D'UN HOME I UNA MALETA

L’home

L’home està dret, rebent el sol que cau sobre la vorera. Està al costat de la estàtua de San Wenceslau, i des d’alli contempla als seus peus la llarga plaça on la ignomínia dels tancs russos va esclafar la primavera de Dubcek. A l’esquena té el Museu Nacional, que tan interessant li va semblar però que aquesta vegada no visitarà.
Perquè l’home ja ha estat aquí, fa uns...dos anys?. No, gairebé tres. Fa tres anys tot eren rialles i joc, una felicitat extrema. De la mà de la Berta, els dies més feliços de la seva vida.
L’home està molest, li han perdut la maleta a l’aeroport. Sort que els diners, la documentació, el passaport, la reserva de l’hotel i el bitllet de tornada els duu a l’armilla que discretament porta sota la camisa.
Comença a davallar el que anomenen plaça i és més aviat un passeig. Es recrea amb els edificis que la flanquegen, aquell Art Decó d’inspiració industrial, amb motius i gàrgoles d’aspecte extraterrestre, parent fred del nostre modernisme.
L’home sap que seguirà recte, per carrers més estrets, deixant a la dreta el Teatre Nacional, fins arribar a la Plaça de la Vila, amb el seu rellotge astronòmic que probablement fitarà sense alentir el pas. No esperarà vint-i-cinc minuts a que doni l’hora i surti la processó dels Apòstols, com va fer amb la Berta, tirant-li fotos con eixelebrats enmig de les rialles.
La Berta... Menuda, jovial, i sobre tot franca, espontània i juganera. L’havia conegut gràcies al Bernat, l’amic que treballava en una clínica. El va convidar a una festa, i allí li va presentar la Berta. Ella també treballava a la clínica, s’encarregava de la gestió d’altes i baixes, facturació i altres tasques administratives. Van connectar fàcilment, i van quedar per sortir diverses vegades: Cinema, ball, teatre, concerts... A la porta de casa ella l’acomiadava amb un petó a cada galta.
Assegut en una terrassa de la plaça, l’home consumeix lentament una cervesa. Potser en aquesta mateixa taula havien compartit un menú ràpid. L’home recorda que poc a poc havia anat trencant el contacte amb les seves amants, posseït per la pau d’aquella relació estranya, si més no. En Bernat li havia explicat que havia estat casada, i que un bon dia es va trobar que el seu marit havia malbaratat tots els seus estalvis en una oculta addicció al joc. I que això l’havia tornat desconfiada.
Recorda també el dia, moltes setmanes després, en què ella, en lloc d’acomiadar-lo amicalment, el va abraçar amb força, i després d’un llarg petó a la boca, el va convidar a pujar.
L’home s’aixeca, i passant altre cop per davant de la Torre del Rellotge, es dirigeix al Pont de Carles IV, enmig de la turbamulta de turistes que es van estalonant de camí al segon indret més famós de Praga.
Aquest camí també l’havien fet tots dos. Portaven sis mesos de relació, i ell s’havia instal•lat a casa de ella. Van decidir fer un viatge, i van contractar una setmana a una de les més boniques capitals d’Europa. Una setmana que no van desaprofitar, recorrent la ciutat de nord a sud i d’est a oest. Una setmana intensa, al carrer i al llit, com si haguessin de recuperar els dies perduts.
Passa per davant del Teatre de les Marionetes, on la Berta semblava una nena un dia de Reis, fascinada per l’espectacle. No pot evitar que una llàgrima llisqui per la seva galta, al retrobar-se de nou amb el dolor. I torna a odiar-se, una altre vegada, i es maleeix intensament.
Recorda un cop més la seva estupidesa, quan es va deixar portar pels afalacs d’aquella noieta anodina i ximpleta. Asseguts al fons del Cafè, amb la noia repenjada sobre ell i els braços enroscats al seu coll, s’adonà de sobte, com una descàrrega, de la presència casual de la Berta a la porta. Ella el va mirar un instant i va marxar. Ell en va tenir prou, veient com s’enfosquia la llum dels seus ulls, per saber que tot s’havia trencat. Ni va intentar seguir-la per donar-li explicacions. Sabia que havia traït la seva confiança i no tornaria mai més.
Passa pel pont esquivant els grups que s’amunteguen davant dels relleus de bronze desgastats i relluents de tant fregar de mans, sota l’estàtua del Nepomucè; ignora el quartet de músics i els caricaturistes, i trenca a l’esquerre al barri de Kampa, on els va fer tanta gràcia la cadira en equilibri inestable que anuncia el Museu al costat del riu.
I de nou rememora els dies d’angoixa, de desemparança, de remordiment. De com ella li va demanar, sense violència, que s’endugués les seves coses i li tornés la clau. Durant setmanes va restar reclòs a casa, però el patiment era tan continu que va començar a cercar aventures que acabaven la mateixa nit i mai no es repetien. Les odiava, i odiava aquelles noies per donar-li tan barat allò que tan valuós havia estat amb la Berta. I s’odiava a si mateix per buscar-les.
Han passat vora dos anys i l’home encara no s’ha recuperat de la depressió. Ha estat a punt de perdre la feina, i és incapaç de fer plans de futur. Tot gira al voltant de la pèrdua. Assegut a una taula a l’exterior, l’home assaboreix una altre cervesa mentre recorda el motiu de la seva estada. Des de que li van dir que calia acceptar la absència, “deixar-la anar”, ha meditat molt el què havia de fer. Per això va posar tots els records de ella, i del seu viatge (fotos, entrades, guies, fins i tot les marionetes dels jueus ultraortodoxes tan divertides que van comprar al costat de la Sinagoga) en una maleta, per lliurar-los al corrent del Moldava en una catarsi nocturna, íntima i - espera - alliberadora.
A la tarda tornarà a passar per la companyia aèria, li han assegurat que ja tindrà l’equipatge.


La maleta

A l’aeroport d’Hamburg, un empleat ha agafat una maleta que porta hores donant voltes a la cinta transportadora. La porta al departament de Logística. La seva fitxa confirma que és d’un passatger que té bitllet de tornada de Praga a Barcelona per demà al vespre. Així doncs, decideixen que el mes pràctic és retornar-la directament al seu origen.