Voluntariat. Visitar persones grans solitàries

La solitud dels ancians ingressats en una residència, sols, sense cap familiar, amic o persona coneguda que els anés a visitar em preocupava molt. Ara que ja m'havia jubilat i tenia tot el temps del món, vaig decidir participar com a voluntari per començar una tasca d'empatia i solidaritat amb persones que la soledat mantenia immerses en un món sense futur ni esperances. Només passaven les hores fins que un dia la mort se'ls emportés.

Vaig cercar per les xarxes, referències sobre voluntariat i van donar-me algunes residències on podria donar un suport a persones grans sense camp mena de visites.

Recordo la meva primera visita com si fos ahir. En entrar a la residència, vaig ser rebut per la directora, que em va presentar alguns dels residents. Vaig conèixer la senyora Pilar, una dona que havia estat mestra durant molts anys. Em va explicar històries del seu temps a l'escola i de com els seus alumnes li havien donat grans satisfaccions. Els seus ulls brillaven mentre recordava aquells moments feliços. També vaig conèixer en Joan, un antic músic que passava les seves hores tocant el piano de la sala d'estar. Quan li vaig preguntar si podia tocar alguna cosa per a mi, va somriure i va començar a tocar una melodia suau i nostàlgica. Em va dir que la música era la seva única companyia en aquells dies solitaris.

En la meva segona visita, vaig portar uns llibres per llegir als residents. La senyora Montserrat, que sempre estava asseguda a la seva cadira de rodes prop de la finestra, em va demanar que li llegís poesies. Em va explicar que, de jove, li agradava escriure i que la poesia li havia donat consol en moments difícils. Va ser un moment molt especial compartir aquells versos amb ella.

A mesura que passaven les setmanes, vaig començar a sentir-me part d'aquella petita comunitat. Cada visita era una nova oportunitat per aprendre de la seva saviesa i per aportar una mica d'alegria a les seves vides. Vaig entendre que, malgrat la seva solitud, tenien molt a oferir i que el meu temps amb ells era tan valuós per a mi com per a ells.

Aquestes experiències inicials em van confirmar que havia pres la decisió correcta en dedicar el meu temps als ancians de la residència. La seva gratitud i les històries que compartíem van donar un nou sentit a la meva vida després de la jubilació.