Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

524 Relats, 554 Comentaris
104897 Lectures
Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.

Admiro, per exemple, el color de la ceba de Figueres (encara que faci plorar), el groc de la mimosa i el taronja de les calèndules dels marges dels camins dels camps, tant si hi passo amb bicicleta com a peu.
Em deleixo per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tots tresors. Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen.

M'agrada escoltar quan em parlen amb il·lusió a la mirada (escoltar costa!). Més aviat sóc de xerrar (peixatera!!!!).

En escriure sovint barrejo surrealisme-narrativa-humor-poesia.

M'AGRADA FER RIURE LA GENT. I RIURE-HI. RIURE ÉS IMPORTANT. SOBRETOT APRENDRE A RIURE'S D'UN MATEIX.

Sóc (quan se'm deixa) contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes (i aquí relats i relats i relats, estic sota els efectes d'una malaltia benèfica, no puc parar) i també il·lustradora (cal que digui que l'estil és boig?). Professora de ioga integral (la disciplina...uf!, una miqueta bé val la pena..per tot allò de l'equilibri entre cos i ment, perquè enforteix i perquè és un repte) .Monitora de risoteràpia (ajuda a tenir unes bones abdominals, ho juro!). També tinc la introducció al clown (un nas vermell diu tant!). Tot m'ajuda per a dur a terme festes i celebracions per a grans i/o petits, participació i diversió, deixar-se anar. I, el més antic, estic diplomada en Turisme. Però no em feia el pes donar claus d'habitacions a la gent en una recepció ni haver de repetir horaris d'àpats robòticament (per exemple, i amb tot el respecte per qui ho fa i a sobre en gaudeix), entre d'altres monotonies hoteleres (què voleu que hi faci!).

Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que també m'afecten). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies (tot plegat em costa molt!!!!). Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral·lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (hi ha una gradació, és clar, i a vegades guanya el costat fosc).

I sóc de foc i aire, intento ser més de terra... i d'aigua poquet poquet. I això que em considero bruixa de rierol (món amb el que m'identifico)

*Autocomentaris: aquesta tia està sonada, boja rematada, no hi toca, o toca un bolet -al·lucinògen, segur-, està com una cabra amb un llum. En fi, és el que hi ha...



butxaca5@gmail.com

Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 29-08-2014

    Vol dir allò dels hemisferis, que tenim el masculí i el femení tant homes com dones?
    La pel·lícula en què t'has inspirat no l'he vista, serà això.

    Uns versos lliures escrits a raig, fan pensar, i alhora 'fan pensar'.
    Podríem saltar a corda al ritme de cadascun i anar-los dient.
    Recordo la sensació d'entrar i saltar, i no tallar la corda i el sortir i saltar amb més nenes, al pati. I el picar de la corda.
    La corda entrar sortir
    la corda crea una forma invisible en l'aire i baixa
    la corda que pica al terra
    la corda amb l'energia de dues persones que la fan picar
    i que més d'una vegada, si en saben, adequen a qui salta.
    Un, dos, tres, quatre, cinc...

    Abraçada!


    Mena

  • Mena Guiga | 28-08-2014

    http://relatsencatala.cat/relat/un-pou-tan-bonic/1045364

  • Mena Guiga | 28-08-2014

    Jo també un tinc un, de relat, amb aquest títol.
    Un pou pot ser un espai pregon i obscur per a qui veu límits, per a qui es desanima i està trist i si la tristor s'alimenta la depressió ve depressa depressa.

    Hi ha pous diferents, a molts contes. Són de desitjos. S'hi llença una moneda (que no sigui falsa) i qui sap què s'aconsegueix. O hi ha pous amb gripaus per a fer-los un petó i que es tornin encara més lletjos perquè fan que així siguis més maca. O hi ha pous amb falgueres precioses decorant-lo i aleshores són espais de frescor quan la vida crema. O hi ha pous dels quals amb la politja lligada a una galleda no pas de plàstic pugen aigua bona i subterrània plena d'ingredients que són un secret de dir. O hi ha el pou on el llop dolent de les set cabretes hi va caure pel pes de les pedres amb les quals la mare cabra -les mares estimen i cuiden i pateixen tant!- va farcir-lo mentre dormia substituint la prole. O hi ha el pou...

    Uop! Si l'escrivim a l'inversa és un convit a fer un salt i sortir-ne!
    Uop!
    I no és el llop, no, és des de dins d'un mateix dir i fer 'uop'.



    M'ha agradat la foto de la gata (o és gat?) davant la peixera. I el nom didgeridoo, perquè el meu fill gran el toca. I perquè tenim una gata: la Carmeta Calicona Plomallona.

    Abraçada.


    (o tens un altre nick o has deixat d'escriure?)
    (ho entenc, són trams de la vida, tongades, necessitats. escriure és alliberador i terapèutic. I alhora un art).
    Molta sort!!!!!
    I la lluna sí que s'ha de mirar. Però no demanar-li mai res gros que segons una senyora que conec -que sembla una lluna plenejant- seria traïdora. La lluna vol ser admirada. A veure si no és maco, això, tractant-se d'un astre tan bell!


    Mena (ara t'afegiré el del pou meu, tampoc vull semblar pesada ni arrogant, eh?)

  • Mena Guiga | 23-08-2014

    http://relatsencatala.cat/relat/el-bitllet-de-mil/1043056

  • Mena Guiga | 23-08-2014

    Una operació del nas de la Leti bé val l'equivalent a donar menjar a unes quantes famílies, només per posar un exemple. Però, és clar, tothom procura pel seu molí, i si et fots construir una realitat còmoda de benestar elevat, doncs a mantenir-lo i bena als ulls tan com sigui possible. Ara giro la història: si la Leti veiés les prostitutes de la carretera que va a Girona que tenen un xulo i que qui sap ni què guanyen...hi faria alguna cosa?
    Algú em va dir, un cop que parlava del sou irrisori equivalent per dia a no sé quin país tercermundista, 'aquesta no és la meva realitat'. Ah, d'acord, doncs centrem-nos bé, perquè si començo a mirar realitats més amunt i més avall pararé lela.
    Però tot plegat és injustícia i si es mira més amunt es crea gelosia i ràbia, pot pasar, si es mira més avall aleshores penses 'estic prou bé'. Amb els milions de persones que hi ha al món amb els milions de realitats correspondents: socials, hereditàries, vingudes i buscades.
    No sé pas qui regeix l'univers així. No seran els del PP????


    I callo, callo, que els mosquits tigre m'estan acribillant. Esbirros pepèics, també???

    Abraçada.

  • Mena Guiga | 19-08-2014

    Hi ha aquell arrossegar desesmadament l'avorriment o la buidor, que si es busca es sap perquè. Aquí entenc que és degut a les relacions mare-fills (de fet, en cap moment es diu que sigui una dona) esdevingudes com si la mare fos un hotel, no és res més que qui neteja i cuina. Es sent sola. Segurament no té feina i la casa l'ha engolida, arriba un moment en què es fa ampla, i si la persona és creativa més. Però si no hi ha detalls, conversa, demostracions d'amor, quin ésser humà no cauria?
    Costen, trams de la vida. Costa donar i haver donat i no trobar l'equilibri.




  • Mena Guiga | 10-08-2014

    I a vegades li cal surtir a jugar i a ser.
    De vegades vol que la persona gran en què ens hem tornat(qui més qui menys) el cuidi i li faci de papa/mama.
    I aquesta persona quan retroba el nen sap què li cal. A vegades és una carícia, un somriure, una mirada, una entesa.
    Els records de la infantesa tenen aquella nostàlgia, melangia, són commovedors i entranyables, són divertits, són durs, n'hi ha de tot. I són una part de la configuració que cadascú té. I de les cuirasses que cadascú ha creat, curosament, perquè aquesta criatura cal protegir-la i estimar-la.

    Hi ha un relat molt bo de Pavese a 'Fira d'agost i altres contes' sobre l'autor que es retroba essent nen-noi: 'El camp de blat de moro'.

    Per fi algú nou al fòrum!!!!!!!!! Ja ens calia!!!!!!!

    Molt bon relat.

  • Mena Guiga | 09-08-2014

    ...com la societat, la persona, el temps atmosfèric, la genètica, els imprevistos....


    Jo sempre t'he trobat una persona forta i acceptativa i això és un model,
    Algú creatiu i actiu.
    Quan ve tristesa cal viure-la sense deixar que sigui un mirall com una bassa que enganxi massa.
    Cal desfer mals amb les emocions i les emocions escrivint es vomiten i és una teràpiu, una sanació, un compartir i un art.
    Buscar en el passat i en el present tot el possible per anar vivint el futur que és ara mateix mentre teclejo.
    I si fan falta rondalles i contes, sempre n'hi ha.
    Hi havia una vegada una mosca que es va menjar una móra. Móra de mosca, aranya de mosca, mosca de móra.
    ----no és ben bé així, aquest conte d'estructures paral·leles, que ve a ser com el del cargol que va voler arrencar l'herbeta de poniol i altres bestioles s'hi afegien al 'arrencar la ceba', però, mira, el trobo simpàtic, refrescant, i amb més contingut del que sembla.
    Sempre em passa pel cap de fer-ne dibuixos i usar-ho amb els grups de petits a les classes d'anglès que els faig a classe (gens serioses, gens convencionals, no hi puc fer més).

    Abraçadíssima!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Mena-Lídia

  • Mena Guiga | 09-08-2014

    Ai com cus
    els aikús,
    aquesta Annalls.

    Com t'hi atreveixes i els sents i els treballes és el primer fil amb el que es cus el fer haikús. Ja em diràs quin és, que jo això,mira, no. Deu ser que ja no puc enfilar l'agulla sense molta llum, coses de la vista que no perdona, que encara no duc ulleres, perquè si en duc no han de ser de sol ni de sal sinó de lluna llampada, com l'anit, que es combinava, magnífica ella, astre celest bellament llest, amb plugetes que li feien de teloneres per reaparèixer, enèrgica i encegadora, enlluernadora i quasi en el ple esfèric, i suposo que algú hagués fet un haikú, haikí ho diria.

    Petons d'agost"!!!!!!!!!!

  • Mena Guiga | 20-04-2014

    Tot i que les dues sabem a qui va dedicat el relat, no? Sïççççççççççççççççççççççççççççççççççççç!


    Mena
    TGNK

  • Mena Guiga | 20-04-2014

    A mi em passa molt també (i és o genètica o costums adquirits i si és les dues coses alhora ja n'hi ha per a llogar-hi cadires) que veig la part buida del got, i l'obaga i no la solana. I costa molt canviar, malgrat cursets, teràpies i punyetes. De fet es canvia només si es vol. Que quan s'és de mena queixós!

    Ara que reconec que és un pal per a qui ha d'escoltar gent d'aquesta, són 'forats negres' que ensorren somriures quan comencen a 'taladrar'. Almenys, saber-ho i queixar-se amb un mateix. Potser els monjos del Tíbet eren tots així, qui sap, com que no ho diran, no fos cas que hi tornessin!!!!!!!

    Mena

  • Mena Guiga | 20-04-2014

    és una saviesa que fa pensar.
    Si sabessin!
    Bon tema, el món de la roba íntima. I ara que les blondes estan fashion-fashion! I no pas per això, hehehe!
    Tant de bo no perdem mai, d'adults, la innocència aquesta, aquest SER infants.


    Mena

  • Mena Guiga | 14-04-2014

    Potser sí que estaria bé vestir-nos així, cada persona, tant com li vingui de gust, perdre la vergonya, deixar pas a mostrar com vol anar sense modes ni sentits del ridícul. Sobretot, mostrar el SER, i hi haurà qui potser emprarà menys colors i serà un clown tristoi o qui en farà servir en excés i atabalarà rient sorollosament. És igual, aquests pallassos donen pas mica en mica al veritable clown que cadascú porta, que té incrustat a l'ànima, perquè clown és vulnerabilitat i transparència i crítica del món amb el gest i el gag, la mirada i això TOTHOM ho té, si vol.

    Petonassos amb nassos de pallassos.
    Un clown, el teu, de relat màgic. Res del pallasete de festes d'aniversaris com qui dona pinso a la mainada entre macdònals teca, que no ho hauria de jutjar, però mira, el meu clown té punxetes escorpinetes, també.

    Mena (bona setmana dels bunyols, annalls!!!!)

  • Mena Guiga | 11-04-2014

    Aquella força que ajuda a superar-ho tot.
    Aquest vincle molt més que de sang.

    Molt ben escrit.

    Mena

  • Mena Guiga | 11-04-2014

    La del petó mentre dura i la realitat que és un temps efímer.
    La de tot el que implicaria, una pel·lícula d'entre moltíssimes pel·lícules.

    Potser sí que el títol caldria retocar-lo (però això ja és molt personal).

    Mena

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: