La veritable història de la lluna

Un relat de: bitelman

Ja era nit del tot i per tant ben fosc, quan vaig sortir de classe. Feia ja temps que el sol, durant el dia, no escalfava tant com abans i el fred senyorejava pel carrer. La nit era ben clara i estrellada i un ventet gelat et feia caminar encongit d'espatlles.
M'agrada passejar en aquesta hora pels carrers buits i mal enllumenats, quan caminar per la vorera no se't fa amoïnador i degut a l'escàs trànsit, es pot anar pel mig de l'asfalt. L'inmens silenci del passeig buit, el bufec del vent a les orelles, el so de les teves petjades ressonant a les façanes dels vells edificis i la sensació de sentir-te, com el fred, l'amo del carrer, són impressions que han quedat agradablement marcades en la meva memòria.
M'agraden els carrers de nit i sobretot la il.luminació d'aquells fanals que et van escurçant l'ombra a mida que t'hi acostes. Donen un caire d'intimitat a tot el carreró.
Aquella nit, però, vaig adonar-me que hi faltava alguna cosa. No hi havia lluna. I és trist un cel sense lluna. És el tò romàntic de la nit, la que ens vigila, la que ens cuida el son, plena o nova, creixent o minvant. És la que inspira poetes i enamorats. La confident de tristeses i desencisos, l'engrescadora de conquestes i aventures impossibles.
És l'eterna enamorada del sol, comdemnada a no viure mai amb ell. No us heu fixat mai, en la cara de pena que fa?
I és que abans, fa molt de temps, la lluna no tenia pas aquest nom. I tampoc era així com la veiem ara.
Fa molts, molts anys, tants que no n'ha quedat cap constància ni oral ni escrita, que la lluna era un sol.
La Terra en tenia dos, de sols. Quan un es ponia, l'altre sortia inmediatament pel cantó oposat, per seguir il.luminant a les dones i als homes, que eren tots bons, sense maldat (al igual que sense nit). Tothom era feliç. Treballaven quan volien i res no els faltava. Quan es cansaven, deixaven la feina i es posaven a celebrar qualsevol cosa que s'els acudia. hi havia de tot i a tothora, per que sempre hi havia algú treballant, a la vegada que sempre hi havia algú fent festa. No hi havia horaris ni pressa. No hi havia neguits ni rancúnies. tot era de tothom i res era de ningú.
I com que tenien dos sols, disfrutaven de dues postes i de dues albades cada dia. Aquell era el moment més esperat per tothom. A tot arreu, a qualsevol banda del món, quan arribava aquest instant màgic, la gent s'aturava a contemplar el que més li venia de gust: el nou sol que s'alçava majestuós al firmament, o bé l'altre que se n'anava a descansar deixant un cel encés i rogent.
I així era des de sempre.
Fins que un dia, un dels dos sols es va adelantar una mica en sortir per l'horitzó i el que va veure el va deixar corprès. A l'altra banda hi havia un sol gran i brillant que estava a punt de pondre's. Un sol radiant, bell i perfecte.
Va ser només un instant. Un moment fugaç però suficient per que aquell sol que va sortir abans d'hora s'enamorés d'aquest sol que lluïa a l'altra banda del món.
Des de llavors, el pobre sol no va deixar de pensar en l'altre. Desitjava poder estar tots dos junts i romandre feliços, tal com feia la gent de la terra a la qual ell il.luminava i acompanyava en els seus afers amorosos.
Però sabia que no ho podia fer, si no volia deixar a mig món a les fosques i comdemnar a mitja humanitat a morir de fred, només per que ell volia estar al costat del seu enamorat.
Més d'un cop va intentar avançar-se o retrasar-se per poder tornar-lo a veure, però no ho va aconseguir. Tampoc li hagués servit de res. Més aviat l'hagués fet sentir més desgraciat en comprovar l'enorme distància que els separava.
Així doncs, aquell sol es va omplir de tristesa i es va posar a plorar. Plorava i plorava i les llàgrimes quedaven penjades del cel. I a poc a poc, sense adonar-s'en s'anava consumint, per que cada llàgrima era un tros d'ell, un raig brillant que quedava aïllat i solitari enmig d'un cel que cada cop s'anava tornant més fosc.


I així va ser com a la terra, després d'aquell dia, en lloc de seguir-ne un altre, va venir la nit. I la gent, enmig de la foscor, va tenir por. I al tenir por, van deixar de ser bons. Ja no es van refiar l'un de l'altre i així van saber el que era la maldat, les rancúnies i les envejes. I ja mai més, res va ser com havia sigut abans.
I en el cel, de nit, tan sols hi va quedar una petita rodona pàlida, de cara trista, i les llàgrimes, petites i lluents en la foscor. I al sol apagat el van anomenar "lluna" i a les llàgrimes "estrelles".
Des de llavors, la lluna, de tant en tant, s'amaga plena de vergonya i aprofita que no la veuen per fer nèixer un petit estel, per vessar una petita llàgrima, per la tristesa que sent pel mal que ha fet i per l'amor impossible que a l'altra banda del món, brilla, innocent i ignorant i amb qui mai no podrà estar.
Per això la lluna és el símbol i consol dels amors impossibles.
Per això la lluna és un sol esberlat en mil estrelles!




Bítelman.

Comentaris

  • sense paraules...[Ofensiu]
    nana_17 | 29-01-2008 | Valoració: 10

    es un text preciós, com ja t'han comentat, es que et podria dir que m'ha enamorat, m'ha encisat.
    m'agradaria llegir mes coses, segur que en tens mes de precioses... haver-ha si en publiques algun més ^^

    records i petons.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Petal | 13-10-2006 | Valoració: 9

    Gràcies, m'ha enamorat.

  • tens permís[Ofensiu]
    bitelman | 26-05-2005

    Gràcies

  • Astronomia, màgia i tendresa[Ofensiu]
    Carles Malet | 26-05-2005 | Valoració: 9

    M'ha recordat un xic algun dels contes de'n Tomas molina sobre el cel i l'univers. Una bon relat "d'astronomia fantàstica" per il.lustrar l'origen de les pors de la humanitat. Crec que, amb el teu permís, i amb certes llicències, l'explicaré a les meves filles abans d'anar a dormir.

  • Cel negre d'amor[Ofensiu]
    Nàufrag | 17-04-2005

    M'ha encantat la història.

    Has fet del cel un postre agredolç com la xocolata: barreja de màgia i tendresa amb un punt amargant d'amor. Tot, amb una expressió molt senzilla i directa.

    Bona recepta!!

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

bitelman

1 Relats

5 Comentaris

2439 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Últims relats de l'autor