Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

641 Relats, 685 Comentaris
177073 Lectures
Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.



Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.




Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 25-06-2016

    En sembla que el 'prota' del relat, pel nom, és algú que coneixes molt bé! (no se sabrà mai si és a posta i si és tot novel·lat, semi o gens). Tot i que els espais parlen i aquesta ciutat és la de l'autor (apareix ben sovint).

    Parlar francès, a tocar d'aquell país, és important i, a més, no costa tant com l'anglès, tot i que ja el tenim gorja avall (així es va imposar i ningú va dir que aquest idioma se'n va carregar tants als temps colonials. Calen oblits, però el dolor i les veus romanen sempre).

    El darrer cop, abans de Setmana Santa, que vaig ser a Girona, sí. carpes i ànecs. Però fotre una volta d'una hora sencera llegint els textos de cada capella de la catedral també va estar bé. Tot temps decidit com es vol omplir està bé.

    En una entrevista lab(oral) -que malament que queda separar el mot i el que queda entre parèntesi!- per tal d'entrar a Calella per no sé què de turisme (toca arreglar-se, ben engiponar-se, guarnir àdhuc les subtileses) eren dos, els preguntaire. I jo vaig acabar dient-los que tinc la part de l'hemisferi dret més gran que l'esquerre. Fan estirar el cap endavant, un xic, com els ocells quan caminen (excel·lent exercici antipapada i per tenir l'esquena recta) i ho van fer per constatar-ho, suposo, per buscar-hi alguna protuberància que ho confirmés.

    Total: que un bon text, unes bones descripcions, un français qui on comprend et peu le lire avec un sourire, alguna falteta per còrrer massa. I un suggeriment: treballar del que agrada sense manaires pel damunt. O en equip -si és mínim, millor, aquí ja és opinió meva- ben avingut, afí i on ningú tingui més pes, sinó que hi hagi complementarietat.


    Mena

  • Mena Guiga | 21-06-2016

    I encara amb molts més adjectius i comparacions.

    Però el que comença petit i boig està bé que es faci gran i no deixi de ser boig, és clar!

    Mena

  • Mena Guiga | 20-06-2016

    No tothom és igual.
    Hi ha qui necessita silenci.
    Hi ha qui necessita mots acaronadors, xiuxiuejats entre silencis.

    Tot són formes i variacions del que importa: ESTIMAR.

    ;)

    Mena

  • Mena Guiga | 12-06-2016

    La de la dona del relat n'és un clar exemple...per qui en faci col·lecció al seu torn, hehe.

    Impecablement escrit i amb un final inesperat, com pertoca, l'element sorpresa que cap bon relat ha de deixar entreveure (diuen i hi estic força d'acord tot que jo no em caso amb res).

    ***Pel que fa al relat del pi pinyoner i el corall amb malures, pot ser llegit a segon d'ESO i si fos el cas que t'abelleixi -m'ha semblat com si en fossis 'profe', sinó perquè dir-ho i suposar és lletgíiiiissim- endavant. TInc un fill a primer, jo, i sé que li calarà. Aquests dies, però, i amb cullerada sopera, li entaforo faules isòpiques. Penso que la moralina té un poder, encara que, també, hi ha qui no s'hi casi.

    Endavant amb l'escriptura!


    Mena

  • Mena Guiga | 10-06-2016

    És un indici de respecte, d'amor i d'admiració vers l'experiència i la saviesa que el pas del temps, més menys, confereix.
    Quan més grans ens fem...més ho entenem.

    Un títol que m'agrada, un escrit entranyable, una sensibilitat que no para de mostrar-nos retalls del que ha vist o imaginat o tot barrejat, la teva, Montserrat.

    Una abraçada,

    Lídia

  • Mena Guiga | 08-06-2016

    I només si és positiva i amb una barreja d'adulta i divertida -la vida, sinó, és tan feixuga!- es tira endavant (bé, és una...visió!) ;)


    Molt ben escrit!

    Mena

  • Mena Guiga | 28-05-2016

    Tot plegat sembla formar part de la vida d'aquest home en l'edat madura tirant a avançada. La solitud és important i bona si se la sap dur i ell trontolla. Però va fent alguna cosa i això és molt. Al cap i a la fi és millor llegir prospectes que quedar-se al llit a les fosques per anar passant...sempre hi ha un pitjor i sí, no s'ha de comparar, però sempre hi ha un pitjor i un millor, com per animar-nos i si no es pot dir passo, perquè d'una o altra manera ajuda. Ai, el món i cada persona que és un cas.
    Si jo conegués l'home dels prospectes segur que hi xerraria mentre atipa els gats i segur que, com has fet tu, no me'n podria estar de fer un relat sobre ell, més/menys ficcionat, però des del cor.

    Per molts relats!

    Mena

  • Mena Guiga | 07-05-2016

    Com ho deuria fer, la gent, quan no existia, com ara, tanta imatge-foto-gravació...o, més enrera en el temps, només fotos i encara poques i en blanc i negre i segons com esgrogueïdes i desdibuixades...o, retrocedim més, quan només hi havien retrats pintats per encàrreg i quatre gats s'ho podien permetre?
    Aleshores només es podia tenir el record des del cervell i els seus calaixos que avui en dia no han de fer aquest esforç. L'ànima, però, no el té, aquest problema. Amb o sense imatges reté invariablement el record perquè d'allò en viu, també, subtil com és.
    L'evolució compòrta, en aquest cas, el magnífic fet de poder 'veure' moments, moviment, sentir veus,...només usant uns aparells que impliquen ben poca feina, tan com dir tres cops seguits uns sons màgics i repetits, unisíl·labs: clic, clic, clic.

    Un somriure,

    Lídia

  • Mena Guiga | 28-04-2016

    Si no és la còsmica, que no sé pas. Al final res és creïble en un tant per cent total. I no sé si ho fa el cervell, això. L'ànima ja és més flasca, no prima la intel·ligència.

    Un relat intimista, una relació menuda i gran veïnal, un analisi de temps passats (amb l'exemple de com varia el correu). I un final inesperat, injust. Un cas més de tants i tants com n'hi ha, ha hagut i malauradament hi hauran, des que el ser humà és a la terra i encara no ha entrellucat com va.

    Mena

  • Mena Guiga | 03-03-2016

    I segurament directes, sense entretenir-se en giragonsejar, arribaran a port. El vincle és quelcom que perdura més enllà de l'oblit.
    La teva mare deu somriure, satisfeta d'una filla així.

    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2016

    http://crearteterapia.blogspot.com.es/2013/04/la-tribu-de-los-senoi-malasia.html

    (enllaç sobre els senoi: per a llegir amb calma i ganes, és clar).

    https://www.youtube.com/watch?v=Va9vI8Sxneg (la veu del paio...a no tenir massa en compte, queda robotiqueta).

    I sobre els colors:

    – Azul = Es el color del cielo, de los sentimientos y pensamientos religiosos, de la inocencia. Es el color de la devoción. – Verde = Color de la naturaleza, la fertilidad, la simpatía y la adaptabilidad. Es el color de la sensación y la percepción. – Amarillo = Color del Sol, del oro, la generosidad y la luz. Es el color del intelecto. – Rojo = Color de la guerra, de la sangre, del fuego y la pasión. Es el color del sentimiento. – Violeta = Color del recuerdo, la nostalgia y el límite con el más allá. Es el color de la devoción (azul) y el sentimiento (rojo). – Gris = Color del abatimiento, la inercia, la indiferencia y las cenizas. Es el color neutro. – Anaranjado = Color del orgullo y la ambición. Es el color del intelecto (amarillo) y la pasión (rojo). – Rosa = Color de la carne, la sensualidad y los afectos. Es el color del límite y renacimiento (blanco) y la pasión (rojo). – Oro = Simboliza el aspecto místico del sol. – Plata = Simboliza el aspecto místico de la luna. – Blanco = Simboliza el límite y el renacimiento.

    Em trobo que segueixes amb la balena. Fa d'element important en un relat ambientat en un espai i època, però la balena va més enllà: és un ser intuïtiu i que acompanya (acull, protegeix?). És un símbol: amor, llibertat, ...

    Jo tindria por de preguntar a cap balena com acabarà l'època en què estem vinculats, el món d'ara...ella no mentiria.

    Mena

  • Mena Guiga | 17-02-2016

    Tot té una vida i un pensament. Les gotes, i mira que n'hi ha!
    I qui diu que no?
    Wilde, Andersen, ...feien parlar objectes. Tenen vida. Qui demostra que no?
    Les gotes ho saben i per això frisen, per fugir, per gaudir fora de la garjola i la fredor.

    Benvingut a relats i per molts relats!

  • Mena Guiga | 13-02-2016

    Són una mena de gates taaaan bones, tan amoroses, tan poètiques, tan casolanes, tan de fer-se estimar. Són, certament, com nines, millor que nines.
    M'ha humitejat els ulls saber com va acabar aquella pobra felina -si el relat no és ficcionat- i aquest homenatge d'immortalitzar-la dedicant-li un relat. Fa que l'imaginem, hi pensem, l'estimem. El nom, és clar, per les taques dentades que tenen!
    Qui no estima els animals no pot saber estimar massa.
    Els gats han tingut mala sort: mai han estat prou respectats (podríem deixar fora Egipte, és clar...però en una exposició sobre la mort en aquella civilització vaig 'saber' que en mataven moooolts, també, per a fer-ne 'figures votives'. Amb el temps hi va haver tantes mòmies de gats que en època d'expoli se'n venien a pes per triturar-les i fer d'adob per a conreus...Fa mal, indigna).
    Un gat es va càrreg de les energies nefastes que 'no es veuen', és un ser de llum. Penso, també, en el pobre ''Pluto', el gat negre del relat de Poe...s'ha de ser animal!

    Tant de bo l'ànima de l'Apedaçada descansi en pau, s'ho mereix, amb seguretat, amb llibertat.

    Mena

  • Mena Guiga | 13-02-2016

    Vénen i està clar per a què: per eixalabrar l'amor. Són un amor, són amor, provoquen unió, són un vincle, són un nexe, són energia positiva. Són.
    Fa mal quan marxen. Per això, sí, no vols repetir l'experiència: pel mal, pel dol. Però queda el pèl...
    Tinc dues gates calicó adoptades i són universos de poesia. A vegades venen per re-ensenyar a estimar, per incremetar la capacitat d'estimar.
    Les meves gates són peludes i vomiten pèl: semblen cagayons llargs de pèl. Però no és el pèl que queda, és el que han de treure, coses de gats i de gats de pèl massa llarg. Sort de l'herba gatera i de la malta.

    Per moltes boletes de pèl i perquè els pòsits de pèl siguin una carícia, sempre.


    Mena

  • Mena Guiga | 08-02-2016

    Aquest vers...amb aquest estic darrerement.
    Procrastinant, una variació o un tirant per aquí, també.

    I, no obstant, reconec i em conec, com ho escrius, en un assortiment de 'jo's que configuren la meva suma (amb els que porto a dins de vés a saber quan, ancestralisme per un tub).

    Sentit de la vida i actitud (últimament miro que sigui per aquí...i si toca davallada, tu, que toqui, que és això: anar entenent i fent, si es vol i es pot, i es pot si es vol, tot i que no sempre (generalitzar és per a fòrmules i els humans som peces úniques).

    El 3 d'octubre va néixer Ghandi. I el meu avi es va morir. I un profe meu de ioga -i filòsof- també és d'aquesta data.

    Pures coincidències.


    Endavant i bona entrada a relats!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Mena

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: