DEIXA'M DIR-TE ADÉU ( Capítol V )

Un relat de: aleix
Quan vaig despertar ja era de nit. No va ser precisament un despertar agradable, ja que aviat, just després d’obrir els ulls i mirar espaordit al meu voltant, vaig descobrir una figura estranya que es dibuixava a través de la finestra lateral del seient del costat. També vaig notar un soroll, uns cops rítmics que anaven pujant de volum. Aquell toc, toc, toc em va acabar de neguitejar i em féu obrir la porta ràpidament i sortir del vehicle d’un bot.
- Qui hi ha?- vaig cridar.
- Com que qui hi ha?- Va respondre la figura des de l’altre costat del cotxe.
La nit era força clara, així que fixant-m’hi bé vaig anar dibuixant davant meu la cara d’un home. Portava un barret de palla, i tenia els cabells llargs i grisos, juntament amb una barba de mesos, tota embullada. Vaig deduir que d’estatura era més o menys com jo, ja que ens miràvem en aquell moment fixament l’un a l’altre.
- Jo crec que t’ho hauria de preguntar jo això de qui hi ha i no tu, que t’has plantat davant casa meva a dormir la mona sense demanar permís. – Parlà amb una veu clara i suau, que, val a dir-ho, em va tranquil•litzar una mica.
- No estava dormint la mona. – Li vaig contestar un xic a la defensiva.
- Vols dir que no? Altres cops m’hi he trobat cotxes aquí. I si n’hi ha un està dormint la mona, i si n’hi van dos estan fotent un “polvo”. El pitjor és quan me’ls trobo dins la casa, llavors no tinc més remei que treure el garrot! – Va aixecar el puny a la vegada que alçava la veu.
- Perdoni, no és intenció meva molestar. Simplement portava moltes hores conduint, m’adormia al volant i necessitava descansar una mica.
- T’havies de fotre tan endins del bosc només per a descansar?- Em va etzibar.
- Bé, en realitat fugia, i he vingut a parar aquí...
Després d’aquella frase hi hagué un llarg silenci, i reconec que durant aquest em va costar aguantar la mirada en els ulls d’aquell desconegut. Vaig tenir temps llavors de comprovar que la seva mirada era profunda. A més el rostre arrugat i amb força cicatrius la tornaven del tot intrigant. Imposava respecte, però no feia por. Potser van passar tan sols uns segons, però se’m van fer molt llargs, fins que ell va reaccionar.
- Fugies?- Va exclamar mentre deixava anar una riallada. – Tots fugim, sempre fugim! De fet si aquí haguessin de venir a parar tots els que fugen hauria de fer un pàrking de deu plantes com a mínim! Mira, com que m’has caigut bé, si vols a casa hi tinc una ampolla de bon brandi. Aviat acabaràs de fugir i no hi haurà qui et trobi!- Tornà a riure, aquest cop a un volum quasi desagradable.
Em féu un gest amb la mà i el vaig seguir. Érem a tocar de la porta de la casa, així que de seguida vàrem ser a dins, i es disposà a mostrar-me el lloc on vivia. L’entrada ja la coneixia, i em va explicar que la tenia tant descuidada per a espantar a possibles intrusos, ja que no li agradava la idea de posar pany a la porta. Em va fer esperar allí mateix, i en uns segons vaig escoltar un soroll, com el d’un motor. Poc després es va encendre una bombeta just sobre el lloc on em trobava, així que vaig deduir que feia ús d’un generador, segurament de benzina, per a tenir electricitat. Vam entrar primer en una sala on hi havia una cuina vella, una taula de fusta i un armari també de fusta, força corcat. Més enllà hi havia una altra habitació amb un matalàs al terra, un altre armari vell i una calaixera. Vam tornar a la cuina, si és que se’n podia dir cuina d’allò, i va treure de l’armari una ampolla de brandi per a encetar.
- És l’ampolla de les grans ocasions! – digué mentre l’obria.
- D’acord, beuré, però necessito que m’expliqui on em trobo. Estic una mica desorientat sap?
- Noi, està clar que el “colmo” de fugir és no saber cap a on es va però... Digue’m primer el teu nom, no ens hem ni presentat. – Mentre parlava em passà l’ampolla.
- Em dic Francesc, i vostè com es diu?- Vaig gosar preguntar-li.
- Jo em dic Pere, però em diuen el Perot de la “melme”.
Vaig fer un glop de l’ampolla, i val a dir que em va ser força reconfortant. No és que fes fred, ja que era nit de ben entrada la primavera, però d’haver dormit hores al cotxe estava encara destemperat.
Em va començar a explicar llavors que érem en una casa abandonada de feia anys, els propietaris dels quals havien mort de vells i no tenien descendència. Ell l’havia “okupat” ja en feia un temps i s’hi havia muntat un obrador per a fer melmelada, que un cop o dos per setmana portava a casa d’uns amics de la ciutat per a que li venguessin. Em va dir que la ciutat en qüestió era Figueres, que estava a uns 30 quilòmetres de la casa. El que guanyava amb la melmelada li servia per a comprar menjar i benzina per a la moto i el generador, i amb allò anava fent. Tenia sort que coneixia bona gent a la ciutat, i a part d’ajudar-lo a vendre la melmelada, li donaven també un cop de mà amb tot el que pogués necessitar. De família no li’n quedava, ni pares, ni dona, ni fills. Va ser al parlar d’això que abaixà el cap i callà, provocant un silenci que durà força estona.
- Jo no tinc família tampoc... – Li vaig dir trencant el silenci.
- Menys problemes... – Contestà.
Va fer un glop llarg a l’ampolla i me la oferí de nou. Jo la vaig acceptar, i al beure vaig notar un lleuger mareig. No estava gens acostumat a beure, i menys un licor de tanta graduació.
- Tinc un matalàs a les golfes, si vols te l’arreglo i et deixo dormir aquí a la casa, sembles un bon xaval.
Vaig accedir-hi de seguida, havia dormit unes hores, però el seient del cotxe no era gens còmode i a més tenia la sensació que dormiria tranquil allí. En tota aquella estona no havia pensat en la Mònica, ni en el Jaume ni en el que havia succeït unes hores abans. De fet no volia pensar-hi.
Mentre em preparava el matalàs vaig beure uns quants glops més d’aquell brandi, i quan va estar tot disposat em vaig estirar a descansar.
- Són gairebé les 4 de la matinada i jo necessito descansar també, però tingues en compte que aquí abans de les nou s’esmorza! No hi vull ganduls a casa meva!- Va riure per últim cop abans de tancar el llum i desaparèixer per la porta de donava a la sala on dormia.
- Gràcies... – Vaig murmurar sense que em sentís.
Vaig tancar els ulls, i acompanyat d’un lleuger mareig provocat pel licor em vaig endinsar, aquest cop sí, en un son que em resultaria reparador.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

188 Relats

139 Comentaris

117651 Lectures

Valoració de l'autor: 9.44

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com