Sibil·la de Fortià

31 Relats, 90 Comentaris
56547 Lectures
Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
El meu blog:

http://paraulesimots.blogspot.com/


Últims relats de Sibil·la de Fortià

Últims comentaris de l'autor

  • Un poema molt original!

    Sóc la Teresa, ara ja saps quin és el meu pseudònim!

    Ens llegim!

  • amb molta força, que suggereix més que no explica. M'agrada.

    Gràcies pel teu comentari!

  • Sibil·la de Fortià | 27-05-2008 | Valoració: 10

    aquest nanorelat!

  • i ben escrit. Potser he trobat un pèl massa llargs alguns fragments -com els que expliquen la reacció dels gats a l'invent de l'enginyer. En general, però, molt bon relat. I, sobretot, una bona història!

  • a descobrir aquest poema amb el teu comentari, Francesc. M'ha agradat molt, sobretots els primers versos on parles dels xiprers plantats per protegir els sembrats de la tramuntana. Es nota que et coneixes l'Empordà...

    Continuaré llegint els teus haikús.

  • aquests haikús, Francesc. M'han agradat tots, però molt especialment el III, el V i VII.

    Merci pel comentari. Jo també sóc una enamorada dels haikús des de que els vaig conèixer, que fa ben poc.

    P.D. També m'he presentat al concurs d'Olot, amb dos reculls, però després de fer un tast dels teus haikús, poca cosa hi tinc a fer.

    Ens continuem llegint.

  • Sibil·la de Fortià | 17-03-2008 | Valoració: 10

    i pel poema, Francesc. Jo també vaig treballar, per molt menys que tu, en una fàbrica - no del sector metal·lúrgic, sinó del químic - i trobo que has sabut captar amb molt d'encert la sensació d'ofec que a vegades s'hi experimenta.

  • pel teu cometnari. És difícil dir exactament què es vol expressar amb un relat: normalment no és un sol sentiment o estat d'ànim, sinó diversos. A banda, hi ha la interpretació que en pugui fer cadascú. De vegades sorprèn el fet que ambdues coses siguin diferents. No és, però, aquest el nostre cas! Sí, he volgut expressar soledat però també un sentiment de culpabilitat injustificat.

  • Sibil·la de Fortià | 07-03-2008 | Valoració: 10

    Sergi,de debò. No puc afegir gaire res al que ja t'han dit els altres. Felicitats!

  • per aquest relat tan evocador, Copernic. I encara més gràcies per convidar-me a comentar-lo.

    Jo també sóc una assídua dels trens i les estacions i, com a tal, m'he sentit plenament identificada amb aquesta barreja de decadència, melangia, desencís i fascinació que transmets.

    Tot i així, el relat se m'ha fet curt. Vull dir que és com si la relació d'adjectius i noms em suggerís un munt de coses que esperava d'alguna manera veure desenvolupades i que, de sobte, s'han esvanit.

    Et felicito, doncs, i t'expresso el meu desig - potser de companya de viatges ferroviaris - de treure més suc a aquests retards, a aquestes catenàries que s'espatllen i a aquestes estacions atrotinades que, per sort o per desgràcia, han format part - formen part - del paisatge de la nostra vida.

  • així que aquesta vegada no ho faré.

    No deixaré, però, de dir-te que m'ha agradat molt com descrius l'estrés i, sobretot ,la manera que tens de fer concordar el ritme del poema amb la sensació d'angoixa i saturació que vols transmetre.

    Potser no m'acaba de fer gaire el pes la rima, que trobo una mica forçada en alguns versos. I, posats a opinar, et diré que potser haria preferit un altre títol. El poema, al meu entendre, transmet un sentiment d'ofec, d'excés, ... una sensació que es manifesta tant a dins de l'habitació (amb els papers i la feina) com a fora (amb el trànsit del cotxe). La contaminació potser també hi està una mica relacionada amb tot això, però no tant com el títol ens dóna a entendre.

    De totes maneres, molt bé!

  • I amb això ja t'ho he dit tot. Has deixat anar un parell de veritats com un temple: la independència política no solucionaria ni de bon tros el problema de la llengua (només cal mirar cap a Irlanda); i el català no sobreviurà sinó ens traiem el complexe de sobre i l'utilitzem habitualment, en totes les ocasions.

    Jo també penso que la llengua catalana està agonitzant, però això no vol dir que aquest estat sigui terminal i irriversible. Que el malalt se'n surti o no depèn només de què els catalanoparlants canviem d'actitud! Ara per ara, ho veig un pèl difícil, però no impossible.

    Mentre hi ha vida hi ha esperança...

  • ens has regalat amb aquest poema, Marc. Res millor que justificar (de fet, no cal justificar res en un poema) els trets més característics del teu estil (com la manca de majúscules) per fer-nos partícips del perquè i del com del teu procés creatiu. I gaudir-ne més, és clar!

    Com tu, crec que la forma ha d'estar sempre al servei dels continguts i no al revés. Els teus poemes surten directament del cor, i això es nota.

    Només dos petits detalls: un de lèxic, jo substituiria "creences" per "creencies"; i l'altre, de contingut, per què no has parlat també de com utilitzes o no utilitzes la mètrica i la rima?

    Una abraçada,

  • i no serà aquesta la primera i darrera vegada que ho faci. M'ha agradat i m'ha fet venir ganes de llegir Bauçà, que desconec.

    El Poema a les hores perdudes de l'any és un d'aquells poemes que mereix diverses lectures: quantes més millor. I és que, a vegades, el que pot semblar senzillesa és tot complexitat.

  • Sibil·la de Fortià | 02-05-2006 | Valoració: 9

    M'ha agradat. Està ben redactat i atrapa el lector des del primer moment. Potser hi trobo a faltar una mica més d'història, un final més contundent (per exemple, amb la descripció d'una mort esperable però, no per això, menys sorprenent).

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: