Papallona

Un relat de: pivotatomic

El cos de la noia era gran i pesant i al Nil li va costar molt més del que es pensava poder-lo arrossegar fins el llindar del bosc. Mentre tibava dels seus braços molsuts, es va adonar, amb horror, que els seus ulls oberts semblaven mirar-lo fixament, acusant-lo amb un silenci ominós del que acabava de fer-li. Allò el va fer esforçar-se encara més, desitjós d'evitar aquell esguard castany ple de retret.
Feia només unes hores que aquella nina trencada que ara arrossegava pel caminet de grava havia estat la Gemma, una noia de vint-i-tres anys, juganera i amb unes contagioses ganes de viure, a qui li encantava segrestar les mirades dels que l'envoltaven i ser sempre el centre d'atenció a tot arreu. El darrer que havia fet per aconseguir-ho era tatuar-se a l'alçada del melic una petita papallona vermella de la que n'estava particularment orgullosa i que exhibia sense pudor sempre que el fred no l'obligués a tapar-se. Fins i tot ara, mentre s'endinsava al bosc arrossegant el seu cadàver, en Nil no podia apartar els ulls d'aquella maleïda papallona que l'havia fet tornar boig.
Després de recórrer un esgotador centenar de metres, va arribar a la clariana on s'aixecaria la nova casa dels seus sogres. De moment, però, només era una fila de palers de totxos amuntegats i una formigonera envoltada de tot el necessari per fer ciment. Tot just n'havien començat a posar els fonaments.
L'esquena de la Gemma i la seva mitja melena arrissada i rossenca havien quedat plenes de fulles i terra. Els seus pantalons morats, una talla més petits del que qualsevol mare hauria considerat adequat, mostraven un gran estrip, provocat, segur, per les pedres del camí de grava. També es va adonar que havia perdut una de les seves sabates de taló. En Nil va deixar caure els braços de la noia i es va afanyar a tancar-li els ulls, per lliurar-se d'aquella mirada, àrtica i buida. Un cop ho va haver fet, es va sentir tremendament alleugerit. Va tornar corrent fins on havia aparcat el seu Fiat Uno i va treure una lot de la guantera. Il·luminant-se amb ella, va refer lentament el camí que havia recorregut amb el cos, assegurant-se de no deixar cap rastre del seu pas. Així, va recuperar un tros de tela morada i la punxeguda i comprometedora sabata que s'havia esmunyit del peu mort de la seva propietària. Satisfet, va apropar-se a la formigonera i la va posar en marxa. Si s'afanyava, podria enterrar el cos de la Gemma abans de que sortís el Sol.

* * * * * * * * * *

La Gemma i l'Elvira, la dona del Nil, eren cosines germanes. Tot i que s'assemblaven com la nit i el dia - l'Elvira era vuit anys més gran i molt més serena i reflexiva - les dues sempre s'havien entès perfectament. Per això, quan la Gemma va pujar de Reus a Barcelona per estudiar Econòmiques a la Pompeu, es va convertir ràpidament en una habitual del pis de la seva cosina. Mentre el Nil s'escarrassava per escalar posicions al buffet d'advocats on treballava, elles dues anaven al cine, s'apuntaven a cursets de dansa del ventre o, fins i tot, sortien de tant en tant de marxa pels baretos de la Plaça Reial. Ell es reia de la seva dona, dient-li que ja no tenia edat per aquella classe de coses, però, en el fons, li agradava que l'Elvira s'ho passés tan bé amb la seva cosina petita, alliberant-lo a ell, de passada, de fer coses que mai li havien agradat, com ara sortir a ballar. A més, que la seva dona, a punt de fer els 30, pogués passar fàcilment per una universitària, el feia sentir-se cofoi. I la veritat era que l'Elvira, amb la seva talla 34, els seus pits diminuts i el seu cabell curtíssim semblava sense problemes una estudiant cada vegada que decidia sortir de marxa amb la seva cosina.
En Nil va deixar de divertir-se la nit que es va sorprendre mirant amb desig la papallona que la Gemma s'havia fet tatuar a la panxa. Fins aleshores s'havia esforçat per veure-la com una nena - ell era gairebé quinze anys més gran - però aquell dia, al menjador de casa, mentre tots dos entrecreuaven intranscendències per donar-li temps a l'Elvira per acabar d'arreglar-se, no va poder seguir enganyant-se a ell mateix. S'havia casat amb l'Elvira feia gairebé sis anys, després de cinc més de promesos, i ja en feia ben bé un parell que el sexe amb ella s'havia convertit en una neguitosa rutina per comptes del joc lasciu que havia estat al començament, quan gairebé cap dels dos podien esperar a quedar-se sols per arrencar-se la roba l'un a l'altre. Malgrat tot, ell mai li havia estat infidel, però això - ho havia de reconèixer - era més per manca d'oportunitats que no pas de ganes. Aquell vespre, mentre la Gemma s'estirava mandrosa al sofà i li mostrava amb entusiasme el seu tatuatge, en Nil va saber amb una certesa esgarrifosa que desitjava aquella papallona i el que hi havia una mica més avall com no havia volgut cap altre cosa en tota la seva vida. Gairebé no va poder esperar a que les noies marxessin per tancar-se precipitadament al lavabo i masturbar-se furiosament. Després es va sentir brut i patètic, però el seu desig, contràriament al que solia passar-li després d'un episodi d'onanisme, no va desaparèixer i ho va haver de fer dues vegades més abans de quedar sadollat.
En els mesos que van seguir a aquella nit de revelacions, la seva obsessió per la Gemma va créixer fins a la paranoia. Es sorprenia assegut al seu despatx, davant de l'ordinador, imaginant com la despullava amb frenesí al llit que compartia amb l'Elvira i li menjava, golafre, els seus enormes pits, tan diferents dels de la seva dona, i el seu sexe, que imaginava càlid, humit i amb gust de mel i de canyella. Els dits i la llengua resseguien el cos molsut i acollidor de la noia, fins familiaritzar-se amb tots els seus racons, però els seus viatges sempre acabaven al mateix lloc: damunt d'aquella petita papallona vermella, que aletejava nit i dia per la rebotiga del seu cervell, sense concedir-li ni un moment de pau.
Sense poder evitar-ho, com el mosquit que es veu fatalment atret per la llum que serà la seva perdició, en Nil va començar a apropar-se a la Gemma. Cada vegada que la noia es quedava a sopar a casa seva, ell s'esforçava per trobar-hi temes de conversa i, després, s'oferia a dur-la en cotxe al pis d'estudiant que compartia a Gràcia amb tres noies més de la facultat. Fins i tots se les va enginyar per forçar una trobada casual a carrer, prop de la universitat, i acabar convidant-la a un cafè. Una nit, fent l'amor amb l'Elvira, va experimentar un orgasme intensíssim gràcies a que va deixar volar la imaginació i va canviar la seva dona per la Gemma i la seva diabòlica papallona. Després, mentre ella se li abraçava amorosa i li miolava paraules d'amor, es va sentir fastigosament culpable. Però el seu desig va continuar inalterable i una estona més tard, mentre sentia la respiració adormida de la seva dona, va entendre amb una lucidesa esfereïdora que la seva vida no tornaria al seu lloc fins que no aconseguís posseir d'una vegada per totes aquella maleïda, maleïda papallona.

No va esperar massa temps abans d'intentar-ho. No podia pas. Només una setmana després d'aquella nit reveladora, va sentir com la Gemma es queixava a la seva cosina que aquell cap de setmana s'hauria de quedar sola al pis, estudiant per un examen que tenia el dilluns següent. Aquella nit, com de passada, mentre es posava el pijama, li va comentar a l'Elvira que el dissabte havia quedat per sopar amb els de l'equip de futbol sala i que després, com sempre, anirien a fer unes copes. "Em fa un pal terrible", es va queixar per fer més creïble la mentida. "Sempre dius això i sempre acabes passant-ho be", li va contestar ella, fent-li un petonet a la punta del nas. En Nil es va far fastig a ell mateix. Aquella nit van tornar a fer l'amor i el seu cervell va tornar a volar lluny de l'Elvira. Al costat d'una papallona vermella que tenia el niu dins un melic.

El dissabte va sortir de casa dient que miraria de tornar no gaire tard, però que ja sabia com eren els nois quan es posaven tontos. Mentre posava una peli al DVD, ella li va contestar que no es preocupés i que s'ho passés molt bé. Va tancar la porta de casa mentre al home cinema sonaven les primeres notes de la banda sonora de "Allò que el vent s'endugué", una de les pel·lícules preferides de l'Elvira i que ella sempre es queixava de que no podien veure mai junts.
En Nil va conduir lentament fins el barri de Gràcia. Maig desgranava els seus darrers dies i la ciutat es preparava il·lusionada per rebre un nou estiu, que ja s'albirava a l'aire. Els carrers eren plens de gent que havia tret la roba de màniga curta de l'armari i a les terrasses, que havien recuperat el seu lloc a voreres i places, gairebé no hi quedava ni una cadira lliure. Increïblement, però, va trobar un lloc per aparcar just davant del portal de la Gemma. Mentre es posava les claus a la butxaca, va interpretar aquell cop de sort com un bon auguri del que passaria després.

Mai havia estat tan equivocat.

La Gemma li va obrir la porta, vestida només amb una breu samarreta de tirants que amb prou feina podia contenir l'exhuberància dels seus pits i uns pantalonets d'esport que semblaven a punt de ser desbordats per les seves cuixes generoses. Una imatge a anys llum dels criteris anorèxics que s'havien imposat als cànons de bellesa del moment, però que a ell el va fer encendre's de desig. La noia el va rebre amb un somriure cordial però desconcertat i, tot i que el va convidar de seguida a passar, era evident que no es sentia del tot còmoda. En Nil n'hauria hagut de tenir prou amb el seu posat per desfer els seus plans i marxar mormolant qualsevol excusa, però la idea de seguir obsessionat en silenci amb aquella papallona que semblava burlar-se d'ell des de la panxa nua de la Gemma se li va fer insuportable.
El que va passar després va ser tot molt ràpid, però en Nil ho conservà al cervell com una pel·lícula en càmara lenta. Torpement, va intentar explicar-li a la Gemma el per què de la seva presència i, quan va veure que no
se'n sortia, va abraçar-la i va provar de fer-li un petó als llavis. Ella va esmunyir-se-li d'entre els braços amb un crit, barreja de sorpresa i indignació.
La primera bufetada li va colpejar la cara com un fuet, fent-li veure un llampec de llum blanca. Va provar de disculpar-se, però la noia va seguir pegant-lo i amenaçant-lo amb dir-li a l'Elvira la classe de tio amb el que estava casada. Entre tota aquella pluja de cops i paraules, en Nil es va sorprendre a ell mateix pensant com era possible que aquell accent tarragoní, que a ell li havia semblat sempre tan sensual, ara servís per lacerar-li la oïda amb tanta crueltat. Amb tot, no va sentir pànic fins que la noia es va apartar d'ell i va despenjar el telèfon per trucar a casa seva. Desesperat, en Nil li va saltar al damunt tot provant de prendre-li l'auricular de les mans i de fer-la entrar en raó. Però la Gemma era una noia corpulenta, gens fàcil de dominar per la força, i la indignació li donava un plus de potencia que la igualava amb la d'ell.
Va provar d'esgarrapar-lo amb les seves ungles de manicura, pintades de vermell, mentre tractava de recuperar el telèfon. En Nil va esquivar la urpada i, gairebé sense adonar-se'n, la va empentar per treure-se-la del damunt. Amb un xiscle de sorpresa, la Gemma va perdre l'equilibri i va caure d'esquena, picant amb el clatell contra la tauleta de centre o hi tenia l'ordinador i un munt de llibre oberts. Es va quedar estesa al terra, en una postura ridícula, amb els ulls molt oberts i la mirada perduda en un punt del sostre, darrera del cap d'en Nil.
Un fil de sang va començar a tacar el terra.

Ell va saber de seguida que l'havia morta.

Va trigar molt estona abans de decidir què faria. Un parell de vegades va aixecar l'auricular amb la intenció de trucar a la policia per entregar-se. Però la por el va fer penjar de nou. Després va sentir l'impuls de sortir corrent i deixar-ho tot com estava. Si tenia sort, quan la trobessin pensarien que havia estat víctima d'un accident domèstic. Marxar era realment temptador, perquè, a més, ell no seria sospitós a priori. Però després va reflexionar. Oficialment, era en un sopar que mai havia tingut lloc i si la policia descobria la primera mentida, destapar la resta no li costaria gaire a un interrogador experimentat.
Al final, va decidir que la seva millor opció era fer desaparèixer el cadàver. Sense cos no hi ha assassinat i per comptes d'un crim la policia es trobaria davant d'un de tants casos de desaparicions que passen cada any, que no desperten ni la meitat d'alarma social que la descoberta d'una noia jove, morta al menjador de casa seva. En Nil va fer el cor fort i va passar-se dues hores omplint de roba la bossa de viatge de la Gemma i agafant la seva llibreta d'estalvis, el seu passaport i els altres documents que va trobar al calaix de la tauleta del llit. Després, va triar uns pantalons morats i un top groc i va vestir la noia. Li va costar molt i, quan va acabar, va haver de córrer al lavabo a vomitar. Però ho va fer.
Va esperar pacientment fins passades les tres, quan va pensar que ja no hi hauria massa gent al carrer. Llavors va agafar la bossa i la va baixar al cotxe, que per sort havia aparcat just al davant mateix. Mentre tancava el capó va pensar tristament que aquella no era la bona sort que ell mateix s'havia augurat unes hores abans. Va tornar al pis, es va assegurar que no es deixava res, i va sortir amb la Gemma a pes de braços. Era el moment crític del pla, i ho sabia. Però la sort el va tornar a somriure i va poder baixar els tres pisos sense que el veiés ningú. Després, es va assegurar que no hi havia testimonis i va asseure el cos de la Gemma al seient del davant, fent veure que dormia. Va engegar el cotxe i va començar a conduir cap a la urbanització.
En Nil havia decidit enterrar el cos als fonaments de la casa que s'estaven fent els pares de l'Elvira a prop de Sitges. Va trigar una hora en arribar, però ho va fer sense cap contratemps. En aturar-se davant de la cosa en obres, va parar el motor i va treure la Gemma del cotxe. El cos de la noia era gran i pesant i al Nil li va costar molt més del que es pensava poder-lo arrossegar fins el llindar del bosc.

* * * * * * * * * * * * *


Ningú va descobrir mai què havia estat de la Gemma. Hi va haver una petita investigació, és clar. Però la noia era major d'edat i sempre havia tingut fama d'esbojarrada. A la facultat va haver qui va jurar que l'havia vista més d'una vegada abraçada a un noi negre "amb mala pinta", i la policia va tirar cap allà. La desaparició de bona part de la seva roba i dels seus papers, unida a la del misteriós nuvi de color, va fer que els agents lliguessin caps i oblidessin el cas al cap de poques setmanes. Llavors, els pares de la Gemma la van buscar pel seu compte i fins i tot van contractar un detectiu privat amb fama de molt competent. Van ser setmanes de molts nervis pel Nil, però el perdiguer no va trobar res i, a mida que van anar passant els mesos, tothom va començar a donar-se per vençut. L'Elvira es va sentir molt culpable de no poder donar pistes que aclarissin la desaparició de la seva cosina, però va trobar en el seu marit una comprensió i col·laboració que mai hagués imaginat i que la van ajudar molt a superar el tràngol. Llavors es va quedar embarassada i el cas de la Gemma va passar a un segon terme. Un any després d'aquella nit, el Nil es meravellava de com havien sortit les coses. Havia aconseguit tancar la papallona en una presó de la que no tornaria a sortir mai més i, poc a poc, el neguit havia deixat pas a una plàcida rutina.

El dia que es va complir un any just de la desaparició de la Gemma, l'Elvira va tornar a casa amb un somriure enigmàtic als llavis. "Tinc una sorpresa per tu, amor meu", li va dir. I es va aixecar el faldó de la camisa que amb prou feina amagava ja la seva panxa voluminosa. Al costat del melic, l'Elvira s'havia fet tatuar una petita papallona vermella, idèntica a la de la Gemma.

"Així no l'oblidarem mai", li va dir amb un fil de veu al seu marit, mentre ell li mirava el ventre amb una expressió d'horror que trigaria molt temps en poder esborrar del seu rostre.

Comentaris

  • Hester | 17-07-2011

    Vaig llegir el teu relat ja fa uns quants mesos i en aquell moment no vaig deixar cap comentari. Avui l'he tornat a trobar i encara em recordava de tota la història. La veritat és que m'ha agradat molt: intens, directe i amb molts elements trets de la realitat.Gràcies!!!

  • gypsy | 13-04-2008 | Valoració: 10

    ostres!, volia saber com s'acabava, si l'enganxaven o no. En Nil haurà de viure amb la culpa del seu assassinat involuntari, però suposo que això és millor que anar a la presó. Supervivència.

    Un relat intel·ligent i creïble.

    M'encanta com escrius, tots els detalls, ho fas de manera que no carrega ni es fa pesat i passa volant!

    gyps

  • Genial!![Ofensiu]
    copernic | 03-09-2007

    Una gran narració amb una trama ben portada i un final relativament sorprenent. Només trobo un petit defecte: Quan se n'adona que l'ha mort hi ha una mica de pressa en passar l'escena. Crec que podries haver-t'hi entretingut una mica més.
    Salut, pívot i tir de tres punts amb personal inclosa.

  • ara... somiaré totes les nits amb papallones...[Ofensiu]
    Sergi_Casals | 01-09-2006 | Valoració: 10

    boníssim!!

    no puc afegir res més, ja t'ho han dit tot.

  • Jo també li poso un 10!!![Ofensiu]
    Aurinkon_Kuu | 09-08-2006

    Hola pivotatomic!! M'ha encantat aquest relat. Soc bastant jove i no et podria fer un comentari del text tant extès ni te'l podria analitzar tant bé com algunes persones que te l'han comentat. Però jo quasi mai passo per aquesta web (la vaig descobrir fa molt, però l'he tingut bastant abandonada) i avui penjant algun relat que tenia he clicat al teu que apareixia per aquí i també m'he quedat enganxat des de la primera línia. M'ha agradat moltíssim i el final fins i tot m'ha donat la sensació de tenir aquest toc còmic que no apareix en tot el text, m'ha fet gràcia (he rigut, de veritat).

    I realment, SEMBLAVA una pel·lícula, m'ho estava imaginant tot! Potser té un esquema i la temàtica una mica vistos però suposo que el fet de començar quasi pel final i citar un mort et fa enganxar més al text perquè vols saber el motiu de tot el que ha passat, però vaja, això no treu ni de bon tros que sigui un gran relat :)


    Enhorabona i segueix escribint!!!

    Aurinkon Kuu

  • un 10, sí senyor!![Ofensiu]
    Isidre | 30-07-2006 | Valoració: 10

    Collons, ara mateix no estic segur de si acabo de llegir aquest relat o acabo de veure la peli en directe. Sorprenent. He quedat atrapat a la primera línia. I collons, collons, quin final!!

  • "Tatoos"[Ofensiu]
    Nicte | 16-04-2006

    Hola!
    M'he trobat aquest relat imprès per casa i me l'he llegit! I ja que tinc un parell de coses a dir que encara ningú ha dit... Jo, d'estructures i tot això ni idea així que els comentaris són de contingut. Què passa amb la sang? Quan cau i es golpeja amb la tauleta (la Gemma) en Nil veu un raig de sang i res més del tema en la resta del relat!!! si és de les coses més importants d'un assessinat!!! i més tenint en compte que va haver de rossegar-la per vestir-la, posar-la cotxe...
    L'altre gran fallo és que una dona prenyada no pot fer-se un tatuatge!!! o en tot cas, no a la panxa. Diria que per motius de salud però si no fos així si et fas un tatoo a mig embaràs quan la pell està donada, després el tatoo quedarà deformat.
    Apa noiet! un petó i a veure si trobo un altre relat teu per casa!
    Nicte
    p.d. a part dels comentaris objectius m'he deixat el subjectiu ... m'ha agradat força és lleuger i vols arribà al final per saber perquè coi la va matar?!!

  • El desig amb ales de colorins[Ofensiu]
    Biel Martí | 15-04-2006

    El desig en forma d'un tatuatge de papallona, que expressa la necssitat del prota de sortir de la rutina, diria jo... Alabar que escrius bé comença a ser repetitiu i ha estar passat de moda, de manera que no ho faré. si diré que, aquest relat d'intriga, conté un parell d'errades que caldria esmenar però que, si un llegeix ràpidament, passen desapercebudes. L'estructura (inici-nus-desenllaç) és totalment correcte, quasi matemàtica. El final em falla, això sí, perquè em sona massa a esperat, poc sorprenent, almenys per mi, ja que és un recurs que es fa servir (jo inclòs) per intentar sorprendre, el recurs de tornar a un fet que ha causat totes les accions anteriors (la papallona).

    Biel.

  • ben fet[Ofensiu]
    foster | 18-07-2005 | Valoració: 8

    Hola pivotatomic,
    fa dies que esperava entrar en contacte amb tu. Sé que ets important en aquesta web, i esperava amb il.usió algun comentari teu. Gràcies mil vegades. Tens raó que, inicialment, una trucada i un missatger no haurien de ser prou per estruncar una llambregada de passió, però el relat es basa en això: els dos volen i dolen, saben que és un desig impossible i, en el fons, se senten alleujats amb la impossibilitat de consumar el seu "pecat".
    El teu relat és molt bo, sobretot el final, malgrat ésser previsible. M'ha recordat el meu "Dubte raonable" (m'agradaria que el llegissis).
    Voldria que m'indiquesis les meves faltes d'ortografia, cosa que jo faig ara i aquí:
    fastig no -- fàstic / es sentia no -- se sentia / càmara no -- càmera / Torpement no / la oïda no -- l'oïda / potencia no -- potència / corrent no -- corrents / pel Nil no -- per al Nil
    Bé, per ara res més, ens veiem
    foster

  • no puc dir res més, ja ho han dit tot[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 10-03-2005


    m'agradat manco que el del telèfon, però es deixa llegir ....

  • M'ha agradat,[Ofensiu]
    pseudo | 16-02-2005

    Sobretot el final, pero d'altrabanda, tot i que tens més vocabulari del que jo mai tindré, crec que al text li podries fer uns petits retocs per a que tingués més força i enganxes més al lector...

    Ets bo amb les descripcions, però trobo a faltar recursos literaris.. Aquesta per exemple és genial:

    "Maig desgranava els seus darrers dies i la ciutat es preparava il·lusionada per rebre un nou estiu, que ja s'albirava a l'aire"

    D'aquesta altra...
    "Sense poder evitar-ho, com el mosquit que es veu fatalment atret per la llum que serà la seva perdició, en Nil va començar a apropar-se a la Gemma"

    Per mi queda millor si canvies l'ordre alguna cosa aixi com:

    Sense poder-ho evitar, en Nil va començar a apropar-se a la Gemma, com el moquit que es veu fatalment atret per la llum que serà la seva perdició" A més a més enlloc de "veu", posaria "sent".

    Crec que el text és bó, però que li podries fer uns retocs per a que brillés més. Jo tampoc sóc un expert :P, aquesta és la meva humil opinió.

    Segueixo amb el coment, tot i que amb retard :P

  • A veure...[Ofensiu]
    Thalassa | 15-02-2005

    Crec que és el que més m'ha agradat dels tres que he llegit. Pels personatges, la història, els canvis, de temps... Un altre personatge obsessiu per a la col·lecció... Moltes felicitats.

    Aish... el que pot fer una papallona... pot provocar un terratrèmol a l'altra punta del món, com el que tu has creat en aquest relat

    Gràcies!

    Thalassa

    P.S.: No prometo seguir comentant, el que no vol dir que no ho fagi, perque t'he descobert i tot i que són llargs, m'has sorprès gratament

  • març | 14-02-2005

    altre cop l'empatia. Casos d'aquests en corren molts avui dia, però sovint és difícil posar-se a la pell de l'assassí i buscar-ne el motiu. En aquest cas una obsessió que, pel que diu el final, el protagonista haurà de soportar un cop elimiada la primera papallona.

    Mentre et llegeixo m'és molt fàcil crear-me una seqüència d'imatges de tot allò que vas narrant, i això m'agrada.

    Si em permets una pregunta, és el segon cop que llegeixo en els teus relats una al·lusió a "Allò que el vent s'endugué". Hi ha algun motiu especial?

  • Papallona[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 11-02-2005 | Valoració: 9

    Es curiós, els teus assassins sempre tenen una vessant moralista, uns que ens netegen els carrers de camells i raters, altres que consideren impúdiques les vestimentes de les noies d'avui dia. Es clar que falta saber si el seu criteri per jutjar se'l saben aplicar.

    També es curiós com aquest assassí en concret sembla culpavilitzar a la víctima, que el va provocar, ensenyant de forma pregona, i manifesta la maleïda papallona.

    Els teus relats acostumen a tenir un desencadenant, un jersei, una papallona, que sembla desbaratar tot plegat i portar als personatges a fer-se plantejaments de vida. M'ha encuriosit el concepte que la dona marxés de casa era alliberador, l'alliberava de no fer allò que a ella li agradava i a ell no. I desprès ella es sorprèn que pogués entendre el seu estat d'ànim. Suposo que la comunicació de parella no era precisament el seu fort. Es clar que hom pot creure que el detonant és una papallona, però en realitat mai és així. Hem pregunto si ella tenia també manca d'oportunitats, o realment es creia allò que no existia.

    Aquí ens tornes a parlar del home o la dona dominat per posseir, pel desig, pel plaer, per la por, per el domini... d'alguna manera a tots els teus relats, mirats d'un angle o un altre surten personatges apassionats que han de lluitar amb si mateixos. I també surten les passions mesquines, i el dolor, i les ganes de domini, però la covardia i finalment la venjança. Els morts d'una manera o un altre acaben venjant-se

    M'agrada't, m'agrada't sobretot el final. Els teus finals sempre son sorprenents, i m'ha agradat que aquest "payo" no es sortís en la seva.

  • Bibliografía pivotatomic[Ofensiu]
    NinniN | 09-02-2005

    Molt bé, pivot.

    Haig de reconèixer que el primer que he llegit de tu (crec que no havia llegit res teu, encara, tot i que m'avergonyeixi), ha estat la bibliografía, que no feia prometre massa de les teves dots literaries.

    Però hagi de dir que m'ha sorprés molt i molt positivament: històries curtes, amb un contingut ordenat, i un estil literari molt acurat, que no fa difícil la lectura.

    Saps jugar molt bé, amb les lletres, pivot, a veure si publiques moltes més coses.

    Una abraçada,

    NinniN

  • Mira, xicon...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-02-2005

    ... jo me'n fot de simbologies, ... i de totes aquelles dallonces de comentaris de text de secundària i fins i tot batxillerat... La narració s'aguanta bé a la pantalla... El nus -i opinió personal-, és massa llarg... Com sempre, el desenllaç -allò que covem sempre escriptors i lectors- paga la pena... Potser una referència "sense importància" a una família.. d'allò que... fins i tot la desvirtua... O no? (Em caldrà una tercera i quarta lectura... O sols trobar el moment idoni...? Recollons! aquesta literatura de ficció... Que. de debò, és l'autèntica!!! Lectures hi hauran .. que de ta casa et treuran... I de les "caselles" -traducció del castellà-... I de polleguera...
    Tu segueix... Si et diverteixes.... i ajudes tot un món de lectors...!!!

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 08-02-2005

    COMENT 4 (i últim)


    Aquest és el quart relat que et comento, i de tots quatre (que no pas de tota la teva obra publicada en aquesta web) és, per a mi, el més fluixet. Malgrat la simbologia emprada, tal com indica Lavínia, entre la papallona i el desig (una simbologia treballada i que queda patent al llarg de tota la història).
    La lectura resulta fluïda i manté l'atenció del lector. Potser perquè el llenguatge es mou de manera adequada al voltant del contingut. Però trobo que li falta la força que tenen els altres.
    En aquest cas, se suposa que el centre d'energia que mou la narració és el tatuatge amb què apareix l'Elvira, que resulta ser idèntic al que duia la Gemma. Però repeteixo: queda com diluït. No té el toc de genialitat o d'originalitat que he copsat en els altres. És una opinió personal, eh!
    El relat funciona en forma de flash-back, sense abandonar per això l'estructura clàssica de presentació, nus i desenllaç. La primera escena ens situa en un assassinat. La segona escena retrocedeix en el temps i ens narra aquest assassinat: l'origen i l'acció. La tercera escena ja correspon al desenllaç.
    Hi ha un detall, potser petit, però que particularment valoro perquè penso que dóna coherència narrativa al relat, a banda de consolidar la peripècia que s'hi explica. Apareix quan el relataire escriu: "Mai havia estat tan equivocat." Aquesta frase, en aparença senzilla, és emprada més endavant amb altres paraules, o potser fora millor dir que és referenciada més endavant, en un context totalment diferent en què apareix aquesta primera vegada. En la primera ocasió hi ha il·lusió, esperança. En la segona ocasió només trobem la crua realitat en què s'ha immergit el nostre protagonista ("aquella no era la bona sort que ell mateix s'havia augurat unes hores abans").
    Per altra banda, hi ha una altra frase que voldria remarcar. Però aquest cop perquè em resulta confusa (tot filant prim). La trobem en aquest fragment: "Després, va triar uns pantalons morats i un top groc i va vestir la noia. Li va costar molt i, quan va acabar, va haver de córrer al lavabo a vomitar. Però ho va fer."
    He copiat tot el fragment perquè la frase sola potser hagués quedat fora de context, però em refereixo en concret a "Però ho va fer". El referent immediat és el fet de vomitar. Aleshores: es refereix a què malgrat que va haver de córrer al lavabo va aconseguir vomitar. O en realitat, tal com m'imagino que es pretén, aquest "però ho va fer" es refereix a que malgrat els esforços i tot el que li costa, va aconseguir vestir-la?
    A veure. Quan dic confusa, no pretenc indicar que no s'entengui dins la narració, sinó que sintàcticament potser no està construïda amb la precisió que caldria. Però ja he avançat que aquesta observació era fruit d'un intent de fer el comentari de manera primmirada.
    Torno a trobar algunes repeticions de paraules, un ús dels possessius que es podria resoldre d'altres formes per no repetir-ho tant, i potser altres detalls estilístics. Però també vull destacar una expressió que m'ha agradat de manera especial perquè trobo que dibuixa una imatge molt gràfica de la situació descrita. Em refereixo al "miolar", dins de "mentre ella se li abraçava amorosa i li miolava paraules d'amor".
    Pel que fa al final, el trobo desaprofitat. Potser sigui aquest el motiu pel qual aquest relat m'ha semblat més fluix que els altres tres ja comentats. Diu que ell "trigaria molt temps a poder esborrar...", però aleshores se suposa que aconsegueix esborrar-lo. I ja està? Tot queda aquí? No sé: podria intentar treure-li el tatuatge, tot arrencant-li la pell; podria caure en una obsessió que li impedís fer l'amor amb la seva dona; podria dedicar-se a la cria de la papallona; podria esperar el naixement del fill però tenir la intenció d'acabar matant també la dona, per col·laborar una mica més en els fonaments de la casa dels sogres... Tot plegat són idees de finals absurds, però el que pretenc significar és que aquest desenllaç resulta pobre pel que, crec jo, demana el relat.
    I amb això acabo. No tindré temps de comentar-te cap altre relat al llarg d'aquesta setmana. Només afegir, com a darrer colofó, que les narracions que t'he comentat estan ben treballades i sobretot m'ha agradat el tractament que dones de sorpresa final. Hi ha alguns aspectes estilístics o formals que es podrien polir, però fer-ho en aquest mateix comentari em donaria molta feina, i per això t'he proposat l'opció de enviar-t'ho mitjançant arxiu adjunt.
    Res més. Tot just repetir el que dic cada vegada durant la setmana del COMENT. Que qualsevol observació que pugui fer és plenament subjectiva i que espero no haver molestat. En tot moment he pretès col·laborar de bon rotlle.

    Salut, company relataire!

    LLIBRE

  • Gràcies,[Ofensiu]
    brideshead | 08-02-2005 | Valoració: 10

    per no fer-me patir tant!

    Aquest relat conté els teus components habituals: és imaginatiu, pervers i diabòlic, però amb dosis inferiors a les "normals", la qual cosa m'ha permès respirar mentre llegia!

    Com sempre, ben escrit, amb tocs "humans" i una excel·lent sorpresa al final. Però... aquesta papallona tatuada.... no ens donarà cap altre ensurt? Diga'm que no, per una vegada!

    Un petonet, m'encanta la teva "malesa" narrativa!

    (P.D. I em pregunto angoixada... acabaré enganxant-me??)

  • Bons fonaments - glups! - i tècnica[Ofensiu]
    T. Cargol | 08-02-2005


    No em refereixo al basquet sinó a l'escriptura.

    Té ritme, va al grà sense pífies, l'ambientació és bona, però el final és el millor per a mi, aquest gir que desvetlla sense cap mena d'embut la bogeria del protagonista (solament el seu o també fa que el lector el comparteixi el del lector?)
    La simbologia de la papallona amb les ales desplegades - o plegades, tan se val -, és de qualitat.
    La dualitat sentimental interna i externa pot ser la clau de tot això.
    però és clar jo no sóc cítric ;-) igual m'estic passant...

  • La setmana...[Ofensiu]
    Lavínia | 07-02-2005

    Aquest relat, Pivotatomic, m'ha semblat extret d'una crònica de successos de qualsevol dia de l'any que les dones són violades i/o assassinades pel mascle que no pot obtenir-ne el que desitgen.

    Vaig, però, a comentar-te el relat des del punt de vista literari.

    És una narració amb plantejament, nus, desenllaç i un epíleg (aquest últim gira a l'entorn de "la papallona" que dóna nom al relat i que, per a mi simbolitza "el desig", que esdevindrà talment el turment d'en Nil)
    Él relat, doncs, va en progressió de la relació triangular Nil - Gemma - Elvira, fins a la desaparició brutal de la noia (Gemma).
    Està explicat amb decisió i amb llenguatge clar i directe, per la qual cosa no es fa difícil d'entendre.
    La simbologia de la papallona->desig->turment és clara i em sembla que la unió temàtica/expressió és coherent.

    Fins una altra, Pivotatomic, i molts petons.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

154095 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")