Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

764 Relats, 806 Comentaris
248310 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com




Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 25-04-2018

    ...la de cadascú dins la realitat social i de l'època i de l'espai on som, vivim, estem.
    Aquesta vacuïtat és una de les morts dels trams existencials. Està bé d'analitzar-la i adonar-se'n que cal agrair més pel que es 'té' que pel que no és 'té'. Però, també, hem après a voler més, no sé si ben bé des de dins o injectat des de 'fora' o una barreja amb una balança que no s'equilibra.
    Jo crec, cada vegada més, que la 'solució' és l'estimar-se, cuidar-se, un cert 'egoisme' sa, estimar, alegrar-se amb petites grans coses,fets...Som una gota, però la gota vol córrer per la finestra, pel vidre on la pluja l'ha estampada i això és l'aventura de la vida, també. Per tant, tot s'hi val per tal d'omplir aquesta ànima que, en el fons, té por de la posta en escena de ser humans.
    El gos mort...conté tota una lectura. Pot reviure...en una altra.


    Petons!

  • Mena Guiga | 16-04-2018

    La lluna, la pruna.
    La lluna d'infants, de bruixes, de gats.
    La lluna cíclica com les dones.

    A la lluna no se l'ha de mirar massa estona, em va aconsellar una dona gran que cada dia la mira (poca estona, suposo, però anant sumant estones...hehehe). Va afegir que si es demana un desig a la lluna no ha de ser massa gran. Perquè és traïdora i no recordo ja -el meu cap perd, acabaré delirant en un frenopàtic?- l'exemple que em va contar. Massa informació a la clepsa, cal esporgar.

    La lluna la tinc al rostre jo: hi tinc tot ple de 'lunares', no pas pigues, fent constel·lacions. M'hi he avesat. Ho deuria pactar abans de venir si és que abans de venir es pacta res (karma i tota la pesca que, en part, hi crec, sense casar-m'hi).

    La lluna és la gran piga de la nit. La piga blanca.

    La lluna plena de cràters amb secrets o que segreguen gasos per a nodrir els bojos de la bona bogeria. I blablablà.

    El relat aquell meu amb tants monosíl·labs requeria mots d'una síl·laba -els màxims possible- en participar a un repte dels del fòrum de RC en què la condició era aquesta. El tema, en aquell cas, lliure. em va derivar cap a un espai natural i una actitud observativo-contemplativa. Això renova, cura. Fa tanta falta!

    Mena

  • Mena Guiga | 31-03-2018

    ... Un moment intens de poesia observant.

  • Mena Guiga | 22-03-2018

    ,,,a l'hivern calentones i a l'estiu van bé en amanides. Llentia verda, llentia rosa, llentia petita, llentia més gran.

    A vegades, si no es trien bé, hi ha alguna pedreta i sempre es queixa la mateixa persona que li toca!

    Són com monedetes minúscules de coure, tal volta.

    El record dels temps durs desvetlla emocions i està bé de treure-les, per tal que no s'enquistin a dins. Està bé plorar i riure i si es troben les dues accions juntes, la catarsi.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    És una fada que ven meravelles, però si no fa un goig estipulat, social, no val. La fada no es veu ni gairebé interessa.

    ...i tot en aquest món ple de fades-fades on les fades-no-fades són a dalt, involutivament.

    Segur que té uns ulls, uns cabells i un somriure plens de llum.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    I qui ho diria, si sóc un sac de mal profit!
    Només un nadó nen, que va fer els cinc quilos, va superar-me, a l'hospital de Calella.
    I, per postres, la meva mare, per tenir-me estupenda, només feia que canviar-me les llets del biberó perquè estigués...com un Buda, hahaha.


    Només coincideixo amb això amb el protagonista del relat centrat en un dia històric, dolorosament històric.

    Em pregunto com, rere, el casc de monstre, van poder reconèixer's. L'energia, suposo, que també es recorda.

    És bo, molt, i hauria de passar molt sovint que qui té la força i no pensa acabi pensant per la força del que la té d'una altra -i millor- manera.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    Solituds dins comunitats de solituds.
    Em ve un somriure entre feliç i plorós.
    Així m'he quedat.
    La vida, que és un buf i que, alhora, cal trobar-hi el costat amable -urgeix- per tal de poder-la suportar sovint per com ens l'han muntada i, sí, com ens la muntem, aquesta suma amb sumes i restes.
    Poesia en la narració, que s'arrapa. Penso un xic en la Rodoreda, per la delicadesa dins la mostra del que és decadent. M'ha vingut al cap 'Joc d'infants' (Miquel Llor), "en temps de la posguerra els veïns d'una cas a de l'Eixample, amb totes les seves diferències, esdevenen un autèntic microcosmos" (copio de la contraportada), i també he pensat en 'Bones intencions', novel·la de Maria Mercè Roca, sinopsi del qual ara també copio i enganxo: "Quan el món tranquil i ordenat de la Valèria s'ensorra sense avisar, no té més remei que superar la crisi amb l'ajuda de les persones que té més a mà: el seu pare, de vuitanta anys i amb poca memòria, i la dona que el cuida, una immigrant sense papers; la seva amiga íntima, que és decoradora; un veterinari solitari; una dona maltractada; un aturat de llarga durada deprimit i un exalcohòlic. Però qui ajuda qui? Qui és el salvador i qui són els salvats?". Mira, m'ha vingut així. I, si volgués riure i prendre-m'ho amb humor de còmic amb certa acidesa, passaria pels 13, Rue del Percebe de l'Ibàñez, aquí sense tocar la literatura, és clar.

    L'hivern està ara al punt àlgid, temps de recolliment, d'escriure i de fer conèixer personatges/persones i de fer que, sobretot, i parlo per mi,...se'ls estimi.


    Lídia

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    Però l'escalfor és al relat. En les sensacionsc, comparacions, descripcions, tot.
    El fred-fred-fred a mi sempre em demanaria llar de foc!

    Mena

  • Mena Guiga | 10-02-2018


    Mot que haurà de fer incorporar al diccionari online, diccionari.cat.

    Un capellà que ja la sap llarga alhora de desexemplaritzar el predicat!

    M'ha fet pensar en els relats de Daudet, dins el magnífic recull 'Contes del molí estant', que no dubto que haurà llegit en alguna vida. Afegeixo, en concret, una de les històries, en què la bona menja, un festí, s'imposa a les cerimònies religioses...
    Bé, més que el relat, el wikienllaç que en parla.



    https://fr.wikipedia.org/wiki/Les_Trois_Messes_basses

  • Mena Guiga | 09-02-2018

    Simpàtic animal, el pop. Inspirador, sens dubte. De conte i de no conte, visca el pop!

    Jo també l'he fet servir en alguna ocasió (el pop, no l'esmòquin).

    Si arriba a deixar anar la tinta...ah, això seria un altre final. O ePOPsodi, ai, episodi!



    Mena

    (no va poder posar l'Armani dins cap armari...subaquàtic) :)

  • Mena Guiga | 21-01-2018

    Hi ha en l'aire i no pas enlaire les vibracions de mala llet. Hi són. Els monstres es desperten i s'engega a pastar fang tot el que no hi quadri. Així està ese país que diu que som seus. Bé, però jo feia el comentari perquè aquest és el teu relat nombre...


    ...155!

    Per tal que facis via a canviar de número. Només li faria gràcia a la Bruixa de la Sort, tan pèrfida ella!

    (aquest cop només dic que hi ha comes que...hi ha la normativa de les comes. No pas totes, no pas tontes. Hi ha bandolerisme de comes i usurpació de punts i d'apunts...Serà això).

    Que el món sigui més just no ha de ser ni utopia ni fal·làcia. Només salvar un cargol de ser aixafat ja s'avança, a pas de cargol, però s'avança.

  • Mena Guiga | 06-01-2018

    Me'l rellegeixo, el relat. I, perfeccionista com sóc, oooostres, hi veig uns errorets que passo a anotar-me i així respiro més tranquil·la.
    Gràcies, jovinc.... rep una abraçada gran i un somriure, també.
    Igualment a la montseblanc.

    Jo crec que un dia hem de quedar estar hores xerrant i rient i potser fins i tot sortiran plors. Jo proposo. Del dit al fit...mai no se sap.

    El que haig de canviar al relat:

    'edatm' (treure la 'm')
    'per més de tant en tant' ---per més QUE de tant en tant
    'd'aquelles gates agosarades'----canviar 'gates' per 'felines' perquè 'gates' ho acabava de fer servir feia massa poc.


    Mena

  • Mena Guiga | 11-10-2017

    Els meus escrits seran sempre meus.

    T'agraeixo l'oferiment i alhora reitero: vaig a la meva, és la llibertat més gran.


    Gràcies per llegir-me!

  • Mena Guiga | 22-08-2017

    ...i si així fos sempre, el planeta millor estaria. Hi hauria d'haver més gent així (és clar que amb el perill d'agafar, per exemple, la temuda 'enfermedad del beso').
    El personatge dóna per a un relat més extens, ficcionant qui deu ser, com es deu dir, com viu, com no viu, etcètera. Bé, això va a escriptors. Jo ho faria. Ara: descriure-ho i fer-ne un relat costumista objectiu-subjectiu és un regal i a mi m'ensenya a visualitzar.

    Les terrasses i les cafeteries i si estan englobades en places...quin fart d'observar, de contar...allà -una d'elles- on jo estic avesada a fer-hi estada -tallat, escriure, mirar, llegir el diari i normalment deprimir-meeeee- hi ha, de fixos, la gent d'un centre de malaltia mentat. Un sempre demanant que li paguis un cafè i si li dius que no fot unes raons amb veu de granota espatllada que no acaba; un que s'estira als bancs i mou una cama com si fos un ball menut: una que...i servidora, quan hi és, amb alguna extravagància...sinó: la vida seria aborrida!


    Mena

  • Mena Guiga | 21-08-2017

    ...i que quan està ple cal anar buidant. Ho he llegit seguint la crítica, més que no la informació, perquè jo també tinc la clepsa a petar.

    Potser per això alguns relats van com van i, com has dit al teu comentari, no s'entenen. Lhe escrit jugant amb el tema coincidències que no ho són, fets comuns també i aleshores he volgut trobar un escenari i ha estat el camp i el que hi passa. Les banyeres, si m'analitzés un psicoterapeuta, per exemple, segur segur que són simbòliques. I què? A mi em va venir el títol dormint, cada banyera havia de ser, sí, una metàfora. Però hores després, quan tires endavant, surt el que surt i que deixo i que, amb tot, quan passo a net, poleixo. Jo em quedaria amb el cromatisme que desprèn, que crec que és assossegador. I que els personatges i uns quants 'jo, segur segur...facin el que vulguin!

    Gràcies pel comentari, m'agrada aclarir (que tira a no aclarir?)

    Suposo que la majoria els copses, els altres, si en llegeixes més.

    Mena. Touchyourbottom. Tanganika

    Bon fi d'agost. Malgrat la tragèdia...

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: