La companya

L'imatge del garrot em fa recordar en l'ofici de la Sardenya rural de "l'acabadora", que eren unes dones vestides rigorosament de negre , del cap fins els peus, i que entraven en les habitacions dels moribunds per tal d'acabar amb llurs vides fotent-lis un fort cop de garrot al cap mentre la resta dels familiars esperava fora del dormitori. Heus ací un precedent del que avui dia coneixem com a eutanàsia. El teu relat magníficament trenat i desgranat ens narra la vida i obra del que ės la mort i ho fa de manera ordenada, pas a passet fins arribar al final de l'existència. Em sorprèn que la tinguis tant present...Jo, per contra, mai hi penso. Serà que , com diu el nostre gran poeta nacional Maragall: "Sigam la mort una major naixença". Ah!, en quan a com és com no hi dono senyals de vida a Relats en català et diré que és degut a que he estat del tot abstret en la realització de remodelació integral de casa meva, que gràcies a Déu ja quasi s'han conclós! Fins prest! NIL.

Estimada Atlantis,
Has retratat la mort de manera magistral. He afegit el teu relat als meus preferits. No vaig presentar-me al repte clàssic d'aquest tema perquè no volia tenir el personatge tan a prop. A mi, no m'espanta quan se m'apropi. Em fa por quan s'atansa als meus estimats, com tu tan bé descrius.
Gràcies per comentar el meu relat Lykos. De fet el vaig presentar al concurs de microrelats, però si no treia el glossari es passava de paraules i vaig pensar que potser hi haurien lectors que no l"entendrien. I si, els meus relats son una mica "negres" i sempre ambientats als anys setanta. Em surten així.

Fins i tot aquest adéu planificat per la nostra companya, es fa més entenedor i portable explicat amb la teva sensibilitat.
Una realitat esperada, amb una descripció sublim !
Que maca!!!!

M´agrada el teu relat. Gràcies per llegir els meus que cada vegada penso son poc bonics.

Descrius amenament la indefugible mort que ens acompanya des del precís moment que arribem a aquest món. A més, vas mantenint molt bé el suspens sobre tan sinistre personatge.
Curt i intens. Bon relat (dels que m'agraden)

Bona vesprada, Atlantis:
Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema "Cantades del mar", on em dius que és un Cant d'amor al mar.

Cordialment.
Perla de vellut

"I així han anat caient molts del meu voltant, d’improvís alguns o després d’una llarga malaltia. Pares, germans, amics, amants... Un darrere l’altra. Ara cada vegada actua més sovint".
...reflecteixen aquest sentiment que no pots evitar quan arribes a certa edat i comences a veure que el teu món s'enfonsa i que de molts personatges de l'obra només en queda el record.
Felicitats Atlantis.

És la mort, la que descrius a poc a poc, en el teu relat. Pas per pas i moments que ataca sense saber-ho. No se sap mai quan pot atacar-nos per a donar-nos la mort eterna.

Pot estar en qualsevol moment.
Molt ben descrit el relat, Atlantis.
Enhorabona.

Li haguera posat un 100.

Cordialment.
Perla de vellut

Un tema clàssic, el de la personificació de la mort. Se la solia representar amb una dalla, però aquesta eina ja és bastant obsoleta i són molts els que no saben que és. Un garrot és una bona alternativa, encara més vell que la dalla, però es resisteix a passar de moda.
Hi ha llocs on té molta feina, sí, però no sembla que això l'entretingui. Sempre puntual, sempre al lloc i moment oportú. Una companyia poc desitjada, bastant més competent que l'àngel de la guarda, una mica inútil, l'àngel.

L'hora del llop és una pel·lícula de Bergman on s'hi manifesta que en aquesta hora de la nit o matinada es quan produeixen més fets vitals.
Al meu particular entendre Liv Ullman, protagonista femenina en la peli intenta rescatar de la seva dinàmica negativa al seu marit, artista, sense èxit. Bona pel·lícula de Bergman (que era la parella d'Ullman a la vida real)

Una companya coneguda i desconeguda alhora, potser és per això que quan ens mira cara a cara i no podem evitar la seva mirada ens resulta angoixant. Se'n parla massa poc de la mort, i ens costa acceptar-la, quan tots sabem que forma part natural de la vida.

Un enfocament molt encertat en aquest relat.

Rosa.

... la Mort. Però com diu vostè té quelcom d'Angel, jo també he topat amb ella més d'una vegada... i de moment ha passat de mi. Però posats a parlar d'ella cada vegada estic més convençut que la vertadera mort en Majúscules és la Maldat Assassina i Criminal de l'animal HUMÀ, només cal fer una mirada al nostre voltant.... La MORT DE VERITAT no és tant horrible com molts la temen. No se li ha de tenir temença al contrari se l'hi ha de poder parlar i si cal pactar, no és tan malparida. Els HUMANS si que ho som.
La segueixo. Salutacions.