Res del que ens passa...

"Ets responsable per tot allò que ve a tu; i si pots enfrontar-t'hi i superar-ho o conquerir-ho, seràs el vencedor"

Rev. Dr. Moon, Sun Myung, Veritable Pare del cel de la terra i de tota la humanitat.

al meu pare el varen cremar fa dotze anys, i la veritat no em calen més pares i amb el seu record en tinc prou ara mateix i no em cal ningú per suplantar-lo. Als humans no ens calen tants pares, la vida la vivim nosaltres en directe, i per allò que veig dia a dia al nostre voltant, tots aquells que van de pares et volen xuclar alguna cosa, i per això crec que més pares que el nostre biològic o de creixement, no ens en calen, ara, germans, amics amants i gent de confiança és el que veritablement val la pena tenir. Però et diré més, la frase de l'Auster no vol etiquetes, vol que siguis tu mateix, sense cap ajut, pur natural sense més additius.

I per acabar, la frase en negreta està molt bé, però es contradiu amb la signatura del Dr Moon. Si vol ser algú important, ha de començar per treure's etiquetes i viure el dia a dia de la gent que passa gana al món. L'última persona d'aquest món que he vist que podia etiquetar-se de pare, i no ho feia, era Vicenç Ferrer.

No voldria molestar-te, pero les etqiuetes molesten i molt:
El pare de la pàtria
el pare de l'esglesia
el pare de convergència
el sant pare d'Anglaterra
i etc de pares i altres per l'estil.

Quan començarem els humans a ser persones i deixarem de banda tanta xorrada de salva pàtries i salva humanitats?

Xolnir emprenyat

(Ho sento copernic, m'encanta l'Auster i em dol utilitzar l'espai d'una frase seva per desfogar-me)

la d'Auster, que trobo de ficció romàntica. És bonica i d'alguna manera me la voldria creure, però el què passa ja ha passat, i nosaltres passem, igual que tot. Jo no sé què va pensar el meu besavi, no sé què va viure. Es perd, s'ha perdut. No queda res.

I sobre la frase de Moon, Quim, jo et tinc simpatia, però crec que posar tota la teva esperança en un home dubtosament riquíssim i que a més ho sap tot sobre tot, és posar en perill la teva integritat mental.

No, no es perd mai res del que ens passa. Queda en un record o visual o més mental o fins i tot qui sap si hereditari biològicament. Apareix en els somnis, sense esperar-t'ho, a vegades. No hi ha manera de perdre-ho. Però, segons que sigui, es pot transformar per suavitzar o entendre, crec. I d'aquí a una millor existència anar fent passets. Res perdura, però el record, més o menys vívid (o un text, una fotografia,...) hi és. Que tampoc perdurarà, no cal dir-ho. Ningú sap la vida que té res. I no cal. En el meu cas, intento vestir amb colors, no tapar, el desagradable viscut, que alguna cosa m'ensenya, vulgui o no. I l'agradable pujar-lo a dalt de tot de la piràmide del valer la pena ser i estar, la natura, les persones, l'art.

La segona cita, la de la negreta. Penso que hi ha d'haver responsabilitat envers el que ens busquem, molta. Si és quelcom que ens ve, ja costa més, segons què sigui hi ha la queixa, la ràbia, el rebuig. Tot i així cal entomar-ho, encara que no en siguem responsables, que és diferent. Superar obstacles forma part del joc de la vida i del camí a seguir, que ningú ha dit que sigui de roses. Però potser sí de calèndules i alliums....

Mena de les flors de camp