Foto de perfil de Anaïs

Anaïs

44 Relats, 152 Comentaris
27548 Lectures
Valoració de l'autor: 9.47

Biografia:
Hola!

Diuen que definir-se a un mateix és una de les coses més difícils que hi ha, i més si et demanen o et demanes que és allò que tens de positiu.

Sempre m'ha agradat molt llegir i escriure també; anys enrere recordo que si m'havia plantejat d'escriure a nivell professional sempre pensava: "On vas tu, amb escrits que tenen com a màxim dues pàgines mecanografiades?" (Sí, abans no hi havia ordinadors, costa de recordar-ho...).

Jo sóc la típica escriptora que quan realment m'inspiro és quan estic trista, així que pot ser que els meus relats siguin sempre de situacions difícils, que com tothom he passat les meves. Però des d'aquí us asseguro que la major part del temps estic alegre, sóc sociable i positiva.

Ens llegim,

Annaïs
(09/03/12)

Aquest és el meu correu electrònic si necessiteu preguntar-me alguna cosa o simplement pel que vulgueu (sempre que estigui dins del marc legal vigent i per a tots els públics, jeje):

anais1978@yahoo.es


UN GRAN SOMRIURE!!!


PD: Si voleu donar menjar als meus peixos virtuals, cliqueu amb el ratolí damunt de la imatge!!!

Últims relats de Anaïs

Últims comentaris de l'autor

  • Anaïs | 14-12-2014

    ... que es torna a vegades viure. Ja no parlo de l'estres de la vida quotidiana (que per cert hem anat augmentant nosaltres solets), sinó quan aquesta vida està acompanyada, com en aquest cas, d'una ludopatia: La persona que la pateix que està en un carreró sense sortida, els que viuen amb ell no sabent com actuar, la canalla madurant més aviat del necessari...
    Detalls de la vida diària, quan una persona no està bé. Moltes gràcies per compartir el relat amb nosaltres.
    Una abraçada,
    Anaïs

  • Anaïs | 09-12-2014

    ... a vegades els adults quan ens atabala un únic objectiu. Faríem bé, doncs, de deixar que els nens ens reeduquessin, no només els hi ensenyem nosaltres.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 07-08-2014

    Hola guapa!
    Sempre fa molta il·lusió retrobar-se amb els amics, jo també estic contenta de llegir-te.
    Aquestes cançons em recorden el moviment d'un balancí, ben suau...
    Responent al teu comentari, sí, és real, sembla que per fi ho he aconseguit, a veure si arribem al final!
    Un somriure,
    Annaïs

  • Anaïs | 14-07-2014

    Bones,
    si és qui pensen que ets, només donar-te una gran abraçada, no de llana que potser ara ja fa calor, potser d'una seda fina i suau.
    Annaïs

  • Anaïs | 17-04-2014

    No puc dir res més.
    Un somriure,
    Annaïs

  • Anaïs | 11-01-2014

    He rigut una estona!
    Pel que fa al canvi del nom del protagonista, m'ha recordat als programes Polònia i Crackòvia de TV3 en què diuen sense dir els noms verídics. També em recorda les parades de mercat, on el cocodril de Lacoste està al revés, o les calces són de la marca Unco.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 05-01-2014

    La data del final del relat és incorrecta, en comptes de ser del 2013 hi hauria de dir 04/01/2014. Disculpeu les molèsties.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 09-12-2013

    Hola!
    Tens tota la raó, company Poblet, el programa El foraster està molt ben fet segons el meu punt de vista, fa que encara cregui una mica en la televisió, plena de programes que no m'agraden gens. Aquest programa pretén entretenir, però al mateix temps ensenya la manera de viure de les poblacions petites, on és foraster tot el qui no ha nascut allí. Crec que els catalans de poble (i em sembla que els de ciutat potser una mica també) som persones que ens costa agafar confiança i així ho noten les persones que no són del poble, però una vegada agafada és intensa. I ho dic perquè sóc de poble i no visc al meu poble, sinó que sóc forastera.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 03-12-2013

    Hola!
    Fer anys comporta aquesta pàtina de melangia. A mi em fa gràcia quan ve la típica persona suposadament molt forta que em diu "jo no visc de records, sempre visc endavant". Home, viure viure no, però complir anys implica una maleta plena de records que hem de portar damunt, no perquè ens pesi portar-la, sinó perquè és la nostra experiència, no et sembla?
    El que és clar és que hi ha vegades que sembla que haguem perdut el temps. Les dones sempre hem tingut tendència a "buidar-nos", a donar tot el que podíem de nosaltres cap als altres, la capacitat d'atendre, de cuidar als altres.
    Maribel està contenta de ser mare, àvia, Isabel encara no s'ha trobat. Són una mateixa persona?
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 11-11-2013

    Hola, companya!
    Ostres, a mi m'agrada que estigui tot net, però espero no arribar a ser mai una maniàtica de la neteja. A mi la frase "ho té tan net que es podria menjar damunt del terra" em fa venir un tuf d'obsessió malaltissa, no?
    Realment, si era una obsessió el fet de tenir-ho tot impecable, l'home brut i greixós també s'havia d'eliminar, no? ja et dic, prefereixo no convertir-me en una maniàtica de la neteja, i el lleixiu el faig anar poquet poquet, em fa molta por sempre, igual que l'amoníac.
    Jo crec que has aconseguit posar-me en la història en un moment, i per això crec que és un relat molt ben fet.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 10-11-2013

    Bones, company.
    Quina és la millor manera de comportar-se? Què és el millor que s'ha de fer per demostrar ser un home? I una dona? Què és el millor? És tan difícil actuar sempre de la manera correcta... Ella tenia les seves raons suposo. No sé qui en va tenir la culpa, del trencament de la relació. Hi ha qui diu que les culpes sempre són a repartir a parts iguales, però no sé si és ben bé així. El més important de tot és que sigui una fase superada, tot i que de tant en tant encara t'assaltin les preguntes.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 10-11-2013

    Bones,
    no sempre s'entenen les reaccions d'aquells qui més estimem, i més encara quan som petits. Quan ets gran, a vegades, els hi dones sentit, tot i que no sempre. Les relacions humanes i la manera d'entendre l'amor (en totes les seves vessants) ha canviat amb els anys, i això provoca grans contrasts.
    Et dono la benvinguda a RC, espero que hi estiguis bé entre nosaltres.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 01-11-2013

    Hola!
    És curiós i fantàstic a la vegada com a partir d'una olor o un sabor en concret podem rememorar una escena, una anècdota... Per exemple, fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de tornar a menjar un panet de "frankfurt" que encara fan en un forn de pa del poble de la meva mare, i tot i que el pernil dolç, el tomàquet i l'oli no eren els mateixos, el pa que era el que més recordava em va portar al record de la meva infantesa, quan la meva iaia em portava un panet que anava a comprar a les 8 del matí, ben puntual... Mil records s'amunteguen dins meu. El menjar i les iaies (padrines a Ponent, però jo sóc un mig-mig entre el dialecte oriental i l'occidental), grans records.
    El text en sí? Doncs mira, per mi està ben fet, ja que les imatges que descrius són tan nítides i clares que no m'he pogut fixar en l'estructura.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 25-10-2013

    Hola!
    Sorgits de l'ànima, aquests sentiments traspuen solitud, buidor...
    He començat a llegir el text i quan he llegit el nom de la cançó he fet una parada a la lectura per buscar-la al Youtube. He recomençat la lectura del relat. Tot i saber-ho, em continua sorprenent com canvia la paraula amb una cançó darrere, no trobes?
    Segons la meva modesta opinió, jo no hagués posat entre parèntesis que la tapa del vàter estava baixada. Crec que aquest afegitó potser li vas posar al revisar el text, com si tu mateix te'l jutgessis i veiessis que s'havia d'aclarir aquest fet. Jo, que estava llegint el text amb la melodia de fons, m'ha fet rumiar un segon, perquè estava posada en l'escenari i veia aquell home nu davant del mirall, jo realment no veia ni la tapa baixada i pujada, no sé si m'explico.
    Pel que fa al pensament de suïcidi del protagonista, és ben cert que la persona que se suïcida o es vol suïcidar és valent per morir, però és covard per viure.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 15-10-2013

    Com, que res a celebrar?
    Doncs t'equivoques, i molt! Per aquest any et perdono, però a partir de l'any que ve has de celebrar el 12 d'octubre perquè...
    ÉS EL MEU ANIVERSARI
    I tingues en compte que és festa perquè vaig néixer jo, d'acord?
    Jeje, és broma. Bé, és veritat que és el meu aniversari, però la resta és broma. Tot i així et diré que tot i que estic d'acord amb tu i considero que no hauríem de fer festa, a nivell estrictament personal i egoista m'aprofito que sigui un dia de festa per celebrar millor els anys que compleixo.
    Un somriure,
    Anaïs

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: