... quant ens sembla bé "menysprear" els símbols d'un país i quant ho trobem intolerable. Vaja, que xiular l'himne espanyol ens pugui arribar a agradar, però fer-ho amb els segadors, ens sembli una ofensa. O tots moros o tots cristians (vaja, que crec que el "trolleig" contra totes les institucions (també les nostres) hauria de esser àmpliament acceptat).

... David Bowie interpretà a un extraterrestre que arriba a la terra amb una "idea" concreta. Cert moment, coneix una dona i comencen, a diguem-ne, a sortir. Finalment, una nit, la dona li demana, li suplica, que ell es mostri tal com es (això ho diu des del punt de vista metafòric. Els personatge es força introvertit i la dona no sap d'on es realment). En una escena terroríficament fascinant, el personatge a qui dona vida Bowie es "despulla" de la seua pell humana per quedar-se tal com es (L'escena, sempre em va semblar captivadora pel joc, gairebé metalingüístic, que conformava el fet que el personatge s'estigués despullant i que l'actor s'estigués "vestint" cada cop amb més pròtesis. Més endavant, també amb vaig adonar d'un altre motiu de goig, un home no ha de mostrar-se realment com es davant "la parenta", a no ser que la vulgui perdre per sempre (o tornar-la boja)).

... la possibilitat de que existeixin cultures extraterrestres es força elevat. Tanmateix, les enormes distancies que ens separen dins l'univers, fan que qualsevol contacte, sigui gairebé impossible.
Amb la busqueda de la mitja taronja, succeïx quelcom similar. Si creiem amb aquest principi (que hi ha algú que encaixa perfectament amb nosaltres) hauríem de plantejar-nos dos coses: segur que ha de viure al mateix país que jo? segur que ha de viure en el mateix tram històric que ho faig jo?
Potser sigui molt millor, pensar que la mitja taronja no existeix, s'acaba fabricant. Amb el temps, amb el coneixement mutu de la parella, però si alguna cosa sabem de les generacions actuals, es que les coses que necessiten temps per construir-se solen ser "mal considerades" o "mal vistes". Ho volem tot, i ara mateix. I a més sense cap mena d'esforç. Aprendre Coreà amb 10 minuts i conèixer/conviure/lligar amb la nostre mitja taronja.

... però hi ha una teoria de la conspiració, que bé a dir, que la bomba atòmica la van "inventar" els nazis. Imagino que ja coneixen coses com l'operació "Paperclip" i el nom de Wernher von Braun els sonarà força (els coets nazis eren seus, i els ianquis el varen fitxar. Els primers models de coets de la Nasa (els que realment funcionaven) eren seus).
Doncs bé, hi ha una teoria que diu que els nazis tenien la bomba (s'arriba a afirmar que el que va succeir a Tunguska es fruit d'una prova nuclear). Sigui com sigui, al final del conflicte Alemanya nazi-EEUU, els germànics varen fletar un submarí cap al Japó (que duia una bomba atòmica). El capità del submarí, va desertà i va posar rumb als Estats Units, on es va entregar (ell i la seua càrrega). Un dels "militars" que el va rebre, era de fet un científic, que després guanyaria el premi Nobel relacionat amb el tema nuclear (la idea es que els americans varen copiar el model alemany i que gràcies a això "el projecte Manhattan" finalment va donar fruits. De fet s'havien gastat tants diners i havien generat tant pocs resultats, que la idea era acabar amb el projecte. Estranyament, pocs dies després de l'arribada del submarí, el projecte va aconseguir l'èxit total).

Anava a escriure una rèplica, però de fet ja ni recordo perquè vaig escriure el relat i els grans motius que hi havia al darrera...

... les pel·lícules espanyoles/catalanes ambientades en la guerra civil/la postguerra on mai es repeteixen arguments, situacions hi/o personatges. On va a parar.

http://www.youtube.com/watch?v=rRrSp6Pqlz4

"Satrapia o Sàtrapa (en grec: σατράπης satrápēs, de l'antic persa xšaθrapā(van), protector de la terra/país) és el nom que es va donar als governadors de les divisions administratives, entre 20 i 25, en què Darios I va dividir l'imperi Persa. Els sàtrapes eren elegits directament pel rei generalment entre membres de la noblesa. Exercien el poder judicial i administratiu, cobraven els impostos, s'encarregaven de l'ordre públic i del reclutament i manteniment de l'exèrcit. El propi Darios I s'encarregava de la seva supervisió i control per evitar que s'excedissin en les seves funcions.

Cambises II de Pèrsia, el predecessor de Darios I, desconfiant respecte a la lleialtat d'alguns governadors, va situar un secretari al costat de cada sàtrapa per vigilar els seus actes i va organitzar un grup de funcionaris coneguts com elsulls i oïdes del rei, que recorrien l'imperi per valorar sobre el terreny la situació i emetre un informe. Malgrat aquests controls, quan es produïa un acte de sedició, la ràpida intervenció de l'exèrcit, facilitada per la xarxa viària de comunicacions, acabava amb el perill abans que el moviment provoqués l'aixecament d'altres regions per sentiments semblants. Alexandre el Gran i després els selèucides van nomenar també sàtrapes com a governadors de les províncies.

Les satrapies eren subdivisions administratives. La font principal és la llista d'Heròdot, però n'hi ha tres més que són importants: les referències dels historiadors d'Alexandre el Gran; les inscripcions aquemènides i en concret la llista de dahyāva (que és el nom persa donat a les subdivisions), i algun texts grecs i llatins dispersos.

Aquestes divisions foren presents l'Imperi Persa aquemènida, l'Imperi d'Alexandre el Gran i el seu successor el Imperi Selèucida."

Sàtrapa, perquè era Persa, suposo... (no son boniques eixes paraules, que inicialment significaven una cosa, però tenen un altre sentit, força més despectiu. Com la paraula dictador).
--------------------------------------------

De les coses que estic més orgullós de la meua adolescència, va ser la etapa de "busqueda de revistes pornos". De fet, n'estic de tot menys orgullós. No recordo qui va començar aquella "cacera", i de fet, en aquell precís moment, no tenia massa clar de que anava tot plegat (no era tot més senzill llavors? quant la sexualitat no ho emmerdava tot?). Crec que va ser idea d'en Dani. Però es possible que fos d'en Joan o d'en Aïtor. O ves a saber, potser l'Alex s'ho va empescar tot solet (encara que ho dubto). Tot plegat, consistia en anar buscant revistes porques pels carrers del barri. I sí, rebuscar entre els contenidors de merda, estava contemplat. Per sort, com que jo no me'n enterava de la mitja la meitat, solia quedar-me en un racó, amb mirada al·lucinada, intentant comprendre totes aquelles "perfomances". Tot plegat va durar poc. El grup (de fet tots menys jo. Jo era fàcilment prescindible) va prendre una via més directe. Anar pels kioscs de les Rambles i comprar directament les revistes allí (es veu, que algun quiosquer feia la vista grossa amb el tema de l'edat i deixava comprar revistes X als menors). Que jo recordi només vaig arribar a veure una pàgina d'una "Private" (fa uns anys, amb ara sí, coneixement de causa, em vaig descarregar un arxiu, de varies giges, que contenia diversos números de l'esmentada revista).
Ara bé un gir "inesperat" (fins a cert punt), i que farà les delícies d'aquelles persones que pensen que els contes han de tenir un darrer gir. Un "company" de classe va acabar apareixent a la revista, i de fet, s'ha llaurat una carrera professional via "percussor genital". Irònicament, no va ser ningú del grup que, al acabar les classes, anava a buscar "revistes guarres".

Q, que a vegades no sap perquè explica segons quines coses.

...Sangifetge i no dono "crediter".
No sé quins paràmetres sobre la "feminitat" o la "masculinitat" fa servir, la veritat. Semblen sortits de l'època victoriana.

------------

Pel que fa el relat em sembla que esta força bé. El "crescendo" està ben portat i "l'aparició" final de la realitat (expectatives vs. món real) es interessant (i fins a cert punt, el joc de mirades, d'actes sexuals no realitzats (o realitzats però esdevenint en tràgiques conseqüències) però sí desitjats, no deixa de ser el súmmum de la novel·la romàntica clàssica).

... hollywodià que bé a dir que "les dones dels 40 anys als 60 no importen". Es una espècie de forat negre que s'empassa qualsevol actriu. Es igual quin hagin estat els seus mèrits o sí es segueix mantenint jove. Si el carnet diu +40 -60 estan fotudes. De fet, la paranoia envers l'edat a arribat a cert nivell, que varis actors (entre ells Brad Pitt sinó recordo malament) havien demanat a la web IMDb (http://www.imdb.com/) que "esborressin" les seues edats.
En quant el relat, crec que potser hauria estat més interessant aprofundir en les motivacions de la actriu (explorar-ne els possibles contrasentits vitals, etc...). Fins cert punt sembla la sortida fàcil jutjar-la (i/o en-riure-se'n).

Q, recomana "Sunset Boulevar" (coneguda per ací com "El crepúsculo de los dioses") i "Death Becomes Her" (aka La muerte os sienta tan bien). Això i no veure fotos actuals de la Meg Ryan...

... no crec que sigui el millor per parlar de relats basats en tòpics (Amsterdam, barri roig, prostitutes, Roxane de "The police", etc... juraria que tot plegat ho deixes anar en una sola frase en el teu relat).
L'afirmació del protagonista, pot sembla inversemblant. Tanmateix, es un intent (fútil, com qualsevol intent d'aproximació a l'ànima humana) de mostrar que no necessàriament hi ha d'haver relació entre l'amor i la sexualitat (relació, a tombs, imposada absurdament per algunes fes religioses).
La data podria ser qualsevol i no es cap intent de fer girar el relat cap enlloc. De fet, en fot força la tendència d'acabar els relats curts, amb girs de guió. Només es una data, i com a data humana, creada per l'home, potser senyala certa futilitat de l'especie en creure, en pensar, que l'ara i l'aquí es únic. Que creure que un es el primer en pensar "que el món es va aturar" de fet no es cap "novetat".
Esperant haver estat d'ajuda.
Q.
p.d: L'hi enviaré la resposta per e-mail (si puc) i si no posaré un enllaç al fòrum. Temo, tanmateix, que la seua resposta "irada" (adjectiu que m'agrada, però que segurament no s'escau amb el seu estat d'ànim a l'hora d'escriure la seua crítica) es degui a cert comentari del fòrum. Agrairia, si es així, que respongués al fòrum (em semblaria més just, de fet).
Sense voler ser de més molèsties (segurament, pensant tot el contrari al moment d'escriure això),
Q

... vaig decidir anar del pal "comando". Vaja, sense calçotets.
Tota una experiència.
Encara que només fos pel fet, que amb vaig passar tot el dia amb la "tranca" erecta. Eren uns jeans, que m'anaven força cenyits, així que caminar (o seure'm) em costava força. De fet caminava com si fos en C3PO (però no es pot negar, que sensorialment es tot una troballa, com, per exemple, el primer cop que et rasures la zona de "la carn d'olla" i parts adjacents).
Evidentment, no podia acabar tot bé, i a l'arribar a casa (després d'un dia molt gilipolles, i llarg a més no poder) amb vaig adonar que havia deixat "palomino". El fail es veia venir de lluny (ho hauria vist si prestés un mínim més d'atenció), car, eren uns pantalons de color blanc.

... un gif prou porc al 4chan per expressar el que m'agradaria fer-te a tu, ara mateix. Tot dit des de la distancia virtual i f(r)iccional dels relats inventats, es clar. En canvi d'ejacular sement, ejacular lletres, vaja.

p.d: Idea mental absurda. Una noia que espera rebré la "lefada" del seu company de "guarradides sexuals", i que de cop i volta comença a notar que li cauen lletres a la cara. Ara una A, ara una J, etc... L'alta literatura, per fi dona sentit al porn món.

p.d2: Pompeu Fabra, "lu deu flipar" si pot accedir a tot aquest tipus d'informació/relats. Una peli, on el fantasma (doblement) del bon del Pompeu, va assassinant estudiants de literatura que escriuen relats porno. Els bons catalans no es fan palles, ni parlen de fer-ne, etc... CiU aplaudint a la platea.

... i Chuck Palahniuk han saturat "el món" de relats increïbles (o no).
p.d: Ah, i els premis Darwin.