. Em devia notar realment desesperat, perquè em va dir que vindria de seguida.
Va ser un "de seguida" que a mi em va semblar etern. Em sentia físicament malalt, enfebrat, amb calfreds, mal de cap, ganes de vomitar. Vaig regirar la meva farmaciola cercant algun medicament que combatis tots aquells símptomes, i, com que no en vaig trobar-ne cap que els curés tots, vaig fer un autèntic còctel amb quatre o cinc tipus diferents de fàrmacs. No sé com no em va entrar una paràlisi, o unes violentes cagarrines, o qualsevol altra reacció desagradable, però el cas és que aquella barr
eja no em va produir absolutament cap efecte, ni positiu ni negatiu.
Quan va sonar el timbre de casa, jo devia estar a uns quaranta de febre. Estossegava com un gos ennuegat, m'havien sortit tot de panses horribles sota el nas i una erupció força desagradable a totes les zones peludes del meu cos.
El noi va picar la meva porta i vaig obrir-li, tot tapant-me la boca amb un mocador, perquè, en el breu espai de temps que va transcórrer des que va trucar a la porta del carrer fins que va pujar al tercer pis, on visc, m'havia començat a sortir sang dels estossecs.
El xicot va entrar i, només veure'm, va fer un moviment estrany amb el cap, i es va enretirar una mica.
-Això té mala pinta -em va dir.
-¿Què vol dir? -Vaig respondre des de darrere el mocador xop de sang.
-Doncs que, probablement... ¿on té la màquina?
Li vaig indicar i el noi va agafar l'ordinador portàtil amb unes mans enfundades en sengles guants sanitaris de làtex. Es va col·locar també una mascareta a la cara, com si anés a realitzar una intervenció quirúrgica d'allò més seriós. Però no va començar immediatament amb la desinfecció de la meva màquina, sinó que es va limitar a engegar-la i a contemplar la pantalla amb una concentració màxima, com si allò que hi veia reflectit li confirmés una sospita.
L'ordinador va arrencar sense cap problema, cap missatge, cap error. Em va mirar i va fer una ganyota compungida. Potser havia vist el floc de cabells morts que m'havia arrencat del cap enmig d'un raig de purulències, o potser començava a notar aquella estranya fortor que emanava la meva pell.
-Ja li deia. Em sembla que el virus el té vostè -em va dir, amb veu solemne.
-¿Com? ¿Que el virus el tinc jo? -Vaig exclamar.
-Sí, senyor, l'ordinador no té cap problema. Tanmateix, vostè...
La seva mirada horroritzada completà la frase. Dues dents acabaven de desprendre-se'm i havien caigut a terra.
-Ja sé que jo he agafat alguna cosa! -Vaig cridar, sense poder reconèixer ni la meva veu ni la pronunciació dels mots.
-Veurà -va dir ell, amb la veu esmorteïda per la mascareta-, fins ara, els hackers, es dedicaven a fotre al personal amb tot un reguitzell de virus, cucs, troians, arxius espia, i altres programes que podien arribar a ser molt molestos i, fins i tot, podien acabar amb els ordinadors de qualsevol que no tingués un antivirus prou actualitzat com per detectar-los i destruir-los. Però fa poc, potser uns tres o quatre mesos, es van començar a trobar casos de virus informàtics que, d'alguna manera, estaven ideats per trobar determinats usuaris i, a través dels seus ordinadors, infectar-los. Infectar els usuaris, a les persones, vull dir. Encara no se sap com s'ha arribat a aquest nivell tecnològic, però el cert és que ja hi ha divuit morts per virus declarades oficialment. I són uns virus fets per encàrrec, hi ha qui diu que per part de grups terroristes internacionals, i n'hi ha d'altres que diuen que són els governs de les grans potències qui els ha ideat. Però resulta que, d'alguna manera aquests virus s'han escampat per la xarxa i ara campen sense l'objectiu d'infectar un usuari en concret, així que, qualsevol de nosaltres -bé, més aviat diria que qualsevol usuari amb pocs coneixements, com ara vostè- està exposat a l'atac d'un d'aquests programes.
La veritat és que tot allò que em deia aquell noi em sonava una mica a la quarta part de Matrix, però una cosa sí que em quedava clara: havia parlat d'infecció humana. De la meva infecció. I era ben cert que em trobava fatal.
-¿Així doncs, què haig de fer? -vaig preguntar.
-Li hem d'instal·lar la darrera versió d'un antivirus ben potent.
-¿A qui, a mi?
-És clar. Vostè és l'infectat -va dir, amb condescendència.
-¿Però com?
-M'haurà d'acompanyar a la botiga -va fer.
Vaig romandre uns moments mirant aquell noi amb reticència. Però només van ser uns moments, perquè la vista se'm va començar a enterbolir enmig d'una espècie de lleganyes resinoses que m'enganxaren les parpelles.
-D'acord! -vaig cridar.
-D'acord -va dir ell.
Vaig notar que m'agafava pel braç i vaig escoltar la porta de casa meva quan es tancava. Sé que vaig perdre el coneixement un cop més, perquè la imatge horrible de la cuca de tres caps que, aquest cop, navegava per l'interior del meu cos, devorant-me les vísceres, va tornar a aparèixer tan nítidament com l'altre vegada.
Són, els posteriors a aquesta visió, records confosos, de brillantors elèctriques, ulleres de soldador, rostres joves que em miraven amb preocupació i interès a la vegada, converses inintel·ligibles, torrents d'informació que s'abocaven al meu cap desbordant-lo, atapeint-lo, saturant-lo.
Vaig despertar davant d'un mirall, amb el tors despullat i embolicat amb unes quantes voltes de benes lleugerament tacades de sang. Semblava haver recuperat l'aspecte anterior a l'atac del virus. Les meves mans van recórrer la cara, el coll, van tocar els braços, l'adolorit pit.
-Ara es trobarà bé -em va dir el dependent de la botiga, que m'observava des del taulell, al costat del tècnic que m'havia recollit a casa.
-Sí -va dir l'altre-. Només haurà de seguir les instruccions que li hem gravat al ce-de...
-¿Quin ce-de? -Vaig preguntar.
-Està a l'arxiu "Llegeix-me" de l'antivirus, no es preocupi -va dir el dependent-, però li facilitarem una còpia del disc per si mai l'ha de tornar a reinstal.lar.
L'altre noi, el tècnic, se'm va acostar i em va retirar les benes. Al bell mig del meu pit es podia veure l'entrada rectangular i grisa d'una unitat lectora de discos compactes.
El tècnic va prémer el botó d'expulsió. Vaig notar un formigueig estrany a l'estèrnum quan la safata expulsora es va obrir amb soroll mecànic. El tècnic va agafar el disc compacte que contenia i el va guardar dins una funda.
-Cada dia s'ha de connectar a Internet per actualitzar les definicions de virus -em va dir, amb to paternal.
-No se'n oblidi, amic -va dir el dependent del Torna-la a Tocar.
Els vaig mirar, desconcertat. No sabia si cridar o posar-me a riure. Estava per creure que en qualsevol moment despertaria amb el cap recolzat al teclat de l'ordinador portàtil, i descobriria que havia tingut un horrible malson. Però no va ser així, i quan el tècnic em va donar una samarreta idèntica a la que ell portava li vaig preguntar:
-¿I com collons em connecto a Internet?
-Ha d'endollar el cable de xarxa de casa seva a l'entrada que té al costat dret. ¿Veu?
Em va assenyalar la part dreta del meu cos. A l'alçada del ronyó m'havien instal·lat una entrada de cable telefònic.
-Veurà com tot és més senzill del que sembla -em va dir el dependent de la botiga. Com per ajudar-me a recuperar la calma, va aixecar la seva samarreta per mostrar-me el seu tors. Ell també duia un aparell igual que el meu.
El tècnic també va aixecar la seva samarreta per tal que veiés que ell també formava part del club.
-Ja li he dit que qualsevol podia estar exposat a la infecció... Nosaltres hem decidit prevenir abans que curar. Amb aquestes instal·lacions ens assegurem que estarem fora de perill. Només s'ha de tenir la precaució d'anar actualitzant les definicions de virus.



Comentaris

  • Com quan[Ofensiu]
    RATUIX | 11-06-2007

    era petita i llegia d'amagat els Asimov del pare,
    impactants i inquietants.
    Molt bò i molt ben relatat, felicitats

  • M'havies enganayt![Ofensiu]
    Nurithy | 08-05-2007

    Creia que començaries a parlar del problema de l'adicció simplement relatant-la... no m'havia imaginat que utilitzaries la metàfora d'un petit "bitxet" per abarcar.la! Felicitats!

  • Fan fàstic, vull dir fantàstic![Ofensiu]

    Els virus fan fàstic, és clar, sobretot els de tres caps, però el relat és fantàstic.
    M'ha agradat molt, sincerament.

    I és que això de internet pot ser perillós! Fins i tot RC comença a ser una addicció latent per a alguns i algunes, sospito.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: