En Lau

Un relat de: Mena Guiga
Cloc!
Altra vegada aquella trompada.

En Lau no volia estar parant l'orella per si el so tornava. S'estava emparanoiant. Li costava avivar les flames a la llar de foc i aquell dia feia fred sever. I més encara en estar sol. Mentre demanava als branquillons i al paper rebregat que d'una vegada ajudessin a crear escalfor contundent i llum li va venir plorera. Molta. Entretingut amb l'emoció no va sentir un nou 'cloc'. A més, s'havia convençut que si hagués tingut una llanterna hauria sortit a inspeccionar malgrat la temperatura i la obscuritat.

L'home de quaranta- nou anys va deixar anar llàgrimes llargues, cosa més imperiosa. Es trobava atrapat en aquella casa que ell mateix havia escollit en una urbanització allunyada per estar més tranquil. Havia pogut triar un habitacle prou bonic i acollidor, per més que fos un xalet dels anys setanta, que el bon gust és atemporal. Per això mateix no havia tingut problemes en acceptar quedar-se, pagant un xic més, els mobles i objectes de decoració. La herència inesperada d'un oncle patern ho havia fet tot possible. Però gairebé alhora havia perdut la nòvia: s'havia tornat alternativa i emigrat a terres místiques amb un budista molt sexy. Amb ella marxaven set anys que a en Lau se li estaven evaporant a còpia de gastar records.

De la llar de foc, inesperadament, emergia molt de fum. Gris i espès. Una olor de cremat s'estenia pel menjador-cuina. Els vidres de les finestres amb les persianes que no acabaven de poder-se abaixar es van entelar. Va miolar un gat inexistent?

-Cloc!
-Cloc!
-Cloc!

-Prou! Ja sé que hi ets!

En Lau va gosar parlar-li. Aquells batzacs l'havien estat acompanyant mesos. Durant el dia eren soportables en estar immers en la gravació d'un disc, una autoedició -un caprici i una necessitat creativa-, i el vici del tabac. Els seus llavis i les cigarretes havien esdevingut cul i merda.

Se sentia acollonit. Era la vigília de Tots Sants, va recordar de sobte. La infantesa...on era, per a celebrar-la? L'àvia elaborava uns panellets tan bons! L'avi feia ratafia tan fosca que li feia pensar en la regalèssia. Fins que la va tastar i una mica ho va continuar creient. Tot allò havia estat, en el pretèrit. Va obligar-se a avortar aquelles imatges del cervell abans no hi aparegués el seu progenitor. El seu pare, aquell pervers narcisista, qui l'havia foragitat amb mots i conducta, amb insistència. L'havia escombrat.

-Si un fill no és motiu d'orgull és un pes.

Aquelles paraules també pesaven. Li havia calgut marxar lluny tan bon punt la mare va morir. Li havia calgut molta teràpia per a combatre-les.Les tres germanes mai l'havien estimat: maltractadores psicològiques ben entrenades, de petites a canvi de caramels i més endavant la promesa de futures possessions. Ninetes del pare.

En Lau, autoclausurat en aquella vivenda apartada, havia tingut pensaments suïcides. Si no arriba a ser per la gossa que va adoptar, qui feia que sortís a passeig i que l'acaronava, l'home anava caient més i més avall del pou. Aquell animal li havia fet entendre que els humans canvien i que la inconsciència fa mal.


-Cloc!

Aquell cop va ser a la teulada. No, no era cap ocell. Ni cap pedra llençada pels nens d'un veí filldeputa que li havia enverinat la Dilsa perquè bordava massa.

Va sentir una cantarella.

-...la camisa li va curta, la faldilla li fa campana...

Al·lucinava com en els seus temps de prendre cannabis amb els amics? Més endavant les evasions amb droga dura se n'havien endut uns quants. Què estava passant?

-Calentes i pudentes! Totes són bones, no n'hi ha de dolentes!

Van picar a la porta. En Lau es va cagar.

-Fora, això és un gra massa!

Va gosar cridar, treient valentia d'on ni sabia.

Es va obrir la porta. En Lau es va autoempassar que estava mirant una pel·lícula 3D i estant borratxo.

L'esperit finalment és va manisfestar visualment. Va entrar fent passes segures que feien 'cloc, cloc'. També ho feien, a mesura que picaven contra el terra, les castanyes que saltaven d'un cucurutxo de paper de diari. Reien, giravoltaven, xocaven entre elles, trapelles.

-Torrades com joooo?!



Aquest estiu l'he conegut, en Lau. M'agrada el seu aspecte extravagant. Se'l titlla de rodamón i se'l prejutja de patir misèria econòmica. Es crea desconfiança perquè lloga un local llòbrec per a dormir. I perquè es posa a tocar una mena de flauta per les places com si fos el personatge d'un conte. Comenten que hauria d'anar de dret al frenopàtic. Sort que jo no sóc convencional, repeteixo que m'agrada, i he captat la seva essència. Hem conversat llargament tot i prenent una clara ell i un tallat jo un munt de vegades. Ens hem explicat mitja vida i les anteriors. Em cau bé. Me l'estimo. Té uns ulls grans i sincers. Per això sé que va veure aquella castanyera fantasma vestida amb un davantal on els fongs hi nien, seca com un bacallà, amb el cap gegantí i castanyiforme i que va acompanyada de les que ven i que, exclama, vénen a fer fora la por amb l'energia que donen si en menges. Sí: aquestes havien estat les mateixes paraules que aquell espectre benigne m'havia dit a mi a mi quan jo era a l'hospital, a punt de 'marxar' com l'octubre... i se'm va aparèixer. Les cicatrius m'ho corroboren.



Comentaris

  • Imaginació[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 13-11-2016 | Valoració: 10

    Un relat molt imaginatiu, Mena Guiga, amb grans dosis de mestria en l'art d'escriure. Ens presentes en Lau, un personatge molt maltractat per la vida, especialment en l'aspecte afectiu, i ens contes una història mig real, mig fantasmagòrica en la que l'esperit de l'àvia ( l'havia estimat ella?) retorna en forma de castanyera la nit de Tots Sants.

    M'agrada tot el que escrius, bonica. També les històries breus.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

435551 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com