Prop del rierol

Estiu.

Les papallones dansen amb el vent seguint el compàs que l'aigua del rierol els marca. El sol les embolcalla suaument, amb delicadesa; les somriu amb nostàlgia recordant aquells dies en els que ballava amb la lluna. Les flors riuen nervioses mentre juguen amb el riu que les esquitxa.

Moments recoberts de caramel. Records de quan encara era una llavor.

I jo segueixo aquí, per escriure les memòries d'aquelles revetlles en les que els més atrevits s'endinsaven a les aigües fredes que corrien riu avall.

Parelles sota les meves fulles esperant el moment més adient per apropar-se fins a sentir els batecs del cor de l'altre. Carícies, els estels dins els seus ulls. Nits difícils d'oblidar.

Tardes d'agost, nenes saltant , pares rient.
Àpats a l'aire lliure, sota el sol.
I les noies juguen a atrapar la granota que, tot saltat, se'ls escapa. "Vinga, aneu, que us crida la mare!"

Postes de sol tan ben acompanyat per aquells brivalls que, puntuals a la seva cita, cada dia s'enfilaven fins a la branca més alta per tal de volar. Somiaven en no fer-se grans mentre imaginaven un món feliç: el seu món.

I quants artistes s'han assegut sota la meva ombra! Escriuen, llegeixen, dibuixen, pinten... Senzillament, trenquen les cadenes que els impedeixen viure per viatjar a l'interior del seu cor a la recerca de l'essència d'un somriure.
Joves valents, intrèpids viatgers.

Campaments d'energia. Noies xisclant en braços d'ells, per tal de no caure dins el riu; nois tocant la guitarra, dedicant cançons i dolces mirades sota la llum de la lluna.

Aquella dona que, cada 4 de setembre, torna incansable a plorar-li al sol a la vesprada. Pinzellades d'aire li assequen l'amargor.

O un noi que, com un sospir del temps, venia a trobar un refugi de la realitat sota la tendresa dels núvols. Ens escoltava, ens comprenia.

Nens pujant pel meu tronc per arribar a collir la pilota que, tot jugant, jo els havia pres. Els d'avall empenyien els que tenien a sobre i reien quan, com cada cop, tornaven a caure a terra. Rialles que m'abracen i m'empenyen fins a tocar el cel.

I quantes tempestes que sorprenen a joves muntanyencs inexperts! Tots xops, ben junts, sota el paraigües que el meu follam els ofereix, m'expliquen les rondalles que jo un dia vaig inventar.

Fotografies gastades, cartes groguenques. Una senzilla caixa de sabates que un ancià em confià i que encara dorm sota les flors, tranquil·la com el dia que ell, nostàlgic, la va bressolar.

I aquells quatre amics que es passaren tota la nit mirant els estel, vetllant per la vida que els espera. Parlaven d'ells, parlaven de nosaltres. Parlaven de pau, de respecte, d'amor, d'esperança.

Tres dones, ja adultes, que, havent begut més del compte, van tornar al meu costat per recordar els moments que vam passar plegats.
Records del que van ser algun dia, quan l'aire no les ofegava.

Històries, records, sentiments... Petites treves que ens permeten créixer. Petites espurnes d'esperança que fan cendres les mentides, les espines clavades durant tant de temps. Una necessitat... o potser un privilegi?


...


Estiu.

El vent calla: ha oblidat la cançó de la vida.
La lluna dorm: ja no recorda l'escalfor del sol.
Els estels ploren: les fredes llàgrimes sobre l'herba enterboleixen l'ànima dels qui, immòbils, les miren.
El riu tremola: sap que, altre cop, s'acosta el fred.

I, sense poder fer-hi més, una fulla cau sobre l'aigua que, intranquil·la, llisca pel rierol. Històries d'estiu que esperarem amb anhel durant un altre llarg i trist hivern...

...Prop del rierol.