L'atracció

Talment com una muntanya russa. Amunt i avall. Girant d'un cantó a l'altre. Ara tocava agafar-se fort per resistir la baixada i cridar a ple pulmó per treure-ho tot enfora.

Aquell dia la sensació havia estat tan intensa que gairebé no tenia paraules. El que li havia dit l'havia deixat muda. No s'ho esperava pas. Quina remullada! Ni als troncs del Tibidabo havia flipat tant! Ho havia somniat tantes vegades que no s'ho podia creure. No estava segura de si l'evitava però ella persistia i ara, de cop, llegia el seu missatge. Què li havia passat? Minuts després s'escoltava un cop de porta i corredisses escales avall. Quedava tot enrere. Va desfer un tros d'aquell carrer empedrat que feia tanta pujada i que sempre feia esbufegant. Unes escales mecàniques com les que hi havia en aquells barris de les grans capitals no estarien malament, sempre pensava quan el feia. Sabia que no estava gens en forma però després d'aquella notícia, s'havia quedat sense alè i en canvi, notava una energia a dins que l'empenyia a enfilar amunt com una cabra desbocada. Ara mateix, cap mur era infranquejable per ella.

En un no res va arribar a l'estació. Muda, sense paraules, va esperar que s'aturés un tren i s'obrís la porta. Feia un temps que no sabia per on tirar però ara ja tenia clar que allà palplantada no volia estar-hi més. Prou. Allò havia estat el detonant. Mentrestant, intentava apaivagar totes aquelles emocions que se li removien per dins i li feien girar el cap cop una nòria. De sobte, va sentir una veu que anunciava que el proper tren estava apunt d'arribar. Aquella estona se li estava fent eterna. Li tocava afrontar la realitat i no hi havia marxa enrere. Seria dolorós per a tots. Sí. Però ara tocava viure l'emoció de l'Hurakán del Tibidabo. Sí. Calia. Estava en ple salt al buit i sentint aquell formigueig a dins del pit.

De lluny es va escoltar la botzina del tren. Poc a poc s'apropava a ella. El sentia acostar-se i notava com les cames li tremolaven mentre pensava en aquell moment tant somniat. Segons després, el tenia allà al davant. El tren, aturat, va obrir de bat a bat totes les portes. Es preguntava què sentiria quan arribés i el tingués palplantat davant seu. Què faria? Què li diria? En tot cas ara mateix tenia el tren allà, aturat. Va fer el seu primer pas endavant, després un altre, i un altre, fins a saltar els dos graons amunt i travessar-ne la porta. Ja era a dins! Llarg com un túnel. Podia escollir si anar cap a una banda o a l'altra. De seguida va veure un raconet amb un punt de llum que li permetria gaudir del viatge i observar-ho tot. No es volia perdre cap detall del seu trajecte. Era plenament conscient que ho volia viure intensament. Sentir. Respirar. Observar. Gaudir-ne talment com si estigués asseguda dalt del cavallet del carroussel. Sí. Feliç de ser-hi! Sí. Contenta de cavalcar la vida! Sí. Endavant! Arrelada del tot a aquell moment vital!

El rumb era clar. La via fèrria la conduïa cap aquella nova fita. Tot era vàlid si es feia amb ganes. L'actitud és un factor multiplicador si és positiva. Ho havia d'intentar, ho havia de provar, havia de deixar enrere el què diran. Havia d'aparcar la por o si més no, aconseguir que no la frenés. Endavant les atxes, es deia! Mirava enfora. Tenia la mirada perduda. Per la finestra veia passar els fotogrames de la seva vida, un darrere l'altre, cada vegada més ràpid. Tot s'accelerava a mesura que anava sumant anys. La fugacitat dels records. La rapidesa del pas del temps. Potser un dia ho oblidaria tot, però ara mateix aquells moments viscuts s'encarrilaven de tal manera que es convertien en una via de fotogrames direcció al seu destí. No hi havia aturador. Recolzada al vidre d'aquell tren, absenta de la realitat que hi havia a l'altra banda del vidre, estava immersa a dins del seu passat. El que havia viscut l'havia portat fins aquí. N'estava segura. Tot tenia un sentit.

La botzina del tren la va tornar a la realitat. Els ulls van prendre consciència per mirar més enllà de la finestra mentre el tren frenava, poc a poc, per aturar-se al final de la seva ruta. Estava arribant. Tocava travessar el pont. Ara! Com el tren! Va! D'un cantó a l'altre.

Més endavant, amb el tren encara en moviment, va fixar-se amb una paret encimentada. Al damunt, llegia una frase colpidora del poeta italià Cesare Pavese que deuria haver estat grafiada per algun jove d'aquella ciutat.

"No ens lliurem d'una cosa evitant-la, sinó només passant per ella"

Sí! Així era. Així ho feia. Es va aixecar d'aquell seient mig envellit i se'n va anar cap a la porta disposada a baixar. Va obrir el mòbil i va marcar el seu número.
-Hola, soc jo. He llegit el teu missatge. Soc aquí. Ara vinc...

Minuts després, quatre peus s'entrecreuaven damunt d'aquell enrajolat de flors urbanes. Malgrat la duresa del ciment, a la ciutat també hi creixien flors. Tots dos sabien que aquella abraçada els arrelava a la vida amb una força tant immensa que els nodria per tornar a començar de nou. Aquest cop, plegats i amb ganes de seguir vivint, com una muntanya russa. L'atracció era evident. El destí, irrefrenable.





Dedicat a les persones valentes que aprenen a liderar el seu destí i a perdre la por a equivocar-se. Dels errors sempre se n'aprèn. Cal seguir endavant, sempre!