TRILOGIA DE LA CASPA (III. EL RETOÑO DEL REY)

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Les Dues Premses, amb els seus soldats armats amb micròfons i càmeres, despietats combatents que no dubten a assaltar per a abundar en les misèries dels assaltats, amb els seus capitans allotjats còmodament en les butaques de les tertúlies televisives o en les redaccions de les revistes, capitans que usen altres armes menys tangibles però igualment feridores i brutes, la paraula, el rumor i el xiuxiueig, que trossegen i escampen la carnassa de qualsevol que se'ls posi per davant; aquestes mateixes Dues Premses, canvien radicalment el discurs i el color del cristall amb el qual miren, tornen al rosa, al rosa més enganxifós del més enganxifós cotó de sucre, just en el moment en què comencen a parlar d'aquest sector privilegiat de la Terra Mediocre.
Resulta gairebé obscè el melós i pompós desenvolupament de les informacions referents a la nostra aristocràcia i monarquia, autèntiques demostracions d'idolatria incomprensible cap als representants vius del més ranci dels parasitismes.
Se'ls omple la boca d'elogis cap als hereus de títols nobiliaris que van ser aconseguits a sang i expoli, en temps en els quals la vida d'un plebeu valia menys que la poca roba que duia posada. Personatges, les ocupacions actuals dels quals no es diferencien massa de les que exerceixen els éssers descrits en el primer capítol de la trilogia, però que si s'escau (i segons les llengües habitualment bífides dels Capitans de les Dues Premses, que es transformen per a l'ocasió en eines enllustradores de les nobles natges) són ocupacions d'allò més digne i a més, són executades amb la més fina elegància.
Les informacions (per anomenar-les d'alguna manera) o ecos d'aquesta alta societat ens arriben guarnides per llaços i campanetes, i el fet que la comtessa de no-sé- què, o el marquès de no-sé-quants apareguin vestits de Valentino o Armani en una gal·la suposadament benèfica, resulta meravellós, com qualsevol altra aparició pública, gairebé aparició Mariana, d'algun d'aquests personatges als quals embolica aquesta aura de perfecció i elegància suprahumanes.
I en aquesta línia (la fina línia fronterera entre la mel i la nàusea), les Dues Premses es tornen a fondre en una abraçada que els duu a l'orgasme mediàtic cada vegada que la reialesa ens brinda una notícia, però una de les quals es poden contar, perquè la autocensura està per a això... bé, i la que no és "auto" també.
Noces, batejos i comunions, biografies que semblen una recopilació dels millors contes de fades, un constant elogi a la més descarada i repugnant exhibició de la riquesa aconseguida només a través de dubtosos mèrits sanguinis. La reialesa és perfecta, intocable i encantadora, i ens ofereix ara la possibilitat de ser testimonis de les noces del segle: la del "Retoño del Rey".
Des que el noi es va prometre amb la profesionalísima, inteligentísima i guapísima periodista -que fins que no va ser tocada per la divinitat monàrquica era una presentadora d'informatius com altra qualsevol-, les Dues Premses s'han lliurat a la voràgine del bombardeig rosa, un bombardeig vergonyós que arribarà a la seva culminació el dia de les noces, una jornada gloriosa i històrica per a la Terra Mediocre.
I heus aquí que arriba el moment d'exposar algunes conclusions.
Em temo que tot paràsit necessita un organisme del qual alimentar-se, i aquest organisme som tots nosaltres, aquells que configurem, a la nostra voluntat o en contra d'ella, els absurds nivells d'audiència i les xifres de vendes de les revistes, generant així l'aliment que aquests éssers necessiten per a continuar vivint. Sí, som nosaltres els creadors i qui manté tant a la Comunitat de la Caspa com als integrants de les Dues Premses, els que omplim els seus estómacs i oferim les nostres venes i artèries perquè gaudeixin en el seu vampirisme.
No ens estranyi, doncs, l'existència d'aquests éssers: mentre la caspa neixi dels nostres propis caps, tindrem les espatlles plenes de les seves anades i vingudes, de les seves noces i separacions, de les seves baralles i les seves operacions d'estètica, dels seus rumors i els seus tumors.
No volgués acabar aquesta trilogia sense agrair-li al lector la seva paciència, i sense demanar-li perdó a J. R. R. Tolkien i a tots els seus seguidors pel bast paral·lelisme.


Comentaris

  • Trilogia magnífica[Ofensiu]
    Anagnost | 01-04-2008 | Valoració: 10

    He arribat a aquest relat per mitjà de la recomanació de l'editora, és a dir, he començat a llegir la trilogia al revés. Però clar, no m'he pogut estar de llegir els dos primers lliuraments i n'he gaudit com un al·lot petit. És una trilogia magnífica, d'un sarcasme brutal. En acabar la lectura, m'he hagut d'espolsar la caspa.

  • Saps moltes coses.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 21-01-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat llegir-te, però veig que tens tantes coses publicades que tracto de trobar els capítols II i III de la trilogia de la caspa i no me'n surto.

    De moment, m'agradaria saber coses de la terra a la que et refereixes en termes que m'ha semblat que podrien coincidir amb les meves pròpies i decebedores opinions.

    Si tens temps i ganes, t'agrairia la informació que necessito.

    Com he dit en el títol del comentari, sé que saps moltes coses i t'envejo, sincerament.

    Pere Casadesús i Grifol.

  • Molt be, Sergi[Ofensiu]
    Màndalf | 09-05-2005 | Valoració: 10

    Jo et poso un 10. Més que per la qualitat literària (que també m'agrada), per la meridiana exposició d'una idea que comparteixo totalment. Però ja has vist aquest cap de setmana, company. Els pobres curritos estem perduts, el següent retoño està al caure, la saga continua,... (però seguim posat "fines sociales" a la declaracióde renda, eh!) Salut

  • Ni más ni menos[Ofensiu]
    colometa | 04-05-2004 | Valoració: 9

    Felicitats, sergi, per haver sapigut captar i exposar la teva percepció pel que fa al món rosa. Comparteixo la teva opinió i trobo que has encertat en esmentar aquesta fusió tant freqüent últimament entre la premsa rosa i la premsa anomenada "seriosa".
    Espero que aquells que pensen com nosaltres sobrevisquin al bombardeig de "noticies" entorn la boda del retony del rei i la Leti!

  • La societat del mal gust[Ofensiu]
    kukisu | 20-04-2004 | Valoració: 8

    Benvolgut Sergi: no crec que hagis de demanar perdó per reflectir una situació tan real en l'actualidad. Ja saps que l'ésser humà quasi sempre és víctima d'ell mateix, si vol. T'agraeixo la bona estona que m'has fet passar amb aquesta trilogia.

Valoració mitja: 9.4