Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

550 Relats, 600 Comentaris
117765 Lectures
Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.

M'encisa, per exemple, aquell to rosa-lilós de les capes de la ceba de Figueres (encara que faci plorar), el groc de la mimosa (que és una espècie d'acàcia) i el taronja de les calèndules dels marges dels camins dels camps, tant si hi passo amb bicicleta com a peu.

Em deleixo per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tots tresors.

Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen.
I els jocs d'ombres dels vegetals.

De nit, mirar la volta celest, el titil·lar estelar, la lluna canviant i estar-m'hi estona. El contacte amb l'univers purifica i així estalvio dutxa.

M'agrada escoltar quan em parlen amb il·lusió a la mirada (escoltar costa!). Més aviat sóc de xerrar (peixatera!!!!).

Dinamisme i creativitat, quan apareixen. Gaudir de la vida, del senzill i autèntic.

Prendre un tallat ben calent amb molta escuma en una terrassa en un local amb encant, tot llegint o anotant en una llibreteta massa mots que em circulen per una xarxa enrevessada.

I tenir converses interessants amb altres soledats que trascendeixin d'estereotips, sobretot.

Una taula parada amb elements de plàstic em posa malalta. El mal gust em fa fer creus i ratlla. Vidre de colors, terrissa, teles ben escollides...mira que enverinen, les revistes de decoració que ensenyen cada 'palauet'!

Estic més bé en un caos (aparent o no) amb elements escollits, encantadors i amb ànima que en un ordre vulgar i globalitzat.

Sóc d'anar amb espardenyes menorquines que m'he pintat (em pinto moltes peces de roba, amb llunes, gats o taques abstractes) i si es posessin massa de moda no en duria. Coi d'identitat!

Gaudir del sol d'hivern, que dóna vitamina i acull, asserena.

Agrair l'existència de les gates calicó i de la meva en concret. Una preciosa bigotis de típex, cueta plomallona, tricolor estupenda, ésser afí (tot això són fragments com de mantra que li dedico, encara que passi de mi, que això ja ho tenen, els felins. Elegància i independència, i poesia vora un foc ronxant i deixant-se acariciar).

Em fan gràcia les tortugues i les granotes.

Les libèl·lules se m'enduen a móns que no em volen explicar.


En escriure -pràcticament sempre narrativa- barrejo i no barrejo realitat i surrealisme (totes les dimensions són certes!), humor, amor i desamor, histrionisme, mordacitat, tendresa, drama...

M'AGRADA FER RIURE LA GENT. I RIURE-HI. RIURE ÉS IMPORTANT. SOBRETOT APRENDRE A RIURE'S D'UN MATEIX.

I la vida et duu les persones a qui has de fer riure i donar amor. Això omple.

Sóc (quan se'm deixa) contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes (i aquí relats i relats i relats, estic sota els efectes d'una malaltia benèfica, no puc parar) i també il·lustradora (cal que digui que l'estil és boig?). Professora de ioga integral sense exercir (la disciplina...uf!, una miqueta bé val la pena..per tot allò de l'equilibri entre cos i ment, perquè enforteix i perquè és un repte).Monitora de risoteràpia (ajuda a tenir unes bones abdominals, ho juro!). També tinc la introducció al clown (un nas vermell diu tant!). Tot m'ajuda per a dur a terme festes i celebracions per a grans i/o petits, participació i diversió, deixar-se anar. I, el més antic, estic diplomada en Turisme. Però no em feia el pes donar claus d'habitacions a la gent en una recepció ni haver de repetir horaris d'àpats robòticament (per exemple, i amb tot el respecte per qui ho fa i a sobre en gaudeix), entre d'altres monotonies hoteleres (què voleu que hi faci!).

Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que sovint piquen a la porta i no cal ser-hi hospitalària). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies (tot plegat em costa molt!!!!). Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral·lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (voler és poder, diuen...qui ho diu? Depèn del tram vital, depèn d'uns quants 'depèn') (de pen i de pencil) (imbeciloide total, ha quedat!).

I sóc de foc i aire, intento ser més de terra (calen arrels,qui vola massa, ai, quan s'estampa!.. i d'aigua poquet poquet. I això que em considero bruixa de rierol (món amb el que m'identifico). Sembla ser que també duc una guerrera, a dins, i una deessa -totes les dones en duen una, l'han de retrobar o potser els l'hi retroben. La meva adora el to del safrà-...Entre totes em fulminaran!

*Autocomentaris: aquesta tia està sonada, boja rematada, no hi toca, o toca un bolet -al·lucinògen, segur-, està com una cabra amb un llum. En fi, és el que hi ha...



butxaca5@gmail.com


Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 17-02-2015

    En el relat se'ns mostra, a més, cap al final, el perquè, que unes dècades enrere l'amor entre dones...creu i ratlla. Però alhora la protagonista ens mostra un toc de frivolitat: la decisió tan ràpida de seguir aquella via (de vida, no em refereixo a si amb homes o dones), no es queda fent un dol, té una energia que li ho impedeix o ho fa veure, perquè cada persona amb qui s'ha tingut intimitat impregna i això no marxa.

    Mena

  • Mena Guiga | 17-02-2015

    Podrien ser un món apart format per tants relats com lluminàries, com vides davant del foc. Present, passat i futur.

    M'agraden els fragments al principi i al final, repetits sense ser ben bé iguals. Ja ho vaig dir, al repte.

    El foc que va descobrir l'home fa tant i tant i que mai ha perdut la màgia.


    Mena

  • Mena Guiga | 15-02-2015

    Que és un segon tema.
    El primordial és la VIDA.
    I sí, els primers anys haurien de ser aquells que formen un conjunt amb tanta força que s'hi voldria tornar, perquè encara no ens hem format cap cuirassa, encara no ens han 'enverinat' i tants 'encara'.
    Potser és l'efecte de dues pel·lis que he vist darrerement ('Boyhood' i 'El árbol de la vida'), que fan pensar (per tant, alguna cosa bona tenen). El prota de la primera li qüestiona al pare que què és la vida i ell no sap respondre. I el de la segona és poder trascendir, valorar més l'intangible, i la natura.
    Viure el present.
    I entendre i fer, segons el caràcter, per tal de gaudir-la.

    Mena

  • Mena Guiga | 06-02-2015

    ...que cadascú té, es marca i li ve, aquesta suma.
    A vegades sembla com si ens poguéssim menjar el món i d'altres el món és un monstre gegantí ple de malures que se'ns tira al damunt amb tantes tecles tocades com té. I costa, trobar optimisme, que també és força, per exemple. I l'esperança té la virtut de poder surar en totes les aigües.
    Triem a cada moment, per més que ens envolti un 'exterior', com volem estar. El caràcter de cadascú marca força com entomar cada moment present. Si viure'l en la queixa, en la por, en la inactivitat, en la mediocritat...o si -i encara que sigui a ratxes- fer-ho des de la creativitat, la descoberta com un infant, l'amor i l'humor, el trobar les petites coses, com els cels de la nit i aquell estar amb un mateix i escalfar l'ànima.

    I prou rotllo. Tens una via: l'escriure. Aprofita-la! Estima't. Mostra al món qui realment ets, des de dins.


    Mena

  • Mena Guiga | 04-02-2015

    Quan s'estima, s'accepta tot en la suma: tot.
    Tot i que hi ha gent que ho fa per costum (més fotut, però també).

    Abraçada,

    Mena

  • Mena Guiga | 03-02-2015

    La queixa no duu enlloc i si es fa als altres s'esdevé, segons com, un 'forat negre'. Podem explicar, voler consell, ajuda, autoajuda, però la queixa no ajuda a avançar, retopa negativament i si hi afegim la culpa (a un mateix o als altres) ja no vegis!!!!

    L'angoixa és mala companyia. Va del bracet amb tristor, amarguesa, desil·lusió, i pot dur la depressió. Conec aquesta darrera. Quan apareix tot això és perquè alguna cosa no rutlla, és una crisi personal (et recomano escoltar el programa 'L'ofici de viure', el que duu per títol 'crisi personal', molt ben explicat i, en el meu cas, identificatori, informació que ajuda i el saber que molta gent hi ha passat, hi passa i hi passarà).

    Aquest desencís a tants nivels de la nostra època, també. Tot influeix.

    No voldria ser una pesada aconsellant o suggerint, però, mira, ho faig: el ioga també t'ajudaria una mica, unió cos-ment, escriu molt i vomita tot el que et roti,
    busca algú per a qui fer alguna cosa, pertany a algun grup per fer coses afins en comú, i participa si et ve de gust al fòrum de RC en els reptes que es proposen, on s'hi crea una companyonia i alhora es millora. Rotllasso no t'he fotut!!!!!

    Saber que quan estem bé 'de dins' el de fora no importarà tant ni afectarà tant, sigui el que sigui, perquè serem més forts. I el desert aquest sembla ser que té sortida. Espero no trobar falsos oasi, almenys que siguin certs per anar fent paradetes, :-)


    Abraçada i ànims!!!!!


    Lídia

  • Mena Guiga | 26-01-2015

    I dolor, i alhora força. Això diu aquesta carta, que, penso, tots en un moment o altre podem haver escrit, amb altres mots, però amb contingut idèntic.

    Espero que segueixis amb aquest esperit. Cal, en els temps que corren.


    Mena

  • Mena Guiga | 25-01-2015

    ...que ocupen un espai tan ample al nostre cor. Són dins nostre, en l'ànima i en la genètica. No moriran. Sí, el sargit és un tresor, perquè hi ha el seu toc, és una peça tangible del que va fer i de com ho va fer. És un present passat, és un present del passat. Ben desada, aquesta àvia entranyable, i aquests mitjons, són un commoure's, una nostàlgia, una escalfor, un somriure.

    Una cosa, només, que 'assentada' diria que és 'asseguda'.

    Abraçada,

    Mena

  • Mena Guiga | 24-01-2015

    ,,,és créixer, és pensar i anar més enllà. És poder desaprendre i poder re-aprendre i seguir aprenent. Identificar-nos amb qui som per dins realment, no tenir por a ser vulnerables i mostrar-nos, anar trobant el nostre paper en el gran puzzle que formem entre tots.
    No tenir por de ser un mateix, dins uns paràmetres de respecte, acceptació i amor. Un equilibri entre raó, cor i ànima. I intuïció. Tot no gens fàcil, però és la via. A mi m'ho sembla.
    Hi ha dies molt costuruts, aquests a vegades aporten una dosi d'aliment per pujar un graó, encara que no pugui ser. Altres cops es davalla. Però no hi ha més. Bé, sí, el conformar-se i resignar-se, el deixar que tot l'extern mani, que el fat sigui el fat únicament i sense la nostra participació. Erroni, som el que fem més el que ve o cridem que vingui. Podem fer-ho fàcil d'una manera embolcallada en engranatges establerts que marquen la vida i que la mutilen per no 'patir', quan no hauria de ser patir, sinó gaudi de voler descobrir, de canviar. Conec una persona que voldira per la seva filla que 'fos normaleta', per no patir a la vida. I que quan duu alguna peça amb quadres de vichy fa polit. A veure si li sortirà rave i anirà amb pantalons cagats!
    Tenim un dins que ens porta, que ens fa ser inquiets, que ens fa SER. Cal cuidar-lo, cal donar-li llum.

    Mena (he acabat el sant-rotllasso d'un dissabte al vespre de dissabte).

  • Mena Guiga | 19-01-2015

    La solució, i jo no l'he sabuda dur a terme bé, és l'equilibri.
    Podem llegir i escriure, sols (alhora que amb l'ànima i la subtilesa que ens comunica qui ha escrit i l'ànima i la subtilesa que volem comunicar, mostrant la meravellosa vulnerabilitat dels nostres 'jo', qui vulgui, que hi ha que amaga i creu que escriure no ha de ser teràpia, sinó oportunitat de ser 'pirata, assassí, meuca,...' ei!, i que tot s'hi val.
    Podem estar amb una criatura o no estar-hi.
    Tot són bocins que el nostre ser necessita per nodrir-se.
    Massa d'una cosa embafa.
    El buit apareix quan s'està d'una cosa amb la que s'ha gaudit. Sempre reapareixerà. Entendre-ho ajuda, tot i que, repeteixo, són mots.

    El títol, 'A voltes', amb tot, ja fa aquesta reflexió. Resumeix la necessitat de sol, però de pluja; d'alegria, però de tristesa acceptativa i necessària; aquestes pèrdues i guanys, aquest fet que és la vida.

    Abraçada!!!!!!!

    ***Al teu perfil posa tot el t'agrada fer, i és una bona combinació. Els carrers mai són iguals ni la gent, l'observació és infinita. La natura és cíclica, estacional, sempre hi ha descoberta. És molt. Molt.

  • Mena Guiga | 19-01-2015

    Quines casualitats! Jo també tinc una gata i també prenc cafès que potser són per bohemitzar el temps quan tinc les persones que pengen de mi fora de casa, i es crea un tram de dia meu.

    Aprofita el que t'aconsella el 'company'. Cal viure. I viure a vegades ni és canviar d'aires, sinó respirar diferent.

    Molta sort!

    Mena

  • Mena Guiga | 17-01-2015

    ...i que per més que es digui que l'amor no és un tema tan cent per cent, que la felicitat bé del dins d'un mateix, l'amor hi és.

    Tant de bo el destí ajudés en segons quins casos!

    Ni que el vent erosionador desprengués partícules de cadascún i les deixés trobar-se en remolí. Almenys.

    Mena

  • Mena Guiga | 16-01-2015

    M'ho sembla així. O es peca massa per una banda o l'altra. Amb tot, hi ha una tercera opció: la intuïció, i aquesta em sembla que és la que va guiar a la decisió. És la meva visió, eh?

    Dol passar per aquests trams. Tant de bo quedi un pòsit en forma de somriure. Quan es crea sofriment, mala cosa.
    Està bé el voler-ho 'veure' amb claredat, tot i que a vegades hi ha pors.

    Mena

  • Mena Guiga | 16-01-2015

    Trobo aquests mots tan plens de poesia que he volgut repetir-los al títol del comentari.
    Un relat intimista i per més que dur, dolç. El color de l'abric és de les emocions, diuen, el de l'aigua. És més que un abric i només quan se sent i es vol es fa aquest 'feng shui' del que en una llar sobra i així s'obre un nou tram. Cal escoltar què demana l'interior de qui ha de fer aquesta feina i no pas les veus que venen de fora, per més abraçaires que siguin i que es mereixin un somriure pel consell.

    Tant de bo tots els abrics que tenim siguin tan plens de caliu com el que destil·la aquest escrit. Un abric blau que ens acull, als lectors, i que ens ajudarà/ajuda a compartir el que la vida sempre porta, inexorablement.

    Del meu avi encara tinc una camisa de franel·la. I ella és, en certa manera, un bocí tangible d'avi Lluís, mort als 93, fa onze anys, però la camisa hi és, com un complement de l'ànima fora d'ella.

    Petó gros.

    Mena

  • Mena Guiga | 11-01-2015

    T'he llegit uns quants relats.
    Miraré de fer-ho amb més calma, val la pena, no cal embafar-se.
    Allò de tenir la filla: amortitza-la (quin verb més poc poètic) al màxim, omple-la de llavors, deixa que et mostri les seves i engoleix-les sense aturador. De seguida es fan grans i queda un buit. Jo tinc el meu tercer (tots nois) del 2003 i ara començarà a volar i a volar i quan no pugui llegir-li contes, per exemple, o dir fer-li creure -i no és pas mentida- que està parlant amb els ninos de peluix -les ànimes es posen arreu- sentiré solitud i només d'escriure-ho se m'humitegen els ulls, per aconjuntar-me amb la vorera de davant de casa que fa dies que plora un flux envernissaire. Un dia el meu fill gran, quasi de 24, en marxar cap a Girona, on estudia, em fa fer un adéu amb un gest i un somiure...i hi vaig veure el nen que era, que guarda a dins. I plego de rotllassos. Ah, i els gats, jo tinc una calicó, gata, adoptada d'una colònia en estat de supervivència, és un altre ser afí.
    Tanco rotllo. Per molts escrits, relats, poesia...quan apareixen, perquè si no es pot queden a dins i s'esperen.

    Mena

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: