Un cafè curt

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
El Sento havia escoltat dir que la gimnàstica era molt bona per a la salut i per al cos, i tot i que ell no estava per la faena, volia conjuminar el bon beure o bon menjar amb l’exercici, va anar directament al bar “El parotet”, un bar en què servien un cafè curt totalment llarg, una veritable piscina si el demanaves curt i, no sé què dir si ja ho feies llarg, ves per on l’Amazones se sentia en aquests moments una mica gelós de les seues aigües negres i calentes fins la nafra.
El Sento va rebre la tassa, va llevar-se els pantalons, la camisa, les sabates, els calçotets, els mitjons i pujant pel trampolí va caure dins la tassa, va fer uns llargs de piscina i finalment totalment extenuat va pagar i va marxar. Potser un altre dia tornaria, quin remei, totes les seues amistats hi anaven, però potser demanaria una altra cosa.

Comentaris

  • Andalusia[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-07-2014 | Valoració: 10

    Per cert, una rectificació, no es diu "La meua Andalusia" si no el més clar "Andalusia" és molt curtet, és com un haiku.

    Vicent

  • un conte, espectant...[Ofensiu]
    Rafaelmolero | 04-06-2014 | Valoració: 10

    contes un conte molt bo i amb un estil meravellós... Ets formidable per a descriure un relat tan senzill... és magnífic... un cordial salut Vicent i que Déu t' acompanye.,. Rafael Molero

  • Magistral[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 17-11-2013 | Valoració: 10

    Magistral micro-conte d'una violació i és que hem arribat a un punt, tot i que sempre hem estat en un punt concret i violent, que el jovent no té el punt de recolzament en una figura eix que limite les frustracions, no m'estranyaria que en les guarderies passara el que tu has relatat tan magníficament, allò femení, la manca de límits és de tant en tant tallada d'arrel per allò masculí i, és en aquests moments que tot s'enfonsa i comença el nou començar després de fer-se tangible l'odi que ha creat aquesta neteja, espere que no arribe allò masculí a traure els canons mai perquè allò femení pose els límits en el sentit comú, per cert, el menys comú dels sentits.
    Un conte meravellós, angoixant i perfectament relatat en el que ja veia córrer els infants i la xiqueta pels corredors i l'escala, com si d'una bona pel·líucula o la vida real es tractara.
    Molt bo, espere que el fet d'escriure'l puga exorcitzar-lo.

    Una abraçada des de València

    Vicent

  • Però, se'l va beure?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-11-2013 | Valoració: 10

    Suposo que algun glopet aniria fent el Sento. Que va sortir gaire despert? Potser era un cafè llarg , però d'aquests americans, fluixets com l'aigua bruta. Bé Vicent. Que existeix aquest bar El Parotet? M'agrada llegir-te. Una abraçada.

    Aleix

  • De curt res de res[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 09-11-2013

    si li permetia fer llargs de piscina. Sort que no va demanar una xocolata calenta.
    Un relat entretingut i amè.
    Una abraçada, Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

30 Relats

144 Comentaris

26860 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
El meu bloc és: Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.