Diumenge

Un cop més, aquest matí
el sol s'ha tret les lleganyes
i ha tret el nas, adormit,
per una platja amagada.

Dolçament ha vist dormir
la seva petita cala,
estirada sobre un llit
de càlida arena blanca.

-Ja és de dia - ha dit suaument,
amarant-la de petons.
La petita, somrient,
s'amagava entre els llençols.

-Vinga, aixeca't, dormilega,
que preparo l'esmorzar! -
I la cala, juganera
es tornava a tapar.

Una tassa amb llet calenta,
primavera amb melmelada.
La petita ja s'aixeca,
l'alegria va en pijama.

A poc a poc el vell temps
s'emporta el dia d'avui
sols deixant petits moments,
breus records per compartir.

La caleta, mentrestant,
fa volar la fantasia:
maldestre va moldejant
núvols blancs de plastilina

Taral·leja una cançó,
pinta el cel amb aquarel·les:
taronja, magenta, groc,
blau, rosat i violeta.

Una avió agosarat
esgarrapa la seva obra.
El sol prova consolar
la petita platja moixa.

La lluna arriba i somriu:
- Petitona, com estàs?
I la nena li descriu
La tragèdia que ha passat.

El sol marxa: - Un petó!
No facis enfadar la mare. -
La lluna, plena d'amor,
fa un bressol amb la rialla

La mare li canta històries
que la van fent adormir.
La marea la bressola
fins a ser de nou matí.

Ella sent els seus cants dolços,
veu el cel sense mirar:
persegueix amb els ulls closos
uns somnis per estrenar.