Un matí d'estiu

Un relat de: elisheba

Era una d'aquelles botigues de poble que venen de tot: fils, llanes, sostens, pijames, colònies, arracades, clips pels cabells, joguines pels nens.. La mare m'havia demanat que anés a comprar-hi tres metres de goma blanca, de mig centímetre d'amplada.

La Rosa devia tenir uns 50 anys pel cap baix; des de joveneta que n'era la dependenta. Entrar a la botiga de la Rosa volia dir renunciar als cànons de modernitat i sofisticació que s'imposa a qualsevol de les botigues de ciutat. La Rosa dedicava els seus delits en altres assumptes. No s'havia casat mai. Tampoc tenia fills; vivia amb la seva mare. Era obsessivament meticulosa amb la pols i l'ordre de les coses; gairebé convertits en repte personal, es mirava durant llargues estones les fileres que formaven les capses de colònies fins a percebre quina de la renglera no estava exactament alineada amb les precedents i les antecedents. Fregava el terra tres vegades al dia, i en dies de pluja quasi bé semblava que li molestessin els clients que hi anaven.

Quan vaig entrar a la botiga, la Rosa estava atenent a una senyora que em sonava del poble. Aquella senyora li havia fet treure tot de sostens de color carn i ara tenia el puny de la mà posat en un semicercle dels sostenidors, simulant un pit; deien:

- doncs potser sí, Rosa, que amb la 95 ja en faré.
- ves al provador, dona, no ho miris a ull.

Sembla ser que no me n'havia adonat a primer cop d'ull: a un raconet de la botiga hi havia un senyor foraster, potser alemany, que mirava la situació amb grans dosis d'impaciència resignada. No em va sorprendre gens la seva presència: estàvem a ple mes de juliol i el poble era un indret força agradable per estiuejar-hi: la ubicació costanera i l'ampli ventall de comunicacions en carreteres que la Generalitat havia modernitzat pocs anys enrere disposaven una estada agradable als nouvinguts.


Aquella dona semblava no decidir-se. Parlava i parlava. S'autoconvencia en veu alta que el dels tirants brodats no era la millor opció perquè li recordaven els que duia la seva àvia. Tampoc aquests de la costura enmig perquè portant samarreta ajustada marcarien una rugositat. A poc a poc va començar a divagar amb els seus arguments i en menys d'un minut s'havien convertit en onomatopeies que de tant en tant deixaven sonar un "ai, no, tampoc.." . Aquella dona em resultava massa avorrida.

I vaig decidir fixar-me amb la Rosa.

Segur que de jove havia sigut força maca, la Rosa. El temps no havia malmès massa el seu cos i encara conservava un tipet força envejable. Llàstima d'esquena: tants anys darrere el taulell d'aquella botiga, embolicant regals, agafant el canvi del caleixet de dessota del taulell, plegant els escampalls d'objectes que s'amuntegaven rere cada client que marxava.. Tot allò havia aconseguit formar-li una petita gepa que amb el pas dels anys semblava no tenir aturador.

Jo la mirava, a la Rosa. Mentre aquella donota seguia amb el via crucis de la seva indecisió, guaitava com una espieta la misèria de la pobra Rosa, tancada de per vida dins aquella gàbia. Una gàbia on ella hi era feliç. Ho era pel sol fet de no haver-se plantejat mai què coi volia dir aquella paraula. "Felicitat" un concepte que semblava formar part dels objectes inútils que entafores al calaix de dalt de tot de l'armari, juntament amb un parell de boletes de naftalina quan estàs convençut de la inutilitat total de l'objecte. O de la teva incapacitat per trobar-li una funció.

- i si enlloc de marrons, els agafo negres, els sostens?

Tinc una naturalesa tranquil·la. Sempre faig posat de serenor i poques vegades m'ha sulfurat alguna cosa. La dona dels sostens començava a irritar-me de valent, tanmateix. Potser aquell dia m'havia aixecat girada. Vaig pensar que quan per fi arribés a casa em llegiria l'horòscop que posen al diari. No trobo desgavellada la idea que els Astres ens predisposin la conducta. No hi havia cregut mai en l'astrologia; un dia, però, llegint un llibre de divulgació vaig trobar un argument terriblement revelador; deia: "descendim dels simis i dels bacteris, però també dels astres i de les galàxies. Els elements que componen el nostre cos són els mateixos que no fa pas tant van fundar l'univers. Som veritablement els fills de les estrelles".

Però bé, malgrat submergir-me en les cabòries espontànies que il·luminen massa freqüentment el meu cervell, jo seguia amb la idea que la senyora que tenia davant ens estava fent perdre el temps a mi i al senyor foraster, de possible nacionalitat alemana, que seguia ben resignadet al racó de la botiga.

Vaig mirar altre vegada l'escena del meu davant: la Rosa s'havia obert una mica el coll del jersei i li ensenyava a aquella dona el tirant del seu sostenidor. Li deia que mirés, que ella sempre els portava negres perquè combinen amb tot; l'altre li responia que ai, no sé, no sé..

Buf! tot allò semblava una escena d'hamburguesa del McDonall's i mostassa de sobret..

De sobte em va venir al cap què coi en devia pensar l'hipotètic alemany de tot plegat. Vaig intentar mirar-me a la senyora dels sostens amb els seus ulls de turista, amb una possible bona bossa al banc, descapotable gris metàl·lic esperant fóra al carrer, dona i fills rossos com la palla -i a hores d'ara vermells com les gambes-, soci capitalista d'una indústria química....: segur que se li'n fotia de valent de quin coi de color s'acabava comprant els sostens aquella dona!
Ben mirat, jo no reunia cap de les hipotètiques parcel·les de la vida d'aquell guiri i també em relliscava quin dels colors arribava a la primera posició del pòdium d'honor per ser l'escollit d'entre la multitud..

La Rosa seguia mostrant el tirant del seu sostenidor. Anava d'un costat a l'altre de la botiga carregant-se de caixetes que anava agafant de l'estanteria. En un braç en portava una pila i en l'altre passejava el dit per la paret tota plena de més capsetes, dient: 90, 90, 90, 105, 100, 90.. ¡¡95!! i se la carregava.

- A veure, Glòria, mira't aquests

I tant!! Amb el nom vaig recordar que aquesta dona era el motiu freqüent de conversa pel poble. Era la tieta soltera d'un amic de la colla. I pel fet de ser "soltera" i anar cap als 50 s'havia convertit en un blanc fàcil i sovintejat per parlar d'alguna cosa mentre fas cua per comprar el pa.

El so d'una rialla de gallina ponent un ou va fer-me sortir de l'abstracció que m'havia endinsat la descoberta del nom. Aquelles dones no paraven de riure com dues beneites..

La Glòria -ara sabia com es deia- havia fet el mateix amb el tirant del seu sostenidor i amb aquesta fila anava emetent un riure acompanyat d'uns gestos de fava elevada al quadrat que eren massa.. Mirar aquella escena al costat de l'alemà em suposava una dosi de vergonya aliena tal, que en un acte que ben bé es podria descriure com de supervivència de l'espècie humana vaig encabir el cap dins el bolso intentant fer veure que buscava quelcom tant petit però tant vital per mi que localitzar-lo era l'únic destí.


En quin moment d'una vida es decideix que uns sostens seran el repte, el propòsit, el motiu, el camí.. la direcció del dia a dia..??

Segur que la botiga de la Rosa havia estat una mena d'herència familiar.. havia de ser d'aquesta manera i no pas una decisió seva.. Jo tenia la necessitat de disculpar a la Rosa d'aquell moment de barbàrie que estava co-protagonitzat junt amb la donota dels sostens i pensar que el desencadenant de la seva vida donada plenament a les quatre parets d'aquella botiga de poble era oh! desgràcia.. la coça d'un destí malcarat.. De ben segur que el pare de la Rosa havia estat el continuador d'una llarga tradició d'artesans d'alguna cosa.. potser tèxtil.. potser de figuretes de fang.. qui sap.. És clar.. aquesta tradició d'artesans que havia passat de pares a fills durant tantes dècades havia de seguir-se d'alguna manera.. i la sol·lució a la que s'arribà a casa de la pobre Rosa va ser muntar-li una petita botigueta al poble.. així el negoci seguiria d'alguna manera.. i segur que la nena acabaria estant contenta de la decisió.. un dia o altre, si més no..
I tant que sí.. imaginava nítidament al meu cap, el dia de la gran proposta: el pare.. amb un gest de solemnitat fóra de mesura.. va allargar el braç.. i senyalant un sostens que havia col·locat elegantment damunt la taula.. va dirigir-se a la Rosa, dient..: nena, aixó.


- Nena..? nena??? nenaa!!
- ai, diga'm Rosa..
- no, dona, diga'm tu! Què vols?
- ah, no.. ara li toca a l'alemà, no?
- l'alemà..?? vols dir el Josepet de cal Bienvenidu?
"Josepet de cal Bienvenidu??!!" .. hauria d'intentar de no fer elucubracions rares una pròxima vegada..
- l'acavo d'atendre ara mateix, noia..
Ostres.. tampoc hauria de perdre el fil de la realitat tanta estona..

Em miro a la Rosa una mica desconcertada..
- Tres metres de goma blanca, siusplau..


Comentaris

  • m'ha agradat[Ofensiu]
    Onofre | 06-10-2011 | Valoració: 10

    "En quin moment d'una vida es decideix que uns sostens seran el repte, el propòsit, el motiu, el camí.. la direcció del dia a dia..?? "

    Ai, qui ho pogués saber!!!


  • POBLES[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 21-03-2007 | Valoració: 8

    JO QUE ARA TINC L'EDAT DE LA ROSA DEL TEU RELAT, DE PETITA HAVIA ESTAT EN UN POBLE QUE LA BOTIGA ES DEIA CA LA CONXA, I ERA TAL I COM TU L'HAS ESMENTAT, PLENA DE COSES I TOTES MOLT BEN POSADES, PERO AMB UN AIRE MOLT ANTIC, QUAN LA CONXA VA MORIR ES VA POSAR AL CARREC DE LA BOTIGA LA SEVA FILLA, SOLTERA I GRAN I SEMPRE MÉS LA BOTIGA VA ESTAR IGUALMENT MONTADA, FINS HI TOT EL GÉNERE SEMBLAVA QUE NO EL RENOVABEN MAI.

  • ja he fet els deures[Ofensiu]
    neret | 18-12-2005

    doncs això... que no tinc vergonya i que feia molt que t'havia dit que te'l comentaria aquest relat. La introducció, que ja me l'havia llegit feia temps ja em cridava l'atenció... l'ambientació en una botiga de betes i fils de poble està molt ben aconseguida. Immediatament has aconseguit que em recordés a la del meu poble. També les converses entre les dues velles, els safareig... tota l'ambientació m'ha agradat molt.

    I la història en si, intrascendent, a tu et serveix de punt de partida per un seguit de reflexions sobre la vida, el pas del temps i el destí... sembla difícil que tot vingui d'una senyora comprant-se uns sostens!!

    A més trobo que sent diferents, els teus relats sempre tenen un aire semblant i això, aquesta mena de marca de la casa, trobo que està molt bé.

    Bona tria!

  • rbbarau | 11-12-2005

    Ai... jo també vaig llegir això de la pols de les estrelleS! jeje!
    M'ha agradat molt! És una lectura agradable!

  • una bufada fresca...[Ofensiu]
    ROSASP | 05-08-2005

    L'he trobat molt imaginatiu i àgil.
    Aquesta abstracció de la realitat que tants cops ens porta a un espai perdut dins del nostre cap i ens fem la nostra pròpia pel·lícula està molt aconseguida.
    De rera fons, entre línies, m'ha semblat veure-hi dibuixada una tendra i vital mirada contemplant els matisos de la vida d'un matí qualsevol d'estiu.
    Una bufada de vent fresc dins d'una gàbia molt neta i polida.

    Una abraçada i molta inspiració estiuenca!

  • elisheba,[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 05-08-2005 | Valoració: 9

    he trobat aquest relat molt ben escrit i redactat, se m'ha fet molt proper i m'agraden les teves reflexions personals de la situació quan expliques la història de la Rosa. De debò, he disfrutat molt llegint aquest relat!!
    Bé, ens veiem molt i molt aviat, per no que d'aquí a unes horetes!!
    Una abraçada molt i molt forta,
    AtzaVaRa

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

elisheba

7 Relats

47 Comentaris

14991 Lectures

Valoració de l'autor: 9.44

Biografia:
ESCRIURE UN CURRÍCULUM


Què cal fer?
Cal omplir una instància,
i, a la instància, afegir-hi un currículum.

Sense tenir en compte la durada de la vida,
el currículum convindrà que sigui breu.

Cal tenir present la brevetat i la tria dels fets.
La conversió dels paisatges en adreces
i dels records volubles en dates immutables.

De tots els amors basta el de casats,
i dels fills, solament els legítims.

Importa més qui et coneix que a qui coneixes.
De viatges, només si són a l'estranger.
La pertinença "a què",
però sense dir-ne el "perquè".
Els guardons, sense explicar-ne els motius.

Escriu com si mai no haguessis
parlat amb tu mateix,
i t'haguessis vist de lluny, passant pel carrer.

Omet amb un silenci els gossos, els gats, els ocells, les antigalles entranyables, els amics i els somnis.

Compta més el preu que la vàlua
i més el títol que el contingut.
Compta més el número de la sabata
que cap on va quell a qui segueixes.
Posa-hi una foto amb l'orella descoberta.
L'important és la forma, no pas allò que sent.
I què sent?
El soroll de les màquines que esmicolen el paper.




(De l'antologia "Vista amb un gra de sorra", de Wislawa Szymborska)