Memòries d'en Yago (V)

Un relat de: Biel Martí

El mateix estiu que robàrem les plaques dels cotxes i ens colàvem a la pista de tennis i que anàvem a fumar dins un búnker, va succeir un fet desafortunat, provocat per la nostra irresponsabilitat sense límits. Créiem que els "tres companys de bicicleta"; érem inseparables i que, per moltes coses que féssim o passessin, seguiríem junts i ens recolzaríem els uns als altres. Vam descobrir un lloc, pujant un camí de terra, des del qual podíem molestar a banyistes i conductors sense ser descoberts. Ens amagàvem rera uns matolls, en un revolt des d'on divisàvem un fragment de roca i un tros de la carretera que va fins a Santa Cristina i tiràvem petites pedres. Ho fèiem els tres al mateix temps, de tal manera que ningú sabria qui havia causat el major dany. La nostra intenció es limitava a molestar, a seguir sent uns brètols de segona (abans érem de tercera, però el robatori de les plaques el consideràvem un ascens de categoria).

La fortuna ens va donar l'esquena quan una de les tres pedres llençades des de revolt va anar a parar a la lluna davantera d'un cotxe alemany, que es trencà en mil bocins i quasi provocà un accident. Quan vam sentir el soroll del vidre i la posterior frenada no vam saber reaccionar. Restàrem els tres immòbils entre els matolls. En Leandro fou el primer en sortir de l'amagatall i pujar a la seva bicicleta mentre ens animava a seguir-lo. Vam arribar tard. El turista, un home d'uns quaranta anys, alt i atlètic, ens atrapà just iniciar la nostra fugida.
- ¿Quién ha sido? -preguntà amb un accent digne de magnetofon.
Va regnar el silenci. Nerviós, l'home prengué en Lean pel braç, fent-li mal, i repetí:
- ¿Quién ha sido?
En Lean va començar a dir que ell no, que no havia estat ell i, malgrat el seu ateïsme ho va jurar per Déu i per tot el que li va venir al cap. L'alemany el va deixar anar i es dirigí cap a mi. Jo vaig repetir les paraules del meu amic i, malgrat el meu ateïsme heretat, vaig jurar i perjurar que no havia estat jo.
- Entonces tú -exclamà mirant en Berto.
Aquest tenia tanta por que es va quedar plantat, sense dir res. Potser el ser catòlic no li va deixar jurar, cosa que, vist el succeït, l'hauria salvat. O potser no l'hauria salvat res perquè era l'última opció que tenia el turista de culpar algú. L'alemany s'emportà en Berto amb ell fins als seus pares. Covards, en Lean i jo vam fugir i ens quedàrem a la carretera fins ben entrada la tarda, tement les represàlies que vindrien. Aquella mateixa nit, tots els pares i mares es reuniren amb nosaltres a casa meva. Se sentiren "Lamento que ens coneguem enaquestes circumstàncies" i es veieren cares de repressió i malestar per uns fills tan poc responsables. Aquesta última paraula, responsable, es va deixar escoltar tantes vegades que ha quedat gravada a la meva memòria com a una cosa essencial de la conducta humana.

Entre els pares li pagaren a l'alemany una lluna davantera nova i en Berto va quedar tancat a casa seva, castigat, fins la fi d'aquelles vacances a Puerto Camarón. A en Leandro li prohibiren les nits al ball i no ens deixaren veure'ns fins passada una setmana. Jo vaig haver de treballar a casa per pagar els diners posats pels pares i només podia sortir per les nits si anava amb l'Andrea i els seu grup de culebrón. Entre les tasques assignades com a penitència hi havia la de ser el primer a aixecar-me pels matins i, en bicicleta, acostar-me a comprar el diari, el pa i croissants per a tots; ser el primer a tornar de la platja i parar taula; estendre i desestendre les tovalloles i els banyadors i, la més divertida, fer de cangur de l'Elia quan els pares i l'Andrea se n'anaven algunes nits.

El cert és que vaig aprendre molt de l'Elia i, si ja la tenia en un pedestal, aquest s'elevà dins més enllà d'on arriba la vista. Vaig descobrir les seva increible facilitat per inventar històries i crear poesia amb qualsevol cosa modelable. La nena ja no es limitava a fer castells de sorra o dibuixos amb ceres, ja no en tenia suficient amb descriure contes de fades i prínceps o amb idear jocs simbòlics amb disfresses. Hi havia alguna cosa més que ho convertia tot en un do màgic. Els castells es desvelaven paissatges complexos; els dibuixos, expressions meticuloses de sentiments; els contes, fantàstiques incursions en un laberint d'imaginació i els jocs, una exposició de situacions i personatges complets en interiors. Vaig esperar un temps per comunicar el meu descobriment a l'Andrea. Observava cada nit a l'Elia fer els seus muntatges i hi participava quan m'ho demanava, sense deixar de prendre atenció constant i en una posició que no entrebanqués els seus avenços creatius. Durant la setmana en que no vaig poder sortir de casa si no era amb la família, vaig passar tantes hores amb ella que el meu món s'assemblà a la visió tunel d'un borratxo conduint, on no hi ha res més que allò que tens davant, sense poder veure el que vindrà després, el que t'envolta o recordar el que precedia.

Quan li ho vaig dir a l'Andrea, ella se'ns va emportar als dos a menjar un gelat al port. Vam estar pendents de l'Elia tota la tarda mentre ella, abstreta, menjava el seu cucurutxo de turró i balancejava les cames per damunt el mar. Però no va passar res. Ben aviat ens vàrem adonar que la seva fantasia es desenvolupava extensament només a casa, o quan el pare i la mere es trobaven absents. Era com si la seva imaginació tingués límits físics o estigués condicionada a llocs i ocasions precises. Vaig començar a desenvolupar una mena d'esquema mental que em va permetre descobrir que, a casa sense els pares, o a la platja de qualsevol manera, el do de l'Elia es disparava com una molla. A qualsevol altre lloc, sola o acompanyada, i a casa amb els nostres pares, el do s'inhibia. Al passar-li el meu esquema mental a l'Andrea, va posar una cara de sospita que em va espantar i em va demanar que ho deixés córrer un temps, que la meva actitud perjudicava a la petita. No la vaig entendre però li vaig fer cas.

La meva estada a casa i el no poder seguir amb l'Elia m'havia causat un malestar creixent que va desaparèixer al tornar a recórrer el poble en bicicleta amb en Leandro. A ambdós ens havien aixecat el càstig i tornàvem a ser a totes bandes amb la sensació de ser famosos quan, en realitat, només l'alemany s'havia assabentat de les nostres gestes, i no per haver-la sentit, precisament. Però el que més em motivava de no estar castigat i tornar a rodar per Puerto Camarón, era la il·lusió de poder veure la Clara.

És curiós com, amb el temps, aquests records m'han arribat com fragments d'innocent jovialitat, només embrutats per pensaments tristos que m'envaïen durant els avorriments a la platja o les llargues nits d'insomni, doncs en pateixo des dels vuit anys. Suposo que tinc tan sols una idea enganyosa de la realitat que fou, un ideal d'aquells estius passats a Puerto Camarón, però no puc recuperar imatges doloroses, i si resulta que ho faig és sense adonar-me'n, com banyades per un halo protector que les converteix en simples i petits disturbis d'aquella ignorant felicitat.


Fi de la primera etapa.

Pròxima etapa: 1987 - 1991

Comentaris

  • isis44 | 18-02-2006

    Es la primera vegada que entro en aquesta pàgina i aquest el primer relat que llegeixo.
    M'agradat la manera que té de parlar de l'Elia, el paragraf que parla d'ella es, per a mi, el més emotiu.
    Pel que respecta al comportament dels nois, no es el primer del que soc espectadora.
    Endevant i espero la segona etapa.

  • Ze Pequeño | 21-09-2005

    he arribat al final de la primera etapa. Una etapa marcada per la conducta pròpia d'un xiquet i els seus amics, estant de vacances.

    Pobre Berto, fer-li pagar tot a ell... No sé cóm seguirà, però he trobat a faltar una mica algun retrobament entre el Lean i el Yago i el Berto. cóm s'ho va prendre el company considerat culpable? La seva relació va seguir sent igual? És cer que són nens, però alguna cosa suposo que es deurien dir.

    No sé, de totes maneres, el relat m'enganxa. Si més no, aquesta primera part se m'apareix esquitxada de pensaments propis d'aquesta edat, de reflexions que fan que la persona que ho llegeix torni a viure de nou la infantesa, recordant experiències pròpies.

    Has fet una bona feina, i espero que així continui.

    Fins la propera.

    Salz.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Biel Martí

Biel Martí

83 Relats

621 Comentaris

172382 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com