Memòries d'en Yago (I)

Un relat de: Biel Martí

Vaig créixer a la plaça del poble, entre els balls d'orquestres amateurs i les carreres en bicicleta, durant les vacances. Per a mi era com si tardor, hivern i primavera no existissin. Centrava la meva evolució i desenvolupament en els calorosos estius que passava amb la família a Puerto Camarón, lloc que considerava el més meravellós del món. Aquell petit poble del sur de la Isla Grande passava dels seus vuit-cents habitants hivernals a tenir-ne 12.000 durant juliol i agost, quan ramats de turistes procedents de Yago, Eslàvia i San Tomás, junt amb alemanys, anglesos i francesos, envaïen hotels i apartaments, ocupaven les platges i omplien la nit de sorolls i colors. Magrat aquesta invasió, Puerto Camarón seguia essent un poble relativament petit. El pare em va explicar que la Llei sobre la Regulació del Turisme i l'Explotació de Costes, aprovada pel govern, impedia que tot allò es convertís en un munt d'enormes hotels, restaurants a peu de platja i xalets aparellats; aquella llei obligava a deixar els municipis tal i com estaven des d'anys enrera, només amb un creixement controlat i no per això negant l'accés als canvis de l'evolució.
La nostra torre es trobava al carrer Pescadores, a la part de muntanya, des d'on es veien sortir els vaixells de pesca, anomenats Ostres per la seva forma, que sarpaven cap a les set del vespre i tornaven a la matinada, seguits per desenes de gavines blanques, xisclant. A aquelles hores les meves dues germanes i jo ens prenien un gelat al moll, i observàvem als pescadors morens descarregar les caixes amb tonyines, bonitos i tota mena de peix blau. Més tard arribaven les Xapes amb gambes, camarons i marisc. Aquesta mena de pesca estava també regulada per la llei, doncs era el bé més preuat de la zona i s'havia de conservar. Adorava menjar camarons, adorava veure el retorn de les barques i menjar gelat, i adorava les meves germanes. La més gran, l'Andrea, tenia aleshores setze anys, li van posar el nom de la ciutat on va néixer. Jo era el mitjà, tenia onze anys i també vaig rebre el nom de la ciutat que em va veure néixer: Yago. A la petita, que va néixer on jo, l'anomenaren Ofèlia, encara que tots li deiem Elia, doncs ella ho preferia així; tenia set anys. M'agradava pensar que en Yago fou el responsable de l'assessinat de Desmdèmona, a l'induir Otel·lo a creure en la infidelitat de la seva esposa i provocar-li gelosia sense raó més que l'ambició. D'haver estat en Shakespeare, hauria canviat el final de l'obra, convertint el traïdor Yago, com a premi a la seva astúcia i la seva intel·ligència, en merescut vencedor, en comptes d'acabar pres pels seus companys de tropes.

Seguir la rutina de les vacances, contràriament al que pugui pensar-se, donava vida a l'estiu. Ens activàvem cap a les deu i esmorzàvem al balcó, de cara al mar. Aleshores hi havia ja els primers turistes prenent el sol sobre la sorra gris. Després feiem les habitacions i baixàvem a la platja. El pare i la mare llegien a les tovalloles mentre l'Andrea jugava amb les seves amigues i l'Èlia i jo construiem castells de sorra. Quan m'avorria de la sorra i del mar, m'estirava a la tovallola i pensava en grans tragèdies o feia llistes mentals de valoració de la meva estima cap als demés. En primer lloc sempre hi sortia l'Elia; per alguna raó, la germana petita despertava en mi una mena d'adoració, com a mescla de proteccionisme i idolatria per les seves precioses faccions. En segon lloc col·locava l'Andrea, a la que respectava convençut que sentia per mi el mateix que jo per la petita, i per com de bé m'havia tractat sempre. Després hi havia el pare, perquè era el meu pare i degut a que passava molt més temps amb nosaltres que la mare, sempre freda i distant. Jo estimava la meva mare, és clar, però tenia la sensació que ens tenia cura per obligació, que en el fons del seu ésser abrigava una mica de resentiment per donar-li tanta feina i treure-li tant de temps. En aquella llista, sense un lloc específic, però com per sobre de tot, hi havia la Clara. Era una nena de cabell negre a la que veia als balls del poble amb les seves amigues. No la coneixia personalment, però sabia que havia nascut el mateix dia que jo, un set d'abril d'onze anys enrera, dia de la Independència de les illes. Des que vaig saber-ho, vaig estar convençut que una força sobrenatural ens unia, ens predestinava a viure una història d'amor intensa i breu que, pel seu romanticisme i passió, marcaria futures històries.
Els meus somnis despert finalitzaven quan l'Andrea i les seves amistats, veient-me en un altre món, m'agafaven per braços i cames i em llençaven al mar. Aquell mar, en l'inici del Estrecho del Corcho (amb vinocles es veien els edificis de San Guillermo) tenia les aigües tan clares que s'haurien pogut comptar els grans de sorra si així es volgués. A una persona adulta, l'aigua no la cobria fins uns deu metres endins, poc abans de començar els esculls de corall que s'aixecaven, com roques, indicant la fi de la zona banyista i el començament de la pesquera, moratge de tintoreres i taurons (que jo sabés, mai va succeir res en aquelles aigües, al contrari que a Las Rocas on explicaven que un tauró havia partit per la mitat una petita embarcació i havia berenat dos dels seus tres ocupants, al tercer li faltava una cama). Jo fingia rabietes infantils quan aconseguia treure el cap de l'aigua i veia l'Andrea i les demés rient. Però m'agradava veure-les a totes mirant-me, i als meus pares i a l'Elia. Anys més endavant, en una carta que l'Andrea em va enviar des de Malva del Sur, deia recordar-me com a un "somniador al que li encantava ser el centre d'atenció". Falsament enfadat, sortia del mar i m'estirava de nou, d'esquena al cel, a la tovallola que tenia una foto de la Isla del Coral, i esperava que les amigues de ma germana vinguessin a disculpar-se, somrient i fent-me pesigolles. Creia aleshores que allò era indici d'un futur d'èxits amb les dones. Perquè els companys de bicicleta (així anomenava el pare als meus amics del poble) envejaven que em portés tan bé amb les adolescents de Puerto Camarón, que em treien a ballar a la plaça, em deixaven acompanyar-les a les seves passejades i m'animaven als partits de futbol, fent-me més cas que als demés de la mateixa edat.

Cap a les tres tornàvem a casa a dinar, sempre plats frescs com el tomateado típic de les illes, amanides de pasta o mol·lusc cru. Després peix. Per la tarda acostumava a marxar amb els amics en bicicleta, fins l'hora de l'entrenament. Jugava d'extrem esquerra en un dels dos equips infantils de futbol de Puerto Camarón, en una lliga estiuenca en la que lluitaven equips també de San Guillermo, Las Rocas i fins i tot un de la Ciudad Canal, a la Isla de los Murciélagos. Els entrenaments eren els dilluns, dimecres i divendres i el partit es jugava el dissabte per la tarda. Els viatges a camps aliens es feien en ferry o en autocar. Durant els set anys que vaig formar part d'aquell equip, dels nou anys fins als setze, mai vam guanyar una lliga (erem l'etern segon), i això que hi havia només vuit rivals. Marcava un gol de tan en quan i em creia imprescindible ja que sortia sempre de titular. Si el partit era a Puerto Camarón, el públic assistia en massa i ens animaven i tota la meva família i amics eren a la graderia. Ens consideràvem, fins i tot, populars al poble. Si el partit era fora, només hi assistia amb regularitat l'Andrea i, algunes vegades, el pare. Però això era els dissabtes. Entre setmana l'entrenament durava una hora i mitja i, al acabar, me n'anava amb les meves germanes a veure tornar les Ostres i les Xapes, menjant un gelat amb una bola de xocolata i after-eight, sempre de xocolata i after-eight. Al voltant de les vuit i mitja, la mare preparava unes llesques de pa amb tomàquet, embotits i formatges i el pare passava per la paella alguns camarons i algunes gambes. Ens asseiem a les cadires del balcó i menjàvem, amb el sol ponent-se al Estrecho del Corcho. Des d'aquell balcó es veia tota la costa sud de la Isla Grande, fins que el mar, la terra i el cel es confonien.

Potser és el record d'aquella rutina, o la distorsió que ha deixat la petjada del temps, el que feia que cada juliol ansiés més tornar i que cada setembre em fos més difícil anar-me'n.

Comentaris

  • M'han vingut ganes de fer una mariscada. XD![Ofensiu]
    Bonhomia | 26-04-2015 | Valoració: 10

    El relat està molt superposat, malgrat l'esforç que devies haver fet quan el vas escriure al no ser un relat curt. De veritat que si fossis més precís i variessis una mica idees amb d'altres idees, podries ser un bon escriptor per a publicar. Pensa que quan s'escriu molt seguit ( tingues en compte que no sé si d'altres vegades ho fas d'una altra manera ), es pot cometre l'error del repàs, les pauses, la correcció, etc.

    Semblo molt disciplinador, i no sóc així. En tot cas, m'hi he divertit força, llegin-te. Merci!

    No tinc peix per menjar, de veritat que m'ha vingut set de restaurant de platja, XD!

    Agraït de llegir-te,


    Sergi : )

  • Correcció[Ofensiu]
    Josoc | 26-03-2010

    Em permets una correcció Yago? No diguis "els demés", en català no és correcte. Pots dir per exemple: els altres.
    Perdona, deu ser deformació professional, ja que sóc Tècnica de Normalització Lingüística.
    Seguiré llegint les teves memòries ja que en principi prometen.

  • M'he proposat[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 16-09-2005

    Llegir-te. En tinc moltes ganes, però molt poc temps, ja que em conecto des de la feina i llegeixo relats llargs poques vegades, però m'alegro d'haver-m'ho proposat.

    Aquest primer capítol m'ha agradat molt. Descrius tan bé la vida d'un xicotet d'11 anys, el seu dia a dia en unes vacances que, des del despatx gris on sóc i llegides en el mes de Setembre, desperten una enveja!

    Començo a intuir que el relat m'agradarà. Començo a intuir un talet que jo, burra de mí, havia passat per alt.

    Així que espero poder complir el meu propòsit de llegir-te sencer, encara que sigui a estones, perquè disfrutaré.

    Una abraçada.

    Salz.

  • Avui,[Ofensiu]

    dissabte 27 de novembre de 2004, he començat a llegir (digues-me lent) Memòries d'en Yago.
    Després d'aconseguir mantenir-me en suspens amb en Tobies, de deleitar-me amb una cordov... passejada en creuer pel Mediterrani, de carregar-me de responsabilitat amb La Psicologia de les Mones i de sorprendre'm amb Victòria Grim, començo a llegir les (de moment, molt envejables) aventures narrades en primera persona per en Yago. Un jove adolescent, de moment, que conviu entre aigües cristal·lines i amigues de la seva germana gran, tot i que ja sembla que hagi intuït qui serà el gran amor de la seva vida.
    I això encara que no la conegui personalment!
    No he estat mai a les Canàries, però no em facis dir perquè aquest primer capítol m'hi ha fet pensar.
    Bé, acabo aquí i me'n vaig a llegir-ne un altre.
    M'ho prendré amb calma però aniré fent.
    Salutacions Biel!

    Vicenç

  • Excelent[Ofensiu]
    copernic | 18-10-2004 | Valoració: 9

    Hola, Biel. M'ha agradat aquest començament del que podriem anomenar unes memòries. Ja he vist que has escrit més capítols, però m'he decidit a mirar el primer perquè sol ésser vital per enganxar al lector i reconec que ho has aconseguit. El realt és fluid i dóna la sensació de que no ha costat esforç d'escriure (cosa que evidentment, no deu haver estat així), però aquesta és la sensació que trapua. L'estiu és una estació molt literària per començar a explicar unes memòries i aquest inici té un poder evocador molt gran. Enhorabona i salut.

  • MECAGUM DEU!!!!!![Ofensiu]
    Marc Freixas | 26-08-2004

    I amb mi mateix;
    ho sento per ser tan imbècil.

    La meva confusió ha estat per culpa de pensar-me que el teu relat estava entre els deu últims publicats, i no, ja que és un dels que relatsencatala.com destaca a l'inici de pàgina,
    ho sento.

    Ara n'he llegit un parell més de les MEMÒRIES D'EN YAGO, segona i tercera part i em continua semblant esplèndid;
    seria un deu per tots dos!!!!

    Biel, perdona per la meva poca vista,
    i és que em sap molt de greu.

    APA, UNA ABRAÇADA!!!
    ESCRIU I NO PARIS MAI!!!!!!!!!

  • ESPERANT LES ESPLÈNDIDES VACANCES[Ofensiu]
    Marc Freixas | 26-08-2004 | Valoració: 10

    I com el relat, també esplèndid.

    Biel, haig de reconèixer que tens un immens talent, i m'has deixat amb ganes de continuar llegint.

    Segurament podré disfrutar d'una segona part;
    almenys jo crec que molts dels lectors que llegeixin aquest relat, desitjarien poder llegir la continuació perquè val la pena.

    Et felicito,
    i gràcies pel teu comentari a PAÍS I ORGULL;
    potser si que faré la segona part,
    d'acord?

    UNA FORTA ABRAÇADA DEL MARC!!!
    A SEGUIR ESCRIVINT,
    I NO PARAR MAI!!!!

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236511 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com