La carta

La Núria fa trenta anys que està casada amb el Rafel. Quan es van casar ella no tenia cap mena d’experiència en tot el que tenia a veure amb el sexe, i ell en prou feines. La Núria havia sofert un desgast psicològic permanent per part del seu pare que, esclau del ‘què diran’, li havia fet creure que qualsevol manifestació la convertia en una puta. Acostumada als comentaris masclistes del pare, no va gosar expressar-li al Rafel els seus desitjos sexuals, per por que ell la prengués pel que no era. Aquest va ser el seu gran error, perquè el Rafel no ho era gens, de masclista, i li hagués agradat que ella hagués aportat la imaginació que a ell li faltava. Però, veient la passivitat de la Núria i per no incomodar-la, no va gosar fer res que no fos el que havia vist a les pel·lícules de l’època, poc explícites, tot s’ha de dir. Així, l’un per l’altre han tingut una vida sexual que, entre zero i deu, li posaríem un dos, sent generosos.

Fa dies que la Núria, d’amagat del Rafel, espera una carta. Cada matí, l’estona entre que el Rafel marxa a la feina i el carter passa pel seu carrer se li fa eterna. Guaita per la finestra amb la tassa de cafè a la mà i, quan el veu aparèixer, empenyent el carro groc, se li dispara el cor, fins que el veu passar de llarg.

Aquest matí, la Núria ha vist com el carter s’aturava amb un plec de cartes a la mà. N’ha agafat una, l’ha deixat a la seva bústia i ha seguit el seu recorregut. Ella ha sortit amb un nus a l’estómac i l’ha agafat, com si tingués por que algú li pogués prendre. Estava tan trasbalsada que ha hagut de seure: les cames li flaquejaven. La mirava i no gosava obrir-la. Finalment, l'ha llegit, a poc a poc; volia estar segura del que llegia, de les conseqüències que se’n derivarien. Llavors ha pensat que havia arribat el moment d’escriure ella una carta al Rafel. Seria la primera que li escriuria i, també, l’última.

Estimadíssim Rafel, quan llegeixis aquesta carta ja no hi seré. Per això m’atreveixo ara a escriure-la. Tu i jo hem parlat sempre de tot menys dels nostres sentiments. Mai t’he sentit dir que m’estimaves. Sé que tu creus en els fets i no en les paraules, però m’hauria agradat sentir-t’ho. Almenys un cop. Jo em moria de ganes de dir-ho, però no em vaig atrevir, per no saber com fer-ho, suposo, o potser perquè no em trobessis ridícula. Bé, ara t’ho escric: has estat l’amor de la meva vida.

Tot seguit, va posar la carta en un sobre tancat que va lliurar a la seva millor amiga, amb el prec que li donés al Rafel el dia del seu enterrament, perquè ella s’estava morint.