Hem viscut un temps irrecuperable. En fas una viva evocació plena de tendresa i enyorança. Tot el relat destil.la aquesta alegre despreocupació i l'impregna de dalt a baix. Els jocs infantils són una bella excusa per transitar pels camins agredolços de la nostàlgia.

La vella dama recordant el guió mític de Casablanca. El teu acostament al tema ha estat ocurrent i deliciós per a un mitòman com jo i suposo que com tu també, és clar. Era difícil el repte perquè explicar la història tantes vegades vista i recordada, la inoblidable interpretació de "La Marsellesa", cant de llibertat que et posa la pell de gallina, les frases iròniques, sarcàstiques de Rick ho has sabut condensar en una història nostàlgica i subtil, gairebé lírica, amb un gran domini de la narració.
Visca la mitomania!

Com fas habitualment en la teva prosa, en aquesta poesia les imatges tenen una importància capital: la del corrent d'aigua del canal que xiscla la trobo excepcional. He imaginat immediatament un castell de l'edat mitjana encerclat per l'aigua i imatges paoroses de xiscles (per cert, has llegit el meu article sobre el crit?) femenins, de dames amb vestits blancs amb la veu ofegada. I malgrat aquestes imatges d'humitat, de boira (aquí a Girona ja no és el que era), de fredor t'arrapes a la vida en forma de sol, de claror i l'amor, l'amistat, l'afecte, l'amabilitat, el somriure, un petó, una abraçada escalfen i t'allunyen de la fredor de la indiferència, del menyspreu, de la solitud i de la tristor.
Chapeau!

Tot està molt ben conjuntat, com una joia de disseny que combina efectisme amb creativitat. La història és d'un exotisme subtil, difús, amable. El relat ens fa reflexionar sobre la rutina, sobre l'obediència cega, sobre el sentiment de pertànyer a una comunitat i sentirse'n orgullós. Un text deliciosament escrit amb una gran tècnica literària.

perquè en principi està molt ben escrit i construït, té una cadència molt melodiosa i la constant referència al temps passat, als records, a la pèrdua de la juventut converteix el poema en un cant a la nostàlgia que t'atrapa perquè no podem deixar de reconèixer-nos, encara que no sigui en tots els detalls, en ell.
Chapeau!

Gran construcció amagant sempre l'objectiu de tot bon microrelat: la sorpresa final. Chapeau!

Una narrativa ben precisa i fluïda, una bona història al servei d'una idea ben trobada, uns sentiments ambivalents que es barregen en un ambient magníficament recreat, el del mercat d'Alacant i un final que no m'ensumava, afegitó brillant al relat.
Una abraçada!

Abans ens pots oferir molts relats plens de passió per la vida com aquest, que ens mostra les coses bones que ens ofereix l'existència i que ens encoratja a seguir endavant cada dia com si naixéssim de nou.
Una abraçada ben forta!

Com que he fet més d'un relat dedicat al temps, a les estacions i als trens (potser perquè m'hi he passat moltes hores) he pogut copsar plenament la concreció sentenciosa del teu poema. Poca cosa més es pot dir, el que t'ha inspirat la fotografia està molt ben escrit i resumit.
Ens seguim comentant.

Un text molt sòlid i una història molt ben explicada. La cirereta del pastís és la irrupció de l'atzar en la narració per la pèrdua de la maleta i el contrast entre la història d'amor que podia haver-se resolt d'una manera catàrtica i acaba en un tràmit burocràtic. Tot i ser la història una mica llarga es llegeix amb interés per la intensitat emocional que l'amara i la pulcritud del text és impecable. Un bon treball amb molt bon final.

Com un bon cafè. Un relat escrit totalment al servei del final, que ha de resoldre o ha d'explicar el text que el precedeix.
No estaries pensant en Sandro Rey?

on les sensacions es dibuixen en una alenada de fred. Però la calidesa ho inunda tot amb el somriure de l'estimada i els punts suspensius inviten i suggereixen a part d'incrementar la sensació tàctil.
Un plaer conèixer-te en el dinar!

que també va robar en Jorgos a la teva protagonista. Això és el que més li dol o potser el ridícul que va fer oferint-li un tresor preuat a canvi de res . És un relat agradable, amè, que passa com si res, una minihistòria molt ben explicada, amb una xarxa de sentiments molt matisada pul.lulant sobre el text. Ben treballat i ben resolt, amb un toc d'humor que relaxa el sentiment d'odi que acompanya a la protagonista.
Un plaer tornar-te a veure. Fins la propera.

i aquí està la gràcia d'aquest relat perquè els fets els coneixem, sabem de l'entorn històric i de les circumstàncies i està molt ben descrit tot però feia una mica de mandra llegir un relat sobre un tema ja conegut. Lhi has donat la volta trobant un instant precís que ho canvia tot, o millor dit, que ho podia haver canviat tot però l'atzar retorna els fets al camí conegut dels esdeveniments. Bon final!

No cal dir que m'he sentit retratat en aquelles classes avorrides on podies arribar a copsar la idea d'eternitat que t'inculcaven els capellans per fer-te por. Un relat original en el seu plantejament, com si fos la presentació d'un llibre i que juga amb la complicitat del lector (lector adult) per arribar allà on vol. Primer, la satisfacció d'haver-ho escrit com si d'una teràpia es tractés i segon el plaer de rebre la comprensió de tots els afectats per aquell sensesentit que jo especialment no recordo amb odi però sí com si hagués perdut el temps d'una manera miserable.
Una abraçada!