Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

669 Relats, 713 Comentaris
190882 Lectures
Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.



Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.




Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 28-11-2016

    ...i com és cada persona, l'essència i tot el que va sumant-sumant o sumant-restant iq que la configura com a figura única. Anar-nos 'fent' és feina d'artistes -no d'artesans-, d'orfebreria humana diria jo.
    Gràcies per aquest dia d'agost que mostres, que és llibertat.


    Mena

  • Mena Guiga | 24-10-2016

    Que vol dir 'sort', com ben sabut és. Sort és viure escollint i amb consciència, tant si es va al gimnàs com si es tria llegir. O àdhuc si es prefereix escriure sobre quina és la millor elecció.

    De fet, el que és una merda és aquest puto món tocat de tantes tecles i una creixent nomofobia (no té res a veure amb el gnomos).

    Tots...emmerdats. Aissss.

    (les rares excepcions seran els santificats del futur).

  • Mena Guiga | 07-10-2016

    Hi ha diferents cromatismes, tots intensos i vàlids, amb matisos nous.
    Queda el pòsit, el record de sensacions i emocions.
    Això no té preu. No la tomba s'ho endurá. Forma part del que, com les papallones, s'ha envolat.
    La vida segueix. Creixem a còpia de cicatrius que resseguim plorant i somrient.

    Endavant!

    Lídia

  • Mena Guiga | 05-10-2016

    M'ha agradat moltíssim, Montse!!

    Ai, els personatges de poble. I de no poble. Cadascú és peculiar. Però ens 'toquen' unes persones per algun ignot i savi motiu -un pèl i dos crec, vull creure- potser perquè fem com has fet tu, com fem els que necessitem expressar-nos escrivint: per retratar-los, per mostrar-los amb tota la seva llum.

    M'ha fet pensar en un relat que no sé si tinc penjant o el vaig treure per arranjar per a algun concurs o no sé. I de fa temps. Es deia 'La modista soltera pocasolta'. Mira! També modista! A veure si el trobo...(i, també, fet pràcticament real).

    L'he trobat al repte clàssic del fòrum. És del 21012. Si ha plogut!

    LA MODISTA SOLTERA POCASOLTA
    Coneguda com la Narci, la Narcisa l'han trobada morta al pati estret del darrere de la casa deixada, com ella mateixa. Algú n'ha sentit l'olor fètida i, quan han pogut entrar, el cos de la modista exànime no era quasi visible, atapeït de formigues i vironeres i amb mostres de mossegades de rates.
    No es va casar mai. Havia anat a les monges i era un cap boig, sempre rient a classe, enfontent-se del mort i del qui el vetlla. Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
    No es va casar mai. La Narci es va estrenar amb l'Ovidi a la vinya de l'oncle sense cap recança. I ja no va poder parar. Els homes es succeïen i ella, estèril, que ho aprofitava. Treballava en una fàbrica tèxtil on s'hi confeccionaven pijames i roba interior (els primers bòxers van ser un boom!), però va tenir-hi problemes, pel caràcter, per les faldilles. Així que va aprendre de modista i, instal·lada en una cambra just entrant a casa seva, rebia la clientela. Passaves i se sentia la màquina de cosir i ella com cantava les cançons de la ràdio. Es guanyava uns calerons. I tenia les pensions dels pares xacrosos, també. Es permetia caps de setmana amb 'amigos' i tornava cada vegada més tocada. Sense parella i sense fills i amb tots els fils i els pilons de roba aliena per arreglar i els vells es van morir molt seguit i la Narci cada vegada es cuidava menys, i, canosa, amb pèls a la barbeta, semidesdentada i semidesnatada, reia i cosia cada cop menys i tot ple de gats de les teulades van fer vida en aquella casa polsegosa, greixosa, fosca, humida.
    La gent no volia pèls de gat ni mirades desviades ni babaies penjant.

    La Narci l'han trobada al pati salvatge. Entre l'herbam, la capsa de pastilles que s'ha fotu,t àvida de mort, no es veu.

  • Mena Guiga | 28-09-2016

    Plena de colors de melangia i d'un aire amb una humitat i aquelles ganes de recolliment i intimisme. La tardor és daurada, sempre. Sempre són fulles que cauen, madures per envolar-se vers dimensions que desitgen on viuran encara més (així ho vull creure).

    Bona tardor, Aurora!
    (jo sóc de tardor; ;)


    Mena

  • Mena Guiga | 20-09-2016

    I preses de decisions.
    I conèixer's cada vegada més, amb la consciència de la suma pròpia que està formada per summands que sumen i summands que resten i que sempre està variant...bé, llevat d'uns components base. Aquests són l'essència. Per més que la vida canviï...aquests s'hi queden.

  • Mena Guiga | 30-08-2016

    Escriure és intensitat i desfogament, sigui com a autocuració o com a denúncia, com a exercici artístic, com a...


    És un impuls. Hi ha una necessitat. Esdevé més vital que accions més vitals. Pot tornar-se addicció.

    Escriure xucla i es vol i se li deixa.

    Així m'ha anat a mi, molt, des de ben bé 2012, tot i que sempre he escrit, sempre.

    Crec que, en certa manera, és un tipus de bogeria.


    Mena

  • Mena Guiga | 18-08-2016

    Tots. És el que l'univers ens demana. I univers, hehe, acaba en 'vers'.
    Un ver i vast vers és l'univers.
    I no contemplar la volta celest és fallar a l'essència que ens ho demana, com en molts moments del dia, perquè hem de trobar 'estels' sense nom en el carpe diem, estels que poetitzin l'existència aquesta que ens han entatxonat passat per tubs apresos i reapresos i que tenen noms que cap estrella voldria per a ser batejada.

    Gran relat,

    Mena

  • Mena Guiga | 16-07-2016

    Però al costat d'Enlloc hi ha el Temps i, sí, molt dit que hi ajuda. Sí i no. El que ha de deixar un pòsit, el deixa. Potser s'aprima, però una bretxa mai es tanca del tot del tot. Pot quedar-ne un puntet i un puntet és un univers.

    Mena

  • Mena Guiga | 12-07-2016

    Tot té un perquè i forma part d'un pla marcat vés a saber quant fa. Hi crec força. El que no ha de ser, no és. Per alguna cosa. Potser per a un millor. Sí, ningú és igual. Tots som unicitats. La vida en duu d'altres. Ara cal guarir el mal, deixar cicatritzar el tall (que sempre deixarà marca, és el pòsit del que es guarda que ha calat, que ha ajudat a fer-nos més, que ens ha enriquit i alliçonat). Ara toca serenitat i somriure en la tristesa i deixar passar.

    Mena

  • Mena Guiga | 28-06-2016

    Però, canela fina: la vida segueix!

    Afegeixo una cita de 'The testing-tree', de S. Kunitz (no l'he llegit, però és la cita d'un llibre que avui començo: 'El prodigiosa viaje de Edward Tulane):

    (però ho tradueixo a la nostra rica llengua):

    "El cor es trenca i es trenca
    i viu de trencar-se.
    Cal passar per l'obscuritat
    i aprofundir en ella
    sense mirar enrere"

    (potser t'ajuda. Potser m'ajuda. Potser ajuda a més gent) (jo espero que un 'sanador' avui em reguli les energies...som energia i cal destapar bloquejos: la salut ho demana, la que parteix de l'essència del que som).

    Abraçada i viu i riu i somriu!

    Mena

  • Mena Guiga | 25-06-2016

    En sembla que el 'prota' del relat, pel nom, és algú que coneixes molt bé! (no se sabrà mai si és a posta i si és tot novel·lat, semi o gens). Tot i que els espais parlen i aquesta ciutat és la de l'autor (apareix ben sovint).

    Parlar francès, a tocar d'aquell país, és important i, a més, no costa tant com l'anglès, tot i que ja el tenim gorja avall (així es va imposar i ningú va dir que aquest idioma se'n va carregar tants als temps colonials. Calen oblits, però el dolor i les veus romanen sempre).

    El darrer cop, abans de Setmana Santa, que vaig ser a Girona, sí. carpes i ànecs. Però fotre una volta d'una hora sencera llegint els textos de cada capella de la catedral també va estar bé. Tot temps decidit com es vol omplir està bé.

    En una entrevista lab(oral) -que malament que queda separar el mot i el que queda entre parèntesi!- per tal d'entrar a Calella per no sé què de turisme (toca arreglar-se, ben engiponar-se, guarnir àdhuc les subtileses) eren dos, els preguntaire. I jo vaig acabar dient-los que tinc la part de l'hemisferi dret més gran que l'esquerre. Fan estirar el cap endavant, un xic, com els ocells quan caminen (excel·lent exercici antipapada i per tenir l'esquena recta) i ho van fer per constatar-ho, suposo, per buscar-hi alguna protuberància que ho confirmés.

    Total: que un bon text, unes bones descripcions, un français qui on comprend et peu le lire avec un sourire, alguna falteta per còrrer massa. I un suggeriment: treballar del que agrada sense manaires pel damunt. O en equip -si és mínim, millor, aquí ja és opinió meva- ben avingut, afí i on ningú tingui més pes, sinó que hi hagi complementarietat.


    Mena

  • Mena Guiga | 21-06-2016

    I encara amb molts més adjectius i comparacions.

    Però el que comença petit i boig està bé que es faci gran i no deixi de ser boig, és clar!

    Mena

  • Mena Guiga | 20-06-2016

    No tothom és igual.
    Hi ha qui necessita silenci.
    Hi ha qui necessita mots acaronadors, xiuxiuejats entre silencis.

    Tot són formes i variacions del que importa: ESTIMAR.

    ;)

    Mena

  • Mena Guiga | 12-06-2016

    La de la dona del relat n'és un clar exemple...per qui en faci col·lecció al seu torn, hehe.

    Impecablement escrit i amb un final inesperat, com pertoca, l'element sorpresa que cap bon relat ha de deixar entreveure (diuen i hi estic força d'acord tot que jo no em caso amb res).

    ***Pel que fa al relat del pi pinyoner i el corall amb malures, pot ser llegit a segon d'ESO i si fos el cas que t'abelleixi -m'ha semblat com si en fossis 'profe', sinó perquè dir-ho i suposar és lletgíiiiissim- endavant. TInc un fill a primer, jo, i sé que li calarà. Aquests dies, però, i amb cullerada sopera, li entaforo faules isòpiques. Penso que la moralina té un poder, encara que, també, hi ha qui no s'hi casi.

    Endavant amb l'escriptura!


    Mena

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: