Un xic de sal

Un relat de: Bartomeu Carles

Sempre m'havia agradat aquella casa lluminosa, tan càlida a l'hivern i alhora tan fresca en els mesos més xafogosos de l'estiu. Era una mica petita, sí, però tenia una terrassa magnífica, ideal per a distreure's un xic fent el badoc, ara veient passar un ocell a vol ras, ara observant un llangardaix previngut que treia tímidament el cap per darrera els testos i s'enfilava per la paret fent ziga-zaga. I des de l'ampit de la barana de pedra, quina vista! Pisos i pisos amb grans finestrals a les façanes i esquitxades de petites balconades, per on apareixien, intermitentment, caparrons d'homes, de dones i de nens, i fins i tot algun gos tan badoc com jo o, encara millor, alguna gata emmurriada i altiva. M'agraden les gates.

A més, tenia sort de viure amb la Natàlia, una donassa com poques n'hi ha al món, sempre alegre, sempre amb el pis, a tota hora net i polit. Només ella és capaç d'oferir-te, incansable, les més tendres abraçades i de tenir sempre a punt les teves menges preferides. De fet, no us penseu, tinc gustos senzills. Res com un bon foie gras francès o un parell de gambes fresques quan l'estómac et punxa de gana. O la carn, a la planxa, més aviat poc feta. Renoi com m'ha arribat a agradar! En fi, ja ho veieu, res de l'altre món.

Fou un dia qualsevol. La porta era oberta i vaig preferir la llibertat. És clar que em costà molt decidir-me, però aquests sentiments són tan alts i et criden amb tanta força que finalment t'ajuden a vèncer qualsevol resistència, fins i tot la crida irresistible a la comoditat. De sobte, vaig descobrir unes ganes enormes de conèixer món. Vaig baixar, corrent, escales avall. Al replà de l'escala la llum del sol ja em cridava des del carrer estant. "Ja hi sóc", vaig pensar, "una nova vida m'espera".

En la meva decisió el destí va ajudar-hi força, cal dir-ho. L'Hermínia, la veïna velleta del pis de sota, tan amiga de la Natàlia que gairebé cada dia, amb una excusa o altra, venia a treure el cap per casa, va arribar just darrere meu. Sortosament, però, no em va veure. Vaig tenir el temps just d'amagar-me abans no arribés i d'observar com obria la porta de l'edifici. Fou llavors que vaig sentir enrenou de crits a l'escala.

- Natàlia, què passa? - digué l'Hermínia, tota intrigada.

- El gat. S'ha escapat el gat! - cridà, desolada, la Natàlia.

No hi foren a temps. Vaig escolar-me fins als cotxes aparcats a la vorera del davant i des d'allí, passant sota un i altre, a l'aguait, mesurant perfectament cadascuna de les meves passes, vaig poder obtenir, sigil.losament, la meva llibertat.

A hora foscant, des del racó de parc que havia convertit en pocs minuts en el meu nou paradís particular, es presentà, finalment, l'ocasió. Tenia gana. Feia fred i el vent bufava de valent. Em calia menjar per amansir el rau-rau de l'estómac. El ritual era fàcil, d'aquells que s'aprenen sense lliçons, transmès de pares a fills en el mateix moment de la concepció. Ja se sap, els instints són els instints. Calia acostar-se a la presa amb precaució, a contra vent, mirar i remirar, calcular a la fi quina havia de ser la intensitat de la força i l'angle del salt. No podia errar. Es trobava en joc el meu honor de gat fins aquell moment domèstic. Ara!, em vaig dir. Vaig encertar-la de ple. Aquell pobre pardalet estava massa desprevingut o potser tenia massa fred, o el vent va enganyar-lo. Tant se val, ja era meu. Vaig ofegar-lo d'una mossegada amb aquelles dents que sempre han enorgullit els de la meva espècie. Just abans de començar a queixalar-lo vaig mirar la meva presa amb ulls de freda satisfacció, complagut fins a la medul·la. I llavors, sols llavors, vaig començar a esquarterar-lo per fer-me'n un bon àpat.

En tastar-lo es produí la major consternació de la meva vida:

- Puaff!! - vaig fer-. Quin mal gust té això!

La tècnica havia funcionat, però no pas l'objectiu. Calia ser més curós. Escollir bé les meves preses. Havia d'aconseguir trofeus de qualitat. L'escena es repetí uns quants cops més, durant tres dies. Pinsans, llangardaixos, colomins... Em divertia caçar-los, és clar, però a l'hora de queixalar-los, res a fer. Tota aquella carn tenia el mateix gust. És a dir, no en tenia. Fins i tot quan vaig aconseguir empaitar un dels peixos de l'estany del parc (després d'alguns intents infructuosos, per a ser-vos sincer) i vaig començar a mastegar-lo, la desil·lusió fou total i absoluta. Estava fent esforços improductius. I això és quelcom que un gat com cal no pot permetre's. Mai.

Al capvespre del tercer dia, després d'una nova cacera, de gust tan insípid com totes les anteriors, vaig decidir convocar-me a mi mateix i pensar un xic, tot sol, en un racó del que havia esdevingut el meu petit palau. Aquí em sentia lliure, podia empaitar alguna preciosa gateta de tant en tant i fins i tot, fer-me el mascle atemorint i fent fugir altres companys d'espècie. Però a l'hora dels àpats..., què voleu que us digui! Em sentia inútil. En pocs moments vaig maleir l'instant que transcorregué entre la visió de la porta de casa oberta i la decisió de córrer escales avall. Havia de retornar. Calia acceptar la derrota, però amb honor. Ho faria amb el cap ben alt.

Diuen que el destí s'entesta a retornar-nos els protagonistes essencials de la nostra tragicomèdia particular. Deu ser cert, perquè de bon matí, mentre esperava pacientment l'ocasió propícia, vigilant amb atenció la porta de l'edifici de la Natàlia des de sota un cotxe estant, vaig veure de nou l'Hermínia que obria la porta. No m'ho vaig pensar ni un segon i, d'una revolada, vaig passar-li entre les cames i vaig enfilar pisos amunt. Darrera meu vaig deixar xisclant, espantada, aquella pobra velleta. Tanmateix, l'histerisme humà de l'escena no m'influí gens. Arribat al replà que feia la més intensa olor a Natàlia, vaig estarrufar-me davant la porta del pis, ben afermat al terra, estirant les potes del davant amb tota la solemnitat que sóc capaç d'aconseguir. Vaig maldar també perquè la mirada no fos trista ni excessivament orgullosa, sinó, senzillament, d'espera assossegada. Qüestió de dignitat; en aquest món nostre, fins i tot els gats hem après que la imatge és essencial.

Acabava d'ajeure'm quan vaig sentir que sonava aquell soroll horrorós i estrident de l'aparell del costat de la porta d'entrada del pis que anuncia visites. La Natàlia despenjà i algú li digué:

- Obra la porta; em sembla que tindràs una sorpresa.

Era la veu de l'Hermínia.

L'instant següent fou indescriptible i el recordaré totes les vides que visqui. La porta s'obrí, ella proferí un ohhh alleugerit i, amb el rostre tan sorprès com agraït, obrí els braços per rebre'm. No vaig oposar cap resistència. Ja era als seus braços. Jo amb roncadisses satisfetes, ella acaronant-me i amanyagant-me la panxa amb una tendresa infinita. Per fi tornava a ser a casa!

- On t'havies posat, trapella? Quina n'has fet? Pobrissó, quina gana deus tenir! - m'anava dient la Natàlia, mimosa.

Encara als seus braços, ens dirigirem a la cuina. Obrí la nevera i hi donà un cop d'ull.

- A veure que tenim aquí per al gat més entremaliat del món... Mira què he trobat! Una mica de carn picada per a tu - digué, melosa fins a l'extrem.

La posà sobre el ferro que cremava. Fou llavors que vaig comprendre-ho tot .

- La farem tal com t'agrada, amb un pessic de sal - digué, falaguera, mirant-me amb ulls brillants de satisfacció.

I espolsà damunt la carn aquells granets blancs, finíssims, que esperen torn a la caixeta de sobre el pedrís, justament els que al principi tanta aigua em feien beure a les nits.

Ho vaig entendre tot. El preu de la meva llibertat havia estat, des de sempre, un xic de sal.


Comentaris

  • Mixa-mixa[Ofensiu]
    Aina_R | 27-06-2012

    M'ha agradat molt, he trobat molt encertat el punt de vista del gat.
    I especialment com es pot fer el símil amb les persones, volta el món i torna al born, diuen, oi? I com a vegades allò que més feliços ens fa, són els detalls més aparentment insignificants...
    Una abraçada, et seguiré llegint.

  • Excel·lent![Ofensiu]
    Mitjons | 25-03-2012

    M'ha agradat molt la idea de mantenir personificat al gat en primera persona durant tot el relat. Potser m'ha faltat veure una personalitat més definida i perfilada, i en comptes de descriure tant el que feia quan caçava, centrar-se en com se sentia davant del fet de no aconseguir la satisfacció que busca. O otser hauria estat interessant anar al costat oposat, conservar una consciència amb un nivell cognitiu de gat, que tot plegat parlés més d'instints i impulsos bàsics que rara vegada controla .En aquest sentit m'ha semblat que l'estil s'ha quedat com pel mig i personalment em fa pensar que se li podraia treure més suc a l'escena.
    La manera de concloure el text m'ha semblat magistral, és ben bé una moralina. I m'agradaria saber si està fet expressament o no, vull pensar que sí per seguir veient un text excel·lent, és una gran metàfora sobre com l'educació ens pot fer canviar radicalment, fins al punt d'anular la biologia. "Un gat pot preferir no ser independent si li ensenyes el que val un xic de sal", crec que és la frase que resumeix millor el que m'ha transmès.

  • Un hom creu ser un gat[Ofensiu]
    jordigal | 12-11-2005 | Valoració: 9

    Em sembla que és el relat més ben escrit, per no dir el millor del llibre.

  • una pregunta?[Ofensiu]
    laia | 19-09-2005

    està en venta aquesta casa?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bartomeu Carles

23 Relats

76 Comentaris

32510 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Salutacions des de Girona, ciutat on vaig néixer un llunyà desembre de 1967 i on des de fa ja una colla d'anys torno a residir-hi després d'haver fet un petit tomb (Cambrils, Manresa, Logroño, Barcelona).

Malgrat que he picotejat en molts terrossos (la música, el magisteri, la psicologia) vaig aconseguir finalment una autèntica proesa (encara no me'n ser avenir): llicenciar-me en filosofia i lletres, secció d'història de l'art.

Ara, en aquestes terres, em guanyo la vida com a funcionari (intento ser dels que realment funcionen; no dels que es converteixen, per si mateixos, en una funció lamentable). Amb dedicació parcial, trec també el cap pel món de la docència.

Intento assaborir els petits plaers que la vida m'ofereix: una bona conversa, un paisatge colpidor, un xic de música, un àpat ben cuinat i degustat en bona companyia. És a dir, intento sentir-me part d'un món que viu i respira, ple de sons i sabors i en el qual l'amistat esdevé l'autèntica senyera que dóna sentit a tot el que sóc i el que puc arribar a ser.

Sense cap mena de dubte, el meu autèntic delit ha esdevingut la lectura i l'escriptura. Un bon dia vaig conèixer aquest web. I aquí em teniu, disposat a compartir personalitat i producció. Els vostres comentaris sempre seran benvinguts. Jo us faré arribar els meus. I, així, entre tots farem un xic més de camí.

A reveure!