Al tombar la tercera cantonada (I)

Un relat de: pèrdix

"Al tombar la tercera cantonada va trobar el parc que buscava. El seu enamorat, un noi quasi desconegut que feia mesos passava pel davant de la finestra de la seva habitació, la nit abans s'havia decidit a llençar-li una nota de paper lligada a una pedra. Ella era una preciosa, neta, culta, subtil, elegant, senzilla, extravertida i intel·ligent noia de bona família sotmesa al domini irracional i anacrònic del seu pare que la mantenia tancada a casa. El noi passava cada migdia pel davant de la mansió d'ella. Muntat sobre la seva bicicleta, tornava a casa un cop havia acabat el torn a la fàbrica tèxtil que hi havia riu amunt i ella, potser per soledat, potser per tenir els sentiments reprimits al cor per culpa del seu pare tirà, potser per rebel·lió contra els pretendents posats i tocats amb qui la volien casar, potser perquè el noi era bell com la rosada matinera, se n'havia enamorat completament, perdudament. Ell havia trigat unes setmanes a comprendre que no era precisament la casualitat la que provocava que aquella bellíssima i refinada noia de l'alta societat estigués cada dia fitant-lo des de la finestra. Tímid de mena, havia trigat mesos a decidir-se a emprendre alguna acció d‘apropament".

"Però s'havia decidit finalment. La nota la convocava aquella nit al parc que hi havia tres cantonades més enllà de la plaça del poble. Ella, amb qualsevol excusa, va aconseguir sortir de la presó paterna a mitjanit per anar a trobar-se amb ell. Al tombar la tercera cantonada, amb l'excitació arrapada a l'esperit per la seva gosadia, el va trobar, el parc. La nit era molt tranquil·la, el parc estava fosc, solitari, sense llum, tan sols la llum de la lluna plena que retallava les siluetes de les pensaroses alzines, dels pins feréstecs, dels roures corprenedors, dels salzes ploramiques. De cop, darrere un castanyer bord va aparèixer ell, formós, vestit amb roba barata d'obrer però molt atractiu, amb la cabellera rossa voleiant al vent i amb els ulls esbatanats a causa de la pressió de l'amor que creixia incontrolable a dins seu. "T'estimo bojament com estima la lluna a la nit" va dir ella, "T'estimo amb la força dels mars empesos cap a la costa per l'influx de la lluna embruixada" va dir ell. I es fongueren en dolç i apassionat petó durant una bona estona".

"Ell es separà, potser per a poder veure la claror dels ulls de l'estimada, però de dins de la gavardina va treure un ganivet que brillava sota la llum poderosa de les estrelles i va començar, amb violència, a clavar-li la daga mortal dins del seu cor enamorat. Com una rosa es desfulla a la tardor, la dolça dama es..."

- Però que m'està passant?- vaig pensar jo com si despertés d'una possessió demoníaca. Estava davant de l'ordinador intentant escriure algun relat amb cara i ulls. - fa dies que tinc aquesta merda d'història al cap i no hi ha manera de pensar en res més. Ja tenia ganes d'escriure-la i treure-me-la del magí.

Vaig llegir a la pantalla els tres paràgrafs que havia escopit sense adonar-me.

- Mare meva, quin sidral! Quant de tòpic, quanta imprecisió, quin embafament, quantes dades inútils, quina prepotència!. Sembla una història del negre de la Corin Tellado aquesta quan va begut! A veure si estaré posseït per algun esperit deambulant?

Va ser dir aquestes paraules i sentir un gemec a l'habitació del costat. Estava sol a casa, eren quarts de dues del matí, m'havien abandonat sentimentalment per enèsima vegada, feia setmanes que cap ésser humà havia traspassat la porta del meu cau i la solitud m'estava fent perdre l'enteniment per moments.

Em vaig aixecar aterrit i, lentament, vaig obrir la porta del dormitori. Les frontisses, geloses, adjudicant-se un paper en la situació, van grinyolar subtilment mentre m'eriçaven el vell del cos.

A sobre del llit, dempeus, hi havia una figura humana, de qualitat lletosa, que resplendia amb llum pròpia. Es tractava d'una dona d'edat avançada, amb els cabells blancs i despentinats, amb una camisa de dormir desmanegada i esfilagarsada. Somreia d'una manera que pretenia ser beatífica, però gelava la sang.

Com que no creia en els fantasmes, vaig fer el cor fort, traient-li importància, i amb veu presumptament segura, li vaig preguntar:

- Qui,...qui,...qui sou?

- Sóc el teu malson- contestà solemne- he vingut a reclamar allò que és meu,...

Va fer una pausa teatral i etzibà:

- ...el teu esperit. Ramon, pagaràs amb la vida l'assassinat que van cometre els teus avantpassats. Has de saber que el teu rebesavi, arruïnat a causa de la seva afecció al joc, em va assassinar a sang freda una nit de primavera per poder disposar de la meva fortuna que...

- Disculpi, disculpi que l'interrompi - vaig dir jo, atemorit- Però em sembla que no sóc la persona que busca. Jo no em dic pas Ramon.- li vaig dir traient-me el DNI de la cartera- miri, miri, el meu nom és Miquel, Miquel Fontcoberta... per servir-la.

La dona va callar de sobte, desconcertada. Amb una cara de fantasmal estranyesa va constatar, pels documents, que jo no era la persona que cercava. Va regirar uns papers que portava dins d'una falsa butxaca i mentre els llegia es rascava l'ectoplasmàtica cabellera fent cara de no entendre un rave.

- Ai caram! - va dir la fantasma contrariada- Ara sí que em sap greu, sobretot pels malsons que hauràs patit durant el darrer mes. El somni de la vella assassinada que se't repetia cada nit quan dormies, era una estratègia de preparació per a aquest moment, amb l'esperança de matar-te d'un cobriment després de la meva aparició sobtada a ....

- Perdoni, - vaig dir ja una mica emprenyat, a ningú li agrada estar en el punt de mira de ningú- perdoni que la torni a interrompre però no he somiat pas amb cap assassinat darrerament. De fet, fa anys que no me'n recordo de cap somni.

Em va mirar fixament amb cara de creure's res del que succeïa:

- Ara sí que voldria morir-me- va dir amb incoherència, corpresa- no sé com ha pogut passar. Mira que nosaltres som molt primmirats per a aquesta mena de d'assumptes. Pensa que Allà no tenim altre menester que anar donant pel sac de tant en quan als vius.

El meu estat d'indignació anava en augment.

- Doncs jo, la veritat, els feia una mica més organitzats per a aquestes coses al Més Enllà. A més, si finalment tots hem d'anar a petar al mateix lloc, no sé a que ve aquesta dèria a venjar-se, de tornar als llocs on havíeu viscut, a no descansar ni deixar descansar, a fer sorollets, a deixar missatges críptics, a fer aparicions jeroglífiques, a emprenyar els vius, en definitiva. Quines ganes de complicar-se la inexistència! Descansin en pau, carai!. Vostès rai, punyeta, que ja tenen tota la feina feta!.

La dona estava completament avergonyida, feia la cara d'una nena trapella agafada en falta pels pares. Amb un filet de veu va encertar a dir:

- No et falta raó, si t'expliqués com ens fan anar- va reconèixer- Però algun fet paranormal haurà succeït els darrers dies, no?

- Algun fet? La mare que va parir al paranormal del fantasma que va fer el conte de la tercera cantonada dels collons!- vaig dir quasi cridant, emprenyat de debò- Porto dies que em roda pel cap la frase " Al tombar la tercera cantonada..". M'ha envaït de manera contínua, no puc treballar, no puc pensar, creia que al darrere hi havia el Relat de la meva vida, tanta insistència, i fins avui no he estat capaç de continuar la història. Tenia moltes esperances posades en aquest relat, moltes- vaig dir, somiquejant

- Molt bé, molt bé, començo a entendre quin ha estat el problema - va dir com alleujada, quasi somrient- I finalment ha sortit el relat endavant, oi?

- Que si ha sortit endavant, que si ha sortit endavant?...- vaig dir novament fora de mi, amb prepotència- una merda és el que ha sortit endavant!. A quin babau tenen d'encarregat de la secció d'informació extrasensoriall? Mare meva quin relat! Ple de tòpics i d'incongruències!

- No cal que diguis més disbarats que t'estàs atabalant, Miquel- em contestà ella sorprenentment tranquil·la. Un somriure estrany, com el de qui s'empesca una, se li estava dibuixant per moments a la cara- Tingues en compte que la major part dels grans escriptors de la història han mort; mira si tenim per a escollir!- i finalitzà- No cal ser tan exigent, home, l'important és el missatge que et volíem transmetre.

- Doncs a mi que em volien dir? qui m'ha tocat? El fantasma de la nena pija del relat que té vel·leïtats literàries?- vaig dir- Perquè mira que s'ha tirat floretes la tia: neta, culta, senzilla, elegant, refinada, bellísssima... I ell, pobre, obrer, esparracat, però bell com la rosada matinera...matinera només conec la trempera, hòstia!- m'anava embalant per moments- i les incongruències! El seu pare és un tirà i la deixa sortir a les dotze de la nit amb qualsevol excusa. Un parc, enmig d'un poble petit a principis del segle passat. El parc fosc i sense llum, si és fosc, és fosc i prou!. Descriu, innecessàriament, tots els arbres del mon, i al final el noi surt del darrere d'un miserable castanyer bord...roures corprenedors!.... La nit és tranquil·la i la cabellera rossa li vola al vent. El ganivet brillant a la llum dels estels una nit de lluna plena. Va amb roba senzilla i porta gavardina. Ella li vol veure els ulls clars a mitjanit...

La vella, molt digna, malgrat veure que els papers, aparentment, havien canviat, continuava sense immutar-se. Això encara m'encenia més.

- I les declaracions d'amor són, són... són per a vomitar! "...com estima la lluna a la nit", què tòpic!. I "...t'estimo amb la força dels mars" és idèntic a una cançó de Raphael, famós cantant del segle XX, no sé si el coneix! La "daga mortal en el cor enamorat" puaj!. Sembla una novel·la de dos rals! Sóc un desgraciat, un pocapena! Un dia que m'inspiro i en comptes del fantasma de Kafka se m'apodera el fantasma de...

- ...el fantasma d'ella- em digué molt seriosa, freda i misteriosa.

- Ella?- vaig dir una mica acollonit- I qui és ella si es pot saber?

Lenta
ment, m'assenyalà amb el dit i digué:

- Ella és la noia que tens al darrere.

Comentaris

  • Ei és boníssim....[Ofensiu]
    tocdenit | 27-12-2010

    al principi m'has ben enganyat! això és com un joc entre on també hi entrea l'autocritica o el que seria l'autocritica i al mateix temps trenca amb el toc d'ironia
    i a més a més tant al principi com al final tot i volent fer un estildiferent si veu un mateix estil que és el teu. Quin rollo t'he fotut!

  • MOLT BÉ!!!!!![Ofensiu]
    Linkinpark | 18-12-2004

    Molt interessant i divertit, però no sé si és un relat d'humar o seriós. Bé ja llegire la segona part que és la una de la nit! Bona nit!!!!

  • Bon relat[Ofensiu]
    obiwan | 05-11-2004 | Valoració: 7


    M'ha agradat el teu relat
    molt ben tramat aquest relat
    al menys pel que fa
    a la primera part.

  • Sí senyor![Ofensiu]
    NinniN | 13-10-2004

    Aquest relat, m'empeny amb les forces del mar, a llegir la segona part!

    De seguida et faig un comentari més... serio, no?

    NinniN

  • Molt bé[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-10-2004

    Eeeei, que m'ha agradat molt aquesta primera part! Vaig amb entusiasme a llegir-me la segona. Hi ha trossos que m'han fet riure molt (la seva autocrítica, el desordre dels fantasmes). La vella ectoplàsmica m'ha caigut molt simpàtica, jejeje.

  • Està interessant[Ofensiu]

    Vejam què tal la segona part.
    El munt de tòpics de la primera part, qüestió que ja t'han recalcat els comentaristes precedents, em sonava estranya especialment venint de tu.
    El relat té el seu misteri, però he d'afegir que he somrigut (i en alguns cassos rigut) pel vitalisme lingüístic dels teus personatges.
    Cito:
    "Descansin en pau, carai!. Vostès rai, punyeta, que ja tenen tota la feina feta!"
    O bé:
    "Doncs a mi que em volien dir? qui m'ha tocat? El fantasma de la nena pija del relat que té vel·leïtats literàries?- vaig dir- Perquè mira que s'ha tirat floretes la tia: neta, culta, senzilla, elegant, refinada, bellísssima... I ell, pobre, obrer, esparracat, però bell com la rosada matinera...matinera només conec la trempera, hòstia!"
    Vaig a llegir-me la segona part.
    Ah, per cert, en aquest relats que van per entregues (als quals últimament m'hi he afeccionat jo) em reservo la puntuació (si puntuo) pel final, o sigui que de moment m'abstinc. Però la cosa pinta bé, sobretot amb l'interrogant obert al final d'aquesta part.

    Salutacions,

    Vicenç

  • Bona trama[Ofensiu]
    dacar | 07-10-2004 | Valoració: 7

    Coincideixo amb rosaur: les primeres línies no m'haurien fet seguir, però he continuat (perquè ets tu, eeeeeeh?). I m'ha agradat com desenvolupes aquesta trama. Sí.

  • ei, molt xulo[Ofensiu]
    rosaur | 05-10-2004 | Valoració: 10

    m'ha agradat, sí senyor, m'ha agradat!

    He estat a punt de deixar-lo correr al començament, la veritat... és perillós començar un relat així, sense avisar d'alguna manera el lector que "encara" no has començat "tu"... no se si m'explico... ah, ara hi caic, les cometes son les que avisen, però al tercer pàrraf ja t'has oblidat que estàs dins d'unes cometes...

Valoració mitja: 8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: