Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats, 192 Comentaris
34066 Lectures
Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com

Últims relats de Lilith

Últims comentaris de l'autor

  • Lilith | 31-07-2007 | Valoració: 10

    Des d'un ordinador estrany -però amable jeje - et dono les gràcies per penjar aquestes paraules, que ens acosten al món on vivim i al món on voldríem retornar.

    xuicssss****

  • Lilith | 26-07-2007 | Valoració: 10

    Ja vaig llegir aquesta poesia quan la vas penjar al fòrum i em va emocionar molt. M'agrada llegir poesia perquè és molt subjectiva. Com si despertés emocions que volem que dormin a l'inconscient. Quan ens deixem ser víctimes d'algú és per por, indefensió... o per amor. Segurament aquest últim supòsit no era la intenció del relat. Però la poesia és això: subjectiva. Per això m'agrada tant.
    Gràcies per compartir les teves paraules*

  • Lilith | 22-07-2007 | Valoració: 10

    Serenitat i fortalesa s'endevinen en els teus versos. Però no aquella serenitat de la inconsciència, sinó aquella altre que tenen les ginebres acostumades a les tempestes i al medi hostil. Una altra poesia terapèutica, ja en portes... uf! un pilot... gràcies ;)*

  • Lilith | 22-07-2007 | Valoració: 10

    Segur que sota el pseudònim de pivotatomic no s'amaga una tia? O potser et transformes en dona algunes nits de lluna plena jeje Bromes a part et felicito per la història que t'acabo de llegir. Descrius molt bé l'estranya fascinació que sentim moltes dones pels cowboys. I per ser-te franca pocs homes he trobat capaços d'entendre i no trobar menyspreable (o això m'ha semblat) aquesta atracció possiblement "fatal". Segurament en Freud hi trobaria alguna resposta, algun trauma mal curat potser diria; o la manifestació d'alguna neurosi.
    Tornant al relat, d'entrada dir senzillament que m'ha agradat molt, si un relat aconsegueix emocionar-me ja m'ha guanyat, si a més està ben escrit la meva admiració ja és definitiva. Tot i això passo a comentar-te alguns "peròs" que hi he trobat:

    - "Deu minuts després d'haver llogat una habitació al Hilton vaig trucar al cowboy al seu hotel. A les que us escandalitzeu per aquesta actitud, us recordo que acabava de cremar tots els ponts a la meva esquena i que no era el moment d'anar amb mitges tintes. I a les que us meravelleu per la meva gosadia, us confessaré que, d'alguna manera jo sabia que l'Àlex tenia tantes ganes d'escalfar els meus llençols com jo de sentir la seva escalfor."

    Perquè la prota es dirigeix en femení a qui sigui que es dirigeix? Potser no he acabat d'entendre alguna cosa però em sembla que seria més adequat utilitzar un masculí-neutre.

    - "Tres setmanes més tard, l'Àlex va acabar la seva feina a l'empresa i es va preparar per tornar a l'altiplà ocre i marró d'on havia vingut. El vaig veure recollir quatre coses de la taula i entaforar-les descuidadament en un maletí de cuir; i vaig tenir la imatge del cowboy que guarda les seves escasses pertinences a l'alforja, abans de pujar al cavall i galopar cap a la posta de sol, sense mirar enrere. Ens vam acomiadar amb molt de sexe, poques paraules i ni una sola llàgrima. Ni ell no em va deixar cap telèfon on trucar-lo, ni jo li ho vaig demanar. Una de les coses que m'agraden dels cowboys és que només tenen un compromís amb les planures i amb el seu cavall, i s'estimen més callar abans de fer falses promeses. Poc abans de l'albada, vaig sentir una carícia als cabells i, segons més tard, tancar-se fluixet la porta de l'habitació. Va sortir de la meva vida així, de la mateixa silenciosa manera amb que havia entrat.

    Estranyament, no em vaig sentir ferida. Al contrari, li ho vaig agrair."

    No es tracta de sentir-se o no ferida, el què trobo poc lògic és que si una dona troba a algú capaç de fer-la gaudir així no vulgui repetir, no parlo pas d'establir cap compromís, parlo de repetir amb les intermitències que siguin necessàries. Feia molt temps que ningú la feia estrémer així i, tal com ella mateixa afirma més avall, no es troba cada dia un cowboy tres estrelles.


    - Una altra cosa: no trobo empíricament cert això "De manera que, quan en trobo un, gairebé sempre m'acaba acompanyant a casa. Als cowboys els agraden les dones que saben el que volen i van al gra. Passem la nit plegats i, molt de tant en tant, la cosa s'allarga al dissabte i, excepcionalment, al diumenge. La posta del sol del setè dia marca, indefectiblement, el moment de l'adéu. De fet, la majoria dels cowboys que s'han quedat amb mi fins llavors han marxat sense acomiadar-se. Aprofiten l'oportunitat que els dono quan, per exemple, decideixo impulsivament dutxar-me amb l'arribada del capvespre. Llavors, s'esmunyen en silenci abans no torni amb la pell molla i el cap embolicat dins una tovallola. Alguns, senzillament, se'n van tancant la porta fluixet i sense dir res. D'altres, et deixen una tassa de cafè fumejant damunt la taula de la cuina o una cançó de la Norah Jones o la Faith Hill sonant a l'equip."

    He conegut a alguns cowboys i la gran majoria presenta alguna fisura -per alguna cosa són cowboys tres estrelles-, sota la seva cuirassa acostuma a haver un home romàntic i amb alguna mancança afectiva, vull dir que no és tan fàcil que un cowboy digui definitivament "adéu".



    La teva prosa em recorda una mica alguna narrativa nord-americana: neta, poc recargada, efectiva. El més destacable d'ella em sembla la capacitat de transmetre emocions sense caure en recursos fàcils. Destaco:
    - "Déu... el Cel no pot ser massa millor que un cowboy!"
    jaja deliciosa ironia que podria resumir una mica l'ànima del relat.

    No tenia la intenció d'entrar el valoracions, però... que coi! En aquest cas el cos m'ho demana.


    I FELIÇ ANIVERSARI!!!!
    Petons

  • Lilith | 17-07-2007 | Valoració: 10

    Aquests versos tenen una profunditat tan abissal que algunes vegades no sé si tenen una significació mística o ens parles d'algú de car i ossos (potser això és part de la qualitat que jo hi trobo).

    D'alguna manera se'ns retornarà allò que hem donat? (potser aquest "esperar" desvirtuï l'acte de donar?). Sigui com sigui, una de les coses més grans que podem sentir és la tendresa.

    Morir i renéixer. Vius però despullats. Esperar que l'amor ens vesteixi.

    Crear. Fer material un tros de nosaltres mateixos. La creació com acte de vida.

    "Tal volta
    som una rialla malaltissa
    de l'univers.
    Una confusió de deus sàtirs."
    Aquests versos m'han recordat una conversa que vaig tenir fa un pilot d'anys. Si "som una rialla malaltissa de l'univers. Una confusió de deus sàtirs" potser aquells no són el nostre Déu.


    Que bons, semblen un camí iniciàtic els teus versos. Un plaer retrobar-te de nou*

  • Lilith | 17-07-2007 | Valoració: 10

    El títol "Trilogia de la llum" m'ha recordat la Trilogia d'Auster. Després de llegir-lo em semblen unes paraules amb una intenció molt teva. Sembla una epidèmia transcendental sobre la mort la que volteja els cels de RC.

    Impressiona la simetria de les quatres vegades que apareix la paraula LLUM. Segons alguns escrits de Jung, Déu és una Quaternitat, no una Trinitat (Pare, Mare, Fill i Esperit Sant). Buscar a Déu potser sigui buscar el millor de nosaltres mateixos.
    Et felicito per la profunditat que s'adivina a les teves paraules. Una poesia ens fa sentir menys sols.

    Un petó

  • Lilith | 17-07-2007 | Valoració: 10

    Quan el què llegeixo m'emociona molt, no sé mai què dir. I darrera d'aquestes paraules m'escudo quan voldria dir però no en sé.

    "i es fan veu i música
    i penetren, suren
    per les ones de les emocions
    i ens retallen el senderi
    del món limitat,
    ens posen a l'abast
    una altra mena d'espai paral·lel,
    iniciàtic i únic per cada ésser."

    Potser són les paraules la manera més eficaç de transmetre emocions, a vegades ho dubto quan sé exactament el què vull dir però no en sé fer paraules. En aquest cas les teves han travessat l'espai i el temps*

  • Lilith | 12-07-2007 | Valoració: 10

    Són els nostres limitats sentits i la nostra ment els que creen el món tal i com l'entenem, algun misteri dins nostre el que ens el pot fer percebre com un cel o com un infern.
    Nosaltres, el nostre poliedre, la nostra ombra
    "meitat font de desig,
    meitat pou d'incertesa"
    les dues meitats ens pertanyen i de les dues en podem treure partit, les dues ens poden ajudar a créixer.

    M'ha sorprès una mica -potser no he acabat d'entendre el què t'he llegit fins ara?-. I m'ha agradat molt tant les coses que m'ha suggerit com la manera d'utilitzar les paraules.

    Una abraçada

  • Lilith | 09-07-2007

    Desaprendre allò aprés, viure amb la mirada no contaminada de quan érem petits, deixar-nos sorprendre i gaudir amb alegria i sense pors. I sobreviure: tot un repte.

    "pujar sense mirar pel forat de l'escala,
    pujar sens més motiu que gaudir de les passes"
    Com m'agrada aquesta imatge. Caminar sense pors. Però tot i això crec que mirar de tant en tant pel forat de l'escala no està pas malament: si som conscients que tota vida té el seu forat fosc i un acabament, potser ens atrevirem més a viure allò que desitgem viure, sense importar que el intent sigui només un intent.

    Tot text té un pilot d'interpretacions. Quan a l'escola em feien fer aquells "Comentaris de Text", no acabava d'entendre com era que el professor s'atrevia a posar nota -com es pot valorar la interpretació d'algú? Existeixen bones i males interpretacions? Existeix una interpretació oficial de les coses?-.

    Un plaer llegir aquesta poesia.
    Una abraçada

  • Lilith | 09-07-2007 | Valoració: 10

    Quan una cosa m'emociona molt mai ser què dir.
    M'agradaria poder anar-te llegint més coses.
    Pet*ons

  • Lilith | 09-07-2007 | Valoració: 10

    Una de les millors pel·lícules que he vist mai. S'hi troben un pilot d'escenes d'aquelles que et porten a pensar i a pensar... la del replicat (paraules que tinc incloses a la bio), una de les que més em fascinen. Tant la història com la fotografia em semblen genials. De la filosofia que se'n destil·la en podríem estar parlant hores i hores... El fet de ser "diferent" és sempre un obstacle per a un mateix i, massa sovint, alguna cosa amenaçadora pels altres. Quants relataires fans de la pel·li!
    Una abraçada :)

  • Lilith | 01-07-2007 | Valoració: 10

    La paraula disseminar té alguna cosa de sexual :)
    Sembrar esperança, buscar a l’interior o a l’exterior motius per fer de la nostra vida alguna cosa més bella i més forta (com el resistent ginebra). De nou les teves paraules tenen quelcom de terapèutic :)
    Petons amb carretons*

  • Lilith | 30-06-2007 | Valoració: 10

    No volia entrar en valoracions, però és que la mitjana del relat em sembla que no li fa en absolut justícia.

  • Lilith | 30-06-2007 | Valoració: 10

    Potser sí que és la lluna que ens fa parlar de la mort. O potser és que el recent solstici d’estiu ens empeny a renovar-nos, i renovar-se és en certa manera morir per tornar a començar (la foguera de Sant Joan és això: cremar allò vell i demanar nous desigs).
    Em sembla molt sa això de recórrer al nostres particular àngel de la guarda quan tot sembla esfondrar-se. Petons*

  • Lilith | 30-06-2007

    No em pensava pas que en llegir aquest relat em posaria mística. Ho dic per l’afirmació aquella que diu que tota acció ha d’anar precedida d’alguna certa saviesa. En aquest cas saviesa humanista –o això em sembla a mi-. No crec pas que cap ideal valgui una vida, en tot cas tothom és lliure de donar la seva pròpia en nom de la causa que vulgui, però no pas per robar la vida a algú altre.
    Molt àgil i imaginatiu el relat, també m’ha agradat la teva prosa.
    Una abraçada.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: