M'ha encantat la història.

Has fet del cel un postre agredolç com la xocolata: barreja de màgia i tendresa amb un punt amargant d'amor. Tot, amb una expressió molt senzilla i directa.

Bona recepta!!

Aquesta seria la paraula que millor descriuria aquest relat: dur.

Una senzillíssima presentació i el seu problema. "Pobre dona: és gran, està sola...", penses, "...i la seva família se la treu de sobre".

L'última fragment, una pedra: cau des de dalt de tot amb tot el seu pes i et deixa amb la sensació de... no sé com dir-ho... "Dios!".
Amb unes senzilles frases esperançadores destapes de sobte el problema, d'una estrebada. Un cop dur sota la disfressa de galeta.

Històries, sabors, somriures, cançons, desigs, somnis, emocions, fragàncies, secrets, móns, nens, colors, fruits, dances, cares, moments...

Imagina't un nen cec que somia els colors.
Imagina't un món nou, més teu.

No dieix que res t'aturi, no deixis d'imaginar!!

(...i no deixis d'escriure el que imagines!)

Has sigut capaç d'escriure l'amor en una flor: dolç, delicat... però amb total realisme. Has anat desfullant la margarida només amb la mirada i amb cada pètal hi has embolicat un record: un de bo, un de dolent.

30 pètals: 15 i 15. Totalment equilibrat.
Segur, Paika? Em costa de creure que algú sigui capaç de neutralitzar tan una relació, que pugui donar a l'amor aquest gust insípid. Si existeix, no crec que valgui gaire la pena, la veritat.

Crec que hi ha milers de margarides esperant a ser collides per les teves mans i estic segura que, entre les diverses fragàncies que tan t'atordeixen, trobaràs una petita flor mig amagada, amb milers de pètals, amb milers de colors. Obiament, entre els diferents matisos de taronja, groc i vermell, també hi trobaràs colors més foscos que intentaran fer-te creure que no és aquesta la flor que busques. No et deixis enganyar per les seves paraules.

Segueix acariciant-les amb la mirada.
(...I no deixis de escrire-ho!)

Fes-me cas, no deixis de fer-ho.

No permetis que el que amaga el teu cor seguieixi dormint en silenci per una lletra revel que no ha sabut trobar el seu lloc. Treu tot el que portes dins, esclata, plora, crida, sent, vola, lluita, riu... però sobretot, que res t'impedeixi de dibuixar-ho tot en un paisatge de paraules.

Bon any!

Una petita papallona: senzilla, alegre, juganera
Un fanal enmig de la nit: una llum aparentment esperançadora.

La papallona acaba morint cremada per un engany. Però... és el fanal qui l'ha enganyada? O bé ha sigut ella mateixa?

El pobre fanal potser la cridava, la advertia que no ho fes, que no hi havia res dins seu que valgués la pena, però ella no el sentia (o potser no la escoltava). I ara el fanal plora trist el seu funeral de fang.

(Perdoneu per la paranoia, només volia reflexionar sobre el text des d'un altre punt de vista)

Gràcies per escriure, Capdelín

No sé com preteneu que ho comenti...

Hi ha vegades que, senzillament s'ha de llegir, s'ha de sentir, i res més. No calen més crítiques, més opinions, més mots... Res.

Per mi, ho has aconseguit: t'has guanyat el meu silenci en forma de paraules.