El temps que compta

El temps és el que queda, com la metxa que es va cremant lenta, cap a un final de cendra i hom ja sap quan durarà pel que ha copsat fins al moment. El temps compta aleshores molt quan es fa ja escàs: el darrer fum que hom, aspira quan el cigar s’acaba. I després la realitat desmenteix l’aparença d’eternitat que s’ha gaudit infantilment en aquell sol instant de somnieig.

Sol, davant del mirall, quan la veu del duo que amagava les mancances de la veu pròpia surt de l’escenari per fondre's en el passat de cendra que sempre és llunyà, hom no torna a refer ponts, a buscar recer, si el plaer que hom obtindrà en el duo és menor que el dolor de viure, per a un o, igualment, per a un altre. Per a què? Si ja no hi ha temps. Mai no es massa tard per tornar a començar, diuen el joves. Inexorablement, però, un dels dos braços del vector de la vida tibaria en direcció, no ja oposada, sinó tan sols en curta deriva de l'altre i l’esquinçament s’arrelaria. Ja no quedaria temps, per refer-se de l'enigma de viure.

El temps anterior, aquell de vida, no comptava, i comença el temps que si que compta, el que queda. I amb ell queda la tendresa, la paraula que no retorna, perquè mai no se'n va anar, el gust per les coses petites importants, pel futur d’altres que, innocents, desconeixent pel seu bé tot el que els vindrà. La joia i el dolor que els acompanyarà. I el plor, i el descans, merescut.