A dins del meu món

A dins d'un bosc que alguna vegada vaig estar, era de nit i jo estava molt perduda entre els seus camins. No sabia ben bé com havia arribat aquí, però una cosa que tinc ben clar, sortir d'aquest bosc que m'està tornant boja i tornar a casa. Encara que recordi una mica totes les parts del lloc, era molt diferent de com ho recordava.
Mentre caminava molt confosa i aterrada, em vaig adonar que les fulles dels arbres, no es movien, com si el mateix temps s'hagués aturat per sempre, i cada vegada que caminava més, em sentia més marejada, com si alguna cosa m'impedís que avanci. De vegades, podia sentir murmuris al voltant meu, sembla que el bosc intenta dir-me alguna cosa, però que no arribo a entendre.
Durant el meu passeig res agradable pel bosc, em vaig trobar amb un petit llac que connectava amb un riu que hauria de passar per arribar al meu destí, només per curiositat, em vaig ajupir al costat de l'aigua i, misteriosament, no podia reflectir el paisatge ni a mi mateixa. Un soroll es va sentir darrere meu i, tota espantada, vaig perdre l'equilibri per després caure a dins del llac, no m'agrada gens mullar-me la meva roba, quan vaig intentar aixecar-me, he notat que l'aigua no sembla la de sempre, de fet, quan he anat a terra ferma tenia la roba eixuta. Amb molt d'interès, vaig tocar aquella "aigua" amb les mans, es comportava com si realment ho fos, però no estava humit.
Em sentia molt estranyada, primer aquells murmuris en el bosc, i ara l'aigua sembla un altre líquid i té el sabor d'un plat que no m'agrada gens.
- He d'anar-me'n d'aquí, com més aviat millor! -vaig pensar molt espantada.
Per sort, recordava que hi havia un pont que passava per damunt del riu, em vaig dirigir cap allà i vaig començar a caminar pel pont de fusta, al principi no semblava molt llarg, però sentia que no avança per molt que caminava i semblava que mai arribaria al final i, per fer-ho encara més aterridor, van començar a aparèixer, en diferents punts del pont, cossos foscos com una ombra que em miraven molt fixament, però el més sorprenent era que aquelles ombres, eren persones que coneixia; els meus amics i amigues, companys de classe, professors i fins i tot dels meus pares...
Vaig intentar evadir totes aquelles ombres perquè algunes estaven enmig del meu camí, alguns em deien coses com:
- Bon dia Xènia! -va dir un company de classe.
- Xènia, m'has de donar els exercicis per corregir -va dir la meva professora.
- Ei Xènia, vols que anem a la teva casa i jugar? -van dir un grup d'amigues.
- Vosaltres de segur que no -l'hi vaig contestar sense donar-me compte.
Cada vegada es feia més etern travessar el riu, vaig intentar anar més de pressa per tal d'arribar abans, però justament al final del pont, em vaig veure a mi mateixa, però com si estigués feta de foscor i, sense deixar de mirar-me, em va atendre la seva mà com si volgués donar-me alguna cosa, amb un somriure. Amb molta desconfiança, l'hi vaig apropar la meva mà, el seu tacte fred em va congelar de por i em va donar un ninot d'un petit cérvol marró, el vaig mirar detingudament, no coneixia pas aquest objecte. Quan vaig voler mirar la meva ombra, havia desaparegut, inclosos les persones que conec, com si no hagués passat res, he guardat el cérvol a la meva butxaca. Vaig continuar el meu camí sense aturar-me per res del món, però un fort tremolor del terra em va sobresaltar, era com si alguna cosa gegantina s'estigués aproximant i jo em vaig amagar en uns arbustos i veure el meu voltant per trobar allò que feia tremolar la terra. Minuts després, vaig veure en el cel, una cosa que semblava la pota peluda d'un animal i em vaig adonar que, aquells colors del pelatge em recordava a un amic meu, era el meu gat Pasta, l'hi vaig posar aquell nom perquè l'hi agrada molt menjar la pasta que feia per menjar
- Pasta! -vaig exclamar aterrada-. Per què ets tan gran?!
Literalment, era molt més gros que una casa i semblava que tenia gana, perquè anava menjant tots els arbres que trobava i, qualsevol roca gran que veia, jugava amb elles com si fossin unes pilotes. Quan se'n va anar, vaig córrer amb totes les meves forces com no ho havia fet mai, estava farta de tot això, només volia sortir d'aquell lloc de sense sentits, mentre corria, vaig veure una cova molt fosca, però en el fons es podia veure una llum blanca. Jo només tenia dues opcions: anar a dins de la cova, o quedar-me fora amb tots els perills del bosc.
- Crec que ha sota terra seré més segura.
I sense mirar darrere, em vaig ficar en l'obscuritat del passadís per esbrinar que era allò amb tanta llum. Quan vaig arribar, he descobert que es tractava d'una sala rodona ben il·luminada pels raigs de la lluna des d'un gran forat en el sostre de la cova, però el que més em cridava l'atenció, va ser que hi havia un nen petit assentat damunt d'una roca que feia de seient, estava molt trist i plorava. Jo amb la intenció d'ajudar-lo, em vaig apropar a ell lentament, amb totes les experiències que vaig passar, ja no em fiava de res.
- Nen, estàs bé? -li he preguntat directament.
- No sé on està el meu cérvol -em va contestar sense mirar-me-. Era la meva joguina preferida.
En escoltar això, vaig treure el petit cérvol i l’hi vaig ensenyar.
- Escolta, és aquest el teu cérvol?
El nen ho va mirar i el va agafar immediatament sense pensar-ho, la seva cara va canviar a una més alegre.
- És aquest, moltíssimes gràcies! -quan es va adonar de la meva cara es va estranyar-, qui ets tu?
- Bona nit, em dic Xènia i no sé com he arribat aquí.
- Encantat, ara et sorprendràs perquè no tinc nom.
- Com és això possible? -l'hi vaig preguntar sorpresa.
- Vaig néixer sense un perquè no tinc pares.
Això és veritat el que m'està dient, perquè no pot haver-hi alguna cosa amb sentit en aquest món?
- Deixa'm que t'ho expliqui -va dir el nen mentre s'aixeca de la roca-. Jo soc una cosa creada per la imaginació de persones com tu, cada nit us puc veure en els vostres mons encara que no em veieu, soc com el vostre guardià.
- I per què fas tot això?
- Perquè m'agrada, el meu objectiu és ajudar a persones com tu i fer mons feliços - contestar amb un somriure-. I com vas trobar la meva joguina, on estava?
No sé si dir-li que ho he aconseguit gràcies a una rèplica meva...
-Em... ho he trobat en el bosc, és clar -l'hi vaig mentir per por que em veiés boja.
- Sort que estava per allà.
- Una pregunta -li he dit amb un to seriós-, si tu estàs fet per ajudar els altres, per què el meu món conté coses tan desagradables?
- Ho sento molt, és que estava molt ocupat trobant el meu ninot, era molt important per a mi.
- I ara que ho has trobat, faràs el meu món feliç?
- Crec que és massa tard -va contestar mirant el terra trist-, falta poc perquè el teu desaparegui.
- Com que desaparèixer?! -vaig contestar molt intranquil·la-. Jo també deixaria d'existir?!
- Tranquil·la, només has d'esperar -va dir el nen molt calmat.
- Saps com puc sortir d'aquest lloc?
- I tant, només has d'anar a casa teva! -va exclamar content i va apuntar amb el seu dit una porta que va aparèixer màgicament-. Has d'anar per aquella porta per arribar al teu destí.
- D'acord -vaig sospirar d'alleujament, mentre em dirigia cap a la porta, abans d'obrir-la, em vaig acomiadar del nen màgic-. Moltes gràcies per la teva ajuda, ha sigut un plaer conèixer-te.
- Igualment Xènia, estic segur que ens tornarem a veure.
Res més obrir la porta, em trobava a la sala d'estar de casa meva, tot estava molt fosc a la nit i les llums apagades. Sense esperar-ne més, em vaig dirigir a l'habitació dels meus pares, però no hi eren.
- On poden haver-hi anat? -vaig pensar molt preocupada.
De sobte, m’he sentit molt cansada, com si no hagués dormit durant dies. Vaig pujar les escales per anar a la meva habitació i allà dormir una mica.
Quan em vaig tombar al llit i de tancar els ulls, he començat a sentir una veu que deia el meu nom, amb curiositat, vaig obrir els ulls de mica en mica i un raig de sol des de la finestra em va enlluernar, aquella veu que em cridava va ser la de la meva mare.
- Vinga Xènia! -va cridar la meva mare des de la sala d'estar-. Fa una estona que ha sonat el teu despertador!
- Tot ha sigut un somni? -em vaig preguntar molt confusa.
- Si tardes més, em menjaré el teu esmorzar -aquesta vegada va ser la veu del meu pare.
- Ja vaig... -volia aixecar-me, però vaig sentir un gran pes damunt meu, era Pasta, el meu gat-. Past, peses molt, has d'anar-te'n a dormir a un altre lloc -el gat es va apartar de mi sense pressa, com si estigués acostumat.
Quan per fi estava dret, vaig baixar les escales i vaig veure els meus pares, em sentia com si no els he vist des de fa molt de temps.
- Has dormit com una marmota! -va exclamar la mare-. Vinga, esmorza abans que arribi l'hora de menjar.
- Si has dormit tant, significa que vas tenir un somni reparador, filla -va riure el pare-. Què has somiat per estar tant de temps adormida?
- Per on començo... -vaig dir amb molt so.

- Ara no és moment d’històries, vine cap aquí i esmorza.
- Ja vaig…
Encara estava mitja somnolenta, però tenia molta gana, així que vaig menjar molt a gust. Després he volgut anar a la meva habitació per ordenar una mica, que fa uns dies que no faig una neteja. Quan estava posant bé la meva cama i vaig aixecar el coixí, una cosa que mai m’havia esperat va aparèixer a sota del coixí, resultava ser el mateix ninot que estava al meu somni. Jo bocabadada, el vaig agafar per assegurar-me que era real, i tant que ho era.
- Doncs… -vaig dir sense paraules-. El que he somiat ha sigut real!?
Em va vindre al cap aquell nen d’abans, dient-me que tornarem a veure'ns.