L'oblit

Un relat de: Sibil·la de Fortià

Avui he vist un reportatge a la tele. M'he sentit molt malament... Vull dir que, quantes més imatges em passaven pel davant, més m'anava fent un salt el cor. Testimonis plens de paraules colpidores, amb els fons dels ulls que semblaven de vidre. Durs i fràgils. Engrapats per aquell record que mai es perd... Cap al final, m'han rodolat quatre llàgrimes per les galtes. N'he sentit fins i tot la salabror als llavis. I m'he arraulit al sofà, tota jo, replegada com si fos una mena de pilota. M'he amagat a dintre meu.

Primer, ha parlat un home gran, com tots els altres. Tenia els ulls voltats d'arrugues, el front encara altiu. Quan ha començat, mirava de somriure. Se'l veia un pèl nerviós. Fa tant temps d'això, que ningú no se'n recorda. Vostè n'ha sentit res, dels seus avis?. No, és clar, tothom ho va voler oblidar. Ha explicat amb minuciositat com se l'havien emportat amb el seu pare. Bevia un glop de llet abans d'anar a dormir. No els esperàvem, sap?. Pensàvem que a nosaltres no ens farien res... La descripció del tren ha estat molt detallada. Se'n recorda de cadascuna de les sensacions que hi va experimentar. Les duu gravades... Parla de la por... S'ha anat calmant a poc a poc. Els nervis li han desaparegut... Amb l'esforç, les emocions, el front se li anava omplint de més arrugues. Com més el mirava als ulls, més hi veia els seus de nen. I a través dels seus, els dels altres, que el voltaven... Ha acotat el cap i jo he pensat que somicava. Aleshores, els pèls del braç se m'han posat dempeus i he sentit a dintre meu la ferum dels cossos que s'amuntegaven al seu voltant. M'han vingut basques. Anguniosa, he dubtat entre anar a buscar un got d'aigua o prémer el comanament a distància un altre cop. Canviar de canal, treure-me'l de sobre.

Vostè n'ha sentit res dels seus avis?. Aquesta frase m'ha retornat sense volta ni volta. El vell ja no parla de l'oblit. Ara repassa la baixada del tren, el que va venir després. L'home que el picava, que li feia comptar en veu alta les fuetades, les pedres que no podia deixar de transportar... Va haver d'aprendre una llengua forastera... Els bocins de pa remullat d'un suc de color indefinit. Cap al final, va semblar-li deliciós... No, el vell ja no parla de l'oblit. Vol desterrar-lo per sempre més i omplir aquesta pantalla que després de tants anys se li ofereix, nua i oberta, per abocar-ho tot. Però jo estic fora, a l'altra banda del fil, de la pantalla que ell no veu. I el cap se me'n va cap a una de les primeres frases de l'entrevista, quan encara estava un pèl nerviós... Vostè n'ha sentit res dels seus avis?. No em cal mirar-lo al fons dels ulls ni fer veure que l'escolto, perquè ell no sap que no ho faig. Que ho he estat fent fins ara... No, els avis no me'n va dir res.

A la pantalla, hi han anat apareixen més homes. I més dones. Tots són grans i tenen l'enteniment tan fi que esfereeixen. La mirada els delata. Han viscut massa i el seu llegat va mén enllà de la saviesa... Imatges de màquines que escupen foc. Cases fetes trosssos. De fons, no hi ha cap música... M'he quedat de pedra. El cor ja no em fa un salt. Me'l sento tan fort que d'un moment a l'altre explotarà. S'esquinçarà el pit i en sortiran trossos plens de sang. No veig res més... Ara, l'home de la pantalla, el mateix home que ha sortit al principi, torna a parlar. I ho fa molt alt. En té moltes ganes, com si ho volgués explicar tot fil per randa. Sense deixar-se res...Va patir molt... Tinc el cap tan ennuvolat que quasi no l'entenc i, a la vegada, l'entenc massa... Tinc basques altra vegada i penso que aquest cop sí que hauré de treure-ho tot. Que em bull a dintre.

L'home, aquest home del reportatge, el que ha sortit primer i el que torna a sortir ara, té els ulls de pedra. Semblen una muntanya de gel que ningú pot abastar. La veu és greu i fa una mica de basarda. Ho recorda tot i vol deixar-ne empremta. He vingut perquè no s'oblidi mai... De cop, però, el record d'un passat robat que ja no té, que va esperar tant de temps sense cap resultat, el fa miques. El gel es fon i l'home plora... Em sento sola. Tan poqueta cosa, que m'arrauleixo encara més a dintre meu. Vull aixecar-me, sortir d'aquest sofà que em xucla. Trucar al meu avi. Dir-li que no entenc com va poder amagar-m'ho. Per què no me n'havia dit res?... Que és molt valent. I que quan l'he vist al reportatge, m'ha pujat una cosa de l'estómac que no sabria dir què és - que podria ser la llet que m'he pres abans de veure el reportatge, però que també podria ser aquella que es prenia ell quan el van venir a buscar - i m'ha quedat un nus tan gros aquí, a la gola, que mai més podré desfer.

Comentaris

  • Hola; vols enviar-ho a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 06-10-2008 | Valoració: 10

    El tema és dur i alhora tendre com els bons bombons.

    El text en format word l'envies en un arxiu annex a l'email adreçat a :

    tribuna@guimera.info

    Tens una imatge al cap ?. Doncs tambñe com annex al mateix de.mail


    Coneixes Guimerà ?

    I la pàgina www.guimera.info ?

    Casa teva, si com diu en Sisa, encara hi ha cases d'algu.

    tribuna@guimera.info

  • huola[Ofensiu]
    Baiasca | 09-04-2005

    Hola! Merci pel teu comentari!
    Ara es el meu torn. Sempre que llegeixo algu per primer cop, en llegeixo el primer i després d'altres. Es la primera vegada, que el primer relat m'ha convençut... :D
    De debò. Tots sentim dolor quan recordem aquestes coses, i també amb el Tsunami, i amb l'11-M, i amb 11-S, i amb totes les guerres completament inutils del món.
    Més que res, perque no entenem tota aquesta maldat...
    Molts petons de llum

  • M'ha corprès[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 06-03-2005 | Valoració: 9

    No t'havia llegit i m'ha corprés aquest relat que ha estat el primer que a l'atzar he obert. Descrius d'una manera magistral totes les sensacions més intimes que a vegades no afloren en paraules sinó d'altres maneres: Els gestes, les mirades, l'aire. El relat està molt ben conduit, i en certs instans m'ha posat la pell de gallina, a altres m'ha escarrufat tant de dolor com s'anava transmetent,.
    Molt maco.
    Una aferrada pel coll
    Jose Bonnín- Keops

  • les penes no viscudes...[Ofensiu]
    Shu Hua | 05-10-2004 | Valoració: 10

    ... et poden també molt de mal. El meu pare va ser de la lleva del biberó i mai no me n'explicava res, tot s'ho guardava a dintre. Per treure'm aquelles històries no viscudes del cap, li vaig fer un conte... molts anys després que se n'anés per sempre. En escriure'l vaig descobrir que, d'alguna manera, les seves pors i angúnies s'havien colat a dintre meu. Crec que no calen paraules ni gestos, de vegades una persona propera et pot transmetre les seves angúnies a travès de l'aire... o de l'amor.
    Mai, ni quan ell era viu ni durant els 20 anys que ja fa que no el tinc, he pogut parlar d'això sense plorar.

    Gràcies en nom d'ell per no deixar que l'oblidin.

    Glòria

  • Gràcies![Ofensiu]

    Moltes gràcies a tots tres!. Primer de tot, pels ànims i després, per la crítica sincera i constructiva. De fet, és la primera vegada que tinc una opinió del que escric per part d'algú que no sigui un parent o amic. I això ajuda moltíssim. De veritat, gràcies!

    Vicenç: comparteixo la teva opinió sobre la darrera frase. És massa dràstica.

    Ilargi betea: tot i que tinc un avi que va ser soldat a la guerra civil, la història no és certa.

    Una abraçada a tots!

  • Benvinguda![Ofensiu]
    Ilargi betea | 30-07-2004 | Valoració: 9

    Sibil·la, el teu primer relat m'ha impactat. Tens un estil molt agradable i saps mantenir el ritme des de l'inici fins al final del text. Si la història és certa realment impressiona... felicitats per tenir un avi així! segur que tu també has heretat una part d'aquesta força, tot i que d'altra banda demostres molta sensibilitat.
    Espero que segueixis escrivint i sobretot que comparteixis els teus retalls de realitat amb tots nosaltres!
    Ens veiem demà,no? ;)
    Una abraçada i, com no, molta màgia!

  • NinniN | 26-07-2004 | Valoració: 8

    Molt bé, Sibil.la!

    Espero que sigui el primer dels molts textes que publicaràs...

    Has tocat amb una sensibilitat, amb una descripció correcta i absoluta, les emocions, els sentiments, que és el més difícil d'explicar o de plasmar en paraules.

    Felicitats, perquè el resultat de llegir-lo, és una sensació de melancolía, de tristor, però d'estar plenament inmers i solidaritzat amb la causa.

    Qui no pot evitar pensar en el seu avi, en tants avis, i avis potencials que poden haver passat per això?

    Segueix escribint, que ho fas molt bé!

    Una abraçada,



    NinniN

  • Esfereeix[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 25-07-2004 | Valoració: 10

    Quasi fa venir pell de gallina. M'ha agradat el contrast entre la causa de les teves sensacions (l'home que explica el drama viscut de nen o de jove per la guerra) i la claredat en relatar les teves emocions.
    Com a observació, t'he de dir que l'última frase ("un nus que mai més podré desfer"), si bé convé que sigui contundent, potser la trobo una mica dràstica. Però un 10 per tota la resta. Es una redacció estudiada d'estil acurat que val la pena llegir.

Valoració mitja: 9.43