Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

692 Relats, 745 Comentaris
214133 Lectures
Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com




Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 26-05-2017

    Poden estar contents d'amara-se de pluja si no és de cap plor. La Pippi Langstrum estenia roba tot i plovent.


    Observacions de clown d'aquestes tontetes meves apart...un escrit que és com una tarda de pluja sana i trista amb final...feliç.

    Mena

  • Mena Guiga | 14-05-2017

    El pot haver traslladat a altres terres.
    En aquestes, pel que fa als meus tres conreus, se'l troba a faltar, encara que fos relativament recent la seva presència comentarista caracteritzada amb els mots del teu relat d'ell descriptiu, kefas.
    No, si encara sereu cosinets...


    Mena i germanes.

  • Mena Guiga | 12-05-2017

    Tot el que ha tingut força no la perd, es queda en el pòsit del bon aliment de l'ànima. Pot ser més, menys, però és. Són cicatrius d'alegria i de dolor.
    Quan el passat torna i una història que tot just és un títol amb tot ple de contingut no pot passar a ser capítols escrits...fa mal. La vida és decisió, acceptació i a voltes conformisme, per més que sembli que no 'queda bé'. Podem caure i aixecar-nos o no o a mitges o a vegades sí i a vegades no. Som humans. Aquest relat m'ha estovat. M'agraden les sensacions d'olors, tot el que implica natura i senzillesa, infantesa, innocència, quan l'adult encara no toca i, tant de bo!, que trigui.
    Aquesta Maria del relat és una gran dona.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-04-2017

    ...cosa que és genial i així ningú s'ha de fotre tripis, nom que un cop un tal transparent -un escorpinet punxaire però que està integrat dins relats, s'ha d'abraçar tothom- un cop va gosar dir d'un relat de my sister Tanganika. Vaig haver de buscar què era. En ma vida he pres res per a crear, sinó petaria, perquè ja em supura sola, la imaginació i m'acabarà fent anar al sot de pet, al sot de pet, al sot de pet i és una cantarella com si hagués pres vi negre (mooolt poc i vi de la casa aprofitat, no acostumo). Tot el que escrivim qualsevol de les tres que som és sencerament made in our minds+hearts+souls (la proporció varia, sesgons el dia, i més factors, és clar). El relat de la Gèlida-Nèlida-Bèlida va ser, per dir un exemple, una addició (no addicció) que demanava edició (si no ho faig a RC em quedaria en les arques d'un no-enlloc, o sigui, que a vomitar toquen). Se'm congriava una barreja que no deixava de petja i sabia prou que hi relacionaria els mots 'serralleria' i 'agrobotiga' que vaig veure passant en cotxe (evidentment no condueixo, sinó no podria observar) per la carretera que duu a Palafolls (on hi ha un restaurant amb un figuera de segle i mig i un avi amb un ull vermell potser signe de traspàs en breu) i a la que vaig poder vaig anotar-les en una llibreta (sempre en porto, les gasto de seguida, la d'aquell dia era una agenda de l'any 1983, n'aprofitava els fulls, 'regal' de mon pare. Vaig tenir clar que jugaria amb 'agrebotiga' i 'serrelleria'. Tenia al cap fets, persones, tot suelto, anar collint d'aquí d'allà com qui va al bosc i escull amb quines flors farà el ram...i vaig haver de posar-hi la dona del penjoll dels àngels (no tot ho explicaré, però no sóc jooo), el mico dels collons (ja és un clàssic en algun relat) i alguna frase escoltada d'algú més o menys conegut o simplement parant l'orella en una cafeteria. Així vaig i així se'm fa la mixtura que quan demana de ser duta a terme em subjuga i caic.
    M'ho vaig passar bé redactant-la a mà, tatxadures, passar-ho a l'ordenata (ordecrema ordetrufa) i perfeccionant-lo (sinònims, comprovacions, informació).
    Funciono d'aquesta manera, m'hi haig d'avesar. Gràcies pel comentari. Així, doncs, la resposat al si hi ha tongo o com (m')ho faig: sent purament jo (sí, tinc uns quants jo, qui no? No parlo dels nicks)...Perdo l'energia si dic, però tinc un títol per a relat, PURA URPA...ara haig d'escriure'l, perquè sinó quedo una boques. El títol m'encanta, m'ho dic i retedic, ara...ignoro què hi passarà i també si acabarà veient la llum. Hi ha dies i dies i la Mena és una muntanya russa que quan cau cau (amb cacau o sense). Com tothom, vulgar total, aquí.

  • Mena Guiga | 17-04-2017

    Un relat ben narrat, amb gràcia, amb domini, que no t'atures i penses 'plego'. Que fa somriure i, sort en tinc, a mi no em fa venir ganes de donettes perquè fa anys i panys que no en menjo, per sort meva (suposo).

    M'ha agradat trobar aquest relat per casualitat força alta, arran d'aquella seccioneta on relats posa 'alguns dels autors més valorats'. Així ha anat.


    Endavant amb les lletres. Els donettes són 'o' negretes, si això estimula, hehehe.


    Mena

  • Mena Guiga | 16-04-2017

    ...tot i que qui no les demana intangiblement? Al cap i a la fi aquest és un espai literari, un esprai de lletres, de compartir opinió i crítica del tipus que sigui si és feta amb educació. I jo traspasso llindars i al final m'engegaran.
    (demano perdó si em perdo, per do inadequat).
    Si no sé comentar com cal, millor callar (oh, el silenci, novament!)

    (a 16 d'abril, dia en què Chaplin va néixer)

  • Mena Guiga | 16-04-2017

    ...aleshores t'abraces i mirant de no ser egoista-'dolent' mires de donar-te als altres i a cadascú com correspon que li toqui que sigui. Això ho fa la llibertat neta, la coherent i la que, amb tot, té punts foscos, perquè mai va tot al gust de tothom i llavors fotuda s'ha.
    Quan ets bruixa i l'ànima plena no l'entregaràs a ningú, que ser vulnerable al cent per cent és exposar-se massa, quan sempre queden recons per conèixer d'un mateix, magrat, sí, la base inalterable, el pilar que conforma i sostè el 'qui sóc'.
    I vaig entenent aquest entendre la vida així. Implica que el mot 'compromís' és com un monstre (segons com se l'entengui) i que s'ha d'anar amb peus de plom per no repetir patrons i que ojuuuu amb fer mal i fer-se'n, que les bretxes, escletxes, esberles, osques i regates no s'esborren de l'enciclopèdia de les cicatrius (idea que dono a qui la vulgui redactar, que jo prefereixo fabular del tot o a fragments, per allò de ser contacontes).
    Un xinès -que recurrent!- diria:
    -És pray de confort.
    I es faria un dibuix amb els aerosols que complés i se sentiria nipónament ment, ni por ni no por ni nap ni na polió ni...coi de calaix que no para de jugar i que de cap manera accepta l'estúpid adjectiu 'lletraferida' (ho trobo imbècil, com d'afectació falsa, mira, i demano, amb tot, disculpes a qui s'hi defineix autènticament).
    Confolt, perdó, peldó, pendó...diria l'oriental, ai, l'oliental oli de tal i qual.
    I quan començo no acabo. I això que no sóc de fer ni menjar cassoles ni molt menys d'aprofitar-ne el contingut com una vegada algú em va dir que li encantaven els entrepans de 'llengua de vedella' que quedava del rostit de la seva mare (pobra mare, fi terrible, escabetxada com la geganta del conte d'en Toni Garrigueulo?). Ai, massa, massa, no es pot amb tot. Caldria un fotimé de vides. Al final sí que el silenci serà la cura. Com un càstig de la vedella sacrificada que va perdre l'òrgan de la parla. (ara macabrisme i morbo...no, no és el meu estil).

  • Mena Guiga | 15-04-2017

    I com que en tens tanta, ha de sortir i ho fa en format mots, molts, imparables.
    Jo ho entenc.
    Que ets talentós, indubtabilíssim. Que és el teu camp, el de l'expressió i comunicació, també. Que si no fa prou cas la gent? Importa? Sí, és el segon gaudi: el de connectar, transmetre. Tot i que el primer, el de la creació, és individual, única, és un plaer que encara que a vegades sembli malaltia, no ho és. És una manera de manifestar-se el ser.
    Que cal descans i respirar i mirar de no estar tant per l'obsessió literària? Està bé tenir un ordre diari per a no petar boig. Ara que...qui és boig? Què és bogeria?
    No és més de bojos involutius viure la vida passant pels sedassos socials com xaiets?
    Ser 'normal' és una mena de mort.
    Has produït molt, uf. Quin no parar.
    Ho entenc moltíssim.
    Aprofita l'enginy i la velocitat sempre que apareixin. I la calma i el sentiment, també, que són una altra vessant (observo).

    I et dic el que jo no faig prou: no t'analitzis en excés ni esperis aprovacions ni afalacs (a tots ens agraden, alimenten). I no paris, perquè, de fet, és entre tu i tu.

    (temps per a xocolata negra mínim 70% cacao, que no fa sortir grans ni petits)
    (duu magne si, sí).

  • Mena Guiga | 12-04-2017

    I positiu tipus Mare Teresa de Calcuta, en plan més lleuger, però no per això que no ajudi.

    Versos curts. Propostes per a saber viure millor. Convit a fer-ho.
    Per tot plegat, està bé.

    I només et vas quedar amb un relat (poema)!


    (a veure si l'animador/a s'anima a seguir...;)


    Si et ve de gust i un escrit et crida que l'escriguis, tinc proposat al fòrum d'aquesta web un tema (Treure's el mort de sobre). Només si vols. Fer comentaris a l'atzar -com ha estat amb el teu- forma part de l'animació (mira!) del qui proposa.

    Gràcies.


    Mena

  • Mena Guiga | 12-04-2017

    Em trobo que la gent (uns certs tipus de gent) em diu que em troba així com opines tu (ajudaire). El que em sorprèn és si em titllen d'intel·ligent (tot i que vaig veient -i això em farà quedar bé- que ben cert deu ser allò dels no sé quants tipus de mils d'intl·ligències. I la meva no recorda massa temps personatges i episodis històrics no em tornés histèrica o la geografia física del món, que la política és perdre el temps perquè la remenen com els rota qui té poder)...i amb la frase llarga m'he perdut i sort si em trobo (a vegades em retrobo i llavors puc somriure. Retrobar-se, el que s'és realment esporgant tot l'incorporat que és palla i consens)...si em trobo puc trobar-me bé o malament i millor bé que avui llegia que ser optimista és gairebé obligatori i que hi ha hagut molta gent que en situacions brutals ho ha estat i ni que sigui per respecte a aquestes persones. Barrejo molta informació, ho veig. I segueixo. Deia allà, també, que si la societat actual ha produït tanta depressió, desànim, és prou pel fet que 'no cal lluitar per sobreviure', perquè per sobreviure s'ha d'estar en acció i això entretè i aleshores la depre cau en picat contra ella mateixa.
    És un món malalt i es tracta de buscar-hi la part sana i aconjuntar-s'hi. I ho és la lluna d'avui per exemple, plena d'ahir, rosa es comenta. Però la més grossa i propera és la de maig (i ja em ve al cap la peli 'Luz de luna', que sí, és un xic comedia tràgica i és d'una o dues estrelles amb aquella Cher tan megaoperada qual Letiziona o Isabel-Bottox-Preysler... (m'encanta fotre'm amb sers dignes de punxadetes i això és ...involutiu, però mira, som tots suma de virtuts i defectes i en % diferents. I me n'he anat amb tangencialismes i bifurcacions polifurcades (que no tenen res a veure amb cap personatge polític)...
    Total, que sobre l'amor ...fotuda cosa. El millor és viure'l quan es presenta (mirant de no analtizar massa -la raó- i deixar que l'ànima s'eixampli i brilli i es mostri i si és vulnerable ja ho sap i s'hi exposa), mirar de no buscar-lo sinó que aparegui però si apareix pot ser que vingui buscat des de fora pel des de fora que ve).
    L'amor té tantes manifestacions que quedar-se amb la de parella i carantoñas és reducció. Sublimar-lo amb carícies i una cantarella màntrica des del cor a un animal de companyia és ben útil i puja puja molt cap al bon univers.
    L'amor pot ser mirar els núvols i les formes que prenen i en aquesta degustació hi ha un gaudi.
    L'amor és pintar-se una camiseta i posar-se-la i pensar 'ningú la té igual', com m'estimo. És amor exhibicionisteta però és amor.
    L'amor és el vent d'abril i les caputxines que es deixen menjar a l'amanida.
    L'amor és mirar de no pensar que la llar necessita una neteja a fons i ordre i aferrar-se a, per exemple, anar a fer un gelat i ajudar un noiet a fer el dossier de putes matemàtiques del segon trimestre, plenes d'equacions i canvi de signes. Tot canvia.
    L'amor és agrair. I no és fàcil quan costa.
    Jo avui agraeixo unes quantes coses i no n'hi ha cap que pugui ser de film amb rombes ni amb quadrats. Jo ja sóc un cercle. (que conté algun cerclet vicioset, òbvimanent, com ara mirar de viure la vida com, per exemple, un camperol extremeñu que hagi rebut una subvenció i que si amb el mínim esforç i aquesta ajuda viu prou bé...per què ovaris matar-s'hi massa més? Queda fatal! Però és que si no hi ha la urgència bèstia...cal fotre massa cosa quan el millor és 'sense pressa sense treva' de Goethe (que ho estic usant de subterfugi)?.
    I cada etapa que duri com li plagui.
    Qui escriu sol ser gent 'd'aire' que no toca prou de peus a terra. No vull generalitzar, és clar. I s'encanta encara més en el no-aquí-i-ara sinó que va enrera i endavant imaginant, pensant. Tot serien històries, part d'històries. Realitat i ficció. Que esdevinguin indesxifrables, com aquells contes orals que passats de generació en generació, els que tocaven part real, s'havia tergiversat tant que la veritat era mentida i a l'inrevés, vés a saber. I per què s'ha de saber?
    El món és ben ple de xafarders, esport cíclic i anar pedalant.

    Tanco el rotllasso patatero. El meu caos no em deixarà que el president de Catalunya m'atorgui cap creu de Santa Jordina. S'ha de fer una novel·la. I, com deia Pavese, 'treballar cansa'. Va a energies i en la única obra que li he llegit de seguida vaig constatar que també era...d'octubre.

    Apali!

  • Mena Guiga | 12-04-2017

    'T'estimo, et desitjo, et necessito', ve a ser ben sinònim del que en el teu text es va repetint amb diferents modalitats.
    Aleshores, en llegir els mots (el primer cop) ens adonem que les novel·les tipus Corin Tellado (i les que no, des de X autor vàlid fins a Y autor revàlid) i el Hollywood més de baixa estofa (i també de mitja i alta, aquí hi cau tot quisqui)...és après.
    És après, vist, copiat. Són emocions que ens fem nostres i que són iguals arreu dins una cultura.

    Amb tot, sembla que sentir mots així, dir-los (o no sembla) ajudin per viure o sumin a la vida (per més que pel que després pugui passar restina -per tot allò del sofriment, del desamor) i que, quan fots el camp d'aquest planeta en decadència (a causa de la mà de l'homo insapiens inhappiness) 'tot això que t'emportes', o 'ja l'ha ballada', com se sol dir.

    No hi ha res infructuós quan té un poder màgic ni que sigui d'un segon (ara: això és una opinió) (les opinions varien, també, en funció d'argumentacions, de contractes i de contrastos i...crec que és temps de bunyols que quedin forts per a sucar al cafè amb llet -qui hi vulgui 'beguda' de soja, entenedor, però es morirà igual-, que facin molta olor de matafaluga (i no matal'eruga) i a viure, a viure, perquè viure vivint és el que toca. I quan toca morir, toca, sense dramatismes (si se'n sap, va a caràcters i a situacions).

  • Mena Guiga | 11-04-2017

    Per aprofitar.Una bruixa mai s'entrega al cent per cent. Creu-me. Una bruixa és d'ella mateixa i sap i pot donar molt, però hi ha un nucli brillant que no s'ha de deixar assolir, perquè encegaria (au, quina arrogància, ehhehe).

    Bromes apart, el tema 'bruixa' m'ha agradat i com que sóc la proposaire del Repte Clàssic al fòrum de la web i cada dia, com es va acordar recentment, haig, a més, de buscar a l'atzar un relat i un nick i fer-ne un comentari, avui t'he triat, m'he quedat a la llegra P. Un poema en què s'hi llegeix una amargor i un cert conformisme. On un personatge amb 'poders' sembla que no se'ls creu o els ha perdut. La vida quotidiana els ha colgat o anul·lat. La grisor, segons com, de la rutina. Però ho diu i aquí hi ha la força que, penso, és l'inici de la lluita, la necessitat de canvi. Espero que aquesta bruixa deixi de ser boba perquè és bruixa i no li ho permeto. Que voli cada cop més alt i que si cau sigui en un prat d'herba flonja amb flors de colors i que rigui com una boja. Que imagini i s'ho cregui, que creï, que rigui.

    Aprendre a volar per fugir de la zona d'(in)confort. No?


    Si et ve de gust, estàs convidada a prendre part al repte que he convocat amb el lema 'Treure's el mort de sobre'. Només si vols.


    Mena

  • Mena Guiga | 10-04-2017

    Jo tinc verbs del meu avi com 'carretejar', 'esterrajar' (quan es tractava d'escombrar i fregar la cuina!). Un home que ara ja no hi és i que va viure 93 anys. Durant la guerra va estar tancat a Deusto i va haver de veure gent tirant-se per les finestres. Va agafar angines i al principi als que en patien els donaven llet. Després, no. Contava que un li feia com unes pressions amb els dits als canells per curar-les. També, arran de la manca d'higiene, va agafar piorrea i les dents a fer punyetes.

    Hi ha una tirallonga de vivences de les persones de tots els temps. Ningú és estèril de vivences i si les conta i algú les explica, esdevé un xic immortal. O, millor: comprès, estimat. O d'altres adjectius, és clar.

    He escollit els autors el nom dels quals comença amb la lletra 's'. I m'he aturat al eu nick. Tot mirant que sigui prou atzarós. Explico: al fòrum de Relats, per tal d'injectar vida al Repte Clàssic (el més antic), vam quedar que qui el proposés (que és qui 'guanya', qui és triat pel convocant i jutge) cada dia, a més de penjar un nou tema-nova edició del repte, comentaria un relat de la vastes arques de l'espai virtual. Uf, ha quedat molt 'rotllo pesat'?

    Total: que el teu relat és el tercer, és el tercer dia que comento. Per ara no tinc participacions al que he demanat: escrits en base a 'Treure's el mort de sobre'. Ho dic per si et ve de gust de prendre-hi part.

    Pel que fa al 'El carretó roig'. El teu do narratiu és indiscutible. Un raig verbal ample, ric. Una història basada en la realitat, en aquest cas. Un tresor compartit.
    He 'notat' que havia estat escrit 'a raig', per alguna 'falteta' en la rapidesa orgànica.
    I em sembla que 'donat que' no és correcte. M'agrada saber de persones que ja no hi són i com eren, ni que siguin unes pinzellades. Imagino com la gent anava a arreplegar alguna cosa i la dona amb la por al cos avisant que pare i fill se n'estiguessin. Un relat per a amplificar moltíssim, penso. Tot i que bé està que estigui així. Tot en funció de l'energia del moment de l'autor.

    Afegir que he après amb tu. Sempre aprofito, d'on sigui que llegeixo, d'anotar vocabulari (que encara que conegui uso poc i m'interessa d'incorporar).


    Gràcies per, de manera així aleatòria, còsmicocasual, formar part dels relats que comento.

    Mena

  • Mena Guiga | 09-04-2017

    Serà això, també, la idea de 'bucle'?

    Està bé començar amb un paràgraf i repetir-lo per...seguir igual o qui sap si canviar-lo com aquella novel·la 'Si una nit d'hivern un viatger', que el títol el feia suculent, però que tallar sovint el què passa per tornar a començar tallava massa. Per això -i fa ja molt de temps- el vaig aparcar. Crec que el vaig donar.

    L'Anna Maria, si s'hagués seguit, m'ha fet pensar en això. Però entenc que més aviat seria repetir tot el relat. Té la seva gràcia.

    Un relat ben narrat, centrat en la descripció de la vida d'una dona d'una edat ni jove ni madura que la viu sense destacar i que ho accepta (que no es resigna) i que per assolir-ho ha hagut de fer alguna cosa, també (marxar de casa, aprimar el vincle amb la germana). Una dona amb una llibertat escollida, imitada de moltes més (no és una dona original, però penso que podria ser-ho més si s'expliqués en què ho és, des de costums menuts i particulars a tocs de l'ànima...i, ei, que això ho dic, no és necessari, cada text que un autor fa/sent/li surt, si és orgànic, queda com queda i si no ho és...cal estar llegint i rellegint per arranjar i rearranjar? Depèn. L'energia primera mana (torna a ser el meu parer, discutible, argumentable sempre).

    He triat aquest relat avui dels Autors de RC volent mirar-me els que comencen per la lletra ela. I he passat pel teu nick i he fet un cop d'ull i he escollit un relat no comentat encara. Sóc l'actual proposaire del Repte Clàssic del fòrum de la web que, seguint un eix d'animació iniciat per company 'aleshores', per tal de potenciar el repte afegim comentar cada dia un relat a l'atzar. El teu és el segon. De passada, i només si et ve de gust, aprofito per convidar-te a fer una aportació al repte que té per tema 'Treure's el mort de sobre'.

    Mena

  • Mena Guiga | 08-04-2017

    Hola!
    T'explico: al fòrum de RC, qui proposa el Repte Clàssic, per tal d'augmentar motivació i participació, cada dia fins que la data del repte s'esdevingui i hagi de fer comentaris dels relats presentats i en n'esculli un...doncs cada dia, deia, tria un relat a l'atzar de la gran arca de textos i autors de la web. I, mira, jo he anat pels autors de la lletra 'j' i un xic m'hi he passejat i m'he acabat quedant al teu perfil i he volgut comentar aquesta faula que no tenia cap comentari. I és que el tema 'teatre', m'ha entrat i aleshores calia seguir.
    Interessant conversa la de l'astre celest satèl·lit i la del plàtan. Es volen i no es volen, qui tira pedretes tira amoretes, com eterns amants joganers. Un final fotut per a l'egocèntrica lluna (penso que, màgica com és, com no voler ser admirada?) restar sense interlocutor. Una separació cel-terra encara més amplificada. Per fer pensar.


    I, bé, de passada, si et ve de gust (que això no estava previst) se't convida al repte que duu per nom 'Treure's el mort de sobre', :)


    Mena

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: