El grup de vint

Un relat de: Daniel N.
Un torrent de disbarats recorria els carrers, la gent amuntegada esperava el seu torn per cridar. Ningú no feia cas, eren temps difícils, la gentada afamada buscava que endur-se a la boca. Res. La guerra havia esclatat.

Per algunes bandes s'amagaven enemics de la pàtria, perseguits d'uns i altres, gents alienes a qualsevol mena de causa, indiferents a les preferències de les majories. La guerra no anava per ells. S'amagaven a causa de la seva incredulitat, del seu desvergonyiment i d'una necessitat imperiosa d'expressar-se per mitjans no violents.

Els desvagats i els mandrosos no entenien el que estava passant. Corredisses pels carrers, persones vestides de colors, revolucions en marxa, sistemes esclafant les revolucions, desconcert pertot arreu. Ningú no sabia el que passava, i menys ells. Es formà un grupet d'unes vint persones.

Volien amagar-se en temps de revolta i agitació, temps revoltats i excitats, en els que qualsevol podia desenfrenar els seus instints més primaris, en que de sobte tothom s'adonava de quant enemic era el veí, en el que ressuscitaven querelles del passat, afrontes intolerables, tot allò que havia quedat sanament soterrat. El grup de vint no en volia saber res. Ni en aquelles circumstàncies no en volien saber res.

Així que s'amagaven. Els trets de fusell ressonaven contra les parets, que es mantenien encara dretes. Els avions sobrevolaven la ciutat, escopint bombes incendiàries. Els soldats avançaven precàriament, creients en la seva causa. Tot plegat els hi semblava un sense sentit, un absurds, que havia d'acabar per la seva pròpia manca de substància.

Els mansos, el grup de vint, s'amagaren entre les runes d'un edifici que ja estava en runes abans de l'esclat del conflicte. Era un edifici vell i brut, amb un interior poc acollidor, a on s'amuntegaven escombraries de quan encara es podien consumir productes i no hi havia carestia de tot, com ara. Rebuigs d'una societat benestant i plàcida, en la que es podia gastar sense preocupar-se gaire. Ara tota aquella brutícia prenia un nou significat. Era un testimoni mut del que havia estat, i amb unes poques paraules fora de lloc, mal interpretades, gestuals i grandiloqüents, s'havia destruït.

La destrucció era per sempre més, o havia estat la mateixa de sempre. Res no havia canviat en el fons. Alguns havien pensat que mai més no passaria res, i allà hi eren, els havia tocat, en pocs dies tot s'havia precipitat. El grupet de vint estava disposat a atrinxerar-se dins l'edifici en ruïnes, testimoni del temps que no passa, i esperar a que tot plegat es calmés, a que intervingués qui hagués d'intervenir i hi posés pau.

Hi havia homes i dones al grup, potser després d'un gran cataclisme podrien iniciar una nova humanitat, amb restes del coneixement que els quedava del que ja sabien. Potser el cataclisme afectava a tot el món. Cap emissora de ràdio no funcionava, cap altre mitjà de notícies no informava de res. L'apagada l'havien produït les bombes, alguns s'esforçaven per comunicar-se encara, amagats potser en un altre edifici en ruïnes, sense comunicar res per la seva manca d'informació.

Algú del grup proposà que fessin una becaina i mengessin una mica. Tenien queviures magres per uns quants dies, podrien alimentar tothom i després provarien de cercar més menjar. Era en aquestes situacions embogides que la càrrega genètica dels més covards i desvagats, els veritables supervivents, es feia el seu lloc al món. El gen de la valentia tenia poques oportunitats de sobreviure a esdeveniments semblants.

La genètica paral·lela però semblava funcionar a la perfecció, perpetuant actituds que haurien de desaparèixer, per la seva importància tangencial, additiva, sacrificada però alhora productiva. La guerra era un misteri dins la casa en ruïnes, ningú no sabia com es desenvolupava, només podien comptar els impactes d'obusos i bombes, el brunzit dels avions i els trets de fusell.

De sobte un escamot s'aproximava. Dos escamots lluitant de ben segur. Això opinaren el grup de vint arraulits contra una de les parets florides de la casa en ruïnes. Si hagués estat un escamot no hi hauria fresa de trets ni crits, caminarien silenciosos esperant sorprendre l'enemic. En el que sentien no hi havia sorpresa, la lluita era acarnissada.

Els dos escamots, l'un que es replegava defensant-se i l'altre que perseguia passaren en uns instants interminables per davant la casa en ruïnes, un soldat malferit s'atrinxerà dins la mateixa casa, i començà a disparar a través d'una de les finestres, en veure's aproximar-se l'escamot enemic. El grup de vint era a la part fosca de la cambra, tots en silenci, el soldat no els va poder apercebre.

De seguida arribà l'escamot enemic i finiquità el soldat malferit. Un dels soldats mirà a on era el grup de vint, al fons del que hauria d'haver estat el hall principal de la casa, li semblà entreveure cosos i cares. Anava a entrar quan una bala impacta a la paret a pocs centímetres del seu cap. La seva cara agafà una expressió irada, girà cua i seguí avançant vers la batalla.

El grup de vint sentiren allunyar-se els espetecs de les armes. Respiraven tranquils. A poc a poc començà a fer-se el silenci, si més no el més proper. Els trets, les explosions i altres sons de detonació sonaven a lluny, el front de la batalla s'havia mogut de lloc. El grup de vint se sentí alleujat, d'una manera estranya, a la seva manera. No se sentiren descarregats, lliures o més valents, només més segurs. Alguns del grup decidiren fer una ullada a fora.

No hi havia ningú, i si hi havia algú s'amagava encara. Hi havia cossos per terra, soldats i persones diverses, grans i nens, pedaços de gent i esquitxades de sang, cervells estampats contra una paret. Els supervivents s'ho miraren amb relativa indiferència. Molt de pressa havien assumit la gravetat del conflicte. Se'l veien a venir en certa manera, com a desvagats en la seva vida anterior tenien temps per perdre i observar.

No pensaven enterrar ningú. La natura s'encarregaria de fer desaparèixer els cossos. Miraren vers la muntanya, hi havia llocs a on no hi havia canons, segurament tampoc no hi devia haver menjar. Feren una volta pels voltants, a tall d'exploració, i només trobaren la mateixa desolació que envoltava la casa en ruïnes. No pagava la pena moure's, tenien menjar, potser havien de buscar que veure, el que no era difícil, si s'avesaven a empassar-se l'aigua dubtosa que podien trobar aquí i allà emmagatzemada improvisadament en qualsevol contenidor, fruit de les fuites inicials del sistema de canalització de l'urbs.

D'alguna manera havien de sobreviure, que era el sentit de la seva lluita, la seva guerra particular. Si els enxampaven els hi farien mal, alguns estaven en edat i condicions de combatre, els haguessin acusat de traïdors, tothom de fet podia col·laborar amb la maquinària de la guerra, en una o altra mesura. Havien d'amagar-se.

Pertot hi havia armes. Els soldats en la fugida o en la persecució no tenien temps de recollir tot el material que quedava als cosos dels morts i ferits. El grup de vint però no volia saber res d'armes. Tenir-ne una a la mà era convertir-se en un possible objectiu, en un blanc, i no ho volien. Preferien ser inofensius.

Alguns dels que jeien a terra eren ferits, a punt de morir, alguns demanaven ajuda mormolant, no se'ls podia escoltar, però se'ls podia apreciar moure els llavis i el cap. El grup de vint no tenia intenció de salvar-los, ells mateixos s'havien matat en certa manera, no tenien temps, i no eren valents, ni tan sols misericordiosos, havien estat rebutjats en el passat, no salvarien els qui defensaven la pàtria que els havia bandejat.

Així doncs passaren els dies, les setmanes i els mesos. La guerra havia estat perfectament local. Les forces que havien d'intervenir havien intervingut. El malson havia afectat només unes quantes ciutats importants del país. El grup de supervivents havia estat rescatat, i vivien ara a un camp de refugiats. No tenien gaire intenció de contribuir entusiàsticament a la reconstrucció del país, ni tenien intenció de fer gaire més que seguir sobrevivint.

Hi havia uns altres soldats, amb cara serena, amb la roba neta, potser polsegosa, però nova de trinca, sense esgarrinxades ni forats de bala. Amb les armes lluents, engreixades de feia poc, amb tancs flamants, vehicles blindats i tot l'equip. Aquests eren entusiastes, reconstruïen amb l'ajuda dels més emprenedors dels qui havien viscut després de la batalla les infraestructures més elementals. El grup de desvagats no en volia saber res, de fet ja s'havia fragmentat. No volien construir per veure destruït el seu esforç.

Seguirien sobrevivint, tornarien a ser maleïts i menyspreats. Els salvapàtries de torn els posarien com a objectiu dels seus esforços, dolces monges benintencionades els provarien de netejar una mica. Ells seguirien amb la seva existència paral·lela, amb la seva genètica particular, amb les seves dèries quotidianes, preferint la brutícia i el fred, a l'escalfor acollidora d'una llar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273788 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.