Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

792 Relats, 832 Comentaris
281755 Lectures
Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com




Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 08-12-2018

    Per allò del mirall, perquè un escrit ja fa visualitzar.
    He volgut comentar perquè, en veure la foto anònima del teu perfil, i la data que h posa...és el mes i dia -no pas any- que André Gidé va néixer. el de 'Els falsificadors de monedes', quina enrevessada obra, Premi Nòbel i autor els llibres dels qual van ser prohibits per la puritana església, no fos cas!

  • Mena Guiga | 03-12-2018

    I són segments, limitats, amb extrems. L'abans és l'abans. El després, el després.

    Aquest relat conta un segment. Un de passió i de necessitat carnal. Un poder permetre-s'ho per part dels protagonistes deixa una obertura que, malgrat tot, la dona tanca. I ben fet. Primer la llibertat i la protecció. Allò de gat escaldat amb aigua tèbia fuig. Bé, gata, i amb un somriure.

    I a viure segments, siguin místics, síguin libidinosos, siguin gastronòmics, siguin onírics, siguin fruit de barreges com ara, per exemple, onírico-libidinós, o místico-literari, hehehee. El cas és que hi hagui xocs, flashos, segments.

    I qui els viu, tot això que s'emporta!

  • Mena Guiga | 03-12-2018

    Tot i que avui en dia la part 'femenina' dels homes està en alça -i ja era hora- també hi ha el tema 'relacions líquides'. La gent aguanta i no aguanta i aguantar un no aguantar o aguantar-aguantar és hòstia amb un guant a la mà. Jugo amb els mots, ja ho veus, dins la seriositat -o no-de tot plegat. Llegia avui que sembla ser que se 'imposa' un valorar els sentiments des de la raó. Sí i no, tornem-hi. Hi ha d'haver un equilibri. Però, abans d'això, cada persona, única, s'ha de valorar i estimar des del sa positivisme i passar bastant del tema de tota la vida anomenat 'la parella' que Holliwood tan va contribuir a enredar troques i troques. Fa temps. Ara tot està deslligat, tot circula per mil camins. I no s'hi ha d'anar sola, sinó amb una mateixa. Sola i descansant en banys com el que fas.

    Sóc plenament conscient que me n'he anat per tangencials, però què hi farem!
    Si m'ha sortit així és per alguna raó (vull creure) que tal volta t'ajudi ni que sigui una micona...

    Endavant!

  • Mena Guiga | 23-11-2018

    Un relat de sexe passional desenfrenat que avui en dia molta gent deu saber protagonitzar. I que no és una crítica. A mi que a una dona se li digui que se senti 'puta' no em fa el pes. Però va a gustos, perquè és més digna una dona de la vida, o moltes d'elles, que, per exemple, una reina freda i multioperada.
    L'he trobat sense acabar d'arreglar, deixat al que fos, igual que les accions que s'hi van succeint.
    L'he trobat el que es diu: un desfogar-se. En aquest cas, escrivint.
    Tot i que la teva capacitat literària supera aquesta escapadeta, i tant. És un relat eròitc de Relats que m'imagino com molts: carda, llepa i xucla. Que, repeteixo, està bé. Però...

    Serà cosa de l'edat, del gènere i del moment.

  • Mena Guiga | 23-11-2018

    Res, que a 2019, n'hem d'encetar un altre, passades festes, quan la gent ha d'estar el 'llarg hivern' estalviant (i el no llarg hivern,també).

    Un relat de bon llegir i ple de tocs xulooooooos. Per molts anys a tots!

    Tríade dixit.

  • Mena Guiga | 17-11-2018

    Això omple, això és vida. Fins i tot, en aquest cas, en diria, missió de vida. Tants 'deserts' com hi ha a l'actual putrefacte planeta...calen molts bojos i boges.

    Mena

  • Mena Guiga | 05-11-2018

    Re-benvingut a R-C!

    Observar des del cor.

    I tant més. Això és la necessitat de comunicar, d'eixamplar-se. Segons un professor meu de ioga i filòsof, aquest home del bar 'fa el que pot'. Com tot, discrepable.

    Mena

  • Mena Guiga | 31-10-2018

    Jo vaig recordar el meu al relat 'No podaré els cardenals mai més'.

    Però no és suficient...

    Haurien de ser mil relat ...o més.


  • Mena Guiga | 27-10-2018

    Per cert: molt ben descrit.
    RC té una cosa innegable: s'aprèn d'altres, de quins mots usen, de com escriuren...i quan agrada i s'ha après s'ha de dir. Ha estat així!

  • Mena Guiga | 27-10-2018

    I tot, tot, tot, sempre, sempre, sempre...per aprendre!

    L'humor és important, molt, molt, molt, en aquest il·lusori món!


    Segur que les calcetes liles eren precioses, però posades a conjunt amb els glutis que pertocava, :)


    Mena

  • Mena Guiga | 22-10-2018

    És dolor, és no voler perdre. I amb la matèria ho fem molt. I ho volem fer amb els paisatges bonics fotografiant-los, per 'quedar-nos-los', per retenir-los. No fa més mal? És un mal en el que, estimant, volem refregar-nos-hi perquè 'va ser' i no volíem que passés. En el relat, les demostracions numèriques de despeses són, com bé se'ns explica, molt més. S'han de guardar, com una temença a la vacuïtat. Costa, com costa, de fer neteja. Però...qui ha dit que se n'hagi de fer, quan, quina quantitat i com? Això ho decideix cadascú, perquè dins el cor no cal i allà ja s'ha quedat el que de debò ens cal.

    Preciosa foto, la nova del perfil. La tafanera abella que o és tafanera o simplement es vol nodrir o és viatgera o tot alhora. La natura és l'exemple màxim del goig del present, integrar-s'hi i...la visa del present, :)

  • Mena Guiga | 20-10-2018

    És un dol, tal volta el primer dol per desamor. I cou.
    I s'ha de passsar.
    Queda sempre el pòsit del que va ser i va nodrir. La intimitat única de cada parella, tot allò que defineix cada vincle exclusiu.


  • Mena Guiga | 20-10-2018

    Veig que el relat té gairebé deu anys.
    Bilions d'animals han perdut la vida des d'aleshores al diari holocaust animal (porcs, garrins, vaques, vedells, conills, pollastres,...peixos la tiraaaa!) apart de més tema animal que fa mal (experimentació, entreteniment, cosmètica, pell, caça,...). El veganisme creix, cada cop hi ha més humans que miren d'humanitzar-se en aquest aspecte que, al meu parer, és essencial.
    Quan els ulls mostren molt el blanc...és símptoma de terror. Ploren, els vedells sent dus a matar. Bé, si t'interessa, el veganisme conta amb pèls i senyals la crueltat de la indústria làctica que, si s'és vegetarià, no s'hi ajuda massa.

    Mena

  • Mena Guiga | 24-09-2018

    És un espai d'obertura i teràpia emotivo-literària, penso. És el teu perfil, la teva plana. Per tant, fora disculpes. A vegades pequem per massa 'em sap greu, jo no volia'. I mira quejo ho faig, cíclicament al fb pel tema veganisme, per si les amistats s'ofenen. Que ho facin, si ho fan és perquè els remou i s'han d'enfadar amb mi, quan el que passa és que veure el que s'està fent als animals cada dia, minut, segon horroritza i volen un tupido velo per no sentir-se malament. Bé, apart d'això, continuo amb el comentari.
    El missatge-mena-de-mantra que escriu amb retolador permanent (això de permanent és un afegitó importantíssim) és la fita que queda en un cim, que ja és una fita. Qui no vol ser esimat? Ara que, penso, és millor el gaudi d'estimar. El donar-rebre amor no sempre s'escau. És així. La vida és així. Si fem balanç de 'qui ens estima' i a 'la seva manera' hi trobem pares i fills i certes amistats, imagino. I hi incloc les mascotes. Aleshores, sabut això, sí, desplegar el dolor, la frustració ('el que voldria' i no 'és com desitjaria', un xic tira per aquí) i continuar. Un exercici sa de recapacitació amb natura inclosa (que guareix, que mai l'hem de deixar de menester per a integrar-nos-hi i calmar l'esperit).
    Always look at the bright side of life, xiu, xiu, xiu-xiu-xiu-xiu-xiu!


  • Mena Guiga | 08-09-2018

    De la solitud, de l'amor romàntic obsolet que el mateix cinema antic reforça.
    Hi ha un repetir la disciplina d'una espera, d'una il·lusió. Una addicció a això, que enganxa les crispetes a l'ànima i llavors peten i fan mal. Sortosament, apareix la consciència: el SABER (en definitiva, l'analitzar) les possibilitats del 'somni' improbable, tot i que el marge mai és 0. Ara, realísticament, i sanament: la reflexió final ajuda, és important. Així les crispetes poden passar bé i ser...(ehem, a l'excusat).


    Jo dixit

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: