Sobirania

Un relat de: copernic




Parlar de sobirania, en l'actual món globalitzat, es pot interpretar fàcilment com un sarcasme. Quan a la vella Europa hi ha tres països amb l'economia intervinguda, un altre amb bancs importants rescatats i un cinquè en el qual, a instàncies de Brussel·les, s'ha substituït un govern escollit democràticament per un altre de tecnòcrates, apel·lar a la sobirania pot resultar ridícul. I anacrònic, tan obsolet com semblen avui els termes justícia, llibertat o igualtat, conceptes que varen néixer a partir de la revolució francesa i la declaració d'independència nord-americana i les constitucions que varen originar, uns textos que amb poques variacions substancials han inspirat la majoria de cartes magnes posteriors.

En política internacional el principi que s'aplica és aquell tan conegut de “Qui paga, mana”. En aquest cas, qui deixa diners, mana. A Europa la que talla el bacallà és Alemanya (i en menor volum, França), a la qual tots els altres països li han de tornar, amb els corresponents interessos, el deute públic que aquesta els hi va comprar. Però Alemanya és també un país deutor, com ho demostra un informe de La Caixa del mes anterior: segons aquesta entitat catalana, el deute d'aquest estat s'ha reduït fins arribar en el moment actual a gairebé el 80 % del P.I.B.! És a dir, que Angela Merkel es creu amb dret de donar lliçons d'economia a Europa i en canvi el seu país està endeutat fins al coll. A part d'això el principal motor del creixement germànic és la construcció que ja sabem com va acabar per aquests indrets.

Com es pot entendre aquest galimaties? Si mirem el mapa mundial del deute públic de The Economist ens en farem una idea. Qui deixa diners? Els Estats Units, és clar, la primera potència mundial. Segur que la Reserva Federal finança mig món. Doncs no: el deute nord-americà passa del 76 % del P.I.B., una xifra que mareja tan sols d'imaginar-la. I doncs, d'on surten les misses? El mapa ens diu que els països menys endeutats són Rússia i Xina i aquests sí que en tenen de diners, sobre tot els segons que estan en ple creixement mentre a les antípodes han entrat en recessió. I això em recorda un llibre d'Alain Peyreffite de l'any 1973: “Quan Xina desperti”. La frase es refereix a unes paraules de Napoleó: “Deixem dormir al gegant d'Orient, per que quan desperti, el món tremolarà”. Doncs bé, ja ha despertat. Comencem a córrer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

312582 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...