Un amor, molts dies: el dia de la visita al dermatòleg de Girona (dia 3 de 10)

Feia un parell de setmanes que la meva amiga, la Roser, tenia unes ronxes al voltant del coll que li arribaven fins al començament del pit. El metge del CAP li havia prescrit uns antibiòtics i antihistamínics, però el remei no va funcionar, així que la Roser va decidir anar a visitar-se amb el doctor Riera, dermatòleg de molt bona anomenada, perquè li resolgués aquell problema de pell que ja començava a preocupar-li. La Roser era una noieta un mica més gran que jo, ja tenia divuit anys i cotxe. Així que vam anar les dues cap a Girona un dimecres al matí del mes de març.
El senyor Carles estava vivint a Girona des de feia ja més de quatre anys, cosa totalment extraordinària tenint en compte com de nòmada que era. El senyor Carles havia llogat un petit despatx al barri vell de Girona, des d’on feia de mitjancer de grans relacions comercials internacionals. Parlava sis llengües amb fluïdesa i en xampurrejava unes altres tantes.
Vaig acompanyar a la meva amiga Roser a Girona aquell dimecres, perquè per sort tenia el dia lliure a l’escola. Així que, quan la Roser em va proposar la petita excursió no vaig dubtar ni un moment d’acompanyar-la. Potser podria veure al senyor Carles mentre la Roser s’estava visitant.
En arribar a Girona, sense cap motiu aparent, em va començar a palpitar el cor, i tenia en l’estómac una sensació de neguit barrejat amb un delit de plaer que no em deixava respondre amb coherència cap dels comentaris que la Roser em feia.
—Nena! Però on tens el cap? Vols que prenguem un cafè i un croissant d’aquells tan bons?
—Ai, ai, Roser… Sí, és clar, perdona…
Mentre estàvem en la granja, jo anava pensant què podia dir a la Roser com a excusa per poder desaparèixer una horeta i veure al senyor Carles.
—Mira, Maria, si et sembla bé, tinc hora a les onze, m’han de fer un parell de proves, compto que trigaré una hora ben bona. Potser ens podríem trobar davant del Lleó a quarts d’una? Com ho veus?
Va venir rodat, no havia de buscar cap excusa, ella me la va regalar, uf. Vam esmorzar i en acabat vam anar fins a la porta de la clínica i ens vam acomiadar.
—Què faràs Maria?
—No et preocupis, Roser, vaig a veure botigues, que acaben de posar la roba de primavera i estiu.
Ens vam fer dos petons i vaig anar cap a la Rambla. Allí vaig buscar una cabina de telèfons i vaig marcar el número del senyor Carles.
—I si no respon?
Però va respondre.
—Digui!
—Soc la Maria, estic aquí a Girona a la Rambla.
—Hola, Maria, quina sorpresa més maca! I què hi fas aquí, què ha passat alguna cosa?
—No, no… Només que he acompanyat una amiga al metge i ara estic sola mirant botigues. Ostres se m’acaba el crèdit.
—On ets? Digue’m carrer i número?
—La Rambla, número vint-i-quatre.
—Vinc.
Va penjar, en aquell moment estava penedint-me d’haver trucat.
“I ara què es pensarà? Què soc una fresca, no ho havia d’haver fet…”
De sobte, mentre jo estava mirant un vestit de nit en aquell aparador, vaig sentir en la meva orella una veu greu dient:
—M’encantaria estar apujant aquesta llarga cremallera d’aquest vestit. Com estàs, Maria?
I jo vaig somiar:
“I a mi que me l’abaixessis mentre em petonegessis el coll…”
Jo vaig explicar-li que havia aprofitat el viatge de la Roser per poder pujar a Girona i veure’l, tal com havíem quedat en la festa de l’aniversari de la mare feia ja gairebé un any.
—Ostres, Maria. La teva trucada m’ha canviat el dia. Saps? Avui tenia un dia farragós, amb trucades que no acabaven mai. I mira, ha estat sentir la teva veu i engegar-ho tot en orris. Què maca que estàs! Ets ja tota una dona!
En Carles estava més nerviós que jo. Encara que era un gat vell, se sentia com un adolescent bojament enamorat de la noia més maca de la classe. Però en el fons intuïa que aquella trobada amb mi seria l’inici d’un idil·li molt llarg. Mai, en totes les seves relacions passades havia sentit el que estava gaudint en aquells moments. No volia cagar-la. Poc li importava que ell tenia dues dècades més que jo, que era íntim amic del meu pare, que era com un tiet i que podia ser jutjat com una relació incestuosa. En aquell moment érem un home i una dona que ens atrèiem, que ens agradàvem, que ens desitjàvem. Sí, era la segona vegada que ens seduíem, tanmateix, semblava que haguéssim passat una vida junts. La química de l’amor estava en plena efervescència.
Just davant de la botiga hi havia una tasca de vins molt fosca, amb llum molt tènue, semblava fins i tot que encara estava tancada, però de sobte va sortir una parella tota acaramel·lada.
—Maria, vols que anem allà a prendre alguna cosa?
—Sí, per què no? Aquí sembla que tothom ens estigui sotjant.
Vam seure en una bancada-sofà que hi havia al fons d’aquell tuguri, no era rònec ni brut, però era segurament un lloc molt preferit per les relacions prohibides i morboses. Llum tènue groga, semblant a un reguitzell de petites espelmes, uns sofàs de vellut de diferents colors depenent del racó triat, envoltant unes minúscules taules on no cabia gaire més que un parell de gintònics, música chill-out que invitava a fer un striptease al partenaire. Discreció total. Intimitat apujant de temperatura carnal.
El que va succeir en aquell racó de món va quedar entre nosaltres dos. Magrejades, petons, llepades, tocaments, salives, suors i finalment el clímax al lavabo que hi havia després de tots els sofàs. Tot molt ben dissenyat.
—Maria, encara et desitjo més que abans. Llàstima que hagis de marxar, maleït temps!
—Carles, em trucaràs?
—I a tu què et sembla? Quan arribis a casa, truca’m per dir-me que sou a bon port.
En el moment en què em disposava a marxar, de sobte ell em va agafar el braç, va apropar-se a la meva orella com si anés a besar-me i em va xiuxiuejar:
—Maria, t’estimo, i t’ho dic des del fons del meu cor.
Vaig marxar gairebé a correcuita perquè no volia que la Roser em fes massa preguntes.