Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

560 Relats, 616 Comentaris
127919 Lectures
Valoració de l'autor: 9.47

Biografia:
(foto del dia de St.Jordi 2015, amb el meu primer llibre per a adults. Un tast de les meves vessants, "Al terrat a l'hora calenta i altres relats").

Sóc del 66.
I d'octubre.

M'encisa, per exemple, aquell to rosa-lilós de les capes de la ceba de Figueres (encara que faci plorar), el groc de la mimosa (que és una espècie d'acàcia) i el taronja de les calèndules dels marges dels camins dels camps, tant si hi passo amb bicicleta com a peu. El taronja de les caputxines. Els alliums esfèrics formats per flors-estrella.

Fins no fa massa (trams de la vida) em delia per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tresors tots.

Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen.
I els jocs d'ombres dels vegetals.

De nit, mirar la volta celest, el titil·lar estelar, la lluna canviant i estar-m'hi. El contacte amb l'univers purifica i així estalvio dutxa.

M'agrada escoltar quan em parlen amb il·lusió a la mirada (escoltar costa!). Més aviat sóc de xerrar (peixatera!!!!).

Dinamisme i creativitat, quan apareixen. Gaudir de la vida, del senzill i autèntic.

Prendre un tallat ben calent amb molta escuma en una terrassa en un local amb encant, tot llegint o anotant en una llibreteta massa mots que em circulen per una xarxa enrevessada. I si l'establiment afegeix una galeta per a sucar...quin detallàs! (temasso per a futurs relats) ;)

Agrair les converses interessants amb altres soledats que trascendeixin d'estereotips i que aportin evolució (sinó...paguen la pena?).

El mal gust em fa fer creus i ratlla (una taula parada amb elements de plàstic o vaixella globalitzada i no menjooooo...però qui em va parir així?). Vidre de colors, terrissa, teles ben escollides...mira que enverinen, les revistes de decoració que ensenyen cada 'palauet'!

Estic més bé en un caos (aparent o no) amb elements escollits, encantadors i amb ànima que en un ordre vulgar i globalitzat.

Sóc d'anar amb espardenyes menorquines que sovint em decoro (em pinto moltes peces de roba, amb llunes, gats o taques abstractes) i si es posessin massa de moda no en duria.

Gaudir del sol d'hivern, que dóna vitamina i acull, asserena.

Agrair l'existència de les gates calicó i de la meva en concret. Una preciosa bigotis de típex, cueta plomallona, tricolor estupenda, ésser afí (tot això són fragments com de mantra que li dedico, encara que passi de mi, que això ja ho tenen, els felins. Elegància i independència, i poesia vora un foc ronxant i deixant-se acariciar).

Em fan gràcia les tortugues i les granotes.

Les libèl·lules se m'enduen a móns que no em volen explicar.


En escriure -pràcticament sempre narrativa- barrejo i no barrejo realitat i surrealisme (totes les dimensions són certes!), humor, amor i desamor, histrionisme, mordacitat, tendresa, drama...

M'AGRADA FER RIURE LA GENT. I RIURE-HI. RIURE ÉS IMPORTANT. SOBRETOT APRENDRE A RIURE'S D'UN MATEIX.

I la vida et duu les persones a qui has de fer riure i donar amor. Això omple.

Sóc (quan se'm deixa) contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes (i aquí relats i relats i relats, estic sota els efectes d'una malaltia benèfica, no puc parar) i també il·lustradora (cal que digui que l'estil és boig?). Professora de ioga integral sense exercir (la disciplina...uf!, una miqueta bé val la pena..per tot allò de l'equilibri entre cos i ment, perquè enforteix i perquè és un repte).Monitora de risoteràpia (ajuda a tenir unes bones abdominals, ho juro!). També tinc la introducció al clown (un nas vermell diu tant!). Tot m'ajuda per a dur a terme festes i celebracions per a grans i/o petits, participació i diversió, deixar-se anar. I, el més antic, estic diplomada en Turisme. Però no em feia el pes donar claus d'habitacions a la gent en una recepció ni haver de repetir horaris d'àpats robòticament (per exemple, i amb tot el respecte per qui ho fa i a sobre en gaudeix), entre d'altres monotonies hoteleres (què voleu que hi faci!).

Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que sovint piquen a la porta i no cal ser-hi hospitalària). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies (tot plegat em costa molt!!!!). Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral·lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (voler és poder, diuen...qui ho diu? Depèn del tram vital, depèn d'uns quants 'depèn') (de pen i de pencil) (imbeciloide total, ha quedat!).

I sóc de foc i aire, intento ser més de terra (calen arrels,qui vola massa, ai, quan s'estampa!.. i d'aigua poquet poquet. I això que em considero bruixa de rierol (món amb el que m'identifico). Sembla ser que també duc una guerrera, a dins, i una deessa -totes les dones en duen una, l'han de retrobar o potser els l'hi retroben. La meva adora el to del safrà-...Entre totes em fulminaran!

*Autocomentaris: aquesta tia està sonada, boja rematada, no hi toca, o toca un bolet -al·lucinògen, segur-, està com una cabra amb un llum. En fi, és el que hi ha...



butxaca5@gmail.com

Mena Guiga @ MenaGuiga (twitter)


Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 20-05-2015

    Un exemple més de tants i tants com n'està la xarxa farcida.
    Un exemple més del molt per anar a parar al res.
    La gent està molt sola i es busquen il·lusions, contactes.
    Fins que s'arriba a entendre que només el 'tangible' i el diari i quotidià és el que hi ha. Sí, queda pòsit, d'aquell regal de la tecnologia. Però és dur.
    La gent està molt sola, en general.
    Però les companyies mai ompliran buits.
    En van omplir, sí. Però són trams. Formen part de l'experiència i s'han de passar.

    Com està, la societat!

    Al protagonista: que acompanyi el guariment amb un somriure.

    Mena

  • Mena Guiga | 16-04-2015

    Sembla un embarbussament per a practivar ve baixes.
    I un gat.
    Amb elements així, i el clap-clap (que en anglès seria 'aplaudir-aplaudir') d'una cafetera que me l'imagino com un personatge més (i el gat també compta), el relat i intimista amb tocs de tristor àdhuc acarona.


    Mena

  • Mena Guiga | 11-04-2015

    Com costa acceptar que tot canvia! I a les dones penso que ens costa més. Adaptar-se a un nou 'tram' amb el cani físic indefugible i l'emocional que comporta.
    I s'ha de viure i entendre'l, cosa no gens fàcil. La Lya Luft a 'Pèrdues i guanys' en parla molt (és un llibre de reflexions). En vaig prendre nota i, si més no, ajuda.


    Molt ben escrit.
    Benvinguda a relats!!!!!!

    Lídia

  • Mena Guiga | 01-04-2015

    Xafarderia, també es pot dir.
    Amb la por amagada que no hàgim estat nosaltres els estimbats ni ningú proper a nosaltres.
    Però passa sempre així: el tsunami, les Torres Bessones,...
    I s'escampa que és massa.
    Reconec que en anar a prendre un tallat em vaig posar al dia del fet, perquè no miro ni escolto notícies, miro de crear una esfera apart (egoistament i protectorament i més coses que se'n pugui dir).
    També vaig pensar en altres sers vius que van tenir la mala sort amb l'impacte: els que vivien en aquella zona. I la vegetació. Tot ha patit.
    Els medis són frívols: exposen desgràcies i passen, perquè toca, a esports i a la moda i al temps que farà. Tot forma part del cada dia.
    Sap greu.
    Tant de bo, si és cert això de les ànimes, tots siguin a un lloc de benestar. Ja no parlo de reencarnacions que el desaparegut Pedro Reyes deia, en una entrevista buenafuèntica -que per casualitat n'he sabut, d'aquest humorista, reitero que jo TV gens- que como no te acuerdas no puedes saber tus reencarnaciones y que para eso te las dice una pitonisa por 40 euros.

    Bona entrada d'abril,

    Mena

  • Mena Guiga | 31-03-2015

    Un relat per somriure.
    Afable i simpàtic. Amb rimetes ximpletes. Per explicar a quitxalla de tota edat (inclosos els polítics).
    Inesperat que el gos parli. Potser jo hagués mirat de tancar el com és possible amb alguna cosa impensada per deixar més parat el lector, que el recurs bèsties parladores és sabut, però no pas avorrit.
    A veure si a còpia de salsitxes el gos s'embafa i acaba...gos botifarra!
    I el dentista...que cuidi la dentadura...que només n'hi ha una.

    Mira que no guardar un xurro per a les amistats de RC! Pel trosset que ens hauria tocat, cap càries ens hauria visitat!

    Mena

  • Mena Guiga | 31-03-2015

    La primavera, a més, que és renaixença, s'enduu vitalitat a partir dels...diguin el que diguin. Jo, aquests dies, tinc son, i m'he refredat un xic. I puc donar gràcies, que duc una existència com de mitja reclosió, no he complir horaris fora de casa i això és molt.
    Mirar el cel, que sempre canvia, també. Ahir al capvespre oferia nuvolades esfilagarsades vistes amb càmera d'acostament i d'un to rosa-salmó. Semblaven ales d'àngels. Els cels aquests no pronostiquen pluja o vent. Van més enllà: duen missatges de gaudi a l'ànima. Formen part del que s'emmagatzema de valuós del dia a dia.
    Penso que quan arribem a uns certs trams existencials els canvis vénen, i els físics són inevitables. Pel que et llegeixo i observo, pots estar contenta, i molt. Has fet molt i més que pots fer, sense presses, amb la calma que ara s'enceta. No cal córrer per res. Per res. La contemplació val la pena i omple, nodreix. Enhorabona per aquest cel de cigonyes (sap una mica de greu pels avions, però hi són, els hem creat i tant de bo no s'estimbin sovint), pel blau del cel, pel solet que prenies. I endavant.

    Abraçada,

    Mena

  • Mena Guiga | 23-03-2015

    ...hauríem d'aprendre a modificar-les, veure-les des d'una altra dimensió, com als somnis.


    Cada dia hi ha d'haver el màxim de realitat bona-valguda-la-pena possible, que fa 'pujar' per trobar-se amb les de la nit (quan són les que brillen, of course ;)


    Mena

  • Mena Guiga | 22-03-2015

    Entres d'altres virtuts i no virtuts que té, que, com tot, té sumes.
    Però la pluja d'aquest relat enceta colors, es parla de les estrelles, que és centelleig, i de futur...i de por.
    Cal arriscar-se des de la intuïció i des del cor. El cervell és qui ha de callar més.

    Molta sort i bona primavera!


    Mena

  • Mena Guiga | 21-03-2015

    I, amb tot, i pel que estic observant des que llegeixo a Relats, es 'repeteixen' aquests estats, aquests trams de vida d'amor i desamor. Els desitjos passats, els futurs, les expressions d'amor. La tristesa de la pèrdua, la no acceptació quan és recent ...i àdhuc no tan recent. Amb tot, són únics i intransferibles dels protagonistes de cada episodi, siguis tu i sigui autobiogràfic -que ho sembla molt- com tal com qual com...com...
    I les cicatrius costen de cosir. S'obren en records i dies de pluja o imatges o paraules de fets esdevinguts. A vegades es magnifica, com si allò hagués estat oníric.
    El que hagi de ser, serà. És la suma del que es fa més el que ve o s'aconsegueix.



    Mena

  • Mena Guiga | 20-03-2015

    La bogeria és això. Aleshores qui no està boig és qui està bé. Anem demanant 'plaça' a centres de dia i residències per a salut mental, que cada cop costa més.

    Mena

  • Mena Guiga | 20-03-2015

    ...o fer foc nou o prendre el sol que escalfa, alimenta i anima.

    Però FER.
    He llegit en aquest relat i en un altre teus els mots 'inconformisme' 'perfecció''frustració'.
    Són potents i repetir-los els grava més, penso.
    Portar-los, si se'ls té, a passejar com criatures i renyar-los quan es passen.
    Fàcil no és, són trams de vida i tarannàs.
    Tant de bo l'escriure sigui una ajuda, una sortida d'entre moltes.
    Ara seré tonteta i et suggeriré que al Fòrum de RC, si et ve de gust, duem a terme uns 'reptes' i, mira, nodreixen: socialment -encara que sigui intangiblement- i per l'aprenentatge-haver d'escriure segons uns paràmetres, però la llibertat creadora no l'acoten pas, forma part del joc.
    I ja callo.

    Un somriure,

    Mena

  • Mena Guiga | 20-03-2015

    Anar esporgant -un verb massa bèstia!- per anar podent entomar aires renovadors, que són eterns. Perquè tot és llast, és pes, són emocions i arrels. I hi han de ser. Potser no ser massa extremistes i, per posar un exemple, de cada cinc objectes que en quedin dos...o un.
    És una mena de feng-shui, penso. En aquest cas es busca amor i situació per allò que marxa. Com brins d'anhel de certa immortalitat.
    Això d'estar entre els déus i els animals, és incomodíssim, perquè uns no han de fer el traspàs i els altres ho ignorem (pensem) (aquest dir no és meu, sinó del filòsof Ken Wilber, que uuuuf).

    Donar és bo. Desprendre's, més lleugeresa, més l'essencial, més el ser que el tenir. I el que tenim que forma part del nostre haver 'estat', amb la nostra pàtina, que duri el que li toqui. Potser els objectes també tenen un 'cel' (allà on va tot el que vol dir 'evolució' amb amor, autenticitat i força).

    I tanco comentari, que m'he anat bifurcant en el tema.


    Petons i a viure el cada dia pleníssimament. I quant més es quedi 'a dins', millor. Ens ho endurem.

    Mena

  • Mena Guiga | 20-03-2015

    Perquè n'hi ha de mal encaminades i s'hi queden i n'hi ha d'il·lusionants que en llegir aquests comentaris queden com a il·lusòries. Però, sí, raó en tot tens.
    Som sers complets i no hem d'anar esperant ni complements ni necessitats, que, al cap i a la fi, parteixen d'una 'educació' romàntica que ens pot estupiditzar. Amb tot, costa. Si més no uns % de cada frase criticada -ben criticada- a vegades ajuden i potser són certs o s'hi creuen. Són recaigudes, és el voler unes ales.
    Ni models cal buscar. Però sempre em venen al cap l'Spencer Tracy y la Hepburn, no pas en Lennon i la Yoko (molt més mediàtics) o en Dalí i la Gala (extravagància i vici, i un enllaç 'diferent'). Estic tangeciant, o sigui que tanco comentari.
    Per moltes frases d'amor que no siguin les estereotipades, sinó les pròpies que cadascú troba (si les troba).

    Mena

  • Mena Guiga | 07-03-2015

    Les estacions i l'anar passant cíclic.
    El final és una obertura a la vida, encara hi ha llum.
    El destí -no és aquest el nom-, mira, va i al lloc de dol fa encetar un nou motiu per a l'existència (tema parella, que hem de viure a nosaltres mateixos, la parella és una esfera amb un contacte i a prop).

    M'ha recordat el meu avi Lluís, que durant més de vint anys va dur flors cada diumenge a la seva vídua, morta als 65. Ell va viure 93 anys. L'hi havia promès. A l'estiu dàlies, a la primavera calèndules, lliris, roses, carolina, clavells de poeta -bé, el que tingués per l'hort-; a la tardor, crisamentems grossos de bells tons liles o grocs o blancs o morats; i a l'hivern costava més, però una mena d'arbust de flors grogues semblants a gessamí sense olor feien el fet.
    Ja fa onze anys que en Lluís i la Filomena comparteixen nínxol. Bah, si és molt més que això!!!!
    Jo no hi vaig, perquè els cementiris em fan plorar.
    I perquè no vaig prometre portar-li flors, perquè allà on és les té totes.


    Gràcies pels teus comentaris.

    Mena

  • Mena Guiga | 17-02-2015

    En el relat se'ns mostra, a més, cap al final, el perquè, que unes dècades enrere l'amor entre dones...creu i ratlla. Però alhora la protagonista ens mostra un toc de frivolitat: la decisió tan ràpida de seguir aquella via (de vida, no em refereixo a si amb homes o dones), no es queda fent un dol, té una energia que li ho impedeix o ho fa veure, perquè cada persona amb qui s'ha tingut intimitat impregna i això no marxa.

    Mena

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: