Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

784 Relats, 815 Comentaris
261919 Lectures
Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com




Últims relats de Mena Guiga

Últims comentaris de l'autor

  • Mena Guiga | 13-08-2018

    ...el que ha de dur, en funció de la roba. Si va amb leggings, és normal que dugui tanga, sinó queda ben lleig la marca-calcetes. Ho fa perquè és presumida, no pas per res més, perquè no quedaria bé. Li encanten les calces de blonda, perquè semblen treballades i al cap i a la fi és llenceria industrial. Però no, la Nica de 'Dita Nica' no és la NiKa de Tanganika.

  • Mena Guiga | 06-08-2018

    ...quan, per exemple, descrivia el casament de la Reina Blanca dels Gels o un nom semblant, tota pàl·lida ella, amb un príncep formós i el palau com estava decorat i com ella enrogia d'enamorament i tota la pesca. M'hi ha fet pensar. Tothom encisat. I vés per on, tu vas i de cop ens fots el tall: durada ínfima. No, si és que el matrimoni acostuma a ser una presó. El futur, una mica força, està en individualismes o comunes sense entrar en massa egoismes ni hippismes. Amb tot el respecte a qui la vida matrimonial li és més goig que nosa (i recorda les noces amb lluentor als ulls).

  • Mena Guiga | 06-08-2018

    Abans que res, agrair-te, Montse, el comentari i la comprensió. Són neteges, els meus escrits, en part. Molta informació, la teva, sobre la no-conveniència-xanclètica. Hauré, doncs, de fer un relat en què li sigui dit, a algú usuari xanclètic, les contraindicacions i que així canviï de calçat? M'ha quedat 'in mente', per tant, mai se sap quan sortirà i passarà a mots impresos. Almenys jo no en porto, s'ha de predicar amb l'exemple, hehehehe.

    Ara passo a fer-me un llistat dels errors ortotipogràfics que m'he deixat colar i que no em perdono amb cap pretext.

    set deu---se't deu
    marró-fos-gos-----marró-fosc-gos
    cam---cama
    humna----humana
    l'umbrel·la----la umbrel·la

  • Mena Guiga | 05-08-2018

    Encara que sigui en una piscina pública, tu t'encises amb els arbres i l'olor de gespa i això és admirabilíssim. Després hi ha les descripcions dels grups socials, però em quedo amb la de les sensacions que tan bé ens contes que et fan abraçar la vida amb majúscules. Que bé!!!!!

    Mena

  • Mena Guiga | 05-08-2018

    Si t'atrapa, és perquè així és. Per algun motiu important, perquè la màgia ho és. I que perduri. Poder valorar una imatge d'una passejada que pot semblar poc i, no obstant, ser tant. Això és, també, saber viure. I saber mirar amb ulls d'infant, els que fan el bon viure i que mai no s'hauria de perdre.

    Mena

  • Mena Guiga | 13-06-2018

    Que la no pas vil Anna rebi uns mots així!
    Ara li toca a ella de retornar-los...tot i que no hi ha més talents que els de les lletres, com les teves lletres descriuen sobre ella, aquí.

    Té un toc martipolenc, això sí.


    Mena

  • Mena Guiga | 10-06-2018

    Fa mal, perquè el que és passa a ha estat, a va ser, a havia estat i es va tornant més i més pretèrit. Què en restarà? Un escrit, unes imatges, un record...més: el que més de tot és el que queda de pòsit a l'ànima, el veritable aliment. I aquest aliment es fa més gran si, apart de la vivença, hi ha, com en aquest cas, un escrit que amara -tambè va a l'ànima- i si hi haguessis afegit fotografies -les preses des de la mirada profunda, no pot ser d'altra manera- també.
    Fa mal i és la vida, aquesta restallera de sumes i restes ineludible.


    Mena

  • Mena Guiga | 13-05-2018

    Em fa pensar en el paisatge que només he vist un cop i no massa temps del Delta de l'Ebre. Serenor i extenisió natural, repòs anímic i visual. I mosquits a dojo. Ara, sembla ser, n'hi ha uns de 'nous' de trinca aquí que ataquen i els metges més 'preparats' detecten que no és un virus sinó que la seva picada afecta ara un òrgan ara l'altre, com si fos un joc dut a terme arran dies i hores de llit.
    Dos cops repetit, al relat: la caseta a les hortes.
    En aquesta vida, el que hagi de ser, serà. Això sí, si es creu, demanar-ho ben fermament hi ajuda, si es creu. Tocs budistes o no sé. Si fan efecte placebo, benvingut. Jo aniria repetint el mantra. O el reclam de l'ànima. Una espelmeta amb olor vainilla o canyella i un ram de floretes del comí negre, per exemple, en una tauleta. I mai no se sap si el destí confabula elements per tal que s'esdevingui...ni esperança ni caritat: fe.


    Bon desig, no s'ha de bufar l'espelma. Flama, llumeneta.

  • Mena Guiga | 25-04-2018

    ...la de cadascú dins la realitat social i de l'època i de l'espai on som, vivim, estem.
    Aquesta vacuïtat és una de les morts dels trams existencials. Està bé d'analitzar-la i adonar-se'n que cal agrair més pel que es 'té' que pel que no és 'té'. Però, també, hem après a voler més, no sé si ben bé des de dins o injectat des de 'fora' o una barreja amb una balança que no s'equilibra.
    Jo crec, cada vegada més, que la 'solució' és l'estimar-se, cuidar-se, un cert 'egoisme' sa, estimar, alegrar-se amb petites grans coses,fets...Som una gota, però la gota vol córrer per la finestra, pel vidre on la pluja l'ha estampada i això és l'aventura de la vida, també. Per tant, tot s'hi val per tal d'omplir aquesta ànima que, en el fons, té por de la posta en escena de ser humans.
    El gos mort...conté tota una lectura. Pot reviure...en una altra.


    Petons!

  • Mena Guiga | 16-04-2018

    La lluna, la pruna.
    La lluna d'infants, de bruixes, de gats.
    La lluna cíclica com les dones.

    A la lluna no se l'ha de mirar massa estona, em va aconsellar una dona gran que cada dia la mira (poca estona, suposo, però anant sumant estones...hehehe). Va afegir que si es demana un desig a la lluna no ha de ser massa gran. Perquè és traïdora i no recordo ja -el meu cap perd, acabaré delirant en un frenopàtic?- l'exemple que em va contar. Massa informació a la clepsa, cal esporgar.

    La lluna la tinc al rostre jo: hi tinc tot ple de 'lunares', no pas pigues, fent constel·lacions. M'hi he avesat. Ho deuria pactar abans de venir si és que abans de venir es pacta res (karma i tota la pesca que, en part, hi crec, sense casar-m'hi).

    La lluna és la gran piga de la nit. La piga blanca.

    La lluna plena de cràters amb secrets o que segreguen gasos per a nodrir els bojos de la bona bogeria. I blablablà.

    El relat aquell meu amb tants monosíl·labs requeria mots d'una síl·laba -els màxims possible- en participar a un repte dels del fòrum de RC en què la condició era aquesta. El tema, en aquell cas, lliure. em va derivar cap a un espai natural i una actitud observativo-contemplativa. Això renova, cura. Fa tanta falta!

    Mena

  • Mena Guiga | 31-03-2018

    ... Un moment intens de poesia observant.

  • Mena Guiga | 22-03-2018

    ,,,a l'hivern calentones i a l'estiu van bé en amanides. Llentia verda, llentia rosa, llentia petita, llentia més gran.

    A vegades, si no es trien bé, hi ha alguna pedreta i sempre es queixa la mateixa persona que li toca!

    Són com monedetes minúscules de coure, tal volta.

    El record dels temps durs desvetlla emocions i està bé de treure-les, per tal que no s'enquistin a dins. Està bé plorar i riure i si es troben les dues accions juntes, la catarsi.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    És una fada que ven meravelles, però si no fa un goig estipulat, social, no val. La fada no es veu ni gairebé interessa.

    ...i tot en aquest món ple de fades-fades on les fades-no-fades són a dalt, involutivament.

    Segur que té uns ulls, uns cabells i un somriure plens de llum.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    I qui ho diria, si sóc un sac de mal profit!
    Només un nadó nen, que va fer els cinc quilos, va superar-me, a l'hospital de Calella.
    I, per postres, la meva mare, per tenir-me estupenda, només feia que canviar-me les llets del biberó perquè estigués...com un Buda, hahaha.


    Només coincideixo amb això amb el protagonista del relat centrat en un dia històric, dolorosament històric.

    Em pregunto com, rere, el casc de monstre, van poder reconèixer's. L'energia, suposo, que també es recorda.

    És bo, molt, i hauria de passar molt sovint que qui té la força i no pensa acabi pensant per la força del que la té d'una altra -i millor- manera.


    Mena

  • Mena Guiga | 19-02-2018

    Solituds dins comunitats de solituds.
    Em ve un somriure entre feliç i plorós.
    Així m'he quedat.
    La vida, que és un buf i que, alhora, cal trobar-hi el costat amable -urgeix- per tal de poder-la suportar sovint per com ens l'han muntada i, sí, com ens la muntem, aquesta suma amb sumes i restes.
    Poesia en la narració, que s'arrapa. Penso un xic en la Rodoreda, per la delicadesa dins la mostra del que és decadent. M'ha vingut al cap 'Joc d'infants' (Miquel Llor), "en temps de la posguerra els veïns d'una cas a de l'Eixample, amb totes les seves diferències, esdevenen un autèntic microcosmos" (copio de la contraportada), i també he pensat en 'Bones intencions', novel·la de Maria Mercè Roca, sinopsi del qual ara també copio i enganxo: "Quan el món tranquil i ordenat de la Valèria s'ensorra sense avisar, no té més remei que superar la crisi amb l'ajuda de les persones que té més a mà: el seu pare, de vuitanta anys i amb poca memòria, i la dona que el cuida, una immigrant sense papers; la seva amiga íntima, que és decoradora; un veterinari solitari; una dona maltractada; un aturat de llarga durada deprimit i un exalcohòlic. Però qui ajuda qui? Qui és el salvador i qui són els salvats?". Mira, m'ha vingut així. I, si volgués riure i prendre-m'ho amb humor de còmic amb certa acidesa, passaria pels 13, Rue del Percebe de l'Ibàñez, aquí sense tocar la literatura, és clar.

    L'hivern està ara al punt àlgid, temps de recolliment, d'escriure i de fer conèixer personatges/persones i de fer que, sobretot, i parlo per mi,...se'ls estimi.


    Lídia

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: