La vella dama

Un relat de: Carles Ferran


He tingut una vida atrafegada. Ara em veieu com una vella dama ociosa, però he conegut la guerra, la pobresa, la por. No sabeu què és conviure amb la por, la por a quedar-se sol, a ser detingut, a morir, a perdre-ho tot.
Visc a París els meus darrers anys, en un retir tranquil: Tanco el meu cercle vital a la ciutat que m’ha marcat la vida. Vaig néixer a Viena, al 1918, i em vaig casar amb el meu primer amor, en Víctor, un home bo d’origen jueu, pacifista compromès. Quan els alemanys van ocupar Àustria em va enviar a París per protegir-me; s’havia de reunir amb mi quan hagués organitzat la resistència, però va ser detingut i internat en un camp de concentració. El vaig buscar amb desesperació per organismes, consolats i ambaixades, sense resposta; passaven els mesos, tenia vint anys i el vaig creure mort.
Vaig trobar conhort amb un home solitari, un aventurer. Una arrauxada relació que va ablanir la meva solitud durant unes setmanes; una passió que m’ha deixat una empremta inesborrable. El dilema entre marxar amb ell o quedar-me esperant un miracle m’esquinçava el cor. Finalment el meu marit aconseguí tornar, escàpol i exhaust, i iniciarem un penós èxode fins trobar refugi als Estats Units. Home dolç i amatent, l’he respectat, l’he estimat i l’he fet costat fins la seva mort, ja fa uns anys.
Des d’aleshores hi penso gairebé a diari, en el meu aventurer. No l’he vist més, però encara m’esborrono quan recordo aquelles nits humides i boges, els deliris insomnes, la sorprenent tendresa amb la que em posseïa, fins que la màgia es va fer miques sota les botes dels nazis trepitjant París. Tampoc oblido que més tard es va posar en perill per ajudar-nos, a contracor, en la nostra fugida. Ell m’estimava encara, i va mirar per mi; jo l’estimava encara, i vaig mirar pel meu marit. No me’n penedeixo.
Ara sóc gran i estic malalta. He gaudit, he plorat, he estimat. Aquí em quedaré, evocant la seva parèmia: “Sempre ens quedarà París”.
Tant de bo que en Sam em tornés a tocar la cançó.


Comentaris

  • No sé[Ofensiu]
    POBLET | 14-11-2012 | Valoració: 10

    si en Sam tornarà a tocar la vella cançó. He llegit que es vol fer una segona part o la continuació de CASABLANCA.
    El teu relat és bellíssim i m'ha recordat l'odissea d'un oncle meu sobrevingut i d'ascendència jueva i que fugí molt jove d'Alemanya i que visqué i es cassà amb una catalana a Catalunya ,on romangué feliç tota sa vida.
    Gràcies Carles per tant bell relat.

    Josep Maria

  • Magnífic![Ofensiu]
    bloodymaruja | 14-11-2012

    Com sempre et dic, et poses molt alt el llistó. Estic buscant-te un poema de la Zoraida Burgos que parla d'una vella dama a Paris.. Si el trobo , te l'envio .
    Magnífic relat , Carles,

  • Deliciós record[Ofensiu]

    d'una història dolça i dramàtica al mateix temps. L'etern dilema: escollir entre dos amors, o millor dit, entre l'amor respectuós i l'amor boig, entre l'obligació i la follia.
    Pobra vella dama! Quantes vegades es devia preguntar si havia escollit bé. Quanta nostàlgia li deu de restar al cor. Però també li queda el consol d'haver actuat d'una manera correcta.
    L'enhorabona pels teus relats, els teus poemes i la teva música. Ets un artista complet

  • Mentre llegia...[Ofensiu]
    leonardo | 26-05-2012 | Valoració: 10

    el teu relat, sonava nítidament la vella cançó que m'ha fet eriçar la pell. Una vida plena, coherent, viscuda amb coratge, intenssitat i passió sempre dona la pau necessaria per a seguir visquent.


    Gràcies pel teu comentari. Ja que he vist que ets músic, te convido a llegir el meu relat: "Formentera Lady", que segur te portarà bons records....

    Una abraçada

    leonardo

  • Una versió original[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 24-05-2012

    d'una pel-lícula memorable.. Si Michael Curtiz hagués llegit el principi i el final del teu guió, segur que te'l roba.
    Una abraçada, Carles.

  • Jo tampoc he vist mai Casablanca[Ofensiu]
    bloodymaruja | 21-05-2012 | Valoració: 10

    Però ara la veuré tota, gràcies al teu relat, que m`ha fet venir ganes de mirar la pel.lícula ja que fas un retrat magnífic de la protagonista.Felicitats per la teva prosa i pels teus poemes. Un plaer llegir-te, Carles.

  • El valor de viure amb intensitat[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 21-05-2012 | Valoració: 10

    De vegades, són les experiències més extremes les que posen a joc els sentiments vertaders de les persones i circumstàncies com aquestes de vegades ens posen contra les cordes a nosaltres mateixos i la visió que tenim dels altres. Des de la talaia de la vellesa, es pot contemplar tota aquesta panoràmica en tota la seua dimensió, i així ho arreplega magistralment aquest text.

    Salutacions des de València,

    Llorenç

  • tota una vida...[Ofensiu]
    joandemataro | 19-05-2012 | Valoració: 10

    explicada en pocs mots però tan viscuda que enriqueix al lector

    gràcies Carles per la teva visió del mirall, també m'enriqueix

    una abraçada i fins aviat
    joan

  • Confidència[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-05-2012

    El fet de què la narració estigui fet en primera persona afegit al to reposat i intimista del text fa que el relat sembli una confidència feta directament i de viva veu per la vella dama a qui el llegeix.
    A través de les seves frases, es pot descobrir l’admiració, la desesperació, la passió, l’estima, el respecte, l’enyor i la vigència dels records fins els darrers moments, quan tantes altres coses s’obliden.

    Ha estat un plaer tornar a coincidir amb tu en la convocatòria sobre els Sentiments.

    T’envio una abraçada bella,
    Unaquimera

  • Hi han més Sams[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 17-05-2012 | Valoració: 10

    Un relat sensible. Gràcies. Un relat enganxat en el record..... T'animo, si cal, a tocar un Sam en present.

  • Jo no he vist mai Casablanca[Ofensiu]
    allan lee | 15-05-2012

    i deu ser imperdonable, perquè ha inspirat grans obres i relats tan bells com aquest teu. L'he llegit sense fer lligams amb la pel.licula, fins al final, i això ha estat bo, perquè he gaudit molt de la meva ignorància sobreposada al teu talent. El trobo un relat fi, deliciós, una peça de connaisseur. Felicitats, i una abraçada

    a

  • Magnífic![Ofensiu]
    copernic | 15-05-2012

    La vella dama recordant el guió mític de Casablanca. El teu acostament al tema ha estat ocurrent i deliciós per a un mitòman com jo i suposo que com tu també, és clar. Era difícil el repte perquè explicar la història tantes vegades vista i recordada, la inoblidable interpretació de "La Marsellesa", cant de llibertat que et posa la pell de gallina, les frases iròniques, sarcàstiques de Rick ho has sabut condensar en una història nostàlgica i subtil, gairebé lírica, amb un gran domini de la narració.
    Visca la mitomania!

  • Casablanca o els lapsus de l'amor[Ofensiu]
    rautortor | 15-05-2012


    La vida està plena de moments crucials en què cal prendre decisions que poden afectar tota una vida. Un d’aquests moments és –o hauria de ser- l’amor. No s’ha de triar a la babalà, ni tampoc cal fer-ho després d’una anàlisi excessivament prudent i circumspecta. Cal escoltar la veu del “cor”, de fet, les pessigolles que hom sent sempre que apareix la persona que ens emociona.

    Al film Casablanca, Ingrid Bergman, la dama dels ulls lluminosos, la nostra vella dama, ha de triar entre la companyia d’un marit idealista que va encativar la seva adolescència somiadora, i la passió d’un aventurer capaç d’encendre el desig que fa real l’amor més intens –i veritable, afegiria- entre un home i una dona. L’elecció final d’Ilsa, la vella dama, ens deixà a tots nosaltres –antics espectadors- dubitatius, decebuts, en definitiva. Tots haguéssim triat l’enigmàtic, Rick Blaine, l’enamorat aventurer. Al teu relat no ho podies exposar millor quan dius Ell m’estimava encara, i va mirar per mi; jo l’estimava encara, i vaig mirar pel meu marit.

    D’altra banda, si tenim en compte que es tractava d’una pel•lícula, els guionistes ens podien donar aquesta alegria. Però, de fet, eren altres temps. Això no obstant, la porta quedà oberta amb l’expressió que ha transcendit els anys i les modes. Aquell Sempre ens quedarà París s’ha convertit per tots nosaltres en el reducte emocional que justifica qualsevol decisió dubtosament afortunada en les preferències amoroses.

    Gràcies, Carles, per traslladar-nos a aquells dies en què Casablanca era un referent no només cinematogràfic sinó també personal; i per haver recuperat, de passada, la imatge de la idolatrada dama envellint entre els seus somnis, els seus amors i la seva enyorança.

    Raül

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Ferran

60 Relats

641 Comentaris

36541 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida

Podeu saber més de mi a Carles Ferran

Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.