Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

520 Relats, 540 Comentaris
106860 Lectures
Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.

Admiro, per exemple, el color de la ceba de Figueres (encara que faci plorar), el groc de la mimosa i el taronja de les calèndules dels marges dels camins dels camps, tant si hi passo amb bicicleta com a peu.
Em deleixo per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tots tresors. Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen.

M'agrada escoltar quan em parlen amb il·lusió a la mirada (escoltar costa!). Més aviat sóc de xerrar (peixatera!!!!).

En escriure sovint barrejo surrealisme-narrativa-humor-poesia.

M'AGRADA FER RIURE LA GENT. I RIURE-HI. RIURE ÉS IMPORTANT. SOBRETOT APRENDRE A RIURE'S D'UN MATEIX.

Sóc (quan se'm deixa) contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes (i aquí relats i relats i relats, estic sota els efectes d'una malaltia benèfica, no puc parar) i també il·lustradora (cal que digui que l'estil és boig?). Professora de ioga integral (la disciplina...uf!, una miqueta bé val la pena..per tot allò de l'equilibri entre cos i ment, perquè enforteix i perquè és un repte) .Monitora de risoteràpia (ajuda a tenir unes bones abdominals, ho juro!). També tinc la introducció al clown (un nas vermell diu tant!). Tot m'ajuda per a dur a terme festes i celebracions per a grans i/o petits, participació i diversió, deixar-se anar. I, el més antic, estic diplomada en Turisme. Però no em feia el pes donar claus d'habitacions a la gent en una recepció ni haver de repetir horaris d'àpats robòticament (per exemple, i amb tot el respecte per qui ho fa i a sobre en gaudeix), entre d'altres monotonies hoteleres (què voleu que hi faci!).

Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que també m'afecten). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies (tot plegat em costa molt!!!!). Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral·lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (hi ha una gradació, és clar, i a vegades guanya el costat fosc).

I sóc de foc i aire, intento ser més de terra... i d'aigua poquet poquet. I això que em considero bruixa de rierol (món amb el que m'identifico)

*Autocomentaris: aquesta tia està sonada, boja rematada, no hi toca, o toca un bolet -al·lucinògen, segur-, està com una cabra amb un llum. En fi, és el que hi ha...



butxaca5@gmail.com

Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 03-10-2014

    Són un més de la família.
    Fa poc una de les tres gates dels meus pares 'ha marxat'. No és que la conegués ni la veiés cada dia, però era un ser tranquil, una gata amb una deformació. Va poder viure onze anys perquè la van recollir. Pobreta, tenia dret a la vida.

    Una abraçada. Sempre serà amb tu, la Dama. És amor i l'amor no mor.

  • Mena Guiga | 03-10-2014

    I potser que la gent ho dugués més a terme. Jo mateixa en tinc, de nassos així, però estan penjant d'un prestatge rere meu i encara s'hi posarà pols adins i si la flairo quan me'ls posi tossiré 'temps'.
    Ja he fotut un rotllo dels meus (ego, calla un xic, maco!!!!).

    El mirall ha de mostrar la veritat i la veritat està en els ulls i en el somriure interiors que també pot reflectir, que cal saber mostrar als altres, dins la vulnerabilitat i la sinceritat.
    Un altre rotllo!

    Els miralls, ai, els miralls. Deformen si els deixem (sobretot els de la Casa dels Miralls).

    Ah, no es diu 'melena', que si en mires el significat al diccionari ve a ser una sang dolenta que surt pel 'cul'. S'ha de dir 'cabellera'.

    Endavant, anar tirant mots al camí i que es vagi dibuixant.


    Mena

  • Mena Guiga | 03-10-2014

    Veig que el relat és de fa temps. Tant de bo ja hagi passat la par més 'dolorosa', tant de bo hagis trobat un altre banc. La vida treu i porta. Hi ha més bancs, cap és igual. A vegades sembla que és aquell, per unes determinades característiques, però n'hi ha d'altres amb les comunes que sempre busquem i d'altres, potser millors (no per comparar), potser les que havien de ser i el banc s'omple.

    Mena

  • Mena Guiga | 25-09-2014

    Mira, avui tu em faràs buscar a mi un mot: 'descantell'.
    Pel que fa a fer un esforç, si hi ha algú que el fa més que un altre és un desequilibri i la balança no s'ho pot permetre.
    Sortosament sempre ens podem enredar en nous cabells, en noves ànimes, en noves mirades, en noves postes de sol de color caramel de fira artesanal.

    Petons!!!!!!!

    Lí-di-a

  • Mena Guiga | 18-09-2014

    Perquè ha estat. Quan ha estat digne d'haver estat. Quin embarbussament!

    Tenim la capacitat de trobar verbs i adjectius novament, quan la cicatriu queda velada. Es tapa una llumeta, un somriure al cor. I el cor és tan ample!

    Mena

  • Mena Guiga | 16-09-2014

    Tant de bo la gent anés amb embuts al cap. Diferents models, cadascú dissenyat el seu, res de comprar-los industrialment. Tant de bo la gent pensés amb la raó, sí, però equilibrada amb l'ànima i així equilibrar els dos hemisferis cerebrals, masculí i femení.
    Tant de bo la gent mirés menys la tele i més el firmament. Calma la vista, asserena el cor, però cal insistència i fe i cap dia és igual.

    I prou rotllo.
    T'afegiré un relat d'una 'germaneta' meva en què també hi apareix un boig amb un embut, tot i que és un relat amb algun 'rombe'.

    Mena

  • Mena Guiga | 02-09-2014

    O és viva o en queda una cicatriua, que tiba.

    Potser, també, poder llegir un poema antítesi: 'Alegries'.

    M'agradaria.

    Una abraçada,

    Mena

  • Mena Guiga | 02-09-2014

    La seva mare!

    No puc dir més.

    Abraçada de llana!

    Mena

  • Mena Guiga | 02-09-2014

    Diuen que qui en sap pot accedir...als arxius acàsics.
    No cal creure res, que tot té les seves curiositats.
    El que sí és cert és que podem anar més enllà d'on pensem i la imaginació obre fronteres.
    Imaginar, crear. És la base.

    Quin rotllo, passada la mitja nit!


    Mena

  • Mena Guiga | 29-08-2014

    Vol dir allò dels hemisferis, que tenim el masculí i el femení tant homes com dones?
    La pel·lícula en què t'has inspirat no l'he vista, serà això.

    Uns versos lliures escrits a raig, fan pensar, i alhora 'fan pensar'.
    Podríem saltar a corda al ritme de cadascun i anar-los dient.
    Recordo la sensació d'entrar i saltar, i no tallar la corda i el sortir i saltar amb més nenes, al pati. I el picar de la corda.
    La corda entrar sortir
    la corda crea una forma invisible en l'aire i baixa
    la corda que pica al terra
    la corda amb l'energia de dues persones que la fan picar
    i que més d'una vegada, si en saben, adequen a qui salta.
    Un, dos, tres, quatre, cinc...

    Abraçada!


    Mena

  • Mena Guiga | 28-08-2014

    http://relatsencatala.cat/relat/un-pou-tan-bonic/1045364

  • Mena Guiga | 28-08-2014

    Jo també un tinc un, de relat, amb aquest títol.
    Un pou pot ser un espai pregon i obscur per a qui veu límits, per a qui es desanima i està trist i si la tristor s'alimenta la depressió ve depressa depressa.

    Hi ha pous diferents, a molts contes. Són de desitjos. S'hi llença una moneda (que no sigui falsa) i qui sap què s'aconsegueix. O hi ha pous amb gripaus per a fer-los un petó i que es tornin encara més lletjos perquè fan que així siguis més maca. O hi ha pous amb falgueres precioses decorant-lo i aleshores són espais de frescor quan la vida crema. O hi ha pous dels quals amb la politja lligada a una galleda no pas de plàstic pugen aigua bona i subterrània plena d'ingredients que són un secret de dir. O hi ha el pou on el llop dolent de les set cabretes hi va caure pel pes de les pedres amb les quals la mare cabra -les mares estimen i cuiden i pateixen tant!- va farcir-lo mentre dormia substituint la prole. O hi ha el pou...

    Uop! Si l'escrivim a l'inversa és un convit a fer un salt i sortir-ne!
    Uop!
    I no és el llop, no, és des de dins d'un mateix dir i fer 'uop'.



    M'ha agradat la foto de la gata (o és gat?) davant la peixera. I el nom didgeridoo, perquè el meu fill gran el toca. I perquè tenim una gata: la Carmeta Calicona Plomallona.

    Abraçada.


    (o tens un altre nick o has deixat d'escriure?)
    (ho entenc, són trams de la vida, tongades, necessitats. escriure és alliberador i terapèutic. I alhora un art).
    Molta sort!!!!!
    I la lluna sí que s'ha de mirar. Però no demanar-li mai res gros que segons una senyora que conec -que sembla una lluna plenejant- seria traïdora. La lluna vol ser admirada. A veure si no és maco, això, tractant-se d'un astre tan bell!


    Mena (ara t'afegiré el del pou meu, tampoc vull semblar pesada ni arrogant, eh?)

  • Mena Guiga | 23-08-2014

    http://relatsencatala.cat/relat/el-bitllet-de-mil/1043056

  • Mena Guiga | 23-08-2014

    Una operació del nas de la Leti bé val l'equivalent a donar menjar a unes quantes famílies, només per posar un exemple. Però, és clar, tothom procura pel seu molí, i si et fots construir una realitat còmoda de benestar elevat, doncs a mantenir-lo i bena als ulls tan com sigui possible. Ara giro la història: si la Leti veiés les prostitutes de la carretera que va a Girona que tenen un xulo i que qui sap ni què guanyen...hi faria alguna cosa?
    Algú em va dir, un cop que parlava del sou irrisori equivalent per dia a no sé quin país tercermundista, 'aquesta no és la meva realitat'. Ah, d'acord, doncs centrem-nos bé, perquè si començo a mirar realitats més amunt i més avall pararé lela.
    Però tot plegat és injustícia i si es mira més amunt es crea gelosia i ràbia, pot pasar, si es mira més avall aleshores penses 'estic prou bé'. Amb els milions de persones que hi ha al món amb els milions de realitats correspondents: socials, hereditàries, vingudes i buscades.
    No sé pas qui regeix l'univers així. No seran els del PP????


    I callo, callo, que els mosquits tigre m'estan acribillant. Esbirros pepèics, també???

    Abraçada.

  • Mena Guiga | 19-08-2014

    Hi ha aquell arrossegar desesmadament l'avorriment o la buidor, que si es busca es sap perquè. Aquí entenc que és degut a les relacions mare-fills (de fet, en cap moment es diu que sigui una dona) esdevingudes com si la mare fos un hotel, no és res més que qui neteja i cuina. Es sent sola. Segurament no té feina i la casa l'ha engolida, arriba un moment en què es fa ampla, i si la persona és creativa més. Però si no hi ha detalls, conversa, demostracions d'amor, quin ésser humà no cauria?
    Costen, trams de la vida. Costa donar i haver donat i no trobar l'equilibri.




Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: