La vella dama

d'una història dolça i dramàtica al mateix temps. L'etern dilema: escollir entre dos amors, o millor dit, entre l'amor respectuós i l'amor boig, entre l'obligació i la follia.
Pobra vella dama! Quantes vegades es devia preguntar si havia escollit bé. Quanta nostàlgia li deu de restar al cor. Però també li queda el consol d'haver actuat d'una manera correcta.
L'enhorabona pels teus relats, els teus poemes i la teva música. Ets un artista complet

el teu relat, sonava nítidament la vella cançó que m'ha fet eriçar la pell. Una vida plena, coherent, viscuda amb coratge, intenssitat i passió sempre dona la pau necessaria per a seguir visquent.


Gràcies pel teu comentari. Ja que he vist que ets músic, te convido a llegir el meu relat: "Formentera Lady", que segur te portarà bons records....

Una abraçada

leonardo

d'una pel-lícula memorable.. Si Michael Curtiz hagués llegit el principi i el final del teu guió, segur que te'l roba.
Una abraçada, Carles.

De vegades, són les experiències més extremes les que posen a joc els sentiments vertaders de les persones i circumstàncies com aquestes de vegades ens posen contra les cordes a nosaltres mateixos i la visió que tenim dels altres. Des de la talaia de la vellesa, es pot contemplar tota aquesta panoràmica en tota la seua dimensió, i així ho arreplega magistralment aquest text.

Salutacions des de València,

Llorenç

explicada en pocs mots però tan viscuda que enriqueix al lector

gràcies Carles per la teva visió del mirall, també m'enriqueix

una abraçada i fins aviat
joan

El fet de què la narració estigui fet en primera persona afegit al to reposat i intimista del text fa que el relat sembli una confidència feta directament i de viva veu per la vella dama a qui el llegeix.
A través de les seves frases, es pot descobrir l’admiració, la desesperació, la passió, l’estima, el respecte, l’enyor i la vigència dels records fins els darrers moments, quan tantes altres coses s’obliden.

Ha estat un plaer tornar a coincidir amb tu en la convocatòria sobre els Sentiments.

T’envio una abraçada bella,
Unaquimera

Un relat sensible. Gràcies. Un relat enganxat en el record..... T'animo, si cal, a tocar un Sam en present.

i deu ser imperdonable, perquè ha inspirat grans obres i relats tan bells com aquest teu. L'he llegit sense fer lligams amb la pel.licula, fins al final, i això ha estat bo, perquè he gaudit molt de la meva ignorància sobreposada al teu talent. El trobo un relat fi, deliciós, una peça de connaisseur. Felicitats, i una abraçada

a

La vella dama recordant el guió mític de Casablanca. El teu acostament al tema ha estat ocurrent i deliciós per a un mitòman com jo i suposo que com tu també, és clar. Era difícil el repte perquè explicar la història tantes vegades vista i recordada, la inoblidable interpretació de "La Marsellesa", cant de llibertat que et posa la pell de gallina, les frases iròniques, sarcàstiques de Rick ho has sabut condensar en una història nostàlgica i subtil, gairebé lírica, amb un gran domini de la narració.
Visca la mitomania!

La vida està plena de moments crucials en què cal prendre decisions que poden afectar tota una vida. Un d’aquests moments és –o hauria de ser- l’amor. No s’ha de triar a la babalà, ni tampoc cal fer-ho després d’una anàlisi excessivament prudent i circumspecta. Cal escoltar la veu del “cor”, de fet, les pessigolles que hom sent sempre que apareix la persona que ens emociona.

Al film Casablanca, Ingrid Bergman, la dama dels ulls lluminosos, la nostra vella dama, ha de triar entre la companyia d’un marit idealista que va encativar la seva adolescència somiadora, i la passió d’un aventurer capaç d’encendre el desig que fa real l’amor més intens –i veritable, afegiria- entre un home i una dona. L’elecció final d’Ilsa, la vella dama, ens deixà a tots nosaltres –antics espectadors- dubitatius, decebuts, en definitiva. Tots haguéssim triat l’enigmàtic, Rick Blaine, l’enamorat aventurer. Al teu relat no ho podies exposar millor quan dius Ell m’estimava encara, i va mirar per mi; jo l’estimava encara, i vaig mirar pel meu marit.

D’altra banda, si tenim en compte que es tractava d’una pel•lícula, els guionistes ens podien donar aquesta alegria. Però, de fet, eren altres temps. Això no obstant, la porta quedà oberta amb l’expressió que ha transcendit els anys i les modes. Aquell Sempre ens quedarà París s’ha convertit per tots nosaltres en el reducte emocional que justifica qualsevol decisió dubtosament afortunada en les preferències amoroses.

Gràcies, Carles, per traslladar-nos a aquells dies en què Casablanca era un referent no només cinematogràfic sinó també personal; i per haver recuperat, de passada, la imatge de la idolatrada dama envellint entre els seus somnis, els seus amors i la seva enyorança.

Raül